Associació dels Amics de la Migdiada

2012-01-20T15:27:00.000-08:00

A propòsit d'un sonet de Carles Fages de Climent ¿Com podria ésser jo si fos un altre?

2012-01-16T04:03:00.000-08:00

Avui anirem directament a allò que és essencial. El poeta de Figueres, en aquest sonet filosofal hi toca més que mai. ¿Com podria ésser jo si fos un altre? Bona pregunta..., i tant, una pregunta de les bones... I en tinc moltes més: són de debò les ànimes de la nostra associació? O sigui, aquesta venerable associació que em digno presidir..., i que sovint realitzem migdiades memorables, gairebé apocalíptiques, existim?, hem existit mai? I en el Món, en el gran Món, hi ha algú..., alguna intel·ligència...? Són preguntes que fan reflexionar. Els subjectes, les persones..., l'Aparici, per posar un exemple..., quin misteri el nostre Aparici!; és... alguna cosa més que una simple apariència; i fins i tot... podríem afirmar que és una persona?, podríem afirmar que som persones?; vull dir..., metafísicament, s'enten; o si no físicament. I si no és una persona..., oi que fa voltar el cap? Sí, Aparici, no t'ho prenguis malament, ja sabem que tens molt de caràcter, però... realment, ets algú? I el nostre benvolgut Lletraferit de Manlleu? Per no parlar de l'Emprenyat de Sant Hipòlit... A vegades semblaria que sí..., d'altres vegades semblaria que no... Ah, no sé què pensar! ¿Com podria ser jo si fos un altre? Preguntes, preguntes sense fi...

Jo sóc com sóc i em dol d'ésser talment,
però, senyors, si fos d'una altra guisa,
o renegava de la meva gent
i d'ésser fill d'Ignasi i de Lluïsa;

si no aguantés el buf del propi vent
o em decantés com el torrell de Pisa,
o bé a manlleu d'una aliena ment,
donava vela a una novella brisa.

Faig com el faig que es purifica al foc,
fidel als daus de vori del meu joc,
i als putxinel·lis d'un petit teatre.

Si ara filés entorn d'un altre fus
i per més veu deixés el trobar clus,
¿com podria ésser jo, si fos un altre?

2011-12-28T12:57:00.000-08:00

Sòcrates s'assemblava als silens amb l'interior farcit d'estàtues.

2011-12-27T15:27:00.000-08:00

Com veieu no em desvio de Plató i els seus escrits sobre Sòcrates. Escolteu el que diu Alcibíades sobre la seva semblança externa:

"Car segons la meva opinió, aquest home és el més semblant que es pugui a un d'aquells silens que els artesans d'estatuària domèstica representen amb siringues i flautes, els quals, si hom els obre per la meitat, mostren en el seu interior, tot d'estàtues dels déus. I afirmo, també, que s'assembla al sàtir Màrsias. ¿Per què? Doncs, perquè ni tu mateix, Sòcrates, podries negar que, almenys pel que fa a l'aparença externa, ets igual que ells".
I més avall diu:
"Passa tota la seva vida entre els homes pretenent ésser un ignorant i fent broma, però quan es posa seriós i mostra el seu interior, no sé si algú ha vist les estàtues que hi ha a dintre; jo les vaig veure una vegada, totes d'or i tan divines i meravelloses que vaig sentir la imperiosa necessitat de fer tot seguit qualsevol cosa que Sòcrates em manés".
(trad. Eulàlia Presas)

2011-12-15T15:15:00.000-08:00

Les llargues meditacions d'en Sòcrates

2011-12-15T15:07:00.000-08:00

A l'hora de dormir, em sembla que tots estareu d'acord amb mi, que la millor posició és jeure. En canvi, la posició per reflexionar o meditar..., en això hi ha una gran disparitat d'opinions. El cas d'en Sòcrates és molt original, tal com ho recull El Convit, de Plató en dues ocasions.

"Car, reflexionant i meditant sobre alguna cosa, s'estava dret al mateix lloc des de l'alba i, com que no resolia el problema, no se n'anava, sinó que a peu dret continuava cercant.Va arribar migdia, i els homes que se n'adonaven es deian astorats l'un a l'altre que Sòcrates, des de l'alba, estava reflexionant sobre alguna cosa sense moure's de lloc. Finalment, quan arribà el vespre, alguns dels que s'ho miraven tragueren el jaç a fora -car aleshores érem a l'estiu-, i així jeien a la fresca i mentrestant vigilaven si Sòcrates romandria allí tota la nit. Ell, a peu dret, s'hi quedà fins que apuntà el dia i va sortir el sol. Aleshores, després d'adreçar una pregària al sol, se'n va anar".

I al començament del Convit:
"-El Sòcrates que dieu s'ha retirat a l'entrada dels veïns i allí s'està, a peu dret, i malgrat que el crido no vol entrar.
-És molt estrany el que em dius -exclamà Agató-; i bé, torna'l a cridar i no el deixis anar.
I Aristodem em contà que ell s'hi havia oposat.
-De cap manera, deixeu-lo estar; té aquest costum, i de vegades, apartant-se de la gent, es queda palplantat onsevulla que sigui. Crec que aviat vindrà. No us mogueu doncs, i deixeu-lo."

(trad. Eulàlia Presas)

2011-11-29T14:55:00.000-08:00

La mosca, un conte a la vora del mort, d'en Ramon Minoves

2011-11-29T14:42:00.000-08:00

Ara, per seguir amb el tema de la son sideral, m'ha semblat molt adequat aquest text d'en Minoves. És una petita obra mestra i una bona cura definitiva per l'insomni. Apa, privilegiats, perquè reflexioneu i deixeu de queixar-vos.

La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d'aquesta, potser d'una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l'atenció de qui la veia volar.
Des que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet, no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida.) Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella tiberis impossibles. I veia com els emmagatzenaven en dipòsits d'obra que s'anomenaven “nínxols”. Tanta carn! Tan propera i tan llunyana a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que li feia delejar allò que mai no seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s'esgrogueïa d'enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l'interior de les caixes que eren a l'interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s'hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els tanatoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho. Boja de ràbia, fins i tot havia cregut sentir, més d'una vegada, rialles a boca plena arribades des de darrera de les lloses. Com si els cucs es burlessin d'ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb una energia insospitada, a batzegades d'aquí cap allà, brunzint com una avioneta, per damunt la brossa insípida d'una muntanya de flors i corones pansides.

2011-11-09T03:32:00.001-08:00

La vigilància del mort per mil sestercis, a L'ase d'or, d'Apuleu

2011-11-08T10:03:00.000-08:00

Benvolguts, us proposo un retorn als origens. Vull dir un retorn a la nostra son de cada dia, allò que ens uneix de debò. Trobo que fa massa dies que no en parlem.
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.

Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)

2011-10-20T15:09:00.000-07:00

2011-10-20T15:05:00.000-07:00

2011-10-20T15:02:00.000-07:00

Un dia de feina d'en Pep Aymerich

2011-10-20T14:52:00.000-07:00

Benvolguts associats. Em sap greu que no he pogut tornar al Balneari, i em temo que aquest hivern tampoc no podré venir. Així són les coses, la feina, les responsabilitats.
Però us volia tenir informats d'alguns esdeveniments extraordinaris que he vist de ben a prop aquests darrers dies; mireu amb atenció aquestes fotografies d'aquí al damunt i després en parlem. Els cossos venen i van, els cossos es transformen. No som res.

Una oració pel difunt Jean Cotart

2011-10-03T15:01:00.000-07:00

Ara que hem entrat a les oratòries, que Déu no ens en tregui! Aquí ve una balada i oració de Villon per l'esperit del difunt Jean Cotart al cel sigui. Han passat molts anys des que va passar per les nostres tavernes d'aquest món, però encara el recordem amb gran admiració. Reseu amb nosaltres, segons la versió de Jordi Teixidor que sovint ha cantat en Jaume Arnella:

Pare Noè, que inventàreu la vinya
i Lot també, bevedor de secà
(a qui vull mica gens criticar
perquè l'Amor, que tants mals ens endinya
amb filles seves el fes ajuntar)
i sant Pitof patró excels d'aquest art.
Tots tres alhora vulgueu replegar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Era un sarment de la vostra nissaga
vi del més bo sempre va xerricar.
No duia pas cap escut ni cap daga
prô mai ningú no li va arrebassar
el got de vi quan el duia a la mà.
Per a engatar-se no va fer mai tard.
Nobles senyors no deixéssiu vagar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Tentinejant com un vell que s'afanya
l'he vist sovint quan se'n 'nava a clapar
i una vegada es va fer una banya
perquè amb la mona es volia ajocar.
En aquest món poc podríeu trobar
qui tant begués sense mai quedar fart.
Obriu la porta en sentir-lo trucar
a l'esperit del difunt Jean Cotart.

I si algun cop hagués escopit rai!...
Cridava fort: "Tinc el coll com d'espart!"
sense poder estroncar la set mai,
mai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

El talismà de l'oració

2011-09-16T14:36:00.000-07:00

Avui he escoltat un home que resava. Com que ho feia en veu alta i el tenia a tocar, he pogut entendre tot el que deia. Ho poso a la vostra consideració perquè no em sembla una qüestió banal: jo mateix, per posar un exemple, que he fet tants anys de capellà, hi he rumiat sovint:

Bon Pare Nostre des del cel
santifiqueu el meu bon zel:
que l'exercici d'aquest any
porti a l'empresa els millors guanys;
adorm l'orgull dels creditors
i fes que paguin els deutors;
lliura'ns de lladres i malvats
que no respecten propietats;
i si s'acosta la revolta
i la tenebra que l'envolta,
fes que aparegui un salvador
que faci creure la nació,
i que la gent s'estimi molt
perquè prosperi el nostre món
sempre i en tot moment, amén.

2011-08-31T04:37:00.000-07:00

El Tap de Suro i les Vistoses Camamilles

2011-08-31T03:09:00.000-07:00

Sembla ser que el dissabte dia 10 se'n prepara una de bona a Camallera, a la Nau Côclea, amb motiu de la inauguració de l'exposició de Carles Hac Mor, L'excel·lència és feixista, i de la presentació del seu llibre Accions Paraparèmicament Ictòpiques de Jordi Benito; aquí en teniu l'enllaç. Una vegada ja vam presentar en aquest mateix aparador el Parlament del Tap de Suro, però ara hi tornem, amb l'afegit del Cor de les Vistoses Camamilles, les seves inseperables amigues i animadores. Hem tingut accés al text que serà dit o cantat en algun moment del dinar. Aquí en teniu una mostra:

Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

Oh que bonic!, quan ens visites,
siguis polit o troglodita,
ai visitant, com ens excites!
Venus ens té per erudites...

I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!
I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!

Som les vistoses camamilles,
no gastem calces ni faldilles,
però ens hem calçat les sabatilles
perquè fa dies que fem milles.

No direm coses indiscretes
(els secretets a la secreta);
sincerament i sense tretes,
un sentiment ens té inquietes:

Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!
Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!

Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

En el silenci del celler,
vas decidir ser casteller!
Impetuós!, aventurer!,
on vas pel cel com un llebrer?

És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!
És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!

ELS FETS DE DÉU SÓN OBSCURS, del Capellà de Bolquera

2011-08-13T09:00:00.000-07:00

Companys, anem a prendre una mica de distància, que ja n'hi ha prou de tantes misèries i petiteses. Sóc de l'opinió que en aquesta associació hi falta una mica de metafísica. Au, anem directes al gra:
(i si els fets que ara venen els trobeu massa obscurs, afegiré la versió que ha fet Dolors Miquel al català actual)

Li fayt Dieu son escur
pus que la nuyt escura;
en Deu es qu’om pauch dur
e ço que Deus vol dura;
nuyl fayt no son segur
si Deu no l’asegura;
bo es qu’om be percur,
mas ses Deu pauch val cura;
car un pus m’aventur,
mays trop desaventura,
e no pusch los mal dur:
tant m’es fortuna dura.

Els fets de Déu són obscurs
més que la nit obscura;
en Déu és que un poc duri
i això que Déu vol dura;
cap fet no és segur
si Déu no l'assegura;
bo és que el bé es procuri,
mes, sense Ell, no hi val cura;
que com més m'aventuro,
més trobo desventura,
i no puc els mals dur:
tant més fortuna dura.

Vengut suy tro a l’os,

a la pel e a l’ossa;
solia esser gros,
richs de moneda grossa,
mas Deu m’a trayt tal mos
que febra ’l cor m’amossa,
e no hay, que m’ados,
ço qu’om per fret s’adossa,
ne hay argent que·m tros,
ans port de mal tresd[ossa];
sol l’arm’agues bon pos
e·l cors fos en la fossa!

He vingut fins a l'os,
fins a la pell i a l'ossa;
solia ésser gros,
ric de moneda grossa,
mes déu m'ha traït tal mos
que al cor la febre em mossa,
no tinc què em tapi el cos,
del que hom pel fred es cossa,
diners, no en tinc ni un tros,
ans duc dels mals destrossa;
fos l'ànima en repòs,
i el cos fos a la fossa!

Ira e dol me ten
tant que non haus atendre;
tal pahor hay no·m men
a l’estamen pus mendre
que d’ira·l cor me fen
e no m’en pux defendre.
Gastan lo cors, despen
e non ay que despendre;
per mos pecats mal pren,
e non aus Deus rependre;
si fas, car no m’enten,
qu’El deu justs precs entendre.

La ira, amb el dol, m'atén

tant que no goso atendre;

tal por tinc per si em pren

el poc que ja em pot prendre,

que d'ira el cor em fen

i no me'n puc defendre.

Gastant el cos despenc

i no tinc què despendre,

pels meus pecats mal prenc:

no goso Déu reprendre;

si ho fai, Ell no m'atén,

i els justs precs deu entendre.

En est mon trop infern,
c’ayço m’es pits d’inferna,
car vey qu’ab mal govern
manta gen se guoverna;
e no trop en quasern
Dieu perque·m descaserna;
que·ls mals venon e quern
con de be non ay terna;
li guayg mi son estern
e la mort m’es eterna,
e d’estiu e d’ivern
mals ab mi exiverna.

En el món trobo infern,

que això m'és pit d'inferna;

que veig que amb mal govern

molta gen es governa,

no trobo en cap quadern

per què Ell em desquaderna;

que els mals vénen a tern

i béns no en tinc ni terna;

el goig m'és tot extern

i la mort m'és eterna,

que a l'estiu i a l'hivern

el mal sempre amb mi hiverna.

E sitot soy falens,
no guart Deus mi falença,
car val a mantes gens
e·ls au lurs precs e·ls gença;
car mantes vetz fal sens
e saubers e siença
ne als pus conexens,
per qu’er li hay conexença
e suy vers penidens,
sufren greu penidença,
tant que verguonya·m vens
e crey que mort me vença.

I malgrat sóc fallent,

no em miri Ell la fallença,

que ajuda molta gent

i escolta i els agença;

com que tant falla el seny

i el saber i la ciència

fins als més coneixents;

li tinc reconeixença:

sóc de Déu penitent

sofrint greu penitència,

tant que vergonya em venç.

Potser la mort em vença.

Mayre Dieu conexens,
valetz per conexença
als morts e als vivens
e no·ls guardets falença.

Mare de Déu benvolent

vulgueu amb benvolença

ajudar morts i vivents

i no els guardeu fallença.

Horaci ens aconsella el repòs

2011-07-27T02:34:00.000-07:00

Aquí tenim un bon consell de l'Horaci que sembla especialment adreçat al nostre Lletraferit. Aquests dies està de mol mal humor, neguitós, esquerp. Pensavem que era el temps d'aquest estiu tan atípic, però... per algunes insinuacions seves, més aviat sembla que és un projecte que li bull al cap, un projecte literari, que no acaba de prendre forma...

-Hi ha gent que creuen que m'acarnisso massa en la meva sàtira i que forço la meva obra més enllà dels límits de la llei. Al contrari, d'altres opinen que res del que he compost no té nervi i que en un sol dia es poden esprémer mil versos semblants als meus. Trebaci, ¿què he de fer? Assessora'm.
-Reposa.
-¿Que deixi del tot de fer versos, vols dir?
-Això és el que dic.
-Seria la solució perfecta. Que em pengin si no és així! Però sóc incapaç de dormir.
-Aquells que no poden aconseguir un son profund, ja se sap, cal que travessin el Tíber tres vegades untats d'oli i que mantinguin el cos amarat de vi pur fins que arribi la nit. Però, si tan gran és el teu desig d'escriure, prova d'expressar les gestes de l'invicte Cèsar, i així almenys t'emportaràs un bon grapat de recompenses pel teu esforç.
(trad. Jaume Juan Castelló)

Balada del concurs de Blois

2011-07-18T03:10:00.000-07:00

Sóc en Franz. Estem desconcertats, no sabem per on tirar, no ens en sortim; si bé el Balneari s'ha convertit en un lloc més agradable, sobretot perquè ja no hi fa tant fred, no acabem d'entendre a quina mena d'activitat ens dediquem. Anem més perduts que els cavallers que buscaven el santíssim graal. Tothom hi diu la seva, i com deia Horaci: Tants caps... tantes són les passions, a milers! I això que no som gaires. Les capses de llibres segueixen a sota de l'alsina, i ja s'hi comença a veure una mica de verdet i algunes ortigues.
Aquesta balada d'en Villon, expressa molt bé el nostre estat d'ànim actual.

