ENUIGS (a la manera del monjo laic de Montaudon)

 

Res. L'escriptor, que li ha donat per practicar l'ennuig. Com aquell monjo assalvatjat...

Perdre la flor que porto al trau,
no trobar al cel el color blau,
del rebost ple no haver la clau,
descobrir un ós en el meu cau,
m’enutja tant, per Sant Papau!,
com no poder dormir en pau
perquè la màrfega em desplau!
I encara més, em descomplau
en alta mar perdre la nau
per culpa d’un bon company d’ofici -mariner de terra endins- que et fa anar coberta avall,  no saps del tot per quin motiu, o perquè sí, i trobar-te en remull per sempre més, fent l’ànec, a la grandíssima piscina de Neptú!
 
 M’enutja qui disposa i mana!
Haver d’anar a toc de campana!
Que la sort vagi en palangana!
Del mal govern tanta desgana!
Per les tres filles de Santa Anna!,
no trobar lloc per la tartana!
En el vestir la filigrana!
El botiguer que m’entabana!
Haver sopat i quedar amb gana!
Esmolo a mà l’alabardana perquè no llisqui tan serrana...! Ja veieu que miro per l’equilibri del Gran Món, que la balança no es decanti sempre del mateix cantó!
 
 A l’alta nit, a l’hora fosca,
quan l’entropia es torna tosca
i l’ataràxia pren el Món,
m’enutja molt, per Sant Ramon!,
encara abans de fer camí,
aquell qui no té res a dir
que parlotegi sense fi
com un virtuós del violí
a ran d’orella: nyigonyí!;
o haver de suportar l’estrèpit d’una trompeta bufada per un eixelebrat de bufera inexhaurible que no sap res de música però s’entesta a fer el seu concertí... I a més a més no hi sent!
 
 Ciclistes per la carretera
que no saben anar en renglera,
poc pedalar, massa parlera!
M’enutgen tant com la fal·lera
del prestamista sense espera,
el motorista que accelera,
o bé la dona camallera
que vol guanyar-me a la carrera!
Mare de Déu de la Figuera
que et trobes a dalt de tot de la muntanya! Van esverats, els corredors, que volen tots la posició primera; i van clavant els colzes, talment les foques ufanoses quan s’arrosseguen cap a l’aigua per les fredes platges d’ultramar, buscant el peix.
 
Mal escriptor que busca fama,
s’estofa, s’infla i s’empijama,
la premsa amiga que l’aclama,
m’enutgen més que un melodrama
sense ni un punt sobre la trama!
I els premis de literatura,
la pantomima és d’altura:
signa el jurat la signatura,
però és tanta la manducatura,
que queda untada amb confitura!
 
Ara escolteu que ve el més bo. Una editora que no em vol rebre —talment com un silur al fons de l’Ebre— explica un acudit:
            —Sabeu aquell que diu... d’un escriptor que té empaperat el seu estudi amb tres capes de paper, que són els resguards de correus dels milers de vegades que s’ha presentat a premis i més premis? Pam, pam! Els va plantificant a la paret cada vegada que sap que no ha guanyat. Els pega amb cola enganxifosa de paper d’empaperar. Patapam, pam! I llavors, un dia, quan finalment va guanyar un premi, quan de debò va guanyar un premi, va resultar que el premi... era paper d’empaperar! Paper d’empaperar paret que figura que són resguards de correus d’haver presentat llibres a premis prestigiosos! El nostre escriptor va quedar mort. No s’havia llegit les bases! Pensava que li publicarien la novel·la i van donar-li paper d’empaperar. Sí, per fer la quarta capa!
            —Innocentada! Innocentada! —cridaven els del jurat picant de mans, divertidíssims.
            Ho podeu creure? No s’havia llegit les bases!

(Salvador Giralt)

 

EL VA MATAR UN ENSURT, EL CEP IMPRESSIONABLE

 

 En Marcel, el pagès que ens porta la vinya de la Creu, ens diu fet un filòsof i un poeta:

En el món vegetal passa el mateix que amb els humans, està cosit d’ensurts. Els vegetals no criden però els pateixen. És la Natura que no para. L’ensurt, que fa tan cara l’existència, també tenalla els vegetals.

    El vaig plantar que era un plançó. El vaig regar tres anys seguits moltes vegades. Cada any  l’esporgava en venir el fred mentre ell dormia el son profund de l’ataraxia vegetal. I quan tornava el temps de la vida i de l’acció, els nous brots brillants i tendres em feien saltar el cor com unes castanyoles; i encara més, després, quan els raïms color carbó feien un vi que trasbalsava l’esperit dels convidats a casa, sovint bastant assedegats, tot s’ha de dir. La perla de la vinya, el millor cep.  

            Però mira com l’adversitat malagradosa moltes vegades treballa en contra dels millors. Li va caure al damunt un pollancret que les secades rigoroses de tres estius seguits havien mort. Els corcs infatigables es van cruspir la soca i un cop de vent va fer la resta: la tramuntana el va tombar i la fatalitat el va fer caure al seu damunt.

