dijous, 18 de febrer de 2021

El duel , de Giacomo Casanova


Els duels són cosa del passat. La seva prohibició va inaugurar l'època de la convivència amb l'adversari -a qui ja no es permés d'eliminar- i doncs, la tolerància obligada, la psicoanàlisi, la pèrdua del sentit de l'honor (avui dia absolutament inexistent).
Poc abans de començar aquesta maleïda pandèmia, vaig assistir a la presentació -a l'Horiginal de Barcelona-, de la magnífica traducció en vers que Arnau Barios havia fet de l' "Eugeni Oneguin" d'Aleksandr Puixkin. Ara que la pandèmia s'està acabant (espero), he llegit "El duel", de Giacomo Casanova. Els dos llibres venen marcats per la circumstància d'un duel a pistola que arriba de forma inexorable i a la vegada absurda. Els protagonistes s'hi veuen abocats; els fets van endavant, per la seva pròpia dinàmica, i ells, encara que volguessin, no els podrien aturar. El llibre de Casanova és refinadíssim, i sorprèn per les maneres exquisides que els protagonistes tenen de relacionar-se. És gairebé un manual d'educació. Aquesta manera tan cortès de tractar amb l'adversari, avui que hi ha tants punts de vista enfrontats i que semblen irreconciliables, em sembla molt interessant.

Aquí ve el moment del duel: es baten el venecià (que és el mateix Casanova), i el gran forner de la corona Xaverio Braniscki: el Postòli.

El Postòli aleshores va insistir que agafés una d'aquelles armes que eren creuades damunt la taula, i ell ho va fer i trià aquella la culata de la qual era més propera. De seguida el Postòli va agafar l'altra i va dir aquestes paraules:

-L'arme que vous tenez, Monsieur, est parfaite: j'en suis garant.

Davant d'aquest compliment tan formal, a l'altre se li va acudir aquesta vertadera resposta:

-Actuellement, Monseigneur, je le crois, mais je ne le saurai qu'après en avoir fait l'expérience contre votre tête; prenez garde à vous. 

No van dir res més; amb les armes abaixades, mirant-se a la cara, ambdós van retrocedir lentament deu passes, de manera que quedaren a deu passes geomètriques de distància l'un de l'altre, distància que era quasi la llargària total de la glorieta. El venecià, que ja havia carregat la pistola apuntant el canó cap a terra, es posà com si hagués de batre's a espasa, però sense estirar el braç, i en aquest posat es va llevar el capell i portant-lo al genoll esquerra, va dir al Postòli:

-Votre Excellence m'honorera de tirer le premier.

Aquest li contestà:

-Mettez-vous en garde.

L'altre de seguida es va posar el capell, portà la mateixa mà al costat esquerre, va alçar l'altra amb la pistola i, quan va beure que apuntava al cos del Postòli va disparar: en el mateix moment el cavaller disparà la seua, de manera que els que hi eren a prop només sentiren una detonació; així, van descarregar les armes al mateix temps. Si el Postòli no hagués perdut temps, hauria disparat abans que l'altre i potser l'hauria mort. Però va perdre almenys tres segons dient: "mettez vous en garde" (cosa en què no li tocava pensar) i es va estendre sobre el seu cos, allargant al màxim la guàrdia, de manera que l'altre no pogués veure-li el cap, contra el qual suposava que el venecià apuntaria, per les paraules que havia dit per dir, sense la intenció de fer-ho, perquè massa desavantatge  té el duelista que apunta al cap de l'adversari i no al pit. El venecià, després d'haver dit al contrincant: "feu-me l'honor de tirar el primer", no es considerà obligat a suposar que tardaria ni a allargar gaire l'educat compliment, tot esperant tota la comoditat de l'altre, ni va pensar en el mínim avantatge de fer-se més petit inclinant-se sobre el braç estirat, però en la no incòmoda postura en què es trobava, sense moure's ni parpellejar, amb pols ferm va disparar i, al mateix moment en que es va sentir ferit en la mà esquerra, que amagà prompte en la butxaca de la casaca, va veure el Postòli sostenir-se amb l'esquerra en terra per no caure, i li va sentir dir:

-Je suis blessé.

