Homer i Langley de Doctorow. L'obra d'un mestre

 

Ara que ja som a la tardor, aquest llibre ens ha anticipat els rigors de l'hivern. Si voleu saber què és viure fora de catàleg, llegiu-lo. Un naufragi absurd. Una resistència impossible. Una bogeria, una tragèdia. La història dels Estats Units d'Amèrica al llarga del segle XX, i moltes coses més. Si voleu saber què és el desordre, el desordre extrem, el desordre absolut, llegiu-lo. Un monòleg de 200 pàgines. Hem quedat morts. L'obra d'un mestre.

En aquest fragment, en Homer, que és cec, comença a adonar-se que s'està quedant sord.

"Va ser en aquesta època que vaig adonar-me que el meu estimat Aeolian s'havia desafinat mig to a les octaves centrals. Les notes greus i les agudes sonaven bé, i això és el que vaig trobar estrany, que el piano s'hagués desafinat a discreció. Com que des que els porticons estaven sempre tancats la casa s'havia tornat força humida i com que a cada sala tot anava acumulant pols, perquè tot el que us pugueu imaginar s'acumulava gairebé fins al sostre, a part de les bales de diaris que ens sevien de parets per als laberíntics camins, vaig pensar, esclar, que no era estrany que aquell instrument tan delicat se'n resentís. Els dies de pluja, la humitat es podia tocar i l'olor de florit del soterrani traspuava pel terra.

    Sí, teníem altres pianos, o almenys les parts de dins. N'hi havia que estaven absolutament desafinats de la manera habitual; i com no havien d'estar-ho...Però em vaig començar a neguitejar quan vaig posar en marxa la pianola, que havia conservat tapada amb un plàstic, i vaig sentir el mateix so agut a les octaves centrals. Llavors vaig regirar-ho tot fins que vaig trobar el petit piano elèctric, un ordinador, de fet -amb diferents configuracions podies fer que sonés igual que una flauta, un violí o un acordió, etcètera-, que en Langley havia portat feia poc. Vaig agrair poder-lo posar amb tota comoditat al damunt d'una taula. I és que el primer ordinador del meu germà feia tant d'embalum com una nevera, era una massa enorme amb tubs de buit que havia aconseguit comprar -per a una cançó, va dir- només perquè era un model obsolet. No va aconseguir fer-lo anar i comprovar si feia el que fos que els ordinadors feien  -coses relacionades amb càlculs, va dir, i quan li vaig preguntar càlculs de què, va dir de res-, perquè aleshores devia pensar què podia fer-ne, si no teniem electricitat. Per això jo no entenia per què aquell ordinador tan petit que semblava un teclat i funcionava amb piles feia càlculs relacionats amb la música, però ho feia. I quan vaig moure la palanca per engegar-lo i vaig tocar una escala, aquell instrument, que no tenia cordes ni res que es pogués desafinar, sonava mig to desafinat en les notes del mig, exactament igual que el meu Aeolian.

    Aleshores vaig comprendre que el que estava desafinat no era el piano si no la meva oïda. Sentia un do com un do sostingut. allò era el principi. Em vaig encongir d'espatlles i em vaig convèncer que ho podia portar bé. Les obres del meu repertori les podia escoltar de memòria com si no passés res. Però amb el temps acabaria convertint-se en més que una pura qüstió de to: en l'absència de so. No em volia creure que això era el que m'estava passant, lentament però de manera inexorable, malgrat que sabia que ho era. Encara van passar mesos i mesos abans que el món s'anés esmorteint, decibel a decibel, i jo acabés perdent del tot la meva preuada oïda i em trobés en una situació pitjor que la del mateix Beethoven, que almenys hi veia.

    Si hagués passat tot d'un plegat, si de sobte m'hagués adonat que estava a punt de perdre l'últim sentit que em mantenia en contacte amb el món, m'hauria posat a cridar endut pel pànic i hauria buscat tan de pressa com fos possible la manera de treure'm la vida. Però va ser gradual i això em va permetre successius graus d'acceptació, amb l'esperança que cada grau de pèrdua seria l'últim, fins que, en el creixent silenci de la meva desespeació, vaig resoldre acceptar el meu destí i em vaig deixar endur per un estrany instint de descobrir com seria la vida quan em quedés del tot sord i, sense visió ni so, em quedés tan sols la meva pròpia consciència per entretenir-me"  

(Edicions de 1984. trad. Maria Iniesta i Agulló)