            Aparentment no havia passat res: el cep semblava intacte: sencer, sense trencalls. Però se’l va endur l’ensurt sobtadament.

            La mort de l’un va caure a pes damunt de l’altre i va espantar-lo tant que es va morir.

            El va matar un ensurt, el cep impressionable!

 

Fharenheit 451 de Ray Bradbury

 

Parlant de les nostres lectures, n'hi ha unes que en diem adormidores i les posem a la segona llista, la B.

Algunes vegades, per tal d'anar entrant a la migdiada, un de nosaltres puja a la trona i llegeix alguna cosa ben ensopida. És un mètode infalible per anar agafant la son, i costa de comprendre perquè els nostres doctors i les nostres doctores no ho recomanen als pacients amb insomni. Avui mateix. La Vanessa, que té una veu molt bonica, ha començat amb la lectura de Fahrenheit 451 i abans de vint minuts dormiem com a socs (ella també). Ningú no ha resistit més de vint minuts despert. Ni l'Elvis que, segurament per portar la contrària, deia que el llibre era molt bo. L'hem posat a la llista B.

La novel·la que va escriure Ray Brandbury l'any 1953 té molts entusiastes i al llarg dels anys ha donat molt de si, i a l'autor un bon feix de bitllets.  Això em fa pensar que els nostres gustos no van d'acord amb els gustos del nou mil·leni. El llibre anticipa un munt de situacions que llavors no existien i avui són el pa de cada dia: les pantalles pertot, la realitat virtual, el control social, la deshumanització del món, els robots perseguidors-policia (que ja se'n comença a parlar). Anticipar és molt meritori, però en termes generals no ens ha agradat. Trobem l'autor inconsistent, fins i tot capriciós: és un llibre de ciència ficció, d'acord, però és que els personatges (si se'n pot dir així) també són de ficció. Només pel fet que unes gotetes de pluja esquitxen la cara d'en Montag, el protagonista principal, la seva vida fa un tomb de 180 graus..., i tot de coses així. Els escolars es maten els uns als altres. És un llibre fred, no hi ha sentiments; i nosaltres que som tan sentimentals... Segurament és tal com l'autor volia que fos, i no ens discutirem pas, però com a lectors tenim el dret a dir la nostra.

Potser el que grinyola més de tot plegat, i a la vegada és ben paradoxal, és la identificació que fa l'autor entre els llibres i la cultura (en el sentit que representen el millor de la humanitat, allò que cal preservar perquè si no el món estarà perdut). No hi estem d'acord. Només cal donar un tomb per qualsevol llibreria i fullejar el que hi ha als mostradors per adonar-nos que aquesta identificació és absurda. Això que es diu tan sovint que llegir ens fa millors... sembla un espot comercial inventat pels editors-empresaris. Llegir... segons què! Resulta que els bombers es dediquen a cremar llibres... i si cal els propietaris dels llibres. En fi.  

El millor de la novel·la és el títol. Tothom l'ha trobat molt encertat.

El tenim a la llista, B, d'acord, però tinc els meus dubtes en quant a les seves virtuts adormidores. Els malsons, sabeu? M'ha semblat que la part més sensible de la Societat dormien inquiets. Jo mateix m'he despertat suat i deprimit. Segurament el canviarem de llista i el posarem a la C (la tercera).

"Quan a la nit s'avorrien, que era cada nit, els homes lliscaven barra avall i posaven en marxa el sistema olfactiu del Llebrer. Llavors deixaven anar rates pels voltants de la caserna i de vegades pollastres o fins i tot gats que, altrament, haurien acabat essent ofegats i s'entretenien apostant a veure a qui agafaria primer el Llebrer. Deixaven anar els animals  i, tres segons després, el joc ja s'havia acabat, la rata, el gat o el pollastre,atrapats enmig del pati, presos per les suaus potes, mentre una agulla buida, d'acer, de més de deu centímetres sortia de la probòscide del gossot i els injectava dosis mortals  de morfina o procaïna, La joguina era després llançada dins l'incinerador. Un nou joc començava"

trad: Jaume Subirana (Proa)   

El centímetre cúbic de la sort. Viatge a Ixtlan, de Carles Castaneda

 

 

El nostre Literat es troba en hores baixes i voldríem ajudar-lo. Es veu que no aconsegueix editar les seves novel·les. No ho diu, però tothom sap que està molt deprimit. Vam contractar-lo per tal de donar una mica de volada a la Societat, fins i tot per donar-nos a conèixer en algun rotatiu a través d'articles d’un cert nivell..., en fi; però tot i que s'escarrassa cosa de no dir, de moment ha escrit ben poques pàgines; a més, ningú no les ha vist. Sobre què escriu? No ho sabem. Suposadament sobre nosaltres. Sí, és clar, però...