(Trad. Josep Ballester. Ed. Proa)


 

diumenge, 10 de gener de 2021

L'arpa d'herba, de Truman Capote

 


Truman Capote és un dels nostres escriptors preferits, i si bé ens horroritza i ens fa bufar "A sang Freda" (obra mestra indiscutible, la seva obra més celebrada), ara que acabem de llegir "L'arpa d'herba", ens ha ajudat a reconciliar-nos amb el gènere humà. Quina delícia! Quanta poesia, i quin humor més fi! I també quanta tristesa i melangia! I quin llibre tan oportú de llegir avui, ara que el món s'està tornant tan policíac! Es una novel·la juvenil per a adults. El protagonista, Collin, un noiet adolescent, va a viure a casa d'unes ties germanes perquè els seus pares acaben de morir. Llavors assisteix des de primera línia a l'esfondrament del món de les germanes, un món dur i estèril, però tanmateix ple de sentiments, de persones, de fantasies, d’anhels.

Això que ve és un fragment del començament, quan Collin parla de la mort dels seus pares:

"Crec que els meus pares estaven molt enamorats. Cada cop que el pare havia d’anar-se’n de viatge a vendre els seus frigorífics, ella es posava a plorar. Quan van casar-se, la meva mare només tenia setze anys, i no va arribar als trenta. El vespre que va morir, el papa va esquinçar-se la roba i va començar a córrer despullat pel pati tot cridant el nom d’ella.

Va ser l’endemà del funeral que Verena va venir a casa. Recordo el terror que em va produir veure com s’acostava, caminant per la vorera, una dona bonica, prima com un pal, amb els cavells curts grisosos a la garçon,  celles fosques masculines i pòmuls delicats. Va obrir la porta principal de la casa i va entrar tota decidida. D’ençà del funeral, el papa destrossava tot el que arreplegava, però sense ràbia, més aviat amb calma, a consciència. Entrava al saló, agafava una figureta de porcellana, l’observava un moment i tot seguit l’esclafava contra la paret. El terra i les escales estaven plens de trossos de vidre i de coberts escampats, i una camisa de dormir esquinçada de la mare penjava del passamans.

Els ulls de Verema van recórrer ràpidament aquella destrossa.

 —Eugene, vull parlar amb tu —va dir-li amb la seva veu cordial, fredament exaltada. I el papa va respondre-li:

 —Sí, Verena, seu. Ja suposava que vindries.

Aquella mateixa tarda, Catherine Creek, l’amiga de Dolly, va presentar-se a casa i va fer un farcell amb la meva roba. El papa va dur-me amb cotxe fins a casa de Talbo Lane, tan impressionant i ombrívola. Mentre sortia del cotxe va intentar abraçar-me, però em va fer por i em vaig escapolir dels seus braços. Ara em sap greu no haver-nos abraçat. Perquè només uns quants dies després, quan anava camí de Mobile, el seu cotxe va derrapar i va estimbar-se, va caure a les aigües del Golf des d’una altura de vint metres. Quan vaig tornar a veure’l, tenia un dolar de plata a cada ull perquè amb el pes se li mantinguessin tancats.

(trad.Lluís-Anton Baulenas. edicions 62)

dimecres, 23 de desembre de 2020

El Gólem, de Gustav Meyrink. Un conte de Nadal: La història del doctor Hulbert, jurista, i el seu Batalló.

  


El Gólem és una novel·la que ens ha deixat estupefactes. Ens ha inquietat, espantat, avorrit; ens ha exaltat en alguns moments, també ens ha confós i anorreat. L'hem odiat i estimat a la vegada. Carregosa però autèntica, en algun dels seus passatges més truculents ens ha arribat a marejar. És una narració polivalent, amb moltes descripcions i farcida de llegendes jueves de la Praga de començaments del segle XX, del gueto, i juntament amb el Frankenstein de Mary Shelley, i el Dràcula de Bram Stoker, configura la tríada indispensable de la novel·la de terror.

Després de molts anys d'esperar-ho, finalment  l'hem pogut llegir en català; i ho celebrem! (Més llibres, trad. Ramon Monton. 2018). 