  

Milarepa; els seus crims, les seves proves, el seu nirvana

 

Hem llegit la Vida de Milarepa (1040-1123) amb gran interès. Els seus crims, les seves proves, el seu nirvana. El llibre, escrit al segle XV, és un viatge fascinant al moll de l'os de la cultura tibetana. Ens ha sobtat la semblança entre Milarepa i Sant Francesc d'Asis, que va viure a l'occident cristià pocs anys després. Els dos són místics radicals de la pobresa, crítics amb l'església -cadascú la seva-, els dos són poetes inspirats i composen un tipus de cançó, de càntics, bastant semblants. A més hi ha força paral·lelisme entre les seves vides.

 A Milarepa se'l representa gairebé sempre amb la mà dreta alçada al costat de l'orella. Això al·ludeix a que és, amb Marpa el Traductor, el seu mestre, el fundador d'una de les quatre variants de budisme que hi ha al Tibet: l’escola Kagyu, iniciada a l'India per Tilopa i Naropa,  de tradició oral, on l'ensenyament es dona de boca a orella, 

 Veieu aquests dos passatges:

 "Vaig romandre en aquell lloc, lliurat a la meditació, menjant només ortigues. Per fora sense roba i per dintre sense l'aliment substanciós, el meu cos va acabar semblant un esquelet. Es va tornar del color de les ortigues, i fins i tot els pèls se'm van tornar de color verd"

 "Una nit, algú que s'imaginava que jo guardava menjar, va entrar a la meva cova i va començar a buscar per tot arreu. Em vaig posar a riure i li vaig dir:

 -Mira bé, potser trobaràs de nit el que jo no puc trobar de dia!

 Ell també es va posar a riure i se'n va anar."

  

            Però el que ens ha cridat més l'atenció són les proves a que el sotmet Marpa, el seu mestre, abans de donar-li l'ensenyament:

             “—Ahir a la tarda em vaig portar malament amb tu —em va dir—, però no t’entristeixis, que he de donar-te els ensenyaments a poc a poc. Has de tenir paciència. Ets home treballador, així  que ara em faràs una casa fortificada que he de donar a Tarmá Dodé (el seu fill). Quan l’hagis acabat et donaré l’ensenyament. I també et donaré roba i menjar.

            —Però —vaig replicar—, ¿què serà de mi si moro mentre estic  construint la casa, sense haver conegut el Dharma?

            —Et prometo que no moriràs en aquest temps —em va dir—. Un home sense fortalesa no pot exercitar el Dharma. Si tu, dotat com estàs de gran perseverança, ets capaç de meditar els meus ensenyaments, arribaràs a mostrar si has arribat o no al Buda en aquesta vida. El meu llinatge posseeix una transmissió de la influència espiritual diferent dels altres llinatges.

            Amb aquests excel·lents consells, el meu esperit es va alegrar en extrem, i li vaig dir:

            —Si és així us prego em comuniqueu com voleu que sigui aquesta casa fortificada.

            En quant a aquesta, he de dir que hi havia un important pas de muntanya on el parents paterns de Marpa havien acordat sota jurament no construir cap casa fortificada. Ara bé, Marpa, que no estava entre els obligats pel jurament, va pensar una estratagema per construir en aquell lloc i a la vegada aprofitar-ho perquè jo em purifiqués de les meves maldats. Em va dir:

            —Fes una casa fortificada així i així en aquell turó de l’est.

            Vaig començar a construir una casa rodona i ja n’havia fet la meitat, quan va venir el lama i em va dir:

            —L’altre dia no m’havia parat a pensar-ho bé. Enderroca aquesta casa i porta tota la terra i totes les pedres allà on estaven.

            I així ho vaig fer. Dies més tard, el lama, que semblava que anava una mica embriac, em va portar a un turo a la banda oest i em va dir:

            —Ara fes una casa fortificada així i així.

            I vaig començar a construir una casa en forma de mitja lluna. Havia construït la meitat quan el lama va tornar i em va dir:

            —Això tampoc no va bé. Torna al seu lloc tota la terra i totes les pedres.

            Així ho vaig fer, i altra vegada, en arribar a un turó de la banda del nord, el lama em va dir:

            —Gran Mag, l’altra dia estava borratxo i les ordres que et vaig donar no tenien sentit. Ara, aixecaràs aquí una bona casa fortificada.