 És per aquest motiu que hem organitzat alguns debats. A la vista dels resultats no ha estat una bona idea. A la Societat hi ha una certa confusió mental. A més, entre els associats, no sé com dir-ho, no voldria ofendre ningú, hi ha massa defectes i poques virtuts. Sobretot l'enveja —tan verda i enganxifosa—, per no parlar dels altres... pecats majúsculs. Com a bon president sovint faig crides a la reflexió, els ho demano tan educadament com puc. Els demano que pensin, que reflexionin, però no em fan cas, no volen. O potser no en saben... A més, no hi ha respecte. Els jovenets —i que per cert ja no ho són tant— massa vegades tenen un comportament insofrible. Quina sort tenim de les migdiades!

 Avui mateix parlàvem de la sort perquè el nostre Literat diu que la necessita i que l'espera; i parlant parlant ha vingut al cas allò del centímetre cúbic. Alguns dels associats comencem a tenir una certa perspectiva sobre els afers d'aquest món, la majoria van llegir el que calia llegir en el seu moment, de manera que estem al cas. D'altres, els jovenets, ni flowers! No sabien de què parlàvem. I com sigui que la Rita ha dit:

 —Què dieu què?

 —El centímetre cúbic de la sort! La sort compactada en un centímetre! -he aclarit.

 —Un centímetre cúbic... de sort?

 —Esteu ben tocats de l'ala! —l'ha abonat la Lulú.

 He hagut d'anar personalment a la biblioteca a despenjar el llibre .

—Aquí el tenim! —els he dit mostrant un exemplar de "Viaje a Ixtlan de Carlos Castaneda, una edició de butxaca, molt poca cosa, de Fondo De Cultura Económica, que és una traducció al castellà de l'original: Journey to Ixtlan. The lessons of Don Juan, feta per Juan Tovar.

 Els he llegit els paràgrafs on parla de la cubicació de la sort, traduint directament al català, però en atenció al nostre Literat —per animar-lo, per despertar el seu optimisme— he canviat la paraula guerrer per escriptor.

 “—Hi ha una cosa que hauries de començar a tenir en compte —va dir don Juan—. Jo en dic el centímetre cúbic de la sort. Tots nosaltres, escriptors o no, tenim un centímetre cúbic de la sort que de tant en tant salta davant nostre. La diferència entre un home comú i un escriptor és que l’escriptor se n’adona, i una de les seves feines consisteix a estar despert, esperant amb deliberació, perquè quan salti el seu centímetre cúbic tingui la velocitat que es necessita i l’habilitat per agafar-lo.

               >La sort, la bona fortuna, el poder personal, o com vulguis dir-ho, és un estat peculiar de coses. És com un palet que surt davant nostre i ens invita a arrancar-lo. Normalment estem massa ocupats o preocupats, estúpids, mandrosos, i no ens adonem que és el nostre centímetre cúbic de la sort. Un escriptor, en canvi, sempre està alerta i dur, i té l’elasticitat, i l’habilitat que es necessita per agafar-lo.

               —És la teva vida dura i ajustada? —va preguntar-me de sobte don Genaro.

               —Crec que sí —vaig dir amb convicció.

               —Et creus capaç d’agafar el teu centímetre cúbic de sort? —va preguntar-me don Juan en to incrèdul.

                —Crec que és el que faig contínuament —vaig dir.

               —Jo crec que només estàs atent a les coses que coneixes —va dir don Juan.

               —Potser m’estic enganyant, però de debò que crec que actualment estic més despert que en qualsevol altra època de la meva vida! —vaig dir. I parlava de debò.

               Don Genaro va assentir, aprovant.

               —Sí, va dir suaument, com si parlés amb ell mateix. Carlitos està molt compacte i absolutament despert.

               Em feien el joc. Vaig pensar que potser els havia molestat la declaració de la meva suposada condició de compacitat.

               —No volia presumir —vaig dir.

               Don Genaro va alçar les celles i va eixamplar els narius.  Va mirar el meu quadern i va fer veure que escrivia.

               —Crec que en Carlos està més compacte que abans —va dir don Juan a don Geraro.

               —Potser està massa compacte —va dir don Genaro.

               —Segurament —va afirmar don Juan.

               Vaig romandre callat. No sabia què dir. "

                

   

Robert Walser, poeta frustrat.

 

Mira, tornem a ser-hi. Tornem a Walser. El que ens agrada més és la seva manera suau de dir les coses, els seus circumloquis, les seves passejades per terra de ningú. La seva discreció. I el seu escepticisme. Però sobretot la seva poètica. En Robert es fa estimar. L'estimem. Moltes vegades parla dels poetes i la poesia, com en aquest fragment de  Històries tan ben editat per Flâneur (trad. Ana Soler Horta).