Entre moltes altres històries hi ha un conte de Nadal  que comença així:

"...En fi, què els en puc dir? Tenia la cara plena de berrugues i les cames tortes com un gos salsitxa. Ja de molt jove no coneixia res més que l'estudi. L'estudi àrid i enervant..." 

Meyrink ens parla del doctor Hulbert que va arribar a ser un jurista molt famós de Praga, però que va patir un desengany amorós que el va trasbalsar. El jurista es va lliurar a la beguda, i pasant els dies pràcticament no es movia d'una taverna de mala mort, el Loisitschek, on anaven a parar molts perseguits de la policia, delinqüents de tota mena, a qui ell ajudava amb els seus coneixements en matèria de lleis.

"Tot el que "guanyaven" aquests marginats de la societat humana ho lliuraven fidelment, fins a l'últim cèntim, a la caixa comuna, amb la qual sufragaven el que necessitaven per subsistir. Mai va cometre ningú ni la més mínima irregularitat. És possible que d'aquesta fèrria disciplina sorgís el nom de Batalló.

La nit del primer de desembre, puntualment, l'aniversari de la desgràcia que havia afectat l'ancià, sempre celebraven al Loisitschek una estranya cerimònia. Apinyats l'un contra l'altre, s'hi ajuntaven pidolaires, vagabunds, proxenetes i prostitutes, borratxos i drapaires, que guardaven el més absolut silenci, com en una missa. Llavors, el doctor Hulbert, els explicava, des d'un racó, just on ara hi ha els dos músics, sota el quadre de la coronació de Sa Majestat, la història de la seva vida: com havia aconseguit ascendir des dels seus origens humils, obtenir el títol de rector i ser anomenat més endavant "rector magnificus". Però quan arribava el moment en què entrava a l'habitació de la jove esposa amb el ram de roses a la mà per celebrar l'aniversari i, al mateix temps, recordar l'hora en què anys enrera li havia demanat la mà i ella s'havia convertit en la seva estimada promesa, sempre li fallava la veu i s'ensorrava, plorant, damunt la taula. Llavors, de vegades, alguna d'aquelles noies de vida dissoluta, avergonyida i d'amagat, perquè ningú no ho veiés,  li posava a la mà una flor mig pansida.

 Cap dels oients es movia durant una bona estona. Per plorar eren gent massa dura, però abaixaven la mirada i movien els dits, insegurs.

Un matí van trobar el doctor Hulbert mort en un banc al costat del Moldava. Crec que degué morir congelat.

Encara és com si veiés el seu funeral El Batalló quasi s'hi havia deixat la pell per aconseguir que fos el més sumptuós possible.

Al capdavant hi anava el bidell de la universitat amb tots els seus ornaments: a les mans el coixí de color porpra amb la cadena daurada al damunt i, darrere del cotxe fúnebre, formant un seguici ingent, el Batalló, descalç, brut, espellifat i ple de parracs. Un dels membres de la comitiva s'havia venut les poques coses que li quedaven. i per això duia el cos, les cames i els braços coberts i embolicats amb papers de diaris vells.

Així li van retre els últims honors.

Damunt de la tomba, a fora, al cementiri, hi ha una pedra blanca amb tres figures gravades: el Salvador crucificat entre els dos lladres. Donada per una mà desconeguda. Segons els rumors, va ser la dona del doctor Hulbert, la qui va erigir aquell petit monument...

No obstant això, en el testament del difunt jurista hi havia previst un llegat pel qual cada membre del Batalló havia de rebre al migdia una sopa de franc al Loisitschek; per això aquí les culleres estan lligades a les taules amb cadenes i les concavitats practicades a les taules són els plats. A les dotze arriba la cambrera i amb una gran xeringa de plom hi diposita el brou, i si algú no pot demostrar que pertany al Batalló, torna a retirar la sopa amb la xeringa."