Je meurs de seuf auprès de la fontaina,
Chault comme feu, et tremble dent à dent;
En mon pays suis en terre loingtaine;
Lez ung brasier frissonne tout ardent;
Nu comme ung ver, vestu en president;
Je riz en pleurs et attens sans espoir;
Confort reprens en triste desespoir;
Je m'esjouÿs et n'ay plasir aucun;
Puissant je suis sans force et sans povoir,
Bien recueully, debouté de chascun.

Moro de set tenint l'aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop del braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m'afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.

Riens ne m'est seur que la chose incertaine,
Obscur fors ce qui est tout evident,
doubte ne fais fors en chose certaina;
Scïence tiens a soudain accident;
Je gaigne tout et demeure perdent;
Au point du jour diz: "Dieu vous doint bon soir!",
Gisant envers j'ay grand paeur de chëoir;
J'ay bien de quoy et si n'en ay pas ung;
Eschoicte actens et d'omme ne suis hoir,
Bien recueully, debouté de chacun.

Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d'allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al matí: "Bona nit Déu nos do"
Jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m'enduu
heretar espero quan hereu no só
sóc refusat i acollit per ningú.

De riens n'ay soing, si mectz toute m'atayne
D'acquerir biens, et n'y suis pretendent;
Qui mieulx me dit, c'est cil qui plus m'actaine;
Mon ami est qui me faict entendent
D'ung cigne blanc que c'est ung corbeau noir,
et qui me nuyst, croy qu'i m'ayde a pourvoir;
Bourde, ver(i)té au jour d'uy m'est tout ung;
Je retiens tout, riens ne sçay concepvoir;
Bien recueully, debouté de chascun.

No em cal pas res i m'entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m'ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
de qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.

Prince clement, or our vous plaise sçavoir
Que j'entens moult et n'ay sens ne sçavoir;
Parcïal suis, à toutes loys commun.
Que sais je plus? Quoy! les gaiges ravoir
Bien recueully, debouté de chascun.

Princep clement, potser us plagui saber
que ho sento tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.

(trad. Jordi Teixidor)

2011-07-01T13:43:00.000-07:00

La balada de les llengües bavoses, de François Villon

2011-06-29T13:21:00.000-07:00

Ja ho veieu, les coses canvien. Avegades les coses cal que canviïn. L'absència del President, en aquests moments de tanta austeritat i miseria, ja començava a clamar al cel. I a sobre, tenia la barra d'empastifarnos la cara amb la descripció de les seves disbauxes... Tots hi hem estat d'acord i, per unanimitat, hem decidit canviar el codi d'aquest aparador i no deixar-lo entrar més. Apa.
I a més a més li dediquem aquesta lectura de Villon perquè li serveixi de reflexió:

En riagal, en arsenic rocher,
En orpiment, en salpêtre et chaux vive,
En plomb bouillant pour mieux les émorcher,
En suif et poix détrempés de lessive
Faite d'étronset de pissat de juive,
En lavailles de jambes à meseaux,
En raclure de pieds et vieux houseaux,
En sang d'aspic et drogues venimeuses,
En fiel de loup, de renards et blaireaux,
Soien frites ces langues ennuyeuses!

En sulfur roig, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre i calç viva,
en plom bullent perquè es puguin desfer,
en sèu i pega mesclats amb saliva,
amb cagallons i pixats de xueta,
en suc de peus i escorrims de baieta,
en regalims de rentat de leprós,
en sang de serp, pocions verinoses,
en fel de llop, de teixó i de gos,
siguin fregides les llengües bavoses.

En cervelle de chat qui hait pêcher,
Noir et si vieil qu'il n'ait dent en gencive,
D'un vieil mâtin qui vaut bien aussi cher,
Tout enragé, en sa bave et salive,
En l'écume d'une mule poussive,
Déntranchée menue à bons ciseaux,
En eau où rats plogent groins et museaux
Raines, crapauds et bêtes dangereuses,
Serpents, lézards et tels nobles oiseaux,
Soient frites ces langues ennuyeuses!

En el cervell d'un gatot sense dents,
negre i xacrós, tot ell ple de tendrums,
d'un vell mastí en les baves pudents,
amb les lleganyes i enmig de pixums,
en la suor d'una mula xaruga
i el pus que té encrostant cada arruga,
en el xipoll fet amb l'aigua on els rats,
els garipaus i serpents llefiscoses
neden contets i ben empastifats,
siguin fregides les llengües bavoses.

En sublimédangereux à toucher,
Et ou nombril d'une coulouvre vive,
En sang qu'on voit ès palettes sécher
Sur les barbiers quand pleine lune arrive,
D'ont l'un est noir, l'autre plus vert que cive,
En chancre et fic, et en ces claires eaues
Où nourrices essangent leurs drapeaux,
En petits bains les filles amoureuses
(Qui ne m'entend n'a suivi les bordeaux)
Sòient frites ces langues ennuyeuses!

En sublimat corrosiu que fa abcés,
i en el melic d'una colobra viva,
en sang cuallada als bacins dels barbers
llavors que plena la lluna hi arriba,
la meitat negra i l'altra ben verda,
en els cubells on escaten la merda
totes les dides de tots els gibrells,
als esbandits de les més amoroses
(i si no ho saps no has anat als bordells),
siguin fregides les llengües bavoses.

Prince, passez tous ces friands morceaus,
S'étamine, sac n'avez ou bluteaux,
Parmi le fond d'unes braies breneuses;
Mais par avant, en étrons de pourceaux
Soient frites ces langues ennuyeuses!

Si cap gibrell no podeu obtenir,
passeu això per un filtre ben fi,
pel fons més brut d'unes bragues ronyoses,
prô que primer en els fems d'un garrí
siguin fregides les llengües bavoses.

(trad. Jordi Teixidor)

2011-06-22T07:47:00.000-07:00

El Satiricó de Petroni

2011-06-21T15:34:00.000-07:00

Ah, realment aquest llibret és un pou sense fons! Hi és tot: el sopar més delirant que mai podrieu imaginar, tota mena de refinaments i de migdiades, contes de por, contes d'enginy, i fins i tot una guerra civil. Ara que acabo de llegir que El Lletraferit de Manlleu em fa una mena de retret de no sé què, mira, té, també hi he trobat un homenatge a les seves dèries:

Eumolp, mentre recitava, fou apedregat per alguns dels que passejaven pels porxos. Avesat a rebre aplaudiments d'aquesta mena, es va cobrir el cap i va fugir del temple. Vaig témer que no em prenguessin també a mi per un poeta. Per això, seguint els passos del fugitiu, vaig fer cap a la platja, i tan bon punt vam poder aturar-nos, fora de l'avast dels projectils, vaig dir-li:
-Sisplau, ¿què caram pretens amb aquesta mania? No fa ni dues hores que ets amb mi i has parlat més en vers que no pas en prosa. Així no m'estranya pas que la gent t'empaiti a pedrades. Jo també m'ompliré les butxaques de rocs per badar-te el cap cada vegada que desbarris.
Remenant el cap em respongué:
-Ai, jovenet del meu cor! No he debutat pas avui. De fet, cada cop que he trepitjat un teatre per oferir-hi un recital, el públic acostuma a acollir-me així. En fi, per no tenir raons també amb tu, m'abstindré tot el dia d'aquesta menja.
-Fet -li vaig contestar-, si renuncies per avui a la teva dèria, soparem junts...
(trad. Josep M. Pallàs)

Sopem, us ho recomano. Aquesta és la gràcia del sopar.

2011-06-15T15:27:00.000-07:00

Companyes, companys, pietat. Segueixo submergit en el sopar de Trimalció, no hi ha manera de fugir d'aquest deliri! El menjar em surt per les orelles. A vegades penso que no menjaré mai més. Escolteu una vegada més el bon Petroni:

Dit això, quatre ballarins entraren corrents al so de la música i s'emportaren la part superior de la safata. Aleshores veiem al dessota pollastres ben engreixats, mamelles de truja i, al mig, una llebre guarnida amb ales que semblava Pegàs. També vam observar als quatre cantons de la safata sengles Màrsias amb uns petits odres, dels quals rajava una salsa de pebre sobre uns peixos que hi nedaven com en una sèquia. Tots aplaudim, començant pel servei, i escometem contents aquestes delicadeses. Trimalció, no menys content per un cop d'efecte com aquest, digué:
-Talla!
A l'instant es presentà el trinxant i, adaptant els gestos al compàs de la música, esbocinà la vianda de tal manera que semblava un gladiador combatent dalt del seu carro, als acords d'un orgue hidràulic.
Mentrestant Trimalció no parava de dir amb to emfàtic:
-Talla, talla!
Jo sospitava que aquest mots tants cops repetit amagava alguna facècia; per això no em va fer vergonya preguntar-ho al que jeia a la meva dreta. Ell, que havia contemplat molt sovint jocs d'aquesta mena, em respongué:
-Veus el que està tallant la vianda? Es diu Talla. Així, cada vegada que diu "talla", amb el mateix mot el crida i li ho mana.
(trad. Josep M. Pallàs)

2011-06-11T01:14:00.000-07:00

El Sopar de Trimalció

2011-06-07T07:54:00.000-07:00

Companys, que feixuc és haver de romandre en els àpats de l'opulència! Ah, quin desgast del cos i de la ment! Si jo us expliqués... provocaria, n'estic segur, la vostra compassió. En el sopar de Trimalció, tal com el presenta el Satiricó del bon Petroni, s'hi respira l'ambient que em veig obligat a suportar aquests dies. Companys, un últim esforç!, sé que esteu amb mi!; tot sigui per aconseguir la subvenció! El Secretari diu que ja la tenim a tocar...

Tot seguit van dur unes àmfores de vidre curosament tapades amb guix, als colls de les quals hi havia unes etiquetes amb aquesta inscripció:FALERN OPIMIÀ DE CENT ANYS.
Mentre llegim les etiquetes, trimalció picà de mans i digué:
-Ai! Viu més temps el vi que el pobre home. Donem-nos, doncs, a la beguda. El vi és vida. I us estic oferint autèntic Opimià! Ahir no vaig servir pas un vi tan bo, tot i que tenia a sopar convidats molt més distingits.
Mentre bevíem, doncs, i ens embadalíem amb aquestes magnificències, un esclau va portar un esquelet de plata tan ben arranjat que les juntures i les vèrtebres es movien i doblegaven en qualsevol direcció. Mentre Trimalció el llançava sobre la taula una vegada i una altra i l'articulació mòbil li feia adoptar diverses actituds, va afegir:
-Ai, pobres de nosaltres! No res, no som! Així serem tots plegats després que l'Orc se'ns emporti! A viure, doncs, mentre ho poguem disfrutar.
(trad. Josep M. Pallàs)

2011-05-25T14:46:00.000-07:00

L'Hermògenes és un lladre de tovallons, un epigrama de Marc Valeri Marcial

2011-05-24T09:54:00.000-07:00

Benvolguts associats. Veig que aneu prosperant i fent la vostra pel Balneari, que supereu les adversitats amb bon humor. En hora bona! Salut i alegria!
Jo mentrestant, amb la bona ajuda del Secretari, vaig fent gestions a la capital per tal d'aconseguir la subvenció. Hem hagut de fer molts àpats i ressopons, i a vegades això és una mica pesat, de manera que podeu imaginar com envejo la vostra situació! I les ganes que tinc de ser amb vosaltres. Ah, la llibertat, beatus ille...
Perquè us feu una idea d'aquest món de les altes esferes en el que em veig obligat a romandre, si més no momentàniament, i en el qual per cert és tan difícil d'organitzar una modesta migdiada, us transcric un epigrama de Marcial que n'és una mena de resum.

L'Hermògenes és un lladre de tovallons, Càstric, tan gran com
amb prou feines en Massa ho fou, penso, de diners.
Encara que observis la seva dreta i li prenguis l'esquerra,
ell trobarà la manera d'agafar un tovalló:
així l'alè del cèrvol absorveix la serp congelada,
així Iris pren l'aigua que caurà des del cel.
Fa poc, quan per a en Mirí, ferit, es demanava clemència,
l'Hermògenes va arrambar quatre tovallons.
Quan el pretor volia deixar caure el tovalló enblanquinat,
l'Hermògenes va pispar el tovalló al pretor.
Ningú no havia portat tovallons tement que els el robessin,
l'Hermògenes va endur-se les tovalles de taula;
si no s'hi ha, l'Hermògenes no dubta a desfer
els llits centrals i els peus de les taules.
Encara que els espectacles cremin amb un sol de justícia,
es recullen els tendals quan apareix l'Hermògenes.
Els mariners, esfereïts, s'afanyen a plegar veles
sempre que l'Hermògenes es deixa caure pel port.
Fugens els portallins calbs i la turba sistrada
quan apareix l'Hermògenes entre els devots.
L'Hermògenes no porta mai el tovalló al sopar,
l'Hermògenes s'emporta sempre el tovalló del sopar.
(trad. Antoni Cobos)

2011-05-12T12:00:00.000-07:00

Millor que dama, de Rigaut de Berbezilh

2011-05-12T11:38:00.000-07:00

Ahir remenant entre els llibres que hi ha a sota de l'alzina, en vaig trobar un que em va fer molta gràcia i el vaig salvar. És un recull de poemes de trobadors escrit en occità.
Companys, com que disposo de força temps lliure aquí al Balneari, he decidit traduïr algun d'aquests poemes, la qual cosa no sembla d'entrada gens fàcil.
Ara us transcric el primer, que és de Rigaut de Berbezilh, i a poc a poc l'aniré traduïnt:
(Ah, sóc el Lletraferit de Manlleu, suposo que ja ho heu endevinat)

Atressi con Persavaus
el temps que vivia,
que s'esbait d'esgardar
tant qu'anc non saup demandar
de que servia
la lansa ni·l grazaus,
et eu sui atretaus,
Miels de dompna, quan vei vostre cors gen,
qu'eissamen
m'oblit quan vos remir
e·us cug prejar, e non fatz, mai cosir.

Així com en Perceval
el temps que vivia,
va esvair-se en contemplar
tant que no sap demanar
de que servien
la llança i el graal,
pateixo el mateix mal,
Millor que dama, quan us veig tan galant,
és ben semblant,
em perdo quan us miro
i us vull pregar, i res no faig, sospiro.

La segona estrofa, que és molt complicada, la deixo pel final; ara ve la tercera:

Si·l vostre durs cors fos taus
com la cortesia
que·us fai d'avinen parlar,
leu pogratz de mi pensar
qu'anz m'auseria
qu·us preges, car non aus,
que mon cor teing enclaus,
Miels de dompna, de vos en pensamen
tan jauzen
que, quant en re m'azir,
del doutz pensar per l'ir'ab l'esjauzir.

Si el vostre dur cor fos tal
com la cortesia
que us fa d'avinent parlar,
podrieu de mi pensar
que em mataria
per no pregar sisplau,
mon cor és un esclau,
Millor que dama, de vos en pensament,
mansament,
si se sent entristit,
el dolç pensar, la pena ha esvargit.

Ara anem directes a la quinta, la més coneguda i celebrada:

Vieilla de sen e de laus,
joves on jois lia,
vieilla de pretz e d'onrar,
joves de bel domnejar,
loing de folia,
vieilla de faitz liaus,
joves on jovenz es saus,
Miels de domna, viell'en tot bel joven,
avinen
veilla ses veillezir,
e joves d'anze de gent acuillir.

Vella de seny i de lleis,
jove on joia hi ha,
vella de greu honorar,
jove de bell festejar,
lluny de follia,
vella allunyada d'homeis,
jove de joves serveis,
Millor que dama, vella en tot com jovent,
avinent,
vella sense envellir,
i jove d'anys i de bon acollir.
(trd. el Lletraferit de Manlleu)

2011-05-04T00:56:00.001-07:00

Un sonet de Shakespeare

2011-05-02T15:36:00.000-07:00

Ja no ens queda ni una fulla de l'arbre de Shakesperare. No som res! Tant d'esforç que devia esmerçar en escriure aquelles obres, aquelles obres tan bones, i ara no són res més que pols, pols i memòria. Ahir encara vam llegir un seu sonet que em sembla que recordo prou bé:

Si la substància de la carn fos pensament,

la distància, cruel, el pas no em barraria;

perquè, per lluny que fos, immediatament

des dels llocs més remots al teu costat vindria.

Llavors, no importaria que jo tingués la llar

als confins més distants del lloc on tu fas vida;

el pensament lleuger pot saltar terra i mar

i allà on li plagui pot volar d'una embranzida.

Pro el pensament em mata, perquè, de pensament,

no en sóc per, amb un salt, recórrer la distància;

estic fet d'aigua i fang i espero àvidament

que arribi el temps de veure't i, així, se'n vagi l'ànsia.

No rebo res que em vingui d'aquests lents elements,

llevat del plom pesant, emblema dels turments.

