El cas de Cal·lístenes i els perills de l'eloqüència.

A vegades es parla de l'eloqüència de la força bruta.
Però també he sentit a dir:
-Vet aquí l'eloqüència: és laconic com una mala cosa, però quan la diu, l'encerta!
I encara en un registre ben diferent:
-Ah, quins temps més eloqüents estem vivint!
Què volen dir aquestes frases?
Eloqüència és una paraula ambígüa que em desconcerta i m'intriga. Obro el diccionari: "Facultat, art, d'ésser eloqüent" Mmm... Més avall: "Que té el talent de la paraula, que parla amb facilitat i eficàcia per a delectar, commoure, i esp. persuadir els oients". El meu desconcert no para de créixer.
I la veracitat, on queda? Vet aquí l'embull. L'eloqüencia sense veracitat cau en la sofística i no passa de ser un exercici de retòrica banal!
El filòsof Cal·lístenes, que va ser un temps conseller d'Alexandre -a la vegada que Anaxarc, el seu contrari-, era molt eloqüent, tal com ho descriu Plutarc a les Vides Paral·leles.

"Conten que un dia que hi havia molts convidats al sopar del rei, Cal·lístenes fou requerit a fer, la copa en mà, l'elogi dels macedonis, i parlà sobre el tema amb una tal abundància, que tothom, aixecant-se, picaven de mans i tiraven les corones damunt d'ell; però Alexandre digué que, segons Eurípedes, quan es pren per al seus discursos
          "un bell punt de partida, costa poc parlar bé".
"Però ara mostra'ns, afegí, el poder de la teva paraula, acusant els macedonis, a fi que esdevinguin millors, sabent per on pequen.
Aleshores Cal·lístenes, cantant la palinòdia, girà el seu discurs, digué lliurament moltes coses contra els macedonis i, després de fer veure com les dissensions gregues havien tingut la culpa de l'engrandiment i la puixança de Filip, afegí:
           "Però en la discòrdia, fins el més vil obté honor"
Aquestes paraules ompliren els macedonis d'un odi amarg i profund, i el mateix Alexandre va dir que Cal·lígenes havia donat mostra, no del seu talent, sinó de la seva mala voluntat contra els macedonis."

L'eloqüència se li va girar en contra, i per culpa d'Alexandre, tingué una mala fi. És per això que he titulat aquest escrit: el cas de Cal·lístenes i els perills de l'eloqüència. Ja Aristòtil havia dit d'ell que era home de poderosa i noble eloqüència, però no tenia sentit comú.

"Quant a la seva mort, diuen uns que fou penjat per ordre d'Alexandre, d'altres, que,engrillonat a la presó, morí de malaltia; segons Cares, després de la seva arrestació el tingueren engrillonat durant set mesos, a fi de judicar-lo en ple consell, en presència d'Aristòtil; però cap als dies en què Alexandre va ésser ferit a l'Índia, morí d'obesitat i de la malaltia dels polls."
(Fundació Bernat Metge. Traducció: ?)

Simeó del desert i la Wendy

Ens ha visitat un autor que torna de fer un llarg peregrinatge per les editorials del país. Està una mica fatigat i l'acollim. Després de repetir moltes vegades que ja és hora que la seva Wendy surti al carrer, ens parla de Simeó del desert. Primer no entenem amb quina intenció, però després ens adonem que ho fa per preparar el terreny. Es veu que té una novel·la per publicar "Un dia en el país dels arbres nans", que segons ell és una bomba. Una bomba literària, s'entén. En un moment d'eufòria parafraseja Rimbaut d'Aurenga: "que mai ningú no ha vist fer res de semblant a home o a dona, en aquest segle ni en els altres del passat!".
-I la Wendy, qui és? -li preguntem.
La pregunta no li agrada. Pitjor, no li senta bé.
Però amb tot, després de dinar, obra el seu llibre i ens en llegeix algunes pàgines:

En Kiwi s’interessa per la realitat, i la realitat, pensa, no té res a veure amb els pensaments. Voldria submergir-s’hi, i si pogués..., ah, si sabés on es troba la porta que porta al món real!