(Ed. Més llibres. Trad. Ramon Monton)

   


dimecres, 18 de novembre de 2020

Robinson Crusoe , o la fatal desobediència al pare. L'estament mitjà



Hem llegit el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, aquí a la biblioteca de la Societat, i en ha marejat força el seu ritme trepidant, així com de pel·lícula d'Indiana Jones, fins al punt d'haver de demanar a la nostra lectora habitual, la Roser, que sisplau que pari, que ens deixi reposar una estona. No la podíem seguir. El protagonista, degut a un naufragi, es va veure obligat a viure sol en una petita illa deserta del Pacífic durant 28 anys. Aquest és el nucli del llibre, bàsicament centrat en la supervivència i la domesticació que en Robinson fa del seu entorn.

                Però hi ha una part del llibre que ens ha agradat força, el començament, el llarg preàmbul abans que el protagonista naufragui definitivamet, i sobretot la relació amb el pare, que el vol convèncer perquè no se'n vagi. En Robinson tenia a l'abast portar una vida benestant en el seu país natal, prosperar i viure amb grans comoditats entre parents i coneguts; i no obstant això, un instint fatal d'aventura el porta a renunciar a tot i embarcar-se.

                El pare, que veu a venir el desastre de les aventures del fill, l'intenta convèncer i fa un elogi de l'estament mitjà digne de ser llegit  (on segurament trobaríem la nostàlgia de l’autor  per poder dur una vida tranquil·la i regalada. Daniel Defoe va patir al llarg de la seva vida greus tribulacions, com podeu veure en el gravat de més amunt,). Aquí el teniu. 

 “El pare, un home prudent i assenyat, em va donar tot de consells de pes excel·lents en contra del que ell ja veia a venir que era el meu projecte. Un dia al matí em va cridar a la seva habitació, on el tenia confinat la gota, per enraonar amb mi i provar de treure'm del cap aquelles idees per tots els mitjans. Em va demanar quines raons tenia, a banda d'un simple desig de rodar món, per abandonar la casa del meu pare i el meu país natiu, on podia fer els primers passos acompanyat de bons padrins i on, si m'aplicava i m'hi esforçava, tenia perspectives de millorar la meva posició i de fer-me una vida agradable i acomodada. Em va dir que els que marxaven del seu país a la recerca d'aventures, per destacar-se amb l'audàcia de les seves empreses i fer-se famosos per fets i gestes extraordinaris, o bé eren homes sense cap esperança de futur, o bé eren homes amb una ambició desmesurada; que aquestes coses em quedaven massa amunt o massa avall; que a mi em pertocava una posició intermèdia, o el que en podríem anomenar l'esglaó més alt de l'estament baix, que ell mateix havia constatat per l'experiència d'anys que era la millor posició del món, la idònia per garantir la felicitat de l'home, la que el mantenia a recer de misèries i penúries, i dels sofriments i la duresa dels oficis manuals propis dels estaments baixos de la societat, i la que a l'hora li estalviava la supèrbia i els luxes i les ambicions i les enveges que engavanyaven l'estament més alt de la societat. Em va dir que valorés jo mateix el grau de felicitat que em podia oferir aquella opció de vida tenint en compte una sola cosa: que aquella era la posició que tothom cobejava, que fins i tot els reis sovint s'havien lamentat de les conseqüències deplorables d'haver nascut per a les grans coses i s'haurien estimat més pertànyer al punt mitjà entre els dos extrems, entre els més humils i els més insignes; que el savi mateix el reconeix com l'estadi ideal per a la veritable felicitat, quan prega perquè no se li concedeixi pobresa ni riquesa”.0

Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Bernat Metge Universal. Trad. Esther Tallada  


 

dijous, 29 d’octubre de 2020

Gobseck, d'Honoré de Balzac. Una petita obra mestra.