(trad. Salvador Oliva)

2011-04-21T01:12:00.001-07:00

Ser o no ser, aquest és el problema

2011-04-20T16:08:00.000-07:00

Bon dia i bona hora! Aquí seguim amb Shakespeare, i com més el llegim més ens agrada. Tenia un cert ofici, aquest, en Shakespeare, i jo que des de sempre havia considerat la literatura com un ofici menor (comparat amb la cuina, s'entén), a mida que passen els dies i amb ells les lectures, m'adono que potser estava equivocat. Per la Santa Missa!, quins pinxos aquests bibliotecaris! M'estan reconvertint a la santa cultura! I això comença de notar-se, i el que cuinem ja pren una volada, o dues: hem passat dels espinacs a les bledes, i de l'escarola a l'enciam. Però el culpable d'aquests canvis subtils, a més a més de l'escriptor, és en Sendu, que ens porta les viandes que la Natura li proporciona d'acord amb el canvi de les estacions. Diu que aviat tindrem tomàquets i mongetes...

L'altre dia el foc va consumir aquestes paraules tan profundes que ara llegireu. Sovint encara hi penso. No me les trec del cap.

Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió. ¿Què és més noble per a l'esperit, sofrir les fletxes i els flagells d'una ultratjant fortuna o, armat, abrandar-se contra un mar d'entrebancs i, oposant-s'hi, finir-los? Morir, dormir, res més. I dir que amb un somni solament acabem el turment del cor i els mil cops naturals, herència de la carn. Ai, consumació devotament volguda! Morir, dormir, somniar potser: heus aquí el destorb! Perquè en el son de la mort, ¿quins somnis poden venir, si ja ens hem escapat de la mortal despulla? És això que ens detura; la reflexió que allarga el sofriment de viure! Perquè, ¿qui podria endurar els flagells del temps i els seus desdenys, l'abús de l'opressor, l'ultratge del superb, l'angoixa d'un amor desatès, els retards de la justícia, la insolència oficial i el gran menyspreu que el mèrit pacient rep dels indignes; qui, si hom pot assolir la pau amb un punyalet nu? ¿Qui voldria entomar aquest gran feix, suant i gemegant tota una existència esgotadora, si no fos per l'esglai de quelcom desconegut enllà de la mort, país no descobert, dels límits del qual cap viatger no torna? Enigma aqueix que ens contorba el voler i ens força a suportar els mals presents, ans que volar vers altres que ens són desconeguts. Així la consciència ens fa a tots uns covards, i el color natural de la resolució s'esmorteeix sota l'ombra esvaïda del pensament; i escomeses de la més alta volada, això considerat, canvien llur corrent i perden el nom d'acció...

(trad. Terenci Moix)

Shakespeare: discurs del dia de Sant Crispí

2011-04-12T14:55:00.000-07:00

Sóc el Marmitó de can Soques, o sigui el cuiner del Balneari.

Però no sé per quant temps, perquè m'estic replantejant la meva situació en el món. No és el que us penseu. Els meus pinxos de cuina són unes persones molt ilustrades. El cas és que per encendre el foc el millor és el paper, paper de diari normalment, però degut al nostre aïllament, ja no en tenim; per això utilitzem els llibres de la biblioteca que encara es troben apilats en capses a sota de l'alzina. En Licor i en Polo, els pinxos, que són els bibliotecaris, no semblen contraris a aquesta pràctica, però han posat com a condició indispensable que abans de fer-los desaparèixer en el no res, els hi retem un petit homenatge en forma de lectura; lectura que sovint fem en veu alta, compartida; de manera que la cuina s'ha convertit, no en tinc cap dubte, en el lloc més cultural de tot el Balneari.

Fa uns quants dies que estem amb Shakespeare. Vam obrir una capsa i anem traient... Aquí us mostro, a tall d'exemple, un discurset extret de la tragèdia que porta per nom Enric V, que no està gens malament...; molt adequat a les nostres circumstàncies actuals:

Si estem marcats per morir, ja som prous

com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,

com menys serem més gran serà l'honor rebut.

Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!

Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,

ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;

no em sap greu que altres portin vestits meus;

aquests afers externs no em mouen el desig.

Peròo si fos pecat cobejar honors,

seria l'ànima vivent més pecadora.

No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.

Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,

com el que em sembla que em trauria un home més,

ni a canvi de més altes esperances.

Ah, no en vulgueu cap més!

Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,

que qui no tingui ànim per aquesta batalla

que se'n vagi, i que tingui un salconduit,

i, a la bossa, diners per al viatge.

No volem pas morir amb la companyia

de qui té por de morir al costat nostre.

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,

i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada anys en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els noms casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-

sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers inglesos que s'han quedat al llit

maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

(trad. de Salvador Oliva)

Els llits

2011-04-05T14:27:00.000-07:00

Sóc en Franz

El problema dels llits s'ha complicat. Dormim a les golfes del Balneari, en una gran sala sota les bigues que aguanten la taulada, i de moment hem posat els matalassos directament a sobre del terra.

Encara no hem aconseguit muntar cap llit. Però allà no hi dormim tots; la Desavillé quan va veure les condicions, es va indignar..., i es va retirar amb la Wendy i la Rita a una saleta d'estar del segon pis, i des del primer dia han fet d'aquella saleta el seu dormitori. No hi deixen entrar ningú. I tampoc no pugen al dormitori el Marmitó i els dos pinxos, que prefereixen quedar-se als bancs de la cuina.

I el doctor Capó també es queda al seu despatx de la planta baixa; de nit no el veiem però de dia tampoc. Va dir que volia concentrar-se en la confecció del programa que hem de seguir.

No hem aconseguit muntat cap llit perquè falten peces, i sospitem que els llenyataires les sostreuen; en comptes d'anar a buscar llenya al bosc, pugen a les golfes d'amagat i baixen a la cuina amb els travessers dels llits. Si no, què feia l'altre dia una pota de llit al costat del fogó?

2011-04-02T15:54:00.001-07:00

Els primers dies

2011-04-02T14:07:00.000-07:00

Sóc en Franz.

M'agradaria dir alguna cosa de la nostra vida quotidiana al Balneari, però em sembla que encara és una mica aviat per a parlar de quotidianitat i de rutina. Aquí tot està per fer. No podia imaginar que existissin encara paratges tan apartats i feréstecs en el nostre país; això d'una banda, l'exterior, la Naturalesa desbocada i exuberant que gairebé ens barra el pas en qualsevol direcció, tot i que davant de la casa hi ha uns prats deliciosos, amb moltes flors, és l'òstia de bonic!, que anuncien l'arribada de la primavera; això d'una banda, el món exterior, i de l'altra..., el nostre Balneari; uf!, portem una setmana en els treballs de condicionament i restauració del que és indispensable, però com que hi ha tantes coses a fer, la nostra feina no es nota gaire.

El Secretari i el President van desaparèixer amb el 4x4 del Secretari el segon dia; van dir que havien de resoldre uns problemes urgents i que tornarien aviat, però per mi que s'escaquegen. I la seva absència em sembla que s'ha deixat sentir en la moral de tot el grup, que en aquest moment és molt baixa. No tenim llum ni telèfon, i els mòbils no tenen cobertura, i el poble més a prop es troba a més de vint quilòmetres de pista, i no disposem de cap mena de vehicle, de manera que podríem dir que ens trobem aïllats del món exterior.

Ja he dit que hi ha feines indispensables que s'han de fer; per exemple muntar els llits, que no entenem per quin motiu estaven desmuntats; això ha estat un treball molt complicat perquè els caragols estaven barrejats; són llits de fusta de l'any de la maria castanya, llits grinyoladissos, amb uns somniers que s'enfonsen cosa de no dir; encara hi treballem.

El problema principal, però, és la cuina. El Marmitó es va enfadar molt l'altre dia perquè tothom espera que cuini tots els àpats; això és una feina molt laboriosa, s'ha de cuinar amb foc de llenya, i això vol dir sortir a fora i recollir, el llenyer és buit. Va dir que ja n'hi havia prou, que si no hi havia ajudants tampoc no hi hauria menjar; finalment en Licor i en Polo han acceptat de fer de pinxos de cuina, i el Rector, el Rellotger, l'Aparici i en François, han constituit una colla de llenyataires.

En Sendu i la Francesca són els masovers, i també ajuden força, però són persones d'edat molt avançada. Viuen en una caseta a part. En Sendu ens proporciona patates i cebes i alguna penca de cansalada, i espinacs, i ous de tant en tant..., i no tenim res més, de manera que el menjar ha entrat ràpidament en una monotonia que en general no portem gaire bé. A vegades penso que si no fos pel Sendu i la Francesca, estaríem completament desemparats.

En el Balneari de la Migdiada

2011-03-26T02:25:00.000-07:00

Bon dia humanitat.

En la meva condició de President d'aquesta noble associació, tinc el plaer d'anunciar-vos que els esdeveniments s'han precipitat i ja ens trobem en el Balneari de la Migdiada. El Secretari ha fet els deures, i podríem dir que si no hi ha entrebancs que ho estronquin, passarem en aquesta masia, o potser hauríem de dir en aquest casalot (som a can Torracollons de Dalt, però l'hem rebatejat amb un nom més amable i més d'acord amb els nostres propòsits)..., deia, que passarem en aquest balneari dotze mesos ben rodons. Aquest és el projecte que feia temps anàvem perfilant i, ara que finalment ha arribat el moment de la veritat, estem tots molt il·lusionats.

Qui som? Quants som? Jo us ho diré, i també us diré les feines que cada associat s'ha compromès a realitzar:

El Lletraferit de Manlleu i el Pollastret es faran càrrec de la secció cultural.

En Licor i en Polo seguiran en les seves tasques a la biblioteca (hem aconseguit transportar des del magatzem les nostres dues centes capses plenes de llibres, que ara mateix ja tenim apilades al davall d'una alzina).

El Marmitó de can Soques es farà càrrec de la cuina.

El doctor Capó, salut i sanitat. El doctor Bucèfal, degut als seus incomptables compromisos internacionals, no podrà supervisar directament l'evolució del nostre procés, però ha delegat en el doctor Capó, metge de prestigi inqüestionable i que ens mereix un gran respecte. En aquests moments ja està habilitant el seu despatx.

La Rita, organització i distribució dels espais.

El Rector, el Rellotger, el Pernilet d'Aglà, en Franz, el Punyal i l'Aparici (sí, l'Aparici!), transport de materials.

La Desavillé, roba i complements (atrezzo, ens ha dit que posem).

També comptarem amb la Daisy, que no fa gaire va patir un cas molt desafortunat; ah, i el Secretari, però degut a les seves feines de gestió econòmica, ja ens ha avisat que de tant en tant haurà d'absentar-se.

En fi, aquí ens teniu a plena Natura, contents i una mica eufòrics!

2011-03-15T09:35:00.001-07:00

Dies de neu

2011-03-15T09:00:00.000-07:00

A vegades hi ha persones que no tenen raó. És el cas d'alguns que han fet comentaris relacionats amb l'última publicació. Allà dèiem que a la nostra associació hi ha socis preferents. És veritat; però els qui ho criticaven, resulta que també són socis preferents. És l'enveja que ens rosega el cor, ja ho hem dit en més d'una ocasió: el món és pler d'enveja; i això hauríem d'evitar-ho, perquè, a quina mena de migdiades es poden lliurar els envejosos?
Per trencar aquest malefici i amb la millor de les intencions, publiquen un altre trosset del mateix monòleg:

Aquesta és història sense mica de glòria
(així, literalment, no ho pensis malament),
perquè el que a mi m'agrada és la cosa callada,
la vida en una tina (digues, si vols, rutina):
Agafes les muntanyes i el cel amb els seus astres,
i el món, tot el cadastre d'allò que en diem món,
i en fas com una pasta que pastes, com hi ha món!,
i ja veuràs com fon, i que cogui, que cogui
a poc a poc, que cogui... I això d'a poc a poc
que tan bé rima amb groc, em recorda que és groc
un plat que ara que entrem en aquest març marçot...
Oh si la meva amiga, la meva amiga coc
que cuina amb mà de plata, que governa bé el foc,
volgués fer-me una plata de crema ben galana!
Arriba sant Josep! ta-ta-ret! ta-ta-ret!
Ja sé que no em dic Pep; però ara que hi ha tants ous,
em ve al magí, i em cou, que ja fa més d'un any
vam dir fins l'any que ve. I això va estar molt bé,
perquè nois, quin empatx! (ens llepàvem els dits
i dèiem: quin profit!, amb quin profit se'ns posa
sense mica de nosa! Però després... quina cosa!);
i és que molt vam passar, de llarg, el més prudent...

2011-03-08T08:09:00.000-08:00

Març marçot

2011-03-07T15:05:00.000-08:00

Els poetes, de tant en tant, solen treure un llibre. Aquest és el cas del nostre Punyal de qui no sabiem cap novetat des que, ara ja comença a fer uns quants anys, va guanyar aquell premi irrepetible que la nostra associació va organitzar juntament amb Emboscall Editorial.
Això que ara ha tret es diu "Orgia Numeral i altres monòlegs". Pensàvem fer-li una bona crítica, una crítica en profunditat, volem dir, perquè el Punyal, en la seva qualitat de soci preferent hi té dret, però el Lletraferit de Manlleu se'ns ha anticipat i ens consta que està estudiant el llibre i ja ha començat a escriure un article d'opinió.
En fi, de moment, i tenint en compte que som a primers de març, us ofereixo una petita mostra del monòleg que es diu: dies de neu, i que se situa precisament en aquest mes

Ara som a primers del tercer mes de l'any,
aquest mes de frontera que va del fret hivern
(no s'acaba mai, ai!, aquest collons de fred,
per bé que els més vells diuen que l'avui ja no és fred),
que va del fred hivern als dies més amables,
quan els camps broden verds i els arbres posen fulla;
la natura es vesteix, i allò que era despulla
-quatre troncs, esquelets, els camps pelats i freds-
ara ho tens viu i verd, pertot el color verd,
un verd, el primer verd, que de tan prim es perd.
Puja el sol en el cel i en passar el punt vernal
ens plou un polsim d'or que l'ànima, animal
que jo sóc, me l'esvera, me la torna més fera.
Queda lluny el solstici, encara ha d'arribar,
i això meu ja és un vici: no saber-lo esperar.
I encara som a març, a primers d'aquest març
i perquè és de frontera ser liberal, i mal,
en negocis de muda (treballes a la muda
com un contrabandista; mai no seràs rendista!),
tant prodigues bonança com disposes, per xanxa!,
els freds que fan més mal sense gens de recança.
Març marçot que t'emportes les velletes que pots
de la vora del foc. Març marçot, dolentot!

I si en voleu saber més coses, un parell d'enllaços:
el taller de poesia d'emboscall editorial
i el bloc oficial de l'autor

Lop es nomnat lo pes, e lop no es

2011-02-28T13:12:00.000-08:00

Galceran encerteu quin és el pes

2011-02-28T11:24:00.000-08:00

Una més d'en Guillem de Berguedà, encara que aquesta seria pròpia d'en Marius Serra, l'enigmista.
És un enigma que a mi personalment m'ha donat motiu per profundíssimes reflexions, i que ha generat molta polèmica en la nostra associació. Tothom hi diu la seva i ningú no es posa d'acord. Transcriuré la versió d'en Titot, a veure si aquesta vegada és del gust de la Wendy:

Galceran, encerteu quin és el pes
que duc a sobre prô no puc tocar;
no vull deixar-lo prô no el puc portar,
si me n'allunyo em pesa encara més.
Del llop en diem pes, prô llop no ho és,
prô allò que el féu clapat de negre i blanc
és el que més vull, perquè és carn i sang,
ja que desitjant prendre vaig ser pres.

En Gauseran, gardats cal es lo pes
que porti eu ses poder lo tocar;
pausar no·m play, vull e no pusc portar,
e ssi·l me lony, cert suy que mes me pes.
Lop es nomnat lo pes, e lop no es;
mas ço que·l fech clapat de negre y blanch,
deseig eu mays, qu'es fach de carn e sanch,
qu'eu designats pendre fuy primer pres.

Senyor Guillem, us dic cert que aquest pes
duré de bon grat si el puc abraçar,
i la mort em plauria suportar
si sobre aquest pes defallit caigués.
Fóreu feliç si el llop us mossegués
i jo al cor m'obrís un esvoranc.
El seu bell pèl fa captiu l'home franc,
a vós molt més, prô a mi no em diu mai res.

Señer Guillem, lo pes que dit m'aves
gint portaray si·l pusch ferm abraçar,
i enquer grieu mort me playra sufertar,
pus defallints sobre lo pes caygues;
vos serets gay s'est llop lenga·us mordes,
ieu si mon cor ab son arrap m'arranch;
son bell clapat ha fayt catiu de franch,
a vos assats, y assats a mi demes.