            —Enderrocar una casa a mig fer —vaig replicar— a més de ser un treball penós per a mi, malgastar la hisenda. Us suplico ho penseu bé abans d’ordenar-m’ho.

            —Aquesta vegada no estic borratxo —va dir ell—, i a més ho tinc molt ben pensat. Es dirà: Casa Fortificada del Mantra. La construiràs amb planta de triangle, i t’asseguro que no l’hauràs d’enderrocar.

            Després d’escoltar-lo, vaig començar a construir la casa triangular. Quan havia alçat ja la tercera part de la casa, va venir el lama i em va preguntar:

            —¿De qui és aquesta casa fortificada que estàs construint, Gran Mag? Qui t’ha manat de construir-la?

            —El lama mateix,  —vaig respondre—, que va dir que era una casa pel seu fill.

            —No recordo haver-te encomanat aquesta tasca —va dir el lama—. Però si el que dius és cert, deu ser que vaig perdre el cap o que per un moment no sabia el que em feia.

            —En aquell moment —vaig dir—, com que temia que podia esdevenir-se això, vaig persuadir humilment al lama que ho pensés bé, però el lama em va replicar que ho tenia molt ben pensat, i que aquesta vegada no seria necessari enderrocar el que havia fet. D’aquestes circumstàncies en tinc un record claríssim.

            —I bé —va dir en Marpa— ¿quin testimoni hi ha del que dius? Si per atzar t’ha vingut a la imaginació posar-nos a nosaltres en aquesta casa de tres costats (que no sembla sinó un triangle màgic per tancar els esperits malignes) per obrar els teus encantaments, has de saber que jo n’hi té robat cap granja ni tampoc no he menjat els bens del teu pare. I si no és així i vols el Dharma, com sigui que les deïtats de l’indret estan malcontentes, porta tota aquesta terra i totes aquestes pedres allà on estaven abans. Després, si vols el Dharma, te’l donaré; però si no fas el que et dic, ja te’n pots anar d’aquí.

            I com que dient això semblava molt enfadat, sobre el meu ànim es va abatre un pes infinit. Amb tot, però, mogut pel meu desig del Dharma, vaig obeir les ordres del lama, i vaig transportar al seu lloc anterior tota la terra i totes les pedres amb que havia començat a construir la casa triangular.

            Va ser llavors, quan em va sortir una llaga a l’esquena, però vaig pensar que si l’ensenyava al lama, només guanyaria d’ell una tanda de despropòsits, i que si l’ensenyava a la seva dona, diria que ho feia per ponderar el mèrit del meu treball. De manera que no la vaig ensenyar a ningú, i després de plorar amargament, vaig pregar a la dona del lama que em donés prova d’amistat demanant-li al seu espòs el Dharma per a mi.

            Ella va anar al lama i li va dir:

            —Aquest disbarat d’edificar cases fortificades és només ocasió de sofriment. Us prego tingueu compassió del Gran Mag i li comuniqueu el Dharma.

            —Prepara un bon menjar —va dir Marpa—, i porta’l a la meva presència.

            Va fer el menjar i em va portar amb ella davant del lama, el qual va dir:

            —Gran Mag, no em tinguis en compte allò que no vaig fer l’altre dia. Si vols el Dharma te’l donaré.

            I em va donar la transmissió del Refugi i el Compromís, els dos molt comuns.

            —Això és —em va dir— l’anomenat Dharma comú i general. Si vols els ensenyaments del Mantra Secret, no comuns, ho hauràs de fer d’aquesta manera.

            I em va lliurar perquè el llegís un epítom de les penalitats per les quals va passar Naropa al llarg de la seva vida.

            —En gran manera ardu et serà avançar per aquest camí —em va dir el lama.

            En sentir això, els ulls se’m van negar de llàgrimes i em va envair una ferma confiança. Em vaig dir “Compliré cabdalment tot allò que el lama em digui” , i en vaig fer una solemne promesa.

            Uns dies després el lama em va dir que l’acompanyés, i vaig anar amb ell. En arribar al pas de muntanya guardat pels seus parents paterns, em va parlar en aquests termes:

            —Ara edificaràs una casa fortificada quadrada, blanca, de nou pisos i amb un pinacle.”

             

  Vida de Milarepa, Anagrama (trad. Iñaki Preciado Ydoeta)

 He traduït aquests passatges a partir de la traducció d'Iñaki Preciado, directament i sense el rigor que s'hauria de demanar a un traductor. És només una mostra, un apunt..