"Ara em ve al cap que un poeta pobre, molt afeixugat pels seus estats d'ànim i cansat de contemplar la Natura com Déu l'ha fet, va decidir posar l'art de fer versos a les mans de la seva imaginació. Un dia al vespre, al migdia o al matí, a les vuit, a les dotze o a les dues, assegut  a la penombra de la seva habitació, va dir a la paret: "Paret, et tinc al cap. No t'esforcis a enganyar-me amb la teva fisonomia reposada. D'ara endavant seràs presonera de la meva imaginació". Tot seguit va dir el mateix a les finestres i a la vista tenebrosa que li oferien cada dia. Després, esperonat per l'esperit aventurer, va emprendre una caminada que el va portar a través de camps, boscos, prats, pobles i ciutats, sobre rius i llacs, sempre a redós d'un cel serè. Però als camps, als prats, als camins, als boscos, als pobles, a les ciutats i als rius els deia contínuament: "Nois, us tinc clavats al crani. No us penseu pas, bona gent, que m'impressioneu". En acabat se'n va tornar a casa rient per sota el nas i dient: "Us tinc a tots al cap; a tots us hi tinc". Es pot donar per fet, doncs, que encara els té a dins (com m'agradaria ajudar-los!), d'on no sortiran mai més. És o no una història desbordant d'imaginació?  

. 

Versió ritmica del cant X (10-18/10-42) de la Bhagavad Gita. Vishvarupa.

 

(Vishvarupa. Escola de Rajastan, Jaipur. 1810-1820)

Darrerament, estem interessats en l'infinit i els seus imponderables, i per les manifestacions còsmiques de la divinitat. Vishvarupa, les formes diverses de Déu en el cosmos. Això ve de la traducció que ha fet un dels nostres associats del capítol X de la Baghavad Gita, on Krishna parla de la seva glòria i de les seves manifestacions. 

Aquesta traducció, si bé breu, ens sembla força remarcable perquè és la primera vegada que es fa una versió rítmica de la Gita en català. Abans d'avui mai ningú no ho havia fet. És una qüestió inèdita. Es tracta de passar la mètrica clàssica anustubh de l'original sànscrit a quartetes de versos octosil·làbics catalans (sembla el més natural).

 La major part dels associats estem entusiasmats (el Lletraferit de Manlleu no, és clar; hi troba moltes pegues), i ja comencem a imaginar com serà el capítol XI. En el X Krishna diu de paraula les seves manifestacions, a l'XI passa als fets, es manifesta. Arjuna queda esbalaït. Ens preguntem si nosaltres estarem a l'alçada de les circumstàncies. Estem preparats? Nosé. No ho sé. Molt em temo que no.

Hi ha entusiasme però també hi ha discussions. Discutim acaloradament (i més encara, per la calor sufocant que està fent aquests dies). Hi ha o no hi ha algun text en la nostra tradició occidental que sigui comparable?  Que tingui un punt de vista similar...? Una figura còsmica de Crist... 

 

Arjuna:

 

10-18

Parla, Krishna, altra vegada,

del teu poder i esplendor,

mai no em canso de sentir-te!

La teva veu em vivifica!

 

Krishna:

 

10-19

Arjuna, ara vull mostrar-te

un fragment de la meva glòria;

escolta el més important

perquè els detalls no tenen fi.

 

10-20

Has de saber que sóc l'essència 

que habita al cor de tots els éssers.

Jo sóc l’inici i el centre

i també sóc la seva fi.

 

10-21

Jo sóc Vishnu, fill de la llum.

Dels astres sóc el Sol brillant.

Senyor dels vents i les tempestes,

jo sóc la Lluna entre els estels.

 

10-22

Dels Vedes sóc el Sama Veda,

dels deus sóc Indra, el cap dels deus.

Entre els sentits jo sóc la ment.

Jo sóc la llum de la consciència.

 

10-23

Dels poders tèrbols jo sóc Shiva,

Dels monstres orcs sóc la Riquesa.

Dels elements jo sóc el Foc.

Centre del món, el sagrat Meru.

 

10-24

Dels sacerdots, tingues per cert,

sóc  Brihaspati, el principal.

Entre els guerrers jo sóc Skanda,

Dels continents el vast Oceà.

 

 10-25

Dels grans profetes jo sóc Bhrigu,

entre els sons l’OM transcendent.

De les pregàries, el silenci.

Sóc l’Himàlaia que no es mou.

 

10-26

Dels arbres, l’arbre de la vida.

Dels divins rishis sóc Narada.

Dels músics aulics Chitraratha;

Entre els ascetes sóc Kapila.

 

10-27

Entre els cavalls, Renill Pregon,

cavall nascut de l’ambrosia.

Dels elefants sóc Airavata.

Entre els humans sóc el seu rei.

 

10-28

Entre les armes, el llampec.

Entre les vaques, Kamadhuk.

Déu de l’amor, jo sóc Kandharpa,

I sóc Vakusi entre les serps.

 

10-29

Sóc el serpent de l’infinit.

Varuna, déu dels oceans.

Sóc Aryaman entre els ancestres.

Yama, la mort, entre els qui observen.

 

10-30

Entre els diables sóc Prahlada.

De les mesures sóc el temps.

Sóc el lleó, rei de les bèsties.

I Vainateya entre els ocells

 

10-31

El vent, entre els qui purifiquen.

El suprem Rama entre els guerrers.

Entre els peixos sóc Makara

Entre els grans rius, el sagrat Ganges.

 

10-32

Jo sóc l’inici i el centre

també la fi d’allò que és.

Sóc el saber de l’Esperit,

i la raó dels qui disputen.