Guillem de Berguedà conversant amb dues dones

2011-02-22T08:56:00.000-08:00

De Berguedan, d'estas doas razos

2011-02-17T15:39:00.000-08:00

Amics i amigues, que el febrer us sigui lleu!
A vegades els esdeveniments no venen prou ben encarrilats. Vet aquí una diàleg amistós entre Guillem de Berguedà i Aimeric de Peguilhan. El tema és prou important: no ser estimat i estimar, o bé ser estimat i no estimar. Quina de les dues razos preferiu? Trancriuré la versió d'en Titot, seguida de l'original:

Senyor de Berguedà, digueu-me vós
d'aquestes quina és més bona opció
i de l'altra jo en seré defensor,
i us venceré, si algú ho vol sospesar,
què trieu: no ser estimat i estimar,
o que estimant no sigueu vós amat?
Esculliu la que us plau més, aviat.

De Berguedan, d'estas doas razos
al vostre sen chausetz en la meillor,
q'ieu mantenrai tan ben la sordejor
q'ie·us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar:
si volriatz mais desamatz amar,
o desamar e que fossetz amatz.
Chausetz viatz cella que mais vos platz.

Aimeric, tindria el seny d'un mocós
si no sabés en amor què és millor.
Prefereixo que em tinguin per senyor
sentint-me estimat pro sense estimar;
perquè a l'amor no vaig venir-hi en va
i mai no he estat home desenfeinat:
en daus i en dames vull ser afortunat.

Berguedà, mai ningú poc amorós
té, al meu parer, goig ni distinció
així com val més seny que no follor:
qui serveix més vali més es fa honrar
que no aquell que pren i no vol donar.
Jo prefereixo ser pobre i honrat
que poderòs pro desenamorat.

Aimeric, tal com guineu feu vós,
que quan d'un fruit tingué l'ambició
se'n va abstenir per la simple raó
que al cirerer no es va poder enfilar,
maleïnt el fruit que no va abastar.
Veig que ara vós amb ella heu acordat
blasmar tot allò que teniu vedat.

Berguedà en sou tant de maliciós
que penseu que sóc del mateix color.
No ho sóc, si en lloc de joia prenc dolor;
però amb bona esperança ho puc suportar,
més em plau perseguir sense arribar
que no atènyer allò que no em fóra grat:
res no val tant com un bé desitjat.

Aimeric, he vist fallar grans senyors
valents i ardits, justament en això.
Ot, en una cursa amb el cavall bo,
va perdre per no fer-lo galopar:
havent-lo esperonat en començar,
ell vencedor s'hauria proclamat:
cal fer sempre que es pot la voluntat.

Berguedà, mil cops triaré estimar
la dona que adoro sense ser amat,
que amb altra fer la meva voluntat.

Baró Aimeric, no heu de fatxendejar:
si estiméssiu tant com us n'heu vantat,
tan lluny de l'amor no haurieu guillat.

Arnaut Daniel

2011-02-05T06:15:00.000-08:00

Mil cops al jorn m'estiro jo per ella, tot badallant

2011-02-05T05:51:00.000-08:00

Per la son, m'estiro per la son!
Em sembla recordar que el tema aquest dels badalls ja l'havíem tractat. Però tant fa, després d'un dia en ve un altre, i ningú no se'n queixa. Badalleu a gust, estireu-vos..., i que tingueu una bona migdiada..., si la podeu fer, si us deixen, perquè tal com van les coses últimament a les fàbriques, en els despatxos...; vull dir, les hores extres, les primes de competitivitat i altres coses semblants. Oh, desfici! Em pregunto com el deuen tenir el tema aquest de la migdiada per Alemanya i rodalies? El nostre mirall, el nostre exemple...
Tornem doncs a la cançó d'Arnaut Daniel, a qui Dante situa en el purgatori a la Divina Comèdia.
Oferim la traducció de Lola Badia seguida de l'original:

Un dolç brogit
de refilets i cants
en llur llatí sento de mant ocell,
apariant-se ben gojosos, amb
llur fina amant, tal com nosaltres fem.
I puix que jo desitjo la més bella,
l'he de cantar amb traça tan severa,
que el cant no haurà ni estramps ni mot que torna.

Doutz brais e critz,
lais e cantars, e voutas
aug dels auzels q'en lur latin fant precs
qecs ab sa par, atressi cum nos fam
a las amigas en cui entendem;
e doncas ieu q'en la genssor entendi
dei far chansson sobre totz de bell'obra
que no·i aia mot fals ni rim'estrampa.

No aní apoquit
ni amb passes vacil·lants
el primer cop que entrava en el castell
on hi ha midons, de qui jo tinc gran fam
com no l'hagué el nebot de sant Guillem;
mil cops al jorn m'estiro jo per ella
tot badallant, car les altres supera,
així el gojós val més que si estuforna.

Non fui marritz
ni non presi destoutas
al prim q'intriei el chastel dinz los decs,
lai on estai midonz, don ai gran fam
c'anc non l'ac tal lo nebotz Sain Guillem;
mil vetz lo jorn en badaill e·m n'estendi
per la bella que totas autras sobra
tan cant val mais fis gaugz q'ira ni rampa.

Fui acollit,
com els meus mots galants,
prou bellament -car no sóc passarell
i estimo més l'or pur que no l'aram-,
el dia que vaig dir-li: "no ens besem?"
I del mantell blavenc fent-se rodella,
que no ens veiés cap serpent llausanguera
de llengua vil, m'otorga bona torna.

Ben fui grazitz
e mas paraulas coutas,
per so que jes al chausir no fui pecs,
anz volgui mais prendre fin aur que ram,
lo jorn qez ieu e midonz nos baisem
e·m fetz escut de son bel mantel endi
que lausengier fals, lenga de colobra,
non o visson, don tan mals motz escampa.

Déu que ha guarit
al cec Llongí de tants
continus falliments el desgavell,
em permetrà, a la cambra on tots dos vam
donar-nos cita, fer que junts jaiem.
Vist de besllum son cos, em meravella
d'assaborir ço que el desig espera;
besos, rialles, on el goig s'enforna.

Dieus, lo chauzits,
per cui foron assoutas
las faillidas que fetz Longis lo cecs,
voilla, si·l platz, que ieu e midonz jassam
en la cambra on amdui nos mandem
uns rics convens don tan gran joi atendi,
qe·l seu bel cors baisan rizen descobra
e qe·l remir contra·l lum de la lampa.

Cap brot florit
de capolls oscil·lants
que els ocellets sorollen al branquell
no és pas més fresc; per què no vull Roam
tenir sens ella ni Jerusalem;
però, fidel, mon cor se li esbadella,
car d'amar-la i ser amat, amb amor vera,
fos a fer, el rei d'Estella se n'exorna.

Ges rams floritz
de floretas envoutas
cui fan tremblar auzelhon ab lurs becs
non es plus frescs, er q'ieu no volh Roam
aver ses lieis ni tot Jerusalem;
pero totz fis, mas juntas, a li·m rendi,
q'en liei amar agr'ondra·l reis de Dobra
o celh cui es l'Estel e Luna-pampa.

Boca, ho he dit?
tots els regnes gegants
de què el rei grec féu el seu escambell,
i en fou honrat, i el senyor de Roam,
i el rei de tir i Jerusalem,
potser m'has pres. Folla és l'estrella
d'aquell qui de tant de bé té la delera,
i és neci aquell qui amb alegria borna.

Bocca, que ditz?
q'eu crei qe·m auras toutas
tals promessas don l'emperaire grecs
en for'onratz o·l senyer de Roam
o·l reis que ten sur e Jerusalem;
doncs ben sui fols que quier tan qe·m rependi,
que jes Amors non a poder qe·m cobra,
ni savis es nuls om qui joi acampa.

No sóc colpit
per llengües malparlants
com el rei dels gallecs. Encara que ell,
blasme mereix car capturà a ple camp
Raimon, del comte el fill, i bé sabem
que era romeu. El seu bon nom clivella
tal estrany tort. Mes si el rei l'allibera,
tan noble gest el meu valor retorna.

Los deschauzitz
ab las lengas esmoutas
non dupt'ieu jes, si·l seignor dels galecs
an fag faillir, per q'es dreitz si·l blasman,
que son paren pres romieu, so sabem,
Raimon lo filh del comte, et aprendi
que greu fara·l reis Ferrans de pretz cobra
si mantenen no·l solv e no·l escampa.

Jo no ho viu, que amb el rei d'Estampa era,
on coronat va ser i honor sojorna.

Eu l'agra vist, mas estiei per tal obra,
c'al coronar fui del bon rei d'Estampa.

Un dibuix de Mim Juncà

2011-01-25T14:50:00.000-08:00

Cançó d'opòsits, de Jordi de Sant Jordi

2011-01-20T04:29:00.000-08:00

La vida en aquest món és plena de paradoxes. La migdiada, per posar un exemple que tenim a mà, és la nit en mig del dia; dormim a l'hora de la feina; el sol ens mostra el món i nosaltres tanquem els ulls dolçament i ens enfonsem en el sofà... Paradoxes, moltes paradoxes: la lluna -ahir era lluna plena-, no és el sol en el cor de les tenebres?; i els nàufrags, que moren de sed a la part líquida del món; i els vells, els avis, que tornen a la infància; i dones que semblen homes i homes que semblen dones; un diamant en el carbó -això només ho saben els qui encara en cremen-, i el carbó que s'encén com un carboncle, i una muntanya d'amatistes...; i un peix al forn, i un peix en el foc, i una salamandra en el fons d'una bassa; i encara més en el món de la política, en el món seriós de la política i de la diplomàcia, el sainet, l'acudit, la ximpleria, la facècia... Sí, la vida en aquest món és plena de paradoxes, i aquesta cançó de Jordi de sant Jordi resumeix molt bé l'estat de la qüestió:

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aixi mateix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Lo mal no em plats e sovint lo'm percaç,
am sens amor, e no crec ço que sé,
par que somiï tot quant vei pres ma faç,
oi he de mi e vull a altre gran bé,
e parlant call e's auig menys d'oir,
de l'oc cuit no, lo ver me par falsia,
e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,
e sens mans palp, e fau de seny follia.

Com vull muntar davall sens que no em vir
e davallant puig corrent en aut lloc
e risent plor, e el vetllar m'és dormir
e quan sui frets pus cald me sent que foc.
E a dret seny eu fau ço que no vull
e perdent guany, e el temps cuitats me tarda,
e sens dolor mantes de vets me dull,
e el simple anyell tinc per falsa guinarda.

Colgant me lleu e vestint me despull
e trob lleuger tot feixuc e gran carg,
e quan me bany me pens que no em remull
e sucre dolç me sembla fel amarg.
Lo jorn m'és nuit e fau clar de l'escur
lo temps passats m'és present cascun hora,
e el fort m'és flac, e el blan tinc per molt dur,
e sens fallir me fall ço que em demora.

No em part d'un lloc e jamés no m'atur,
ço que no crec ivarçosament trob
del que no em fio me tinc molt per segur,
el baix m'és alt, e l'alt me sembla prop.
E vau cercant ço que no es pot trobar,
e ferma vei la causa somoguda,
e lo fons gorg aigua sus port me par
e ma virtut no em té pro ni m'ajuda.

Quan xant me par de què em prenc udolar,
e lo molt bell me sembla fer e lleig,
abans m'entorn que en lloc no vull anar,
e no he pau e no tinc qui em guerreig.
Açò que ve tot per tal com vei entès
de revers faits aicest món e natura,
e's eu qui em só en llurs faits tan empès
que m'és forçat de viure sens mesura.

Tornada

Prenga xascú ço que millor li és
de mon dit vers reversat d'escriptura,
e si el mirats al dreit e al revers
treure porets de l'àvol cas dretura.

2011-01-11T15:09:00.000-08:00

Tornarem a fumar encara que ens costi

2011-01-11T10:26:00.000-08:00

He sentit a dir, en repetides ocasions, que els de la Migdiada vivim d'esquena a les eventualitats del dia a dia; però jo afirmo que això no és del tot cert, i fins i tot que és fals. Ara voldria afegir alguna cosa al que s'està dient últimament sobre el tabac, el tema aquest que crema al carrer, als bars, als restaurants, i encén opinions tan arravatades.
Això de les prohibicions ve de lluny. Hi ha gent, pobrets, que no hi poden fer res, són així; se senten impel·lits a fer la vida impossible als que viuen, s'imaginen que són salvadors d'ànimes. Són persones malaltes, i per desgràcia dels nostres temps, sembla que cada vegada n'hi ha més. I, a sobre, últimament fan pinya. O sigui, no els molesta el fum, els molesta que els demés fumin. No ho suporten, els fa ràbia. Mireu sinó perquè martiritzen els fumadors amb aquesta mena d'esqueles en els paquets, i el que diu la nova llei sobre un perímetre de seguretat entorn dels hospitals i les escoles..., però no val la pena, no voldria entrar en la casuística d'aquesta llei absurda que ens ha caigut a sobre.
En Jaume Arnella, el darrer romancer de Catalunya, va escriure fa temps una cançó que es troba en el seu disc Les cançons del Pont de les Formigues, on es queixa d'aquesta persecució contra els fumadors. És molt actual. Actualíssima.

CARTA AL QUIM

Una mica de respir pels fumadors. No es pot matar tot el que és gras.

Començo, Quim, dient-te: Hola, hola;
què tal, com vas, permet-me preguntar;
què tal la feina i la parentela,
les reunions i etcètera, com va?

Però de debò, el que més m'interessa
el que em preocupa més, amic, de llarg,
és que em responguis i em treguis de dubtes;
t'has decidit?, què has fet amb el tabac?

Si tu has complert i has fet tal com pensaves
jo et seguiré, i no sols per orgull;
que estic d'acord, tal com ho plantejaves;
ja n'hi ha prou que se'ns pixin a l'ull.

Tornarem a fumar encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurament.

És indignant tota aquesta campanya
que, diuen ells, sols és contra el tabac;
però que, en el fons, fins el cervell se'ns mengen,
no deixen lloc ni per la llibertat.

Què s'han cregut, puretes de la merda,
volen semblar que són immaculats;
vés a saber si molts dels que ens prediquen
no han xupat mai d'algun fons reservat.

Tornarem a fumar encara que ens costi...

Prou que em sap greu, ja fa anys que vaig deixar-ho
i ara estic bé, no tusso pels matins;
però hi tornarem sols per deixar constància
que no volem que ens manin els cretins.

Si fumo ara, enlloc dels vuitanta
pot ser que mori als setanta-vuit
però hauré viscut com ho fan les persones,
que viure és molt més que la salut.

Tornarem a fumar, encara que ens costi...

Quan m'ho vas dir em vaig fer un fart de riure,
no em negaràs que el teu plantejament
és contundent, però és minoritari
perquè no és molt corrent, ei de moment.

Acabo ja d'escriure aquesta carta
i et dic adéu, apreciat amic Quim:
sempre endavant, la lluita ens agermana
sempre endavant, encara que tossim.

Tornarem a fumar, encara que ens costi...

La Tia Carme, de Guerau de Liost

2011-01-03T14:57:00.000-08:00

En Guerau de Liost és un gran poeta que va escriure un llibre: Somnis, que la nostra associació considera un dels més important de la poesia catalana contemporània (i també de l'extemporània). Però no és d'aquest llibre que ara vull parlar, sinó d'un poema seu molt adequat en aquests dies de ressaques i recuperacions. Parla del coixí, i aquest és un tema que no recordo que mai haguem tractat. El coixí..., és un tema que dóna per molt, en seguirem parlant, però de moment escolteu:

Coixinet de cretona, amb quadrats en maduixa
i una floreta verda al mig de cadascú,
apte, si tinc migranya o se m'adorm la cuixa
o em cal passar tres dies en dejú.

Ta vegetal blanesa m'adorm com una falda:
el caparró s'hi posa confiat.
Amb una olor d'herbetes que no escalda,
em crida a flor d'orella ta casta netedat.

Cada petit de casa ve un dia que t'estrena.
Si me n'exclamo no et troben enlloc.
Val més que et deixi, car l'instint que et mena
farà que aviat tornis, si no em moc.

Coixinet, coixinet, no vull estar-me
d'esmentar la velleta que amb ulleres et féu,
la velleta que es diu Tia Carme
i que de fer-te servir li sap greu.

Era fadrina, i endreçada i neta.
L'horrible mort l'estirà d'una mà.
Amb la mà lliure donà l'animeta
a l'àngel del capçal i no se li tacà.

Però, son cos anyívol,
impropi esdevenia de la foscor del clot.
Tornat mata d'espígol,
s'alliberà en perfum, ja que servar no pot.

Ara torna a ser neta la vida dels terrossos;
ara el cos enterrat torna a ser net.
Com un esquei fulguren els seus ossos
i l'animeta pot mirar-se l'esquelet.

EL TAP DE XAMPANY (El Sot del Bac)

2010-12-27T15:05:00.001-08:00

Un poema de Nadal: TAP DE SURO

2010-12-23T01:41:00.000-08:00

Cada any, quan arriben aquestes dates, els associats, que sou molt donats a recitar al llevant de taula, em demaneu que suggereixi algun poema de Nadal. Aquí en tinc un. El Punyal em va passar, l'altre dia, unes pàgines que diu que vol publicar aviat. Hi ha un poema (ell en diu monòlegs), el darrer, que em sembla molt apropiat, si més no perquè aquests dies es destapen moltes ampolles de cava.
Us hi heu fixat, que abans els taps de suro volaven amb gran alegria dels reunits, i que des de fa uns quants anys això va a menys?; que ara els comensals destapen el cava amb posat d'experts, i no deixen que el tap s'escapi i acompleixi el seu destí volador?