 Que jo sàpiga, la "Vida de Milarepa" mai no s'ha traduït al català, i tampoc Kunbum (els Cent Mil Càntics). Si teniu temps, penseu-hi. Tot està per fer!

El Descensus, a l'Evangeli de Nicodem. "Gira't i mira: no em queda cap mort!"

 (detall de l'infern, d'una il·lustració del manuscrit "Hortus deliciarum", de Herrada de Landsberg)

Les temperatures d’aquests dies ens han portat a parlar de l'Infern, que per tradició (si més no aquest és el nostre cas) l’imaginem ple de calderes amb aigua bullent, carbó encès, cadenes de ferro, ferro roent, i molta suor i els gemecs dels innombrables condemnats. Però d’altra banda, les visites que van fer Ulisses i Eneas als antres subterranis abans de l’adveniment del cristianisme, en donen una imatge més aviat humida i boirosa, espectral, molt diferent; fins i tot fresqueta. 

            Estàvem parlant tranquil·lament d’aquests contrast, d’aquests contrastos, i vet aquí que el Lletraferit de Manlleu ens arriba amb un llibre que de seguida desperta la nostra expectació: L'Evangeli de Nicodem; un evangeli apòcrif.

            En sabeu res? Nosaltres no, no en sabíem res. És un text del segle II que en la seva darrera part parla del Descensus, la baixada de Jesús als inferns.

            Encara estem astorats per la presència simultània de Hades, Jesús, i Satanàs que parlen entre ells.

           Aquí en teniu un fragment:

 “Tot seguit l’Hades començà a cridar:

            —Ai de nosaltres, hem estat vençuts! Però qui ets tu que tens aquest poder i aquesta força tan grans? Qui ets tu que has vingut aquí sense pecat? El qui sembla petit però obra coses grans, l’humil i l’excels, l’esclau i el senyor, el soldat i el rei, el qui té poder sobre els morts i sobre els vius? Havies estat clavat a la creu i dipositat en el sepulcre, però ara ets lliure i has destruït tota la nostra força! Ets tu Jesús, de qui l’arxisàtrapa Satanàs ens deia que per la creu i la mort havies de posseir el món sencer?

            Llavors el rei de la glòria agafà per la punta del cap l’arxisàtrapa Satanàs i el donà als àngels dient-los:

            —Lligueu-li amb cadenes de ferro les mans i els peus, el coll i la boca!

            Després el lliurà a l’Hades i li digué:

            —Agafa’l i guarda’l ben fermat fins a la meva segona vinguda.

            Llavors Hades es feu càrrec de Satanàs i li digué:

            —Beelzebul (senyor de les mosques), hereu del foc i del càstig, enemic dels sants! Quina necessitat tenies de procurar que fos crucificat el rei de la glòria, perquè vingués després aquí a espoliar-nos. Gira’t i mira: No em queda cap mort! Tot el que vas guanyar amb l’arbre de la ciència, ho acabes de perdre amb l’arbre de la creu. Tot el teu goig s’ha mudat en tristesa. Pretenies fer morir el rei de la glòria i t’has mort a tu mateix. I com que t’he pres a càrrec meu per guardar-te ben fermat, aprendràs per experiència quants mals sóc capaç d’infligir-te. Oh cap dels diables, principi de la mort, arrel del pecat, culminació del mal! Quin mal vas trobar en Jesús per a tramar-ne la ruïna? Com has gosat cometre un crim tan gran? Com se t’ha acudit fer baixar en aquestes tenebres un home com aquest, per mitjà del qual et veus privat de tots els qui havien mort fins ara?”

(Els evangelis apòcrifs, ed. Proa; a cura d’Armand Puig i Tàrrech)

 

 

 

L'arribada de les orenetes. Un senyor de Barcelona, de Josep Pla.

 

Ara que l'hivern ja queda força enrera, estàvem recordant que al nostre cau de la migdiada, que es troba a la Plana de Vic, a l'hivern hi fa molt fred.

En el llibre de Josep Pla, "Un senyor de Barcelona", que recull les memòries de Rafel Puget, i ens porta de passeig pel que va ser el país al llarg del segle XIX i començaments del XX, quan parla del canonge Vinyeta, hi ha un passatge que il·lustra aquesta circumstància:

"A Vic hi fa un fred que pela, però a mi em sembla que abans n'hi feia més que ara. Jo he vist penjar de les barbacanes dels teulats puntes de gel com espasins. De vegades a Vic, passavem tres setmanes seguides sense veure el sol, dins d'una boira baixa glacial, una boira que us glaçava els ossos de l'esquelet. Si un dia sortia el sol per unes poques hores, les estalactites de gel gotejaven sobre les lloses dels carrers ombrius i la caiguda de les gotes feia un soroll monòton i trist.