 

 10-33

De tots els sons el primer so,

i allò que lliga les paraules.

Jo sóc el temps inexhaurible.

El Creador guaitapertot.

 

10-34

Jo sóc la mort que ens arreplega

i sóc la font del que vindrà.

Entre les dones sóc la Fama,

Parla, Memòria, Intel·ligència,

la Fortalesa, l’Esplendor,

i la Paciència.

 

10-35

Sóc el Brihat entre els cants vèdics.

De tots els mantres el Gayatri.

Dels mesos sóc el primer mes.

La temporada de les flors.

 

10-36

Jo sóc el joc dels qui trampegen.

Allò que brilla en el brillant.

Victòria, resolució.

La veritat del que és verídic.

 

10-37

Entre els Vrishnis jo sóc Krishna,

sóc Arjuna entre els Pandava,

dels escriptors jo sóc Vyasa,

entre els poetes sóc Usana

 

10-38

Sóc el bastó dels qui governen,

i sóc l’enginy dels victoriosos.

Sóc el silenci en els misteris

i la certesa dels qui saben.

 

10-39

I la llavor de tots els éssers.

Que no hi ha res al món, Arjuna,

d’allò que es mou o que no es mou,

que sense mi pugui existir.

 

10-40

La meva glòria no té fi.

I tot això que t’he explicat

no és res més que una minúcia

de la meva infinitud.

 

10-41

Qualsevol ésser bo i bell,

majestuós, ple d’energia,

el seu origen no és res més

que una fracció del meu esclat.

 

10-42

Però de què serveix, Arjuna,

tanta i tanta informació?

Una engruna del meu ésser

omple i sosté tot l’Univers.

(trad. Salvador Giralt)

 

 

 

Galetes assortides. Entre Cantor i Kronecker, la boer de vainilla. Déu va crear els nombres Naturals i la resta és obra dels homes.

 

Ara darrerament ens interessem per l'infinit i la transcendència. O els infinits. Aquí teniu una primera divagació sobre aquesta qüestió.

 

Poema que parla sobre els origens del món i de la vida; la teoria de conjunts de Cantor, la naturalesa de l'infinit, i les seves polèmiques amb Kronecker, pare del finitisme, el qui va dir: "Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes".  I les galetes assortides, la boer de vainilla.

Hi havia una capsa de galetes assortides damunt del bufet del menjador de casa seva. En Leopold va triar la preferida, una boer de vainilla amb gust de coco. L'assaboria lentament, com un caprici d'última hora, perquè ja havia esmorzat, i mentrestant anava remugant:

-Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes! I tant, i tant que sí. Sí, sí, sí, sí, sí...! Nyam, nyam., nyam.. Déu va crear els Nombres Naturals i tota la resta és obra dels homes!

En Leopold Kronecker era un científic de pedra picada, auster com una mala cosa; i amb tot es delectava amb el gust de la galeta: seca i cruixent, molt sorollosa en el silenci del menjador decimonònic, lleugerament torrada, trencadissa, amb un punt de coco i de vainilla que era una delícia.

-Les obres dels humans! -va dir llavors de bon humor, prenent una segona galeta de la capsa-. I tant que sí, les obres dels humans! He, he! Les adorables obres dels humans.

I en veure una ampolla d'aigua ardent que també reposava en el bufet com si tal cosa ... -un aigua ardent de blat i sègol, el korn, el mateix korn que sovint fa cantar a cor els clients desafinats a les atapeïdes tavernes de Berlin-, va dir-se a si mateix:

            —I per què no?

            Enriolat com qui fa una malifeta, va destapar l’ampolla, i amb un gotet d’aquell maleit korn va acompanyar, encara, una tercera galeta de la capsa de galetes assortides, la brasselet de xocolata, i avall que fa baixada!

            És que ja s’endevinava, després del llarg hivern, la primavera!

            Déu va crear els nombres Naturals i la resta és obra dels homes!

            La resta...; sí, la resta; i tant, la resta! Però, la resta, què és? Tota mena de complicacions inaudites; vet-ho aquí. Nosaltres i els nostres pensaments i tantes coses més...: el Món, el Para-Món, l’Infra-Món, el Mega-Món el Cosmos, l'Univers, el Metavers...

            Abans de tot va ser la percusió, el so; en segon lloc, el pensament.             Escolteu, escolteu el so dels Nombres Naturals:

 

Tat tita taka dhin dague da karadhin

Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá

dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá

takatirititataque takatirititaká

titatakatá titatakatá titatakatá...

 

Senyores i senyors del segle vint-i-un, tercer mileni... Homes i dones del cap dret que voldríeu escoltar bones notícies; nenes i nens, patufets patim-patam-patum, princeses pèsol: el torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va pel fons de tot, és un corrent d’aigües ambigües,  perilloses.

Canalet del Cartero

            Tubet de Nassos

            Canalet de la Siscona

            Desaigüe del Riet Fondo

            Desaigüe dels Melics

            Sèquia d’Illa de Mar

            Desaigüe del Riet de Ximero

            Canalet de Salines

            Tubet del Pregó

            Desaigüe de la Bufona

            Desaigüe del Rastrellador

            Canalet de la Siscona

            Canalet de Kronecker...