Xiula una estona més. Pensava saltar de l’hamaca —ja fa estona que pensava saltar de l’hamaca i, segurament, ho farà aviat—, però abans treu del butxacó de la camisa una llibreteta que sempre porta amb ell i llegeix allò que va escriure ahir:

Tu que escrutes l’horitzó

—dels eremites, campió—,

Simeó,

bon amic, digues:

què veus, enfilat al mirador?

Aquests últims dies li ha vingut al cap, sovint, la figura de Simeó del desert, i en certa manera s'hi compara. Troba que hi ha un paral·lelisme complementari: ell a la seva hamaca i en Simeó al cim d'una columna, ell en una arbreda a la vora del riu i en Simeó parant el sol en el desert de Síria. Tan diferents i, en canvi, els dos buscant el mateix: l’inefable.

—Què deu veure el campió dels eremites del desert, des del cim del seu talaiot? —es pregunta—. Què podria veure, en Simeó, des de l’austeritat del seu balcó? Un oasi? La terrasseta d’un bar amb la seva carta de plats combinats? Patates fregides, ous ferrats, cansalada virada, una llonza...? A veure, alguna paraula que rimi amb llonza...:

Perquè ningú no badi o faci el ronsa,

el Demiürg estira i arronsa

l’enorme acordió de nyigui-nyogui

que fa, sovint, sovint, que tot es mogui.

—I què veu l’home de l’hamaca des de l’hamaca? Ah, això té una resposta més previsible:

Del càmping, les estaques.

 I també les fulles ballarines dels pollancres, i el verd atapeït de les molses, i el verd més enlairat, brillant, d’algunes heures; i el verd de l’herba, de les ortigues mat; i arbres i més arbres amb els seus troncs cruixidors, paral·lels, alineats..., perquè són arbres plantats. ¿I allà baix, al lluny, darrere els últims arbres, no hi ha, potser, l’hamaca d’un altre filòsof? Per què hauria de ser ell, l’únic filòsof de l’arbreda?

En Kiwi, a vegades, es deixa portar per l’espontaneïtat d’escriure alguna cosa suggeridora a la llibreta, alguna cosa que li agradi, i que no sempre és el primer que li passa pel cap. I ara és un d’aquests moments especials: se sent lleugerament inspirat. Treu la caputxeta del llapisset i escriu:

  La Francesca pren la fresca;

  fa dies que no tresca, la molt fresca!

  El meu amor, la meva bresca!

S'imagina una altra hamaca ben a prop de la seva, al seu costat, amb la Francesca, que pren la fresca amb ell... Ah, és en moments com aquest que decideix que ha d’anar a donar un tomb per la vila; a ensumar, a veure...

—Francesca, el meu amor de loin... —sospira—, dolça amiga de l’ànima!

I més avall torna a escriure:

  M’agraden aquests rombes

  que marquen pel teu cos boniques maques:

  lleugeres transparències de l’hamaca...

  Modistes!, per què abrigueu els cossos

  amb robes tan opaques?

—Ah, Francesca, mon amour! —torna a sospirar.

El balanceig de l'hamaca és una non-non suau i rítmica, i lenta. En Kiwi es dóna impuls, molt de tant en tant, només quan ja no es mou, amb l'ajuda d’una perxa: l'apunta en un arbre que li queda a prop. Amb les mans al clatell i els ulls entreoberts, es mira els peus, colrats pel sol i per la tinya, allà davant seu com la proa d'una góndola que navega en un estany vegetal, ple d'arbres. El balanceig és suau i lent; l'atmosfera del lloc és de molta calma. On deu ser aquell pardal elèctric que es gronxava a les branques? Torna a xiular la tonadeta: avui és un gran dia! Només les mosques i els mosquits desentonen, i els pensaments, que avui s’han despertat turbulents i massa capritxosos, excessius.

—Maleïdes mosques, fora! —de tant en tant les ha d'espantar. El molesten, l'enutgen.