    A l'hivern, el canonge Vinyeta sortia de la catedral després de cantar la terça embolicat amb el manteu i es dirigia, gairebé corrent, cap a la seva "camilla". Era molt fredulic. Arribat el mes de març, la sortida del cor no era tan cruel. Llavors, amb un altre company del capítol, encaminava els seus passos cap a la carretera de Barcelona, que és el lloc més assolellat i resguardat de Vic. Aquestes sortides tenien un objecte que fa entendrir: vigilar l'arribadade les orenetes. Quan Vinyeta, en el curs dels seus passeig, pels volts de Sant Josep, descobria la primera, posava el genoll en terra, descrivia -tenint a la mà el seu enorme barret de teula- un gest aparatós de reverència i deia, amb l'emfàtica titil·lació que li produïa l'acabament del llarguíssim hivern:

"Benvingudes orenetes,

que nos porteu el bon temps..."  

(Josep Pla, Ed. Destino)

Les encantades, de Herman Melville

 

És normal que en una societat tan sedentària com la Societat de la Migdiada, els llibres d'aventures facin furor. Melville és un dels nostres escriptors favorits. Moby Dick, Benito Cereno, El mariner Billy Budd, figuren entre els llibres més llegits de la nostra biblioteca. Per aquest motiu, ens ha fet molta il·lusió rebre Les Encantades, en una magnífica edició de Quid Pro Quo. El llibre no ens ha decebut, de manera que us en fem partícips. Ve a ser una descripció de les Illes Galàpatos i d'alguns esdeveniments, més o menys llegendaris, protagonitzats per bucaners, pirates, i gent estrafolària de difícil classificació. Però parlant de Melville, no és tant el que ens diu si no com ens ho diu. La seva èpica particular, tronada; el seu patetisme tan seriós, de pa sucat amb oli. Melville ens fa riure molt i disfrutar, ens encanta. La seva manera de barrejar la vida i la mort, la seva capacitat de situar-se sempre en els extrems, la irresolubilitat dels problemes que planteja, les seves comparacions alucinants. 

    Aquí teniu el relat del seu encontre amb un dels principals habitants d'aquestes illes, les tortugues: 

 "Van tirar-los cordes i aviat, després d’uns bons esforços, tres enormes tortugues d’aspecte antediluvià van aterrar a la coberta. Costava de creure que fossin filles del món. Ens havíem passat sencers cinc mesos al mar, un període prou llarg perquè totes les coses de la terra produeixin un efecte fabulós en un cap somiador. Si haguessin pujat a bord tres duaners espanyols , molt probablement me’ls hauria mirat tot encuriosit, els hauria palpat i els hauria acariciat ben bé com els salvatges complimenten els seus hostes civilitzats. Però en lloc de tres duaners, mireu quines tortugues més meravelloses (ni punt de comparació amb les tortugues dels vostres patis de col·legi), però negres com el vestit d’un vidu, feixugues com cofres de metall, amb unes closques grandioses de plaques enrivetades que semblen escuts, oscades i abonyegades com escuts que han plantat cara en una batalla, i velloses també, una mica pertot, d’una molsa de color verd fosc, i viscoses de l’escuma marina. Aquestes criatures místiques, transportades bruscament i de nit d’unes solituds inexpressables a la nostra coberta populosa, em van afectar d’una manera no gens fàcil d’exposar. Semblaven acabades de sortir, a rossegons, de sota els embassaments del món. Sí, eren idèntiques a les tortugues damunt les quals els hindús situen tota la Terra. Amb una llanterna les vaig examinar més de prop. Quin aspecte més admirablement venerable! Quina verdor més tofuda amagava els trossos asprament esquerdats i cicatritzava les fissures de les seves closques malmeses! Ja no veia tres tortugues. És van engrandir... s’havien transfigurat. Em feia l’efecte que veia tres coliseus romans en una magnífica decadència"

(Les Encantades, Herman Melville. Quid Pro Quo. Trad: Pep Julià)    

La salut de les persones i el temps atmosfèric, segons un apunt de Franz Werfel a "Reunió de batxillers" : el simun solidificat.