 

Abans de tot va ser la percussió, el so; en segon lloc, el pensament. Escolteu, escolteu el so dels Nombres Naturals.

Jaques el Fatalista, de Denis Diderot: La història del poeta de Pondichéry

 

Una vegada, fa molts anys, vaig sentir dir que al nostre país hi ha tants poetes, que si sacsegeu un pi qualsevol sempre en cauran tres o quatre. Em vaig posar a riure, és clar. En aquella època no coneixia encara la magnitud del fenomen. Amb el pas dels anys m'he adonat de fins a quin punt és certa l'afirmació de més amunt, i encara afegiria: com a mínim; en cauran tres o quatre com a mínim!

El cas és que la cosa ve de lluny i la dèria de fer versos és un fenomen universal. Mireu a França, ara ho veureu. Però també a la Roma que descriu el Satiricó, i etcètera, etcètera... 

En aquesta obra insòlita de Denis Diderot, Jaques el Fatalista, trobareu la història del poeta de Pondichéry.

"Un dia em va venir a veure un poeta jove, cada dia en ve un o altre... (...) Després dels compliments habituals, sobre el meu enginy, geni, bon gust, generositat i altres raspallades de les quals, mal que fa vint anys que me les repeteixen i potser de bona fe, no en crec una sola paraula, el poeta jove es treu un full de la butxaca: són versos, que diu. -Versos! -Sí senyor, i espero que tindreu la bondat de dir-me la vostra opinió. -Sou amant de la veritat? -Sí, senyor, us l'he vinguda a demanar. -Doncs la sabreu. / -I ara! ¿Ets prou beneit per creure que si un poeta s'acosta fins a casa teva és per saber la veritat? -Sí. -¿I per dir-la? -I tant que sí. -¿Tal com raja? -No ho dubtis: ni el mirament més ben agençat no deixa de ser una ofensa, i encara una grolleria, que fidelment interpretat vol dir: sou un poeta dolent; i com que no us considero prou fort per escoltar la veritat sou, a més a més, un no ningú. -¿I t'ha donat resultat tanta franquesa? -Gairebé sempre... / Llegeixo els versos del poeta jove i li dic: No només són dolents els vostres versos, sinó que m'han ensenyat que mai no en fareu de bons. -Si és així n'hauré de fer sempre de dolents, perquè no me'n sabré estar. -¡Terrible maledicció! ¿Heu pensat, senyor meu, en el descrèdit de què sereu objecte? Ja ho dèia Horaci: ni els déus, ni els homes, ni les columnes no han perdonat mai la mediocritat dels poetes. -Prou que ho sé. -¿Teniu diners? -No. -¿Sou pobre, doncs? -Molt pobre. -I penseu afegir a la vostra penúria la ridiculesa del poeta dolent; hi perdreu la vida de mala manera, us fareu vell. Vell, pobre i mal poeta, ¡ah, senyor, un paper ben galdós! -Me'n faig càrrec, però alguna força superior m'hi arrossega...  (...) -¿Viuen els vostres pares? -Sí. -¿Quina posició tenen? -Són joiers. -¿Farien alguna cosa per vos? -Potser sí. -Doncs bé, aneu-los a veure i proposeu-los que us avancin una pacotilla de joies. Embarqueu-vos cap a Pondichéry; pel camí aneu fent versos dolents i en arribar ocupeu-vos de fer fortuna. Amb la butxaca plena torneu i feu tants versos dolents com us plagui, sempre que no els feu imprimir; no cal tampoc arruïnar ningú...  Dotze anys enrere havia donat aquest mateix consell a un jove; llavors se'm va presentar, no l'havia reconegut. Sóc jo, senyor, que vau enviar a Pondichéry, em diu. Vaig anar-hi i vaig acabalar un centenar de milers de francs. De tornada, m'he posat de nou a escriure versos i són aquests que ara us porto... ¿També són dolents? -També; però heu assegurat el vostre futur i consenteixo que continueu fent versos dolets. -No tinc altra intenció... 

Denis Diderot, Jaques el Fatalista. Trad. Joan Tarrida (La Magrana)

La difícil lectura de Marcel Proust

 

No estem preparats per a llegir Proust. És massa refinat, complimentós elegant, educat..., i una llarga llista d'adjectius que es troben lluny de les nostres posicions. A la Societat tenim els nervis molt justets. Però ho teníem pendent, i ens agraden els reptes. 

    Amb l'arribada de la tardor i la inactivitat a que convida, ens hem atrevit a tornar-ho a intentar.

    Què té Proust que ens fa bufar, que ens ofega, que ens crispa els nervis fins al punt que després d'una estona de lectura, sempre hi hagi algú que perdi les formes fins a cridar en mig d'algun dels seus llarguíssims paràgrafs inacabables:

    -Sisplau, para! Para de llegir! Prou! Prou!

    A crits, sí, a crits! A viva veu i sense que ningú protesti!