Engruna imprescindible d'escorça de surera!,
que portes més d'un any tancada
a dintre de la cava
rumiant la forma i la manera
de treure't del damunt
la gàbia de filferro i alumini,
i ara, de sobte, una mà sortida del no-res
et lliura d'aquest pes
que ja perd damunt teu el seu domini!
Ai quin vertigen!,
que et donen d'alta del sanatori del bon repòs
allà on no deixen moure el cos
i et tornes viatgera!

I en el deliri d'aquesta nova llibertat
et sents desensopida altra vegada
i transportada, per un instant,
al viure intens del bosc de les alzines,
entre l'espígol, la mòdega i el bruc,
les oloroses farigoles, ginestes, argelagues,
i el romaní, sovint vora el camí;
allà on eres grapejada per aus i salvatgines,
regada per la pluja
i els orins dels gats i de les guilles;
on feies de raspall al porc senglar,
sempre prop teu buscant l'aglà;
i un fotiment de bestioles,
algunes de ben soles:
aranyes, aranyetes,
banyarriquers, papallones, marietes,
i d'altres sempre a colles:
les vespes, les abelles, les formigues,
et feien per l'esquena pessigolles.
Sí, quan vivies al bosc esbojarrat de les alzines,
on les vistoses camamilles
cantaven en un clap assoleiat:
d'aquesta terra som les filles!

I dolçament, al fons del cava,
dormia satisfet el geni de l'ampolla
a dintre de l'ampolla
on res no li faltava,
a qui desperta el remoreig efervescent
d'una nova i estranya agitació...;
es nota l'atmosfera carregada
d'esverament, hi ha nervis,
hi ha molt desassossec i molta por.
S'acosta un cataclisme!
Tothom ho viu, tothom ho diu:
les fines partícules daurades
en suspensió dintre del cava,
i les esfèriques, minúscules bombolles,
de gustos variadíssims, intangibles:
les de xarel·lo i macabeu,
i les més tòpiques, del tòpic chardonnay,
van repetint com si es tractés d'un catecisme:
s'acosta un cataclisme!
I totes les consciències es fixen en el tap
del capdamunt
suspès damunt de tots els caps:
se'l veu sortit, desconegut, esperitat,
fora de lloc i fins i tot desorbitat,
i això genera molta inquietud
entre l'esporuguida multitud.

S'adona de seguida, amb un cop d'ull,
aquell dimoni perspicaç tot ell color de cava,
de quin és el problema:
Vols aturar d'una vegada
aquesta maleïda belluguera?
-renya malhumorat i exigent,
amb gran autoritat,
al tap-.
Però el tap de suro,
subjecte hermètic i callat,
introvertit,
que fins avui mateix
mai res no havia dit,
contesta lentament
(perquè és parc, perquè és lent),
amb una veu que apaga la ronquera:
Ara per fi sabré de veritat
que se n'ha fet dels meus avantpassats!
Incrèdul, aquell dimoni groc color de cava,
bocabadat amb tanta gosadia,
es lliura a maleir
allò que veu venir de forma irreversible:
la seva fi.
Només faltava aquesta!;
tants anys d'ensopiment i droperia,
han decantat el tap a la filosofia!
Però, indiferent al seu trasbals,
el tap de suro que es veu de sobte alliberat,
que sent damunt del cap
la llibertat de l'atmosfera,
segueix elucubrant
amb un discurs que s'accelera:
¿Els sostres d'aquesta habitació
són un empostissat de plaques
pintades color ambre
que imiten les vetes de surera,
o són plafons de suro de debò,
escorça de mítiques sureres
que brillen pel vernís,
a la claror de la finestra portalera?
I el cel que ens mira des de l'exterior
-diu estirant el coll i fent oscil·lar el cap-
són làmines de suro, un decorat de suro,
pintades de blau cel?
Que el pet de la beguda
em porti fins al cel
i pugui veure allò
que havia sentit dir
al meu padrí:
una magnífica surera fent el pi
que enfonsa les arrels
en els riuets d'aquell jardí.
Companys, ara que puc i per fi suro,
m'hi aventuro!

Talment un bot motoritzat,
plegades les amarres,
ja singla per la dàrsena del port,
com un coet, esperitat,
buscant el trau de l'escullera,
el tap, amb un casquet de llauna al cap
i sense calces ni samarra,
avança adelerat i s'accelera
fregant la gola de l'ampolla,
camí de la sortida...

Però la mà del cambrer
el pren, el recargola,
l'ofega, l'engarjola.
Per què frustreu, cambrers,
els vols del tap de suro?

Anselm Turmeda

2010-12-09T15:27:00.001-08:00

Una migdiada d'Anselm Turmeda

2010-12-09T14:59:00.000-08:00

Amics, una altra migdiada a l'aire lliure, aquesta del nostre admirat Anselm Turmeda, o sigui, l'altrament dit, Abdallah al-Tarjuman, com li hauriem de dir? Molt suggerent tot plegat. L'Anselm, el gran Anselm!
I aprofito per dir-vos que hi ha bones notícies i aviat (m'hi jugaria un ase!), com en aquesta assamblea d'animals del somni que ara llegireu, ens tornarem a trobar, ens tornarem a reunir, tornarem a discutir, ens enfadarem, tornarem a conviure. Hi ha novetats. Hi ha novetats importants que us he de comunicar. En ve una de bona.

"Cavalcant, doncs, cercant frescura,
trobi'm en una gran clausura
on havia infinit nombre
de flors e fruiters per dar ombra.
D'allà prenia naixement
una fontana assats plasent,
dessús la qual lo rossinyol
feia son cant, així com sol,
amb clara veu e so tan destre
que, cert, en Paradís terrestre
cregui'm estar, o al jardí
de les Hespèrides, diví.
Tant era el lloc bell e excel·lent
que em pres meravellós talent
de remirar aquell boscatge;
mas aitost com sots l'ombratge
m'haguí assegut, entre les flors,
d'una son dolça tot mon cos
caigué vençut, e m'aparia,
com entre somnis, que veïa
aquells llocs bells, espesos e alts,
poblats de tots els animals.
Lla vérets orifanys gallards
tigres, lleons e lleopards,
cavalls, muls, ases e someres,
dromedaris, camells, panteres,
óssos, dragons, cérvols, senglars,
cabrons, daines, a milenars,
vaques e bous, anyells, moltons,
llops, guilles qui han paor dels bastons,
cans, esquirols, rates e gats,
e deu mília altres, que cregats
de nomenar-los no he manera;
car, per cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminés.
D'ocells, no em serviria res
a denunciar llur gran presura;
que, l'una l'altre sens mesura
faent empatx, hi eren: voltors,
grifauts, milans, falcons, astors,
àguiles, esparvers, mussols,
austardes, grues, oriols,
ànedes, cignes e pagons,
perdius, becades e capons.
Lla eren coloms, pollets, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines.
orenetes, aloses, faisans,
verdums, caderneres, pinsans,
gaigs, papagais e estornells.
E no us pensets que sol d'ocells
se tingués festa en aquell dia,
ans null animal no hi fallia,
que caminés o portés ales:
vespes, abelles e cigales,
verms, moscards, mosques e formigues,
nadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarabats,
llémenes, polls. Tots ajustats
en un aplec gint raonaven,
menys los peixons, qui en mar nedaven".

Senyora, no tingueu por. L'astor és un ocell noble.

2010-12-01T03:06:00.000-08:00

Un somni en clau femenina, tal com es troba en el lai de Maria de França que es diu Yonec

2010-11-30T06:46:00.000-08:00

Aquest somni que ara transcriuré és en certa manera simètric de l'anterior. De seguida veureu que estan molt relacionats:

Va ser entrant el mes d'abril, quan canten els ocells. Un dia, el senyor es lleva de matí i es prepara per anar al bosc. També fa llevar la vella i li mana de tancar les portes darrera seu. Ella compleix les ordres. El senyor ha marxat amb els homes i la vella es retira llavors a recitar el psalteri. La dama es desperta plorant, distingeix la claror del sol i s'adona que la vella ha sortit de l'habitació. Es plany en gran manera, sospira i, entre llàgrimes, així es lamenta:
-Ai las! -exclama-. En mala hora vaig néixer! És molt dur el meu destí! Sóc presonera en aquesta torre i no en sortiré sinó morta. ¿De què té por aquest vell gelós, que em té tan cruelment empresonada? És estúpid i boig! Sempre té por que l'enganyin! No puc ni anar a l'església per assistir a l'ofici. si pogués parlar i solaçar-me amb la gent, li faria bona cara, tot i que no en tingués ganes. Maleïts sien els meus parents i tots els qui, de comú acord, em van donar a aquest vell gelós i m'hi van maridar! Que n'és de dur el dogal que m'estreny i m'estira! I ell no es morirà mai! a l'hora del bateig, el devien capbussar al riu de l'infern. Té els nervis durs, dures les venes, curulles de sang viva! He sentit contar moltes vegades que, en temps passat, en aquest país solien ocórrer aventures que reconfortaven els afligits. Els cavallers trobaven donzelles que els abellien, gentils i belles, i les dames trobaven amants formosos i cortesos, nobles i valents, i mai ningú no les blasmava, perquè ningú no els veia, sinó elles. Si això pot ser i ha estat, si alguna vegada ha esdevingut a algú, que Déu totpoderós acompleixi el meu desig!
així que ha acabat el seu plany, distingeix l'ombra d'un gran ocell a través d'una estreta finestra. No sap què pot ser. L'ocell entra volant a la cambra. Porta corretges als peus, semblava un astor de cinc o sis mudes. s'ha parat davant la dama i al cap de poc, mentre ella l'observa, es transforma en un bell i gentil cavaller. La dama ho té per un prodigi i es commou, tremola. S'espanta molt i es tapa la cara. Però el cavaller és cortès i de primer li adreça la paraula:
-Senyora -li fa-, no tingueu por. L'astor és un ocell noble. I encara que els misteris us semblin foscos, convenceu-vos que estareu segura si em feu el vostre amic. Per això he vingut. us he estimat durant llarg temps i us he desitjat profundament en el meu cor. No he estimat mai cap dona fora de vós i mai no n'estimaré cap altra, però no podia venir ni sortir del meu palau si vós no em requeríeu. Ara ja puc ser el vostre amic!
La dama s'asserena, es destapa la cara i li parla. Respon al cavaller que el farà el seu amant si creu en Déu, que d'aquesta manera el seu amor serà possible, perquè ell és d'una gran bellesa: un cavaller tan bell, no l'havia vist mai en sa vida.
(trad. Joan Juvany)

Maria de França

2010-11-20T10:21:00.000-08:00

El somni de Lanval segons un lai de Maria de França

2010-11-20T09:33:00.000-08:00

N'hi ha que, quan dormen, senten veus i altres coses semblants, però d'altres veuen. Jutgeu vosaltres mateixos quina de les dues coses és millor:

El cavaller de qui us parlo, que tant havia servit el rei, un dia montà el seu destrer i se n'anà a passejar. Fora ja de la ciutat, arribà tot sol en un prat. Davallava per la rivera d'un riu, però el cavall se li esverà. El desguarní i el deixà revolcar per l'herba. Després en doblegà el mantell sota el cap i es gità. Estava tan preocupat per la seva misèria que no veia res que li fos plaent. Des d'allà on jeia d'aquesta manera, mirà avall, cap a la riba del riu, i en veié pujar dues donzelles: no n'havia vistes mai de tant formoses! Anaven ricament vestides amb sengles brials de porpra fosca estretament ajustats. El seu aspecte era d'una bellesa extrema. La més gran portava una greala d'or pur, fi, ben treballat; l'altra -us dic la veritat sense afegir-hi res- duia una tovallola. Totes dues s'encaminaren de dret devers on jeia el cavaller. Lanval, que era ben educat, es posà dret davant seu. Elles primer el saludaren i després li transmeteren el seu missatge:
-Senyor Lanval, una noble donzella, plena de seny i beutat, ens envia a buscar-vos. Veniu, doncs, amb nosaltres. Us conduirem on és sense perill. Mireu, té el seu pavelló molt a la vora.
El cavaller les acompanyà, descurant el cavall, que pasturava pel prat davant seu.
Ja l'han conduït a la tenda, que és magnífica i ben plantada. Ni la reina Semíramis, encara que hagués tingut més possessions, poder i saviesa, ni l'emperador Octavià, no n'haurien pogut comprar ni tan sols el pany dret. Al capdamunt, hi havia una àliga d'or, el preu de la qual no us sabria pas dir. Ni el dels vents i les estaques que sostenien la tela. Sota el cel no hi havia cap rei que la pogués comprar, per més possessions que oferís a canvi! I, dintre la tenda, la donzella. Sobrepujava en bellesa la flor de lis i la rosa novella quan esclata a l'estiu. Estava ajaguda en un llit preciós -solament els llençols valien un castell-, amb només la camisa. El seu cos era gentil i ben fet. Per tenir escalfor, s'havia posat a les espatlles un ric mantell de porpra alexandrina folrat d'ermini blanc, que li deixava el costat nu, i la cara, el coll i el pit. Era més blanca que la flor de l'arç!
La donzella cridà el cavaller i aquest se li atansà. S'assagué davant del llit.
-Lanval -li féu ella-, bell amic, per vos he abandonat el meu país. De llunyanes terres us he vingut a buscar. Si sou noble i cortès, ni comte ni rei ni emperador no haurà tingut mai tanta joia i felicitat com vós, perquè us estimo sobre totes les coses.
(trad. Joan Juvany)

Pau Casals

2010-11-13T01:46:00.001-08:00

Les migdiades de Pau Casals

2010-11-12T15:01:00.000-08:00

Avui he trobat un comentari de Josep Pla sobre Pau Casals que em sembla molt interessant de reproduir. Ens assenyala el camí a seguir:

"Casals dorm molt bé. En temps normals -és a dir, a casa seva- es colga pels voltants de mitjanit i es lleva dematí. Fa la migdiada. Ha fet la migdiada sempre i la farà, probablement, fins que mori. És una de les operacions més sagrades de la seva vida. A les dues de la tarda -es trobi on es trobi- es retira a la seva habitació i no en surt fins a les cinc. És absolutament impossible interrompre aquesta funció. A l'hora de la migdiada el mestre es fa invisible per a tothom, les ordres no poden ésser més contundents i clares. Vindria el personatge més important de l'època i no interrompria ni escurçaria la seva sesta. És una cosa absolutament intocable. La sesta forma part de l'ordre de la seva vida, i Casals és un home absolutament ordenat. Aquest home, que tan sovint produeix la impressió que no hi és, que viu als núvols, abstret i llunyà -i és veritat-, té de l'ordre una idea precisa, incommovible, immutable. És inimaginable que, a aquesta idea, hi pugui aplicar els termes mitjans, la composició, la necessitat d'haver de fer a cada moment el que imposen les circumstàncies. Res, davant la sesta, no hi ha circumstàncies."

La Companyia de la Font del Vi torna amb Cantatataula al Kursaal de Manresa , a la Fira Mediterrània

2010-11-02T12:35:00.000-07:00

Bona nit, una bona notícia!
Torna la Companyia de la Font del Vi, torna la llegenda!
Els qui trobin entrada ho podran veure el dia 6 de novembre, o sigui aquest dissabte vinent, a l'hora de dinar, en el menjador del Kursaal de Manresa. O potser hauria de dir s'ho podran menjar, perquè es tracta d'un àpat de primera. Atenció al menú: Sopa de peix (que això a Manresa té molt de mèrit), amanida variada i del temps, i pollastre de pagès de can Fum; pastissets de mel a discreció, i cafè amb complements; i naturalment aquesstes viandes vindran regades amb un bon vi de la font (de la Font del Vi, s'entén). En fi, qui no s'ho perdi ho podrà veure i explicar!
Un parell d'enllaços:

la fira de Manresa

Companyia de la Font del Vi

La nòria de la fira de Sant Quirze

2010-10-25T14:43:00.000-07:00

Omar Khayyam i la Roda de la Fortuna

2010-10-25T14:16:00.000-07:00

Ara no fa gaire ha sortit una traducció molt interessant feta directament del persa al català per Àlex Queraltó Bartrés dels poemes d'Omar Khayyam. Edita Adesiara.
Dijous que ve a la Tralla de Vic hi haurà una trobada per parlar-ne, seguiu l'enllaç: http://latralla.blogspot.com/
Com a botó de mostra us en mostro una quarteta:

Com que el girar de la roda no és a gust del savi,
tant se val que comptis set cels o en comptis vuit.
Si la mort és segura, i tots els desigs han d'esvair-se,
¿què t'importa si el llop se't menja al prat o la formiga a la tomba?

i una altra

Aquesta imatge de l'ésser només és imaginació,
i no es pot considerar savi qui no coneix aquest fet.
Seu a beure una copa de vi i viu feliç,
i aparta't d'aquesta imatge d'absurda fantasia.