 

Sempre m'ha semblat que el temps atmosfèric té una gran influència sobre la salut de les persones, sobretot en certs aspectes com l'artrosi, el reuma, el mal de genolls, la claredat mental, el mal de cap, i tota la psicosomàtica. A "Reunió de batxillers", novel·la excelent de Franz Werfel editada recentment per 1984 i traduïda al català per Ramon Monton, l'autor dóna algunes pistes molt interessants:

"En contra del costum, el jutge d'instrucció Sebastian va arribar aquell dilluns al seu despatx mitja hora més tard. El seu secretari, el jove passant doctor Elsner, va atribuir aquest retard a l'atmosfera sufocant d'aquell dia.

Sebastian pertanyia a aquella particular classe de malalts que podien classificar-se com a sensibles a la pressió atmosfèrica. Damunt del seu escriptori hi havia dos baròmetres en què comprobava cada hora el futur del seu benestar. Els seus nervis s'ensumaven, en el més estricte sentit de la paraula, si la vida seria suportable o insuportable. Aquesta dolença s'havia agreujat amb els anys. Ah, que pocs que eren els moments que eren una mica més que suportables! Per exemple, quan el cel era clar i bufava un lleuger vent de l'est, o el vent del nord-est temperat que passa per damunt de la daurada calma de juny, els breus minuts d'alleujament després que una tempesta ha descarregat un mar d'ozó a les altures.

Però el temps d'aquest dia era el seu enemic mortal. Es necessitava una gran força de voluntat per fer una passa, pronunciar una paraula, dur a terme una feina. Era preferible estirar-se i suportar amb desesperació l'angoixant malson de veure com la nostra vida s'allarga eternament.L'aire semblava greix solidificat. La ciutat estava ficada en una caldera tapada. A més, un estrany poder ho havia ficat tot en una canonada calenta. Així, els fums, les transpiracions, les pudors, el mal alè de les xemeneies, les cases, els carrers, les estacions i molts centenars d'éssers vius no trobaven una sortida, quedaven atrapats com en un forn, que tingués el tub d'escapament obturat pel sutge. En el seu particular llenguatge de malalt, Sebastian anomenava aquesta desesperant situació del món "el simun solidificat".

El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell

 Aquestes quatre novel·les que, segons el seu autor, és una de sola, acaben de sortir en un únic volum de 1093 pàgines editades per Proa. Estic acabant de llegir la primera, que es diu Justine. Molt interessant, i també molt difícil de seguir, i d'entendre, sobretot el començament. M'ha costat d'entrar-hi; costa d'entrar-hi. Durrell és molt exigent amb el lector. Ara, després de les primeres dificultats, segurament us atraparà. M'està agradat molt. La protagonista absoluta és la ciutat d'Alexandria que sembla que l'autor estima i detesta a parts iguals, i que identifica amb tres dones de qui està bojament enamorat: la Justine, la Melissa, i la Clea. El primer llibre, Justine, guarda molts tresors; (i espero que els altres també!) Les descripcions de la ciutat i d'alguns dels seus personatges, són un prodigi. La trama és confusa fins a l'extenuació. Tothom està extenuat, ningú no enten res; primerament, la ciutat, després el personatge principal, que semblaria que és l'autor, el mateix Lawrence (Darley), però també tots els altres personatges semblen igualment extenuats. Justine és una novel·la extenuant, per a ser llegida al llit! Paradoxal, tremenda. Quin homenatge a Alexandria! No conec res de semblant a les nostres latituds. 

Gran traducció la de Lluís-Anton Baulenas. Absolutament recomanable.

Veieu aquesta pàgina, la 144:

"Aquella segona primavera, el khamsin va ser el pitjor que vaig viure tant abans com després. Abans de la sortida del sol, el cel del desert es tornava marró com argila de búcar, s'enfosquia lentament, s'inflava com un sangtraït i, finalment, alliberava els contorns del núvol, gegantines octaves d'ocre que s'acumulaven des del delta com les pluges de cendra sota un volcà. La ciutat s'ha replegat estretament sobre ella mateixa, com si es volgués protegir d'un temporal. Unes quantes glopades d'aire i un plugim primet són l'avançada de la foscor que esborra la llum del cel. I ara, invisible en la foscor de les habitacions amb els pòrtics tancats, la sorra ho envaeix tot; apareix per art de màgia a la roba penjada a l'armari de fa temps, als llibres, als quadres i a les culleretes de te. Als panys de les portes, sota les ungles dels dits. L'aire vibrant asseca les mucoses de la gola i del nas i posa els ulls en carn viva amb les configuracions de la conjuntivitis. Núvols de sang seca recorren els carrers com profecies; la sorra es va posant al mar com les pólvores en els rínxols d'una perruca vella. Les estilogràfiques queden obturades, els llapis es clivellen i els llistons de les persianes venecianes s'omplen d'una pàtina blanca com si fos neu acabada de caure. Els falutxos fantasmals que passen pel canal són tripulats per vampirs de caps embolicats. De tant en tant un cop de vent arriba directament de dalt i fa giravoltar tota la ciutat fins a l'extrem que es té la impressió que totes les coses -arbres, minarets, monuments i gent- han estat atrapades per la cua d'un gran remolí i que al final s'abocaran suaument en el desert d'on havien sortit, retornades un cop més al terra anònimesculpit d'ones de les dunes..."

La vida en minúscula, d'Alfred Polgar

"La vida en minúscula", aplega trenta contes d'Alfred Polgar. L'hem llegit aquí, al celler de la nostra noble institució, que és el lloc més fresc de la casa, i cada vegada, en acabar un conte, hem cridat unànimement, exaltats per la lectura: Deliciós, deliciós! És per llepar-s'hi els dits! I així una vegada i una altra, fins a trenta vegades. 

Ha set un deliri. Una festa sense sotracs. Un esdeveniment memorable que s'ha allargat al llarg d'unes quantes bones nits. Ho recordarem sempre. 

És clar que la Dessiré té la veu molt bonica i llegeix molt bé. Encara no he dit que ella ha estat l'encarregada de la lectura. Ara ho afirmo: quina gran lectora, la Dessiré!     I quina veu! Redéu, quina veu!

Aquí teniu reproduida la segona part de "El globus" un conte gairebé infantil que ens recorda molt el to dels millors contes de Pere Calders.

"... Una vegada, el globus va entrar a la sala on els grans estaven de conversa, asseguts davant d'una tassa de te, per matar el temps abans el temps no els matés a ells. El globus es va convertir ràpidament en el tema central. Era tan simpàtic, observar com podia ballar enmig del cristall i de la porcellana sense posar en perill ni les peces més fràgils! Era tan lleu que podia posar-se sobre la flor d'una gerra sense que la tija es doblegués ni mica. Com una papallona. Entre divertits i excitats, tots n'estaven pendents. Alguns l'impulsaven amb el cap, d'altres el feien rodar com una baldufa; d'altres, per fi, el deixaven lliscar sobre braços i espatlles o simplement se'l llançaven els uns als altres. N'hi va haver un que el va fer ballar sobre la punta del dit estirat, l'engegà cap amunt i el tornà a recollir sobre la punta del dit. Allà mateix hi havia un llaüt i, quan el van fer ballar al seu damunt, les cordes van exhalar remors misterioses. Quan es va posar, en canvi, sobre la fruitera, semblava una síndria enorme.

Va ser una vetllada deliciosa, intensa. Aquell bocí de pell inflada de color verd ampolla els havia fascinat. La vida s'havia tornat fàcil; els començals, companys d'escola; la sala, un prat verd. Va ser com la redempció de la gravetat per mitjà d'un globus. Tot i que, pensant-hi bé, aquesta és, fins i tot des d'un punt de vista mecànic, la funció de qualsevol globus. Llàstima que aquell globus verd com l'herba anés a picar contre el caire viu d'un marc de metall. La seva ànima, fonent-se amb el tot, abandonà la pell i, convertit en una miserable pellofa arrugada, va anar baixant fins a terra tot al llarg de la paret. Tots van sentir haver perdut la joguina, però se n'avergonyien. Només el marrec va tenir la sinceritat i el valor de plorar sense embuts. Això li va costar un sermó i que el fessin sortir de l'habitació.  

(trad. Manuel Lobo. Quaderns Crema)

Les penes del jove Werther de Johann Wolfgang Goethe

Per què aquest llibre és tan i tan bo? Un dels grans encerts del llibre consisteix en ser escrit en primera persona pel mateix Werther, i per aquest motiu sentim contínuament la seva alenada, el seus sospir, gairebé els batecs del seu cor, les seves alegries i les seves penes (fora del pòrtic -brevíssim, admirable- del començament, i algunes pàgines cap al final on parla un suposat editor). 