    És l'excés de refinament? Proust era un super refinat de la punyeta. Subtil, massa subtil i cortès, complimentós fins al deliri, polidíssim. No hi ha qui pugui seguir les seves recargolades disquisicions. Un lector normal, nosaltres, estem en gran desavantatge. Els editors haurien de posar un advertiment a la coberta dels seus llibres: "només per aristòcrates!" O si voleu: "només per aristòcrates de la literatura!"

    Sis plau, ens agradaria molt que, en cas d'existir, algú ens presenti un lector de Proust perquè poguem copsar quina mena de persona és aquest lector; com s'ha de ser per a llegir Proust.

    I amb tot, és bo. És clar que és bo! Un dels millors! I posats a dir, amb tota seguretat ho afirmaríem, en cas d'haver-lo llegit prou. Si no fos que..., això que deia, els nervis mal xinats.

    Hem provat amb el Camí de Swan. La traducció de Bofill i Ferro és un autèntic embolic; recaragola l'original fins a la enéssima potència. Escriu coses com:

"Tota promoció nova que els Verdurin no podien convèncer que les reunions de la gent que no venia a casa d'ells, eren ensopides com la pluja, es veia immediatament exclosa. En aquest punt les dones eren més rebels que no els homes a fer remissió de tota curiositat social i del desig d'informar-se per si mateix dels encisos dels altres salons, i els Verdurin, adonant-se, d'altra banda, que aquella dèria d'examen i aquell dimoni de la frivolitat podien, per contagi, esdevenir fatals per a l'ortodòxia de la petita església, havien arribat fins a rebutjar successivament tots els fidels de sexe femení."     

    Després de llegir aquest paràgraf, encara a la primera pàgina, vam decidir ràpidament provar amb una altra traducció. No és per dir-ho, però tenim una bona biblioteca.

    En la traducció de Jaume Vidal Alcover, hem pogut avançar unes quantes pàgines més, encara que... hem acabat igualment enfangats. Primerament, el lector de torn, que en aquest cas era l'Aparici, s'ha enfadat molt en veure la mida de la lletra. El cas és que Columna Edicions va fer una magnífica edició de les obres completes de Marcel Proust, en tres volums, tapes dures, paper de primera, funda de cartró de luxe. Però mai no havíem tret els volums de l'estoig. Resulta que la lletra és de mida 8! L'Aparici, en adonar-se'n, s'ha enfadat tant que ha llençat els tres llibres un darrera l'altre per la finestra, i després l'estoig, directament al riu Mèder, que per cert, portava un gran cabal, i en un tres i no res els ha engolit alegrement. 

        -Apa -ha dit l'Aparici-, Petiiites!, petiiites! Fora, que ja n'hi ha prou de fer el ronsa! A veure món! A navegar! La mare que us va parir! No tornesiu pas!

       Sort que hem trobat  una altre edició del mateix text, una edició anterior de llibres del Mall de l'any 1986, amb una lletra més humana, de mida 12. Aquí teniu el darrer fragment al qual, fent un gran esforç de contenció, hem pogut arribar.

"L'any anterior, en una vetllada, havia sentit una obra musical per piano i violí. Al començament no havia assaborit més que la qualitat material dels sons segregats pels instruments. I ja havia estat un gran plaer quan, sota la petita línia del violí, minsa, resistent, densa i directriu, havia vist com de sobte es volia elevar, en un clapoteig líquid, la massa de la part del piano, multiforme, indivisa, plana i entrexocada, com la mala agitació de les ones que el clar de lluna eixarma i bemolitza. Però a un moment donat, sense poder distingir netament un contorn, donar un nom an allò que li agradava, de sobte encisat, havia volgut recollir la frase o l'harmonia,  -ell mateix no ho sabia- que passava i li havia obert més amplament l'ànima, com unes determinades olors de roses circulant per l'aire humit del vespre tenen la propietat de dilatar-nos els oronells del nas.  Potser és perquè no coneixia la música que havia pogut sentir una impressió tan confusa, una d'aquestes impressions que són per ventura les úniques purament musicals, tanmateix, concentrades, enterament originals, irreductibles a qualsevol altre ordre d'impressions. Una impressió d'aquesta espècie, durant un instant, és com aquell que diu sine materia. Sens dubte, les notes que sentim aleshores, tendeixen ja, segons la seva altura i la seva quantitat, a cobrir davant dels nostres ulls superfícies de dimensions variades, a traçar arabescs, a donar-nos sensacions d'amplària, de tenuïtat, d'estabilitat, de caprici. Però les notes s'han esvaïdes abans que aquestes sensacions estiguin prou formades en nosaltres per no ésser submergides per les que desvetllen ja les notes que segueixen o fins i tot les simultànies. I aquesta impressió continuaria a embolcar amb la seva liqüitat i amb el seu "fus" els motius que per instants n'emergeixen, a penes discernibles, per endinsar-se tot d'una i desaparèixer, coneguts només pel plaer particular que donen, impossibles de descriure, de recordar, d'anomenar, inefables, si la memòria, com un obrer que treballa per establir fonaments duradors enmig de les ones, fabricant per nosaltres uns facsímils d'aquestes frases fugitives, no ens permetés comparar-les amb les que es succeeixen  i de diferenciar-les. Així, a penes la sensació deliciosa que Swan havia tengut expirava, la seva memòria n'hi havia fornit, a l'acte una transcripció sumària i provisòria, però sobre la qual ell havia posat els ulls, mentre el fragment continuava, de tal manera que, quan la mateixa impressió havia retornat de sobte, ja no era inaprehensible. Ell se'n representava l'extensió, els agrupaments simètrics, la grafia, el valor expressiu; tenia davant ell aquesta cosa que ja no és música pura, que és dibuix, arquitectura, pensament, i que permet referir-se a la música. Aquesta vegada havia distingit netament una frase elevant-se durant uns instants per damunt les ones sonores. Li havia proposat immediatament voluptuositats particulars, de les quals no n'havia tengut mai idea abans de sentir-la, que sentia que res més que ella podria fer-les-hi conèixer i havia experimentat per ella com a un amor desconegut..."