Ara, això de les traduccions és la pera; fixeu-vos quina diferència! La primera és del llibre que parlem, i l'altra és una adaptació de Ramon Vives que canta en Jaume Arnella:

Des que les estrelles i la lluna es veuen al cel,
mai ningú no ha conegut res millor que el vi pur.
Se sorprenen els venedors de vi, perquè ells,
millor que això que venen, ¿què podran comprar?

Des del jorn que Venus i la Lluna
van aparèixer al cel per ordre del Diví,
no s'ha vist mai una
cosa millor que el vi.

Per'xò sempre m'ha estranyat
veure que es ven el vi bo,
perquè amb el diner guanyat
no es pot comprar res millor.

Eh, una altra quarteta:

La tapa de la bóta és millor que el regne de Jam,
l'aroma del vi és més dolça que el fruit de Maria.
Ai, despertar-se de bon matí en una taverna
és molt millor que els laments d'Abu Said i Adham.

I encara una altra!:

Tant de vi beuré que aquesta seva olor
sortirà de la meva tomba quan sigui sota terra.
I quan passi un barraler vora el meu sepulcre,
sentirà l'olor de vi i s'embriagarà del tot.

Els Premis Literaris de Calldetenes i la Roda de la Fortuna

2010-10-16T01:16:00.000-07:00

Tenim un escriptor a la nostra associació que fa uns quants dies que està molt deprimit. Ens diu que li ha passat un cas com un cabàs i ens l'explica. Va presentar un treball que considera d'una gran valua als Premis Literaris de Calldetenes, a l'apartat de narrativa, i no va guanyar.
-Home -li vaig dir-, vols dir que n'hi ha per tant?
-Sí, és clar, però és que el guanyador..., és la tercera vegada que guanya!
-Recoi quina sort, no? -li vaig dir.
Aquest últim comentari no li va agradar. Fa dies que el saludo i no em contesta. No vol parlar amb mi.
És per això que dedico aquest comentari a l'Escriptor, i li proposo, per tal que prengui una certa distància sobre la seva gran desgràcia, aquesta descripció de la Fortuna, de Bernat Metge, tal com es troba en el Llibre de Fortuna i Prudència, que acaba de publicar l'Editorial Barcino (i per cert, aprofito per felicitar en Ramon Monton, el flamant tricampió dels Premis de Calldetenes):

Primerament los cabells tots
tench scampats sobre la cara,
e la part detràs fon pus clara
e menys pelosa que cristalh.
L'un ulh semblava fos gra d'alh,
ben parat, e no se'n vesia,
del qual un riuelht axia
qui demostrava que ploràs;
l'altre movia gran solaç,
que sinó riure no fazia,
e movia tal alegria
que semblava fos ambriaga.
En la faç hac una tal plaga
que la maytat era mig morta.
E fon sinta d'una ridorta
de vímets mesclats ab fill d'aur.
Los seus vestits trop gran tresaur
mostraven que davi·aver,
jatz c·om podia ben veser
que no eren tals prop la carn.
En ma fe, no u dich per scarn
ne com no m'altave molt d'elha:
no·m pens qu·en la sua gonelha
cabessen dos diners de pebre.
(...)
Però no us penssets que fos gayre
sencera ne forts de son cors,
q·un geb portave sobre·l dors,
e puys, q·era lejamén rancha,
car del taló se dav·en l'anca
de l'una part quant se movia,
e com avant anar volia
tornave dos passos atràs;
e puys havia la un bras
pus curt que l'altre la meytat.
E quan haguí un pauch mirat
aquest diable tan orrible,
qu·ab moviment incomprenssible
una gran roda que manave
de l'una mà·nl'altre mudave
incessantment, ab gran brogit,
eu volguí tornar un petit
atràs, e no·m poguí ges moure.
Ladonchs me pogre tot hom noure
qui·m volgués mal, que no·m tornare;
e pausey en terra la cara
mays per pasor que per vergonya.
"Levats-vos, amich, de la ronya",
dix ella, "e no us esperdats
per res que vegats ne hogats,
car yeu suy celha qu·en pauch temps
pusch los mesquins levar dels fems
e·ls grans senyors gitar en terra".

Marià Vayreda

2010-10-08T06:35:00.001-07:00

La Punyalada, una novel·la de pirates de secà al cor de la Garrotxa

2010-10-07T23:09:00.000-07:00

El Secretari m'ha enviat un correu on m'explica que aviat podrem disposar d'un diners amb els quals podríem continuar les nostres convivències. És el que dèiem: la nòria de la fira de Sant Quirze.
Mentrestant cadascú a la seva, i jo..., el vostre President, passo aquests dies una mica ensopits llegint alguns papers.
Això de la Punyalada, d'aquest tal Vayreda, m'ha deixat ben trasbalsat. És molt fort. És un llibre que s'hauria de llegir amb algunes prevencions; hauria de porta una cinta a la coberta amb un avís de perill per a les persones de nervis delicats. Allà hi deambulen alguns personatges, com l'Avi, el Roig, o l'Ivo del dimoni, que semblen pastats amb el mateix material que els coneguts nostres, el Rellotger, el Rector, l'Emprenyat. És clar que, afortunadament, amb algunes distàncies...
Perquè us en feu carrec, us dono a llegir el darrer encontre (o potser hauriem de dir desencontre) entre els dos protagonistes de la Punyalada, l'Albert dels Bardals i l'Esparver:

-D'on surts? -digué ell amb veu que li baumejava dins del pit.
-On vas? -vaig fer jo casi al mateix temps.
-A l'infern, i tu al darrere meu! -va respondre amb veu sinistra, ensems que, engaltant-se simultàniament les dues armes, resonaren els dos trets confosos en un mateix barbol.

I la darrera confessió de l'Avi, penjat en un relleix d'un penyassegat:

Quedava un infeliç ferit sobre un petit relleix a tal distància que de cap modo era possible recullir-lo i des de primera hora se lamentava a grans crits, demanant que el rematessin; però, abans, que li donessin confessió. Alguns sometents havien intentat rematar-lo, desde luego; mes l'Arbós, que des de primera hora havia enviat a buscar el rector de Talaixà, s'hi oposà. Mes com la distància era llarga i s'havia de comptar amb l'anada i tornada del recader, se passaren hores sentint sempre l'esgarrifosa lamentació d'aquell desventurat clamant confessió entremig d'ais i renecs.

-Escolteu bon cristià -va cridar-li-. Voleu reconciliau's-e amb Déu? Jo sóc el ministre del Senyor.
-Que si vull? A vos esperava -respongué l'altre amb un fervor estrany on, mes que arrepentiment, s'hi reflexava la superstició de la seva ànima bestialisada-. Mireu, senyor rector, jo som l'Avi de tota aquesta murrialla, tan corcat de dins com de fora... Jo ja volia retirar-me, perquè sóc vell, i ja volia donarme a fer obres bones, quan m'ha succeït aquesta desgràcia
-Escolteu, ja us n'arrepentiu d'haver ofès tant a Déu? Ja sentiu un verdader dolor...?
-Redéu si el sento! Tinc les cames i els braços capolats, el cap mig badat i ademés una bala al ventre, ai! Sembla que tinc tots els dimonis penjats al cos que m'estiren... Doneu-me confessió i enllestiu, que per a després l'Arbós ja em té promesa la caritat de quatre bales que em treguin d'aquest infern...

I si voleu donar una ullada als escenaris d'aquesta història de crueltats, passions, venjances, aneu a:
http://pirineunaucoclea.blogspot.com/

2010-09-22T14:15:00.000-07:00

sobre el tema del primer trobador i moltes altres coses, un enllaç interessant:
http://marcusegea.blogspot.com/

Babariol, babariol, babarian. Un poema de Guilhem de Peitieu

2010-09-22T13:24:00.000-07:00

De tant en tant cal tornar als orígens, o sigui als trobadors. I en el nostre cas, al primer. De Guillem de Peitieau ens interessa un poema d'un subjecte que es vol fer passar per mut (ell mateix), i diu les paraules que no es troben a cap diccionari: babariol, babariol, babarian. I per què es vol fer passar per mut? Perquè als muts, als qui no parlen, els són confiats els secrets més valuosos.

Us faré un vers, tinc son a frec,
camino un xic, al sol m'ajec.
Hi ha dames de seny temorenc.
Sabeu qui són?
Les qui d'amor de cavaller
diuen afront.

Dama poc ha pecat mortal
que estima un cavaller lleial.
Estimar clergue sí que és mal.
Té gran raó
si algú la crema isardament
amb un tió.

A Alvèrnia, ran Llemosí,
anava sol com pelegrí.
Topo la dona d'en Guarí
i d'en Bernat.
Em fan salut, pel bon patró
Sant Lleonard.

L'una que em diu amb veu galant:
"Que Déu us guardi, vianant!
Sembleu persona benanant!
de bon regent.
Massa veiem com va pel món
la folla gent."

Ara sabeu el so que els fiu:
No contestí ni Pau ni piu,
no esmentí flames ni caliu,
sols aquell cant:
"Babariol, babariol,
babarian."

(trad. Lola Badia)

Els amics de l'Aparici de l'Hostal de la Muga

2010-09-16T11:59:00.000-07:00

Aquesta postal va arribar l'altre dia a l'apartat de correus de l'Associació, i com que últimament ens veiem tan poc, m'ha semblat que exposar-la aquí és la manera més ràpida perquè arribi al seu destinatari.
D'altra banda, també hi ha una escriptura..., però no hi ha manera d'entendre res; semblen caràcters ibèrics.
Companys, que la migdiada ens acompanyi!

Hui-Neng

2010-09-08T13:31:00.000-07:00

Un poema de Hui-Neng, el Sisè Patriarca del Budisme Ch'an

2010-09-07T05:11:00.000-07:00

El poema que voldria posar a la vostra consideració és una estrofa de Hui-Neng que és una resposta a una estrofa anterior de Shen-hsiu. El Cinquè Patriarca del Budisme Ch'an buscava un successor i per tal de posar a prova els seus deixebles els va demanar que escrivissin un poema; ho va fer amb les següents paraules:
"La qüestió del neixament i de la mort és una qüestió que els habitants d'aquest món ens hauríem de prendre molt seriosament. Tots vosaltres us passeu el dia buscant la manera de fer créixer les vostres virtuts i, no obstant, no feu res per abandonar l'oceà de la infelicitat del neixament i de la mort. Si la vostra pròpia naturalesa està confosa, com podran salvar-vos les benediccions? Que penetri cada un de vosaltres en la seva pròpia saviesa; capteu la naturalesa perspicaç de la vostra ment essencial, i composeu una sola estrofa amb la qual em pogueu mostrar tot el que heu arribat a comprendre. A aquell que hagi comprès el significat últim, li donaré el meu mantell, l'ensenyament, i el proclamaré el Sisè Patriarca".
Shen-hsiu, el deixeble eminent que tothom pensava que seria el seu successor, va escriure:

El cos és l'arbre de la il·luminació,
la ment és com un mirall molt clar amb peu.
Poleix-lo amb diligència una vegada i una altra
sense deixar que en ell s'hi acumuli la pols.

Hui-Neng era un llenyataire que treballava pels monjos i no sabia llegir ni escriure. Es va fer llegir el poema i va dir que ell també en tenia un:

La Il·luminació originàriament no té cap arbre,
ni existeix cap peu per aquest mirall clar.
Originàriament no existeix sinó el buit;
on podria acumular-se la pols?

I els qui llegien aquests versos es deien els uns als altres:
-És increible! Ningú no es pot fiar de les apariències! Com hem pogut tenir aquest home, un bodhisattva viu, treballant de criat per nosaltres tot aquest temps?
En veure la sorpresa i admiració de la multitud, el Patriarca va tenir por que algú li pogués fer mal, de manera que va esborrar l'estrofa amb la seva sabatilla i va dir:
-Això seguix sense ser la total percepció de l'essència.

(adaptació lliure del Sutra de l'altar de Hui-Neng)

Fait divers, un poema de Narcís Comadira

2010-08-28T06:49:00.000-07:00

Sóc el Lletraferit de Manlleu i us escric des de la biblioteca pública. M'agradaria que tornéssim a la poesia. Ja n'hi ha prou de receptes de cuina, olives, tapes de caragols amb salsa i sense salsa, i altres coses semblants! He trobat un poema de Narcís Comadira que fa anys va publicar el diari La Vanguardia i que em va entusiasmar tant que vaig anar corrent a comprar les seves obres completes que en aquells dies eren acabades d'editar amb el nom Formes de l'ombra. Ah, quin grandíssim poema! I quina decepció no trobar-lo a les obres completes, no trobar-lo perquè no hi és, i doncs, ningun poema que li fes costat!

Mira que els rius ja pugen les muntanyes,
com serps que, al sol, abans somortes, brillen.
Hi ha un cocodril, al jardí, que pastura,
i un ós polar assegut a la cuina.

Mira que el mar s'ha fet de melmelada
i els petroliers deixen anar merenga.
Passen avions carregats de ginesta,
plouen cascalls damunt de les palmeres.

Mira les pedres, toves com mantega.
El foc no crema. La llum s'ha fet fosca.
El sol és blau com una flor d'obaga,
la lluna escalfa un vol de papallones.

Mira els deserts, verds i humits com les prades,
plens de ciutats voltades de xicrandes.
Els llacs són de brillants, els peixos canten.
Les gavines caminen com iguanes.

Mira un tractor com sega a l'autopista.
Les vaques mengen sorra i fan llet negra.
Les mares tenen cries d'hipopòtam
i els pares són estúpids com un plàtan.

Mira com criden els muts de la terra.
Els cecs hi veuen i corren els coixos.
Ja no hi ha guerres, ni fam, ni ruïnes,
i els morts s'aixequen de dins dels sepulcres.

Tot això et dic, però tu res, no m'escoltes.

-Sé com va el món. Tu només vols que et miri.

La Salsa Verda segons el Libre de Sent Soví

2010-08-11T03:54:00.000-07:00

Bon dia a tothom. Sóc en Marmitó de can Soques, i em plau, amb el permís del President, d'escriure en aquest aparador la recepta de la confecció de la Salsa Verda tal com s'explica en el Libre de Sant Soví. Allò que deiem dels caragols..., ben cuitets i adobats amb salsa verda són immillorables!

CAPÍTOL CLXVII QUI PARLA COM SA DEU FFER EN ALTRA MANERA JURVERT HO SALSA VERT

Si vols ffer salsa vert, ages ffulles de jurvert ab tot lo tendre, e lleve'll e axugue'l al sol o sens sol. E puys pique'l ffort ab canyella, clavels, gingebre, pebre, avellanes torrades, a mesura de quasquu. E tasta-ho, que si a la una cossa sap, que hi metes de la altra. E destrempa-ho ab vin blanch ho quin se vuylla, e ab vinagre, e que lo vinagra hi sàpia més. E pot-hi hom metra pa torrat mullat ab vinagre, e mel ho sucre ha hom deliquat, o arop.

bon profit!

Joan Roís de Corella

2010-08-05T05:58:00.000-07:00

MOURÀ'S CORRENT LA TRAMUNTANA FERMA... de Joan Roís de Corella

2010-08-05T05:23:00.000-07:00

Benvolgudes i benvolguts, em plau de presentar-vos aquest poema profund i arravatat d'en Corella, amb la intenció de provocar un canvi d'actitut en el consistori de la migdiada. I permeteu-me que sigui més clar: ja comença a ser cansat de llegir tanta conversa absurda i tanta tonteria!; els comentaris que hem hagut de llegir últimament no em semblen a l'alçada del nostre bloc. Us recordo que som una associació cultural, i això demana un mínim de nivell.
Espero que la passió i el to elevat del llenguatge del poeta us faci reflexionar.

Moura's corrent la tramuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perndrà la forma,
ans que jamés de mi seau servida.
E lo meu cos, del prim cavell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra;
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir: "Bon pos" a l'ànima maleita
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
E si és ver vós diguí mai senyora,
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l'esmente,
ans del tot ras, de les penses humanes,
sia passat, com un vent, lo meu ésser.
Tinguen per fals lo que fon de mon viure
e res de mi en lo món no hi romangue,
e si per cas del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges.
Prenga'n cascú la part d'una centilla
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre;
que el món finit no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que io mai ressuscite.

LO PROCÉS DE LES OLIVES de Bernat de fenollar i Joan Moreno

2010-07-30T13:14:00.000-07:00

Han arribat les vacances d'estiu, molta gent en fa, i es nota perquè en els llocs on no hi ha turisme les coses van al ralentí. El millor de les vacances és avorrir-se una mica. Ara us proposo un tros d'aquest poema estrany i soporífer, una de les coses més sorprenents que he llegit mai, molt apropiat per a les migdiades d'estiu. No m'estranyaria que a més d'un, com una mena de sunami silenciós, el portés directament cap a les profunditats del son profund. Olives, genives, pinyol, caragol...

"Bernat Fenollar:

De vos i de mi, lo temps assegura
a l'home celós de mal sospirar:
car tot nostre fet està en parlar,
cercant lo descans d'enuig e tristura.
Per què vull saber, menjant vós olives,
lo com de aquelles traeu lo pinyol,
ni com, de la closca, lo txic caragol;
que fer io no ho puc sens dents ab genives.