 


La tardor és l'època de l'any més adequada per aplicar-se a la lectura, i aquesta tardor del 2020 encara bastant més. Aquest llibre, Gobseck, petit fragment de la Comèdia Humana, és una gran meravella. Retratar una vida humana, sobretot la seva segona meitat, o la seva darrera part, sempre fa molt d'efecte, perquè ens posa de cara a allò que haurem de viure irremissiblement algun dia: el final de la partida. Balzac entra a l'ànima d'un usurer de soca-rel, Gobseck, un holandès que és l'amo de les intrigues econòmiques d'un París on l'aristocràcia ja és una classe encara adinerada però molt decadent. Balzac escriu amb la precisió d'un matemàtic. Estem molt impressionats. Veieu la descripció que fa de l'usurer:

He de començar parlant-vos d'un personatge que no podeu conèixer. Es tracta d'un usurer. Imagineu-vos una cara pàl·lida i lívida, i demano permís al'Acadèmia per dir-ne faç lunar, perquè era com de plata sobredaurada però que hagués perdut la capa d'or. Els cabells del meu usurer eren llisos, ben pentinats, i d'un gris cendrós. Les faccions del rostre, impassible com el de Talleyrand, semblava com si les hi haguessin foses en bronze. Els ulls, petits, grocs com els d'una fagina, gairebé no tenien pestanyes i defugien la llum, de la qual els protegia la visera d'una vella gorra. El seu nas punxegut era tan afilat, a la punta, que l'haurieu comparat amb un filaberquí. Tenia els llavis prims dels alquimistes i dels vellets dels quadres de Rembrandt o de Metsu. Parlava fluix, amb un to suau, i no s'enrabiava mai. La seva edat era un problema: no es podia saber si eravell abans d'hora o si s'havia administrat la juventut de manera que el servís per sempre. A la seva cambra tot era net i gastat, i semblava, des del tapet verd de l'escriptori fins a l'estora del llit, el santuari gèlid d'una tieta fadrina  que es passés el dia traient la pols dels mobles. A l'hivern, els tions de la llar de foc, sempre enterrats sota un munt de cendres, fumejaven sense cremar. Tots els seus actes, des de l'hora de llevar-se fins als atacs de tos del vespre, sempre estaven supeditats a la regularitat d'un rellotge. En certa manera, el son donavacorda a un home-model. Com quan toqueu una panerola que camina per sobre un paper, que s'atura i fa el mort, doncs aquell home mentre enraonava s'interrompia de la mateixa manera si passava un carruatge i callava per no forçar la veu.  Imitant Fontanelle, economitzava el moviment vital, i concentrava tots els sentiments humans en el jo.  Així la seva vida s'escolava sense fer més soroll que la sorra d'un rellotge antic. De vegades les seves víctimes cridaven molt, s'enrabiaven, i acte seguit es feia un gran silenci, com en una cuina quan es mata un ànec.  (Gobseck L'usurer, d'Honoré de Balzac. Quid Pro Quo Edicions. Trad. Marta Marfany Simó

L ilustració és un gravat de Rembrandt. Jan Wtenbogaert De van Rijn

 

dilluns, 7 de setembre de 2020

Agustí Esclasans, l'home excessiu. Intel·lectual reconcentrat i un gran escriptor

 


"Històries de la carn i de la sang" publicat enguany per Males Herbes, d'Agustí Esclasans, ens ha deixat literalment esborronats. Hem quedat morts. I potser una bona part del cop es deu al fet  que no teniem cap mena d'informació de la seva existència. Com és possible que un escriptor tan bo sigui tan poc conegut?

Després ens hem abocat a "La meva vida (1920-1945)". Aquest llibre és tota una altra cosa. Esclasans ens explica les seves inquietuts, el seu dia a dia, les seves misèries materials, angoixes i esbarjos, amistats, però sobretot el seus deliris intel·lectuals. Llegiu aquest fragment del començament del capítol XXXVI:

L'acabament del POEMA A CATALUNYA havia estat previst per dintre de cinc anys, a condició que pogués treballar-hi cada tarda. I el motiu torturador de la meva crisi definitiva era el previst enfrontament, quan els Ritmes s'haguéssin acabat, amb l'obra doctrinal del Sistema: la RITMOLOGIA en tres volums. Preveia, i no m'equivocava,  que se m'emportaria, al seu torn, cinc anys més, com a mínim. La meva cultura filosòfica era densíssima. Però l'aventura que anava a emprendre era, veritablement, de faixa o caixa, i no em fiava ni de mi mateix. Vaig decidir, doncs, recomençar la meva preparació de cap i de nou, i rellegir o llegir tots els sistemes filosòfics i totes les summes teològiques que pogués trobar. La feina era de tità, però vaig fer-la. No "cinc", sinó "deu" anys, vaig passar-me submergit en l'oceà de les doctrines i els mètodes filosòfics i teològics universals. I així nasqueres els tres volums, refets en tres versions, de la futura RITMOLOGIA definitiva.