  

Ànimes mortes, de Nikolai Gógol. Una comèdia molt russa.

 

Quin llibre més bo, i més divertit, i més trist a la vegada!; i més pesat en alguns trams, i més rus! I més brillant, i, sobretot, més delirant! Ens ha encantat.

"Ànimes mortes", de Nikolai Gógol, va ser editada per primera vegada l'any 1842, que no era pas ahir mateix, ni abans d'ahir. Ha tronat i plogut que és un gust des de llavors, i la novel·la es manté fresca com un mató acabat de fer. És el que tenen els clàssics, i aquesta comèdia ho és. Tot i ser absolutament local, desesperadament local -diria jo-, no es queda en l'anècdota. El tema del llibre és Rússia, un país ben particular, i la seva gent; aquella Rússia de començaments del segle XIX que ja no existeix. Parla d'una societat ben allunyada de la nostra, en la geografia i en el temps, i no obstant desperta el nostre interès com si parlés de casa nostra. Com s'ho fa en Gógol? Quin és el secret de la seva novel·la? Parla d'ell, d'ells, de nosaltres, de tots! La misèria humana, la vulgaritat, l'ensarronada, la manca d'autenticitat, la mentida..., aquí ens hi trobem tots!

    El llibre és una paròdia en tota regla de la societat benestant russa, els terratinents, els alts funcionaris; però també els mugics, els lacais, els servidors, els funcionaris de base, la gent humil. Tothom passa per l'adreçador. 

    Segurament és la comèdia més delirant que hem llegit mai; llegiu-la, feu-me el favor. Mentrestant nosaltres hi tornarem, i tant que hem de tornar-hi! Escolteu:

"Al moment d'entrar al saló, en Txítxicov va haver d'entretancar els ulls una estona perquè aquell esclat d'espelmes, canelobres i vestits de senyores enlluernava una cosa de no dir. La llum ho inundava tot. Els fracs negres pampalluguejaven i voleiaven, per separat i a munts, d'aquí i d'allà, tal com les mosques voleien sobre un piló de sucre amassat quan, els dies calorosos de juliol, la vella majordoma el pica i l'esbocina a terrossos brillants davant de la finestra oberta, i la quitxalla ve a mirar-la i s'aplega al volt, i tots segueixen encuriosits els gestos d'aquella mà cantelluda que branda el martell; les mosques, llavors, empeses per l'oratge, en esquadrons voladors, entren atrevides, com si fossin senyores de tot, i aprofitant que la vella és curta de vista i que el sol li inquieta els ulls, s'escampen per sobre d'aquells terrossets apetibles, unes a munts espessos, d'altres escadusseres, a part; atipades per l'abundància de l'estiu -que de plats apetibles ja els n'ofereix a tot arreu-, no entren pas a menjar, sinó a presumir, a passejar-se amunt i avall pel munt de sucre, a fregar-se les potetes del davant o del darrere, o a gratar-se sota les ales, o a estirar les dues del davant, fregar-se-les per damunt del cap, girar-se i anar-se'n i tornar a entrar amb nous esquadrons amoïnosos".  (fragment del primer capítol)

O quan en el segon capítol, a casa d'en Manílov, en Txítxikov disputa amb ell per qui entrarà primer, plantats davant la porta de la sala:

"-Faci el favor, no es preocupi tant per mi, passaré després -deia en Txítxikov.   

-No, Pàvel Ivànivitx, no... Vostè és el convidat -deia en Manílov, indicant-li la porta.

-No s'incomodi, si us plau, no s'incomodi. Passi si us plau -deia en Txítxikov.

-No, ja em perdonarà, però no puc passar davant d'un convidat tan amable i tan instruït.

-¿Per què instruït?... Passi, passi.

-No, faci el favor de passar vostè.

-¿Però perquè?

-Doncs miri, perquè sí -va dir en Manílov amb un somriure agradable.

Al final, els dos amics van passar per la porta alhora, entrant de cantó i estrenyent-se una mica."

Bernat Metge Universal. Trad.  d'Arnau Barios.