Joan Moreno:

D'olives lo past és fina pastura:
molt més que lo sucre se pot desitjar;
io no só en temps de renunciar,
car fort en mi sent rebrotar natura,
e tinc gran desig de dolces olives
que, ab gran sabor, llançàs lo pinyol,
menjant per lo gust d'un bell caragol
que tinc molt guardat per fregar genives.

Bernat Fenollar

Puix tan bé glosau la mia textura,
i ab seny equívoc voleu postillar,
io em dubte que el brot que us veu rebrotar
retinga virtut, ni menys la verdura;
i ab tan flac rotllo, de tan forts olives,
no crec que mai oli tragau del pinyol;
si banya no trau vostre caragol,
doncs, ¿com poreu mai fregar-ne genives?

Joan Moreno

Io no em maravell de vostra pintura,
ni de la tenor de vostre cantar,
que vós me vullau com a vós jutjar:
segons vostre text vós feu la lectura.
Si vós no podeu menjar les olives,
io tinc fermes dents per traure el pinyol,
i, treta la banya, lo viu caragol
fa créixer saliva per boca i genives.

Bernat Fenollar

Fengir de potència edat tan madura,
aquesta raó no vull decretar;
consell tan lloat no es deu oblidar:
Cognosce te ipsum, car és gran cordura.
I així jutjareu ab tendres olives
lo quant poc campeja lo corcat pinyol,
i el calapatenc, mústiu caragol,
si pot fer bocí que uomple genives.

Joan Moreno

Segons vostra fe i per conjectura,
resurrecció no es deu gens dubtar:
demostren virtut de ressucitar
la vista i el toc de bella figura.
Tal propietat tenen les olives:
que fan gros bocí d'esmortit pinyol,
i alçar lo cap al fluix caragol,
cercant aquell lloc on són les genives.

Bernat Fenollar

Alçar pot lo cap, mas no serà dura
la carn que de aquell per abarrinar
l'esmortit pinyol; pot vida cobrar,
mas força no pas d'obrir tancadura.
Deixau, doncs, als jóvens aqueixes olives,
i vós, com a vell, salvau lo pinyol;
reclam és de guatlles vostre caragol,
tan fluix com dieu per rompre genives.

Joan Moreno

D'aquestes olives feta feixadura,
gens vós no dubteu que fa revivar:
que ab medicina així singular,
lo vell bé porà llimar la clausura.
Vós feu mal juí contra les olives,
de l'arbre d'amor bell fruit sens pinyol,
car fan escalfar lo fred caragol
i entrar sens empatx de dures genives.

Bernat Fenollar

Del llibre d'amor és llei i escriptura
que, tan tost que l'hom se coneix passar
lo punt i lo terme del seixantenar,
se deixe d'amors, ni en prenga procura.
Inhàbil és fet per a tals olives,
ni per a mai traure d'aquelles pinyol,
la vella virtut de tal caragol,
e, doncs, avorrir deuen tals genives.

Joan Moreno

Aquell gran esplet que molts desnatura
en la juventut, per molt praticar,
a la velledat no dexia plegar
virtut natural, mas fa que poc dura;
doncs, si em so guardat per a tals olives,
sembrant sens excés llavors del pinyol,
miracle no és al vell caragol
restar-li virtut d'entrar per genives.

continuarà...

I el que queda del pastís a l'endemà

2010-07-27T13:23:00.001-07:00

Un pastís d'aniversari

2010-07-26T13:24:00.000-07:00

Benvolguts associats. Per tal d'aturar certs rumors que diuen que estic de vacances a les illes Caiman, us trameto aquesta fotografia. Estic aquí, ben a prop vostre, celebrant el meu aniversari. I en relació als greus problemes que hem patit últimament (que ens han fet fora del Palauet del Seminari, que no sabem on anar), hi estem treballant, i no tingueu cap dubte que aviat trobarem una solució.

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res..., un poema de Pere Torroella

2010-07-21T13:00:00.000-07:00

Sóc la Rita. El President ens ha abandonat i fa vacances (vacances pagades per cert, segons diuen els rumors). Aquest poema que ara ve és dedicat a l'Aparici, que tots sabem de quin mal pateix. Ànim, amic; salut i bones amors!, com deia en Turmeda. Aparici, sempre que ens deixis i no ens apartis amb les teves guitzes desastroses, et farem costat.

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res,
ans m'és semblant que en aquest món no sia;
voler fer juí ab la raó és demès,
que, com més pens, més mon seny se desvia.
O io no só, o no es pot fer que sia
res del passat semblant del que és present.
En so d'estrany mir tot quan fa la gent,
e mon semblant representa follia.

Per sentiment he perdut lo sentir,
que pler no em val ne em mou malenconia;
mes noves són variant de patir,
mostrant que fon d'aquest meu dan la guia.
Entre bo e mal mon juí res no destria,
sols me regesc per l'instint de natura.
Apoderat, de dolor perdí cura,
que mon semblant representa follia.

Sol bast sentir que he mon desig perdut,
per desitjar lleixant la fantasia,
car acte tal em fa devenir mut,
mirant aquell al record que solia.
Llavors somniï despert, e que dormia;
ab dret sentir, plorant conec que só,
e, despertat, retorn sens passió,
e mon semblant representa follia.

Los ulls, lo cor, lo seny e lo voler
e el pensament que Amor dins ell nodria,
van esperduts, abstrets de llur poder,
seguint Amor, no sabent per qual via.
E, si per cas negú d'ells se canvia,
volent mostrar de mon estat la contra,
tots los restants ensems li vénen contra,
e mon semblant representa follia.

Bé de mos mals que per veure tenia
los béns que absent han mon seny desviat,
dels dans preniu, no de mi, pietat
pus mon semblant representa follia.

L'educació sentimental de Gustave Flaubert, i Mossèn cinto Verdaguer

2010-07-06T14:04:00.000-07:00

Ara que ha arribat l'estiu de debò i al vespre s'està tan bé a fora, el nostre Lletraferit de Manlleu ha organitzat unes lectures en veu alta al Jardinet dels Lliris. Aquesta nit passada ens ha llegit el primer capítol de l'Educació Sentimental, i el que ha provocat més sensació entre el grupet que l'escoltava és la presència de l'arpista. A bord d'un vaixell que navega pel Sena, entre una multitud de persones de tota mena i condició, "un arpista esparracat descansava, recolzat en el seu instrument". I després, ho sentireu de seguida, el músic pren protagonisme i es posa a tocar i a cantar. Aquest fet ha provocat expectació entre els qui l'escoltàvem, perquè encara teníem fresca a la memòria la recitació que el nostre Lletraferit va fer del poema l'arpa de Mossèn Cinto Verdaguer, i la polèmica que va generar perquè alguns dels oients van expressar que allò no podia ser, la presència d'un arpista de Nàpols a la porta d'una l'ermita a tocar de Folgueroles; i deien despectivament que era una invenció més del mossèn. I és clar, la polèmica estava servida perquè en el sí de la nostra associació hi ha una profunda divisió entre els addictes al mossèn i els seus detractors. I vet aquí que pocs anys abans, el gran Flaubert situa un arpista en el començament de la seva Educació Sentimental...

"Ressonaren els sons d'una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l'intèrpret de l'instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnous hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l'arpista es tirà els llargs cabells darrera l'esquena, estirà els braços i es posà a tocar.
Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d'estrelles. L'home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d'un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s'inclinaven fins a la vora de l'aigua; passava un corrent d'aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d'una manera vaga. Quan s'acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d'un somni". (trad. Lluís Maria Todó)

I ara la versió de mossèn Cinto, on la mare del poeta li demana a l'arpista que toqui per la Mare de Déu:

A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d'amor i crits d'hosanna...

Carmina Riuipullensia, El Cançoner Eròtic de Ripoll

2010-06-30T15:00:00.000-07:00

Ara que han arribat l'estiu i la calor de veritat, voldria transcriure un poemet del Cançoner de Ripoll dedicat a l'estiu. Molt adequat a la migdiada, per cert. El deixaré en llatí, que és com va ser escrit, perquè té una sonoritat que segur que no us deixarà indiferents.
El cançoner és un recull de vint poemes de temàtica eròtica que un monjo anònim va escriure al segle XII (o potser hauriem de dir, va amagar) en un còdex del segle X titulat Liber glossarum et etymologiarum, en unes pàgines fetes malbé i que per això havien quedat en blanc.
Saludem, a gairebé mil anys de distància el nostre monjo clandestí!
Salut, amic de les dones i de la vida!
Aquest estiu brindarem per tu i per les teves companyes!
Femur femori iungatur, fructus Veneris sumatur!

DE ESTATE

Redit estas cunctis grata,
uiret herba iam per prata;
nemus frondibus ornatur,
sic per frondes renouatur.
Bruma uilis, nebulosa,
erat nobis tediosa.
Cum Aprilis redit gratus,
floribus circumstipatus,
philomena cantilena
replet nemoris amena,
et puelle per plateas
intricatas dant choreas.
Omnis ergo adolescens
in amore sit feruescens;
querat cum quo delectetur
et, ut amet, sic ametur.
Et amicum uirgo decens
talem querat qui sit recens,
atque uelit modo pari
tam amare quam amari.
Iuuenis et uirgo pulchra
in obscuro premant fulcra,
et uicissim per conexus
dulces sibi dent amplexus.
Osculetur os, maxillam,
iuuenis, dum tenet illam;
tangat pectus et papillam,
satis aptam et puxillam.
Femur femori iungatur,
fructus Veneris sumatur.
Tunc omnimo cesset clamor,
adimplebitur sic amor.

2010-06-21T15:29:00.000-07:00

Atenció: ara i aquí! Atenció: ara i aquí!

2010-06-21T14:51:00.000-07:00

Ens ha sorprès aquests darrers dies l'arribada d'un ocell al jardí de l'Associació, que no para de cantar d'una mena de manera que sembla que digui: Atenció, atenció, ara i aquí! Em recorda la merla, però no és una merla. I tampoc no és un lloro ni cap ocell que haguem vist anteriorment.
El Lletraferit de Manlleu de tant en tant l'encerta. Ens ha dit que era un mynah, l'ocell que viu a l'Illa, la darrera novel·la d'Aldous Huxley. I té raó, tal com els que l'hem vist podem deduir amb gran facilitat d'aquest passatge:

"Sentí cruixir els matolls a la seva esquerra, i tot d'una, com un cucut sortit d'un rellotge de la cambra dels infants, va treure el cap un ocell negre, gros, de la mida d'una gralla; només que, no cal dir-ho, no era pas una gralla. Obrí i tancà les ales, de puntes blanques, i volant com una sageta, anà a posar-se a la branca més baixa d'un petit arbre mort, a cinc o sis metres d'on es trobava en Will. Observà que tenia el bec de color de taronja, i una clapa groga sota cada ull, amb una barballera groc canari que li cobria els costats i el darrera del cap amb una gruixuda perruca, de carn pelada. L'ocell torçà el coll i se'l mirà, primer amb l'ull dret i després amb l'esquerre. Després obrí el bec taronja, xiulà deu o dotze notes d'una petita melodia pentatònica, va fer un soroll com una mena de singlot, i després, en una frase cantusejada, do do do sol do, digué: Ara i ací, nois; ara i ací, nois".
(trad. Ramon Folch i Camarasa)

Salvador Giralt guanya el 5è Concurs de Monòlegs Humorístics a Manlleu

2010-06-17T03:28:00.000-07:00

Bon dia i bona hora!
Una bona notícia. Aquest en Giralt és aquell que nosaltres coneixem pel Punyal, i li donem la més cordial enhorabona. El Secretari va assistir a la final de Manlleu, que pel que es diu va ser molt ajustada i renyida, i ben aviat ens en lliurarà una crònica que podreu llegir, hi està treballant. De moment si voleu gaudir de la final, podeu seguir l'enllaç: http://el9nou.cat/tvcarta2_o_0_1/14/497, o us en podeu fer una idea amb aquesta entrevista: http://el9tv.xiptv.cat/video/26340/salvador-giralt?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562
Però no hi ha blat sense palla; a l'Aparici aquesta victòria se li ha indigestat; recordeu que ell estava preparant aquest monòleg?, i per culpa d'unes desavinences amb la Rita, ho va deixar estar. La victòria del Punyal ha accentuat la seva depressió, quan ja semblava que en començava a sortir, i s'ha tornat a tancar en el seu cubícul. Fa dos dies que no surt ni per menjar.
El Doctor Bucèfal diu que el seu estat és molt preocupant.

Les penes del jove Werther i el nostre lledoner

2010-06-12T03:39:00.000-07:00

Bon dia i bona hora!
És conegut dels qui ens coneixen que els Amics de la Migdiada som molt amics dels arbres. I això per molts motius, però en relació a la nostra activitat favorita..., coneixeu un lloc més adequat al repòs que la protecció d'un arbre venerable? La seva ombra a l'estiu, el desplegament prodigiós d'un univers de vides multiformes, la majestuositat, la bellesa, el misteri, la presència... Em refereixo sobretot als arbres grans, vells, arbres als quals s'ha deixat créixer, arbres respectats, estimats.
Per això ens sembla trista aquesta jardineria d'aparador que es practica cada vegada més en el país, on els arbres són esporgats de tal manera que amb prou feines hi pots passar per sota a peu dret. La jardineria dels arbres nan. La jardineria dels herbicides per matar les males herbes que són bones , i que últimament arriba al punt d'estendre moquetes de color verd a les grans rotondes de la carretera.
Escolteu en Werther:

"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. Estimat amic, una cosa sí hi ha: sensibilitat humana. Tot el poble murmura i espero que la dona del rector s'adonarà de la ferida que ha infligit al seu llogarret a l'hora de rebre mantega, ous i altres penyores." (trad. Manel Pla)

Una vegada, a Sant Hipòlit, hi havia un lledoner...

Converses de meuques de Llucià de Samòsata

2010-06-04T23:53:00.000-07:00

Hola, sóc en Franz, i voldria desfer un malentès. No sé res de les trifulgues de l'Aparici i de la seva espàrring en relació a un suposat monòleg. El que a nosaltres l'altre dia ens divertia eren les fanfarronades de Leòntic, ajudat pel seu amic Quènidas, per tal de guanyar els favors de Hímnida
Aquest en Llucià de Somòsata era un crac. Quin llenguatge tan senzill, planer, divertit, brillant.
Adesiara us en passo un tros.

"LEÒNTIC. - En la batalla contra els gàlates, digues, Quènidas, com vaig carregar per davant dels altres genets damunt el meu cavall blanc, i com els gàlates, tot i que són coratjosos, es van posar a tremolar tan bon punt em van veure, i cap d'ells no va plantar-me cara. Llavors, jo, ben cert, vaig tirar la llança i vaig travessar el mateix hiparc i el seu cavall, i contra els qui encara mantenien la formació, -perquè n'havien quedat alguns després de dispersar la falange, que van aplegar-se formant un rectangle-, a aquests jo, desembeinant el bran, els vaig escometre amb tota l'ànima, i en tombo tants com set, que estaven al primer reng, aprofitant l'embranzida del meu cavall; i, brandant l'espasa, vaig partir el cap d'un dels locags amb l'elm i tot. I vosaltres, Quènidas, hi vau arribar poc després, quan ja fugien.
QUÈNIDAS. - I, quan vas batre't en combat singular amb el sàtrapa de la Paflagònia, Leòntic, ¿no vas exhibir també grans gestes?
LEÒNTIC. - Gràcies per recordar-me aquella feta no pas innoble! Perquè el sàtrapa, com que era enorme...
--

HÍMNIDA. - Deixa-ho córrer, Leòntic! Expliques tot de coses repulsives i terribles sobre tu, i ningú ja no podria ni mirar-te, per tal com et delectes així en la sangassa, i encara menys, beure amb tu o dormir-hi. Per tant, jo me'n vaig.

QUÈNIDAS. - Ets tu, Leòntic, qui has espantat una noieta senzilla sacsejant crestalls i relatant gestes inversemblants. Jo he vist de seguida que s'ha tornat pàl·lida quan encara explicaves allò del locag i ha arrufat el rostre i ha començat a tenir esgarrifances quan deies que li havies partit el cap.
LEÒNTIC . -Em pensava que li semblaria més atractiu. però tu també m'has ben perdut, Quènias, en proposar el combat singular.
QUÈNIDAS. - ¿No havia d'ajudar-te en la mentida veient el motiu de la teva fanfarronada? Però ets tu qui ho has fet molt esfereïdor. D'acord que tallessis el cap del del malaurat paflàgon; però ¿per què l'havies també de clavar a la sarisa a fi que te'n regalimés al damunt la sang?
LEÒNTIC. - Això sí que és repulsiu de veritat, Quènidas, però almenys la resta no estava pas tan mal enginyada... Au, ves, doncs, i persuadeix-la d'anar-se'n al llit amb mi.
QUÈNIDAS. - ¿Li dic llavors que t'has empescat totes aquestes mentides perquè volies semblar-li valent?
LEÒNTIC. - Fóra vergonyós, Quènidas...
QUÈNIDAS. - Doncs altrament no voldrà pas venir. De manera que una de dues: o li fas fàstic conservant la fama de valerós o te'n vas al llit amb Hímnida reconeixent que has mentit.
LEÒNTIC. - Són dures totes dues opcions... però trio Hímnida. Vés, doncs, i digues-li que era mentida, Quénidas, però no pas tot...
(trad. Sergi Grau)

La Fama a les Metamorfosis d'Ovidi

2010-05-29T14:58:00.000-07:00

La Fama és una cosa ben estranya, perquè la gent quan parlen d'algú, d'algú famós..., de qui estan parlant realment? I el més curiós de tot és que en general semblaria una cosa força desitjable. Però quants inconvenients, quantes molèsties, quants problemes... És clar que també hi ha alguns avantatges. La Fama està relacionada amb el poder i el diner, i el diner, a vegades, pot resoldre alguns problemets.
Tal com la descriu Ovidi a les Metamorfosis, fa una mica de por; no sembla una cosa gaire desitjable.
Ah, quina tranquil·litat l'anonimat de la nostra Associació, lluny dels aparadors del nostre segle. Quin repòs més anodí i deliciós...