Del seu Poema a Catalunya (dotze tomos, més de 30000 versos...), algu en sap res? Agustí Esclassans és un planeta per descobrir! 




divendres, 22 de maig de 2020

POR AMIGA. LA VERITAT SORTINT DEL POU, de Édouard Debat-Ponsan



Quina por em fan les persones que no tenen por! Però una altra cosa és viure en un estat d'esporuguiment continuat i compulsiu, morbós, que ofega l'alegria del viure.
Aquests dies, el món és pler de por. Hi ha gent esporuguida que viuen amagats darrera d'una mascareta; n'hi ha que no surten al carrer per no contaminar-se, i clamen contra la gent que pren el sol despreocupadament, a les platges. Hi ha persones que diuen: no pot ser!, en veure nens que juguen al carrer. El món s'ha omplert de delators, xivatos, policies... És la por, que mou aquesta roda. És clar que el combustible són els mitjans de comunicació que no paren d'anunciar calamitats, a veure qui la diu més grossa, i menteixen amb els números, en els titulars, i no diguem els continguts. No busquen la veritat. Hi ha una por sana, necessària, que descansa en la condició humana, tan fràgil, tan limitada; però també hi ha una por malaltissa, paranoica, hostil.


POR AMIGA

Cauen de tant en tant els sostres de les cases.
Ja de la son deserto. A poc a poc, desperto,
i els ulls enlleganyats, com unes lentes ostres,
es fixen en el sostre que, damunt meu, es mostra.
Cada matí, em vaga resseguir des del llit
les altes ziga-zagues. S’està podrint el sostre,
o és només que el guix es trenca i perd la crosta?
Que em caigui el sostre al cap, perquè sóc animal,
em fa una por normal.

D’Amèrica al Japó, dels bars de Malibú
als temples de banús de la sagrada Kyoto,
viatjo en avió.
(Ves quina ximpleria! D’un paquet de maries
en va sortir aquest val:
Viatge en avió, d’Amèrica al Japó).
Fullejo un diari que em passa l’hostessa
que també reparteix, amb safata, foteses:
bombons, mocadorets, galetetes, xiclets.
Volem a dos mil metres, damunt d’un oceà
brillant i blau marí, d’un blau que no té fi,
quan un dels reactors del potent avió
comença a estossegar,
com si deixés d’anar, i després ve un fimbreig
que el cor ens encongeix, i encara un sotragueig
que ens el marceix. Hi ha gran expectació;
quin serà el desenllaç d’aquesta funció?
Se’ns ha acabat l’anada i arriba la tornada?
He pagat perquè em portin a la sagrada Kyoto!”,
crida, el del meu costat, impacient però assegut,
molt indignat.
I quan el passadís s'inclina,
i veig passar l’hostessa, ara sense foteses,
avall pel tobogan que la baixada és gran!,
m’adono que tinc por, i que la gent té por,
i observo, fins i tot, que la tripulació
pateixen una greu tribulació.
Li dic al del costat, en el seient clavat,
encongit, esblaimat: “amic, et faig costat;
aquesta por de caure i al mar anar a raure,
perquè som animals, és una por normal”.

I tanta malaltia?
Què me’n dieu, de tanta malaltia?
Observo aquests hotels d’horrible arquitectura
plens a vessar de gent:
hospitals generals pleníssims de malalts.
Anar a parar a les mans d’alguna eminència,
fa perdre l'eloqüència; i entrar en un quiròfan,
estirat i subjecte a la llitera mòbil...,
només d’imaginar-ho, la por que això m’infon,
tot el coratge em fon!
Quina por! És normal. I per això procuro
ser lluny d’aquests hostals tan plens de mals.

I així és com la por, la por de cada dia,
de dia, de nits, i de migdia,
dóna intensitat i força al meu viure.
Sigues, por, benvinguda al cau de l’animal
que no ha arribat a Buda!

(Salvador Giralt)