 

A més va ser molt popular i admirat en el seu temps, i imitat, i també temut per les autoritats, en el sentit que era un mal exemple a seguir. Molts joves van ser influïts pel desenllaç fatal i, a imitació del protagonista, també es van llevar la vida.  Aquest va ser el cas de Chatertton, un poeta anglès que és va suïcidar als 17 anys (als 17 anys!), que és el motiu d'aquesta pintura de Henry Wallis.

 

Però Werther és molt més que el seu suïcidi. Ens ha captivat, sobretot, el personatge: la seva frescor, espontaneïtat, sinceritat, el seu romanticisme a ultrança, i tantes coses més. Voldria remarcar la seva relació amb la Natura. La vivència que en té, el seu amor abrandat per ella. Llegiu aquest passatge on es dol d'unes nogueres acabades de talar:

 

"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres  que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. "  

(Trad. Manel Pla. Tusquets Editors)

Casa Aliena, de Silvio d'Arzo. Una petita obra mestra.

    

Es tracta d'una narració  senzilla, fins i tot simple, curta -a penes cent pàgines-, tal qual, despullada de tot el que no és essencial. Un mossèn de poble en un indret de muntanya molt apartat de la civilització, i una vella solitària i vinguda ningú no sap d'on, que voldria fer-li una pregunta, però que no gosa. Aquest seria l'argument, si és que hi ha argument. "Casa aliena" són les cabòries d'un mossen desenganyat del món, sense aspiracions ni expectatives, i la presència de la vella, enigmàtica, gairebé inquietant, que el sorprèn amb el seu comportament díscol; i en segon pla, el paissatge, la muntanya, i els vilatans rústics d'aquell indret i els seus comportaments insòlits. I el pas del temps i les inclemències del temps: la glaçada, les tempestes, el fred i la calor. Com es pot fer una cosa tan bona a partir de tan poc? Casa Aliena, de Silvio d'Arzo, una petita obra mestra. Llegiu-la, és boníssima.

Hi ha una excel·lent traducció al castellà, que és la primera que he llegit (Casa ajena; editorial minúscula 2016, trad. J.Á. González Sainz). La traducció al català, és de l'any 2021, i la va fer Meritxell Cucurella-Jorba. El que sorprèn és que les dues traduccions parteixen de textos diferents; hi ha diferències notables en el text. Sembla ser que Silvio D'Arzo, tot i que va morir molt jove i no va veure mai publicada aquesta obra, en fa fer nombroses correccions. 

Aquí ve un fragment de l'apartat 5:

"N'hi ha per avergonyir-se'n, no dic que no: i un capellà, tres vegades més. Però un poble que crema és només un poble que crema, i una guerra només és una guerra, i el mateix passa amb un terratrèmol o amb un diluvi. Vull dir que els grans flagells no m'han afectat mai gaire. No és cosa nostra, em sembla. Ningú no els convoca i no convoquen ningú i, d'altra banda, tampoc no saben res de si mateixos. Vénen i passen i amén.

    I pel que fa a complicacions i altres coses per l'estil, fa temps que no en tinc gaires més que vetllar perquè aquella mula mengi la seva herba. Però la vella del canal era alguna cosa més. I tant, si ho era.

Van passar encara vuit dies més, i després deu. La tardor ja estava agonitzant. A la nit els matolls es cobrien de gebre i la lluna s'havia tornat més freda que una pedra, i tan quieta, rodona i nítida com només se sol veure per Nadal: els dos núvols que tenia al seu voltant semblaven aire emboirat. De dia era millor, d'acord, i fins a les tres feia sol, però no es veia ni un llangardaix ni un gripau, i encara menys una serp d'aigua: feia temps que havien marxat i calia esperar-se fins al mes de març. I això ja era un mal senyal. A les sis es baixava al carrer i no se sentia res més que olor de polenta i castanyes bullides. El so de les esquelles de bronze arribava aleshores al poble des de la distància d'una milla, o dues, o fins i tot més.

Però la vella no es va deixar veure.

"Tard o d'hora tots acaben venint a veure'm. Això no és la vall, o la ciutat -em dèia-. I més ara que tenim l'hivern a tocar. Acaben venint tots, i tant si ho sé, tard o d'hora. Només cal estar-se aquí, esperant. Ella també haurà de sortir del seu cau" 

(trad. Meritxell Cucurell-Jorba; Viena Edicions)