"Hi ha un indret al bell mig del món, entre els mars i les terres
i els reialmes del cel, que del triple univers és el límit;
des d'allà tot arreu, fins les més llunyanes contrades,
pot observar-se, i les veus al cau de l'orella penetren.
És la Fama qui el té, i s'ha instal·lat al cim de l'alcasser
en una casa en què mil forats i innombrables accessos
va practicar, i als llindars no va posar-hi cap porta:
dia i nit és oberta; de bronze sonor construïda,
tota retruny i les veus repeteix i el que sent torna a dir-ho.
No hi ha repòs allà dins, i enlloc no s'hi troba el silenci.
Tanmateix, no són crits, sinó mormols en veu baixa,
com els que solen fer les ones del mar quan se senten
des de lluny, o el ressò que, quan Júpiter les nuvolades
negres ha entrexocat, els últims trons produeixen.
L'atri vessa de gent: van i vénen les frívoles masses
i, entre les veritats, es propaguen mil comentaris
i rumors per arreu, i voleien paraules confuses.
D'ells n'hi ha alguns que a cau d'orella transmeten discursos,
d'altres expliquen a algú el que han sentit, i creix sens mesura
la ficció, i cada nou missatger hi afegeix una cosa.
Viuen allí la Credulitat, i l'Error temerari,
i l'Alegria vana, i també els Temors neguitosos,
i el Desacord recent, i els Murmuris de causa ignorada.
Ella mateixa veu, pel cel, i el mar, i la terra,
quines coses hi passen, i tot el món investiga."
(trad. Jordi Parramon)

La metamorfosi de Gregor Samsa

2010-05-26T02:26:00.000-07:00

Benvolguts associats i d'altres habitants del cosmos... Bon dia i bona hora!
Saludo els éssers vivents (o potser hauria de dir només: saludo tots els éssers!) amb el desig que tingueu la millor de les migdiades, i manifesto una vegada més que per a nosaltres tant és un cavall com un ase, una oreneta, un conill, un pollastre, un gat, un gos, un humà, un porquet, i fins i tot... un insecte, un escarabat. Tots som bestioles de Nostresenyor!
Però tornant al nostre tema de la metamorfosi i les seves anades i vingudes, aquí us ofereixo aquella tan cèlebre d'en Gregor Samsa, i faig notar que la criatura en qüestió es diu Gregor i no pas Franz (con el Lletraferit de Manlleu sembla insinuar en els seus comentaris). Els canvis sempre són una mica complicats, són petits moments de crisi... Gregor, estiguis on estiguis, tu també, que tinguis la millor de les migdiades!

"Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominents que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.
Què m'ha passat?, va pensar. Allò no era un somni."
(trad. Jordi Llovet)

La transformació de Luci a la condició humana

2010-05-18T13:24:00.000-07:00

Però el qui no ha participat en el nostre viatge a Vila-seca ha estat l'Aparici que segueix tancat en el seu cubícul i no vol sortir per a res. Ja sabeu que és un burro català transformat en persona, un convertit. En el món actual n'hi ha molts de convertits, més dels que us podeu arribar a imaginar. Els éssers es transformen els uns en els altres. Una cosa ben semblant al que proposava Darwin, però d'una manera ràpida i sobtada. Aquí a la nostra Associació en tenim uns quants exemples..., ja en parlarem un altre dia. Ignorem com va ser la transformació de l'Aparici perquè no en vol parlar, no vol dir res de les seves circumstàncies, l'Aparici és molt aprensiu, però gràcies a l'Ase d'Or d'Apuleu, coneixem com va ser la de Luci, que per una negligència de la seva estimada Fotis en relació a un conjur màgic que l'havia de fer volar, es va transformar en ase.

"Jo aleshores, tot tremolós, amb el cor que em saltava en un accelerat batec, emparant-me amb àvida boca de la garlanda que fulgurava entreteixida de roses fresques, vaig devorar-la, amb gran desig d'aconseguir el que m'havia estat promès. Però la celeste prometença no em decebé: immediatament vaig ésser desempellegat d'aquell lleig i bestial aspecte. I de primer cau l'aspre pèl; després aquella pell greixosa se m'aprima,aquell ventre obès torna al seu lloc, a les plantes dels peus, a través de les peülles, naixen dits, les meves mans ja no són unes potes sinó que s'allargassen per a adapatar-se als moviments de la posició dreta, la meva llarga nuca s'encongeix, la cara i el cap se m'arrodoneixen, les meves enormes orelles reprenen llur primera petitesa, aquelles dents com a pedres, tornen a ésser menudes com les dents humanes, i la cua, allò que abans em feia patir més, no és enlloc!".
(versió de Marçal Olivar)

2010-05-13T05:29:00.000-07:00

Un invent admirable i substanciós

2010-05-12T03:34:00.000-07:00

Les coses no van anar del tot com teníem previst. En realitat, fora del Secretari, ningú no va arribar a veure Cantatataula. N'hem de parlar..., a la propera assemblea de l'Associació esbrinarem les causes del que va passar i, si cal, en depurarem les responsabilitats: Qui va donar l'ordre a la flota de limusines d'arribar fins a les platges d'Almeria? I com és que el Jaguar Sovering en el que finalment es van embarcar la Rita i la Desavillé, va prendre una direcció tan desencaminada, cap a Mònaco..., cap a Saint Tropez...? I perquè es va llogar un autocar de 60 places en el que només hi van viatjar en Franz i el conductor?
Estem disposats, perquè ens hem quedat amb les ganes, de portar la Companyia de la Font del Vi al teatret de l'Associació, o encara millor, al nostre menjador. Em comprometo a realitzar les gestions oportunes. De moment, ens haurem d'acontentar amb l'escrit del Secretari:

"Dissabte vaig tenir ocasió de viure de ben a prop aquest experiment que ens proposa la Companyia de la Font del Vi, el seu àpat cantat: Cantatataula. Va ser a Vila-seca, en el marc incomparable del restaurant el Fènix, i vaig quedar literalment bocabadat.

L'esdeveniment va de cançons i de menjar, si bé no es tracta de fer les dues coses a l'hora. Des de la meva primera infància he hagut d'escoltar molts arguments sobre les inconveniències de cantar a taula, i en general hi estic completament d'acord (una altra cosa és cantar en el llevant de taula, és a dir, després de l'àpat), perquè és obvi que si els òrgans de la menja es troben ocupats en el menjar, el òrgans de la cançó, que en bona part són els mateixos, no es troben en situació d'aplicar-se al cant. Però la Companyia de la Font del Vi ens demostra que, a vegades, les coses passen de manera diferent, perquè aquí les cançons, que respecten el ritme dels plats i del menjar, i el desplegament escènic dels nostres artistes, creen l'atmosfera adequada perquè allò que hem fet tantes vegades, prendre una sopa de peix, menjar una amanida verda, mossegar el pollastre..., es converteixi en un acte de reconciliació amb el cosmos, i encara més, de reintegració. És una festa, una celebració, un acudit; l'espectacle ens ambienta, ens suggestiona, ens precipita, ens liquida.

L'àpat em va portar per l'avinguda d'unes impressions a les que no estava acostumat: amb la sopa de peix vaig capbussar-me a les simes de l'oceà fins al mateix palau del rei Neptú, on els pagesos a les hortes van amb tridents i no pas forques; de la mà de la verdura em vaig passejar per conreus i regadius, pels vergers de les mil i una nits..., amb el pollastre, les seves aventures i vicissituds, vaig enlairar-me amb els volàtils, em vaig fer amic dels núvols i del sol, de la nit, i vaig acostar-me als misteris de l'alba; els pastissets de mel em van tornar a la infància, quan n'hi havia prou amb un gotet de ratafia per curar-me de qualsevol mal; el cafè va transportar-me a la vastitud del que és real, de l'inefable, el negre més negre que el negre, el secret més ben guardat d'en Ramon Llull. I el vi..., ah, el vi!, la barreja, la mescla, el xim-xim..., com la melodia de la migdiada i el seu despreniment, la mandra dolça del ben dinat... I després, encara, una petita broma: les anades i vingudes d'un fetge que no es troba bé i se'n va tot sol a veure el metge.

Un gran espectacle, un invent admirable i substanciós, absolutament recomanable".

El Secretari

La Companyia de la Font del Vi presenta Cantatataula al Festival de Música al carrer de Vila-seca dissabte dia 8 de maig a les 2'30

2010-05-03T02:52:00.000-07:00

Estem molt contents de poder donar aquesta bona notícia. I encara una segona:
com que aquest àpat cantat ha generat molt d'interès entre els associats, hem fet valer les nostres influències comarcals, i en certa manera també extracomarcals, i podem avançar que hi haurà una flota de limusines a disposició dels interessats per portar-nos amb la màxima comoditat al dinar de Vila-seca, al restaurant Fènix. Sortirem a mig matí de la plaça Major de Vic, i el viatge serà completament subvencionat (si bé el pagament del dinar anirà a càrrec de cadascú, però ens han assegurat que si no fos per la crisi actual, també ens el pagarien!). No cal dir que agraïm la generositat dels consistoris i el seu interès per l'alta cultura.
Si seguiu l'enllaç trobareu més informació.
La lletra de la cançó que segueix es canta en el tercer plat (si, ho heu llegit bé, tercer plat!).

http://www.firacarrer.cat/web/principal.asp

http://lafontdelvi.wordpress.com/

VEDELLA

Quan menjo aquest filet tan bo,
tan ben posat al plat rodó,
acompanyat d'uns pebrotets,
amorosit i ben cuinat
amb les carícies d'un bon foc,
i veig alçar-se lentament
i vertical fins al meu nas
un fumerol de bon flairar,
llavors, a dintre del meu pit
neix un sospir molt delicat,
i considero, esbalaït,
que en el menjar hi ha sentiment.

I em vénen llàgrimes als ulls,
vedella gran, bona vedella,
mentre mastego lentament
amb tu en el plat de confident,
i és tal el xoc dels elements
i el seu poder entre les dents
que, sense moure'm del seient,
prenen figura els pensaments:
un prat bonic, primerament,
que es va inclinant fins al torrent
on l'aigua llisca alegrement;
faig la croqueta pel pendent,
portat pel noble sentiment
d'anar baixant còmodament.
I quan s'acaba el rodament,
resto en el prat com un bunyol
ben reposada i flonjament.
I tafaneres, les vedelles
panxudes, grasses, en ramat,
que pasturaven a l'atzar,
poc a poquet, pausadament,
van acostant-se cap on sóc
fins a tapar-me el firmament,
i amb molt d'encert i afinament,
brandant el cap..., van repicant
un concertet amb les esquelles!

Llavors, portat pel dolç afany
de compartir aquest instant
amb les companyes i els companys
que sou amb mi en aquest banquet,
omplo les copes de vi roig
a qui diem: el nostre goig!

Brindem amics, per les graelles,
que fan tan bona la vedella!

Visca els escriptors invisibles!

2010-04-24T00:23:00.000-07:00

Sempre he cregut en ajudar els desplaçats. N'hi ha que tenen sort. Aquests dies es parla de llibres i d'escriptors, i n'hi ha uns quants, un grapadet, que sempre ocupen les primeres pàgines. Però n'hi ha d'altres, quants deuen ser?, que viuen i treballen en el més absolut anonimat, són els escriptors desconeguts, anònims, invisibles. Aquells que hi són però no hi acaben de ser, els qui no compten per a res. De tant en tant ho proven, van a les editorials carregats amb els seus manuscrits i les seves il·lusions..., però quan els demanen el carnet..., no pertanyen al club. És el cas d'un associat nostre, l'Escriptor Invisible que, a falta d'editor, ens passa els seus llibres, vull dir les seves fotocopies. Però la majoria de les persones no prenen per un feix de fotocòpies el mateix interès que prendrien per un llibre enquadernat i comprat en una llibreria de debò, i aquestes van fent una pila a la biblioteca que, de tant en tant, en Polo lliura amb discreció al nostre fogoner, l'Emprenyat de Sant Hipòlit, que sempre està molt content de rebre-les i diu que són el millor que hi ha per avivar el foc.
Com que el tema de les parts de la nit s'ho mereix, i per tal de contribuir amb un granet de sorra al desplegament en el món de l'obra d'aquesta ànima invisible, invisible però tanmateix ben real!, tot seguit podreu llegir una pàgina del seu últim llibret: L'Entrepà.

No he parlat de la meva infància i tampoc ara no en parlaré, però de petit em vaig criar al camp en una masia apartada del progrés on vaig tenir temps d'observar a bastament i des de ben a prop els dinamismes de la Naturalesa i les seves sorprenents transformacions. A les ciutats modernes, quan arriba la nit, ens hem acostumat als llums, però allà en el món rural, sense electricitat, les úniques lluminàries nocturnes eren la lluna i els estels. La nit avança en el seu descens com una gran roca que s'enfonsa en un avenc profundíssim en el fons del mar... fins que arriba a la sorra del fons: després d'uns instants de silenci i quietud inaudites (i d'expectació, és clar, perquè el destí dels qui som vius depèn del que és a punt d'esdevenir-se), s'escolta un sorollet molt feble, una mena de clic com d'un mecanisme de rellotge, compreneu?, que marca la fi d'aquell descens. Llavors hi ha un canvi sobtat de rumb; és el moment més fosc de la nit, som en el nadir... però ja el passem de llarg i anem cap amunt, cap a l'alba: sovint s'alça un airet lleuger com un sospir, refrescant; l'energia de l'aire canvia de polaritat, alguna cosa es desvetlla: és el Sol que s'acaba de despertar i entreobre els ulls... Sí, segurament, però romandrà encara, mandrós, una bona estona en el seu tàlem, i si tu, pobre diable, estàs despert i obres els ulls, comences de veure pampallugues. Els volàtils, que viuen més enlairats i més a prop que nosaltres de l'astre de la llum, són sensibles a aquests primers canvis; les gallines baixen de la dormidora i surten a l'exterior, estiren les potes i picotegen el terrer, saluden el nou dia acabat de néixer; i el gall trenca la quietud nocturna amb els seus esgarips esgarrifosos (us heu preguntat mai per què ho fa? A què vénen aquells xiscles en el moment més solemne? Ens hi hem acostumat, però sempre he cregut que hi ha d'haver una causa oculta). I unes hores després, la llum diürna, amb la seva arribada pausada i solemne, amb els seus excessos, ens deixarà veure els miracles del món.

el cant de la cohort crestada atronava les treves de la nit

2010-04-17T05:20:00.000-07:00

L'altre dia discutiem sobre les diferentes hores de la nit i no ens posavem d'acord. En aquest passatge que ara llegireu, extret de l'Ase d'Or, el protagonista que es diu Telífron, per mil sestercis, es presta a vetllar un difunt amb la condició que si alguna bruixa, de nit, s'emporta alguna part del mort (a Tesàlia on se situa la narració això era molt corrent), aquesta part sostreta li haurà de ser restituida d'ell mateix. I d'aquesta manera va transcòrrer la seva vetlla:

Així, romàs tot sol per fer companyia al cadàver, després d'haver-me fregat els ulls i haver-los aguerrit per a la vetlla, em distreia cantussejant; i vet aquí el crepuscle i la nit feta, i l'alta nit, i després l'hora del més profund repòs, i finalment la nit funesta. Quan més gran era la meva basarda, de sobte entra una mostela, que resta aturada davant meu i fixa en mi un esguard entravessat; talment, que l'excessiva familiaritat d'aquella bestiola, acabà de torbar el meu ànim. Finalment li parlo d'aquesta guisa: "¿Te'n vols anar, bèstia immunda, a encauar-te amb els ratolins, els teus semblants, abans no et faci sentir ara mateix la meva força? ¿Te'n vols anar?"
Gira l'esquena i ben tost desapareix del cubícul. No passà gaire estona que un son pregon de cop i volta em submergí al fons de l'avenc; de tal manera que ni el mateix déu de Delfos hauria pogut distingir fàcilment, de nosaltres dos que jèiem, qui era més mort. Així, inànime i freturant per a mi un altre vetllador, era com si no hi fos.
Tot seguit el cant de la cohort crestada atronava les treves de la nit...
(versió de Marçal Olivar)