Una cançó de Bertran de Born: domna, puois de me no'us chal

Bertran de Born, trobador bel·licós i amic de bregues (fins i tot més que el nostre Guillem de Berguedà), també va estimar. Es va enamorar d'una dona a qui deia Bell Senyor, però ella el va refusar. Per aquest motiu va escriure aquesta cançó on, com alternativa i consol a la seva frustració, a partir de diferents parts d'altres tantes dones, concretament nou, en fa una de nova i sense falla. En diu domna soisseubuda, que jo tradueixo per dona barrejada. Riquer en diu dama artificial, i Gérard Gouiran en diu dame imaginaire.
A l'hora de traduir-la al català m'he pres algunes llicències, més de les que voldria, però el text ja està traduït a bastament i tothom pot saber de manera bastant exacta el seu significat literal. La meva intenció és que torni a sonar -avui, vuit-cents anys després- amb tota la seva força. I que algú la digui. I que algú la canti.

Domna, puois de me no’us chal

e partit m’avetz de vos

senes totes ochaisos,

no sai on m’enquieira;

que ja mais

non er per me tan rics jais

cobratz; e, si del semblan

no trop domna a mon talan

que valha vos qu’ai perduda,

ja mais no vuolh aver druda.

Dona, (car) res de mi no us val

i m’heu bandejat de vós,

de pretextos qui-sap-los;

on pidolaria?

Que ja mai

no serà tan ric l’esplai

rebut; i si de semblant

no hi ha dona prou galant,

talment vós de mi apartada, 

mai més no voldré estimada.

Puois no’us puosc trobar engal,

que fos tan bela ni pros,

ni sos rics cors tan joios,

de tan bela tieira

ni tan gais

ni sos rics pretz tan verais,

irai per tot achaptan

de chascuna un bel semblant

per far domna soisseubuda,

tro vos mi siatz renduda.

 Com que no puc trobar igual,

de cos tan ric i joiós,

on només hi trobés pros,

que tan bella sia,

de ric fer

i mèrit tan verdader,

aniré pel món captant

de cada una un bé semblant

per fer (una) dona barrejada

fins que amb mi sereu tornada.

Frescha color natural

pren, Bels Cembelis, de vos

e’l doutz esgart amorós;

e fatz gran sobrieira

quar re’i lais,

qu’anc res de be no’us sofrais.

Midons N’Aelis deman

son adrech parlar gaban,

que’m do a midons aiuda;

puois non er fada ni muda.

Fresca color natural

prenc Cibelina de vós,

i l’esguard dolç, amorós,

amb gran ganyonia,

llaminer

de buidar el vostre celler.

A midons Elís demano

la seva veu de soprano

per la meva dama ajuda,

no quedés fada ni muda.

De Chales la vescomtal

voulh que’m done ad estros

la gola e’ls mas amdos.

Puois tenh ma chaieirra,

no’m biais,

ves Rochachoart m’eslais

als pels N’anhes que’m dara’n;

qu’Iseutz, la domna Tristan,

qu’en fo per totz mentauguda,

no’ls ac tan bels a saubuda.

De Chalés, la vescomtal,

vull del seu donar animós

el coll i les mans, ambdós.

I vaig fent la via,

gens de biaix,

vers Rocacort  la de baix,

els cabells d’Anés cercant;

Isolda, la de Tristany,

que va ser tan celebrada,

no li pot ser comparada.

N’Audiartz, si be’m vol mal,

vuolh que’m do de sas faissos,

que’lh estai gen liazos,

e quar es entieira,

qu’anc no’s frais

s’amors ni’s vols en biais.

A mo Mielhs-de-be deman

son adrech, nuou cors prezan,

de que par a la veguda,

la fassa bo tener nuda.

N’Audiartz, si bé em vol mal,

vull que em doni la faisó

de vestir distinció;

una bona guia

per no fer

amor tort o baladrer.

De Millor-que-bé pregant

pel seu cos jove i galant,

vaig veient, quan l’he mirada,

que és millor ben despullada.

De Na Faidid’autretal

vuolh sas belas dens en dos,

l’acolhir e’l gen respos

don es presentieira

dintz sos ais.

Mos Bels Miralhs vuolh que’m lais

sa gaieza e son bel gran,

e quar sap son benestan

far, don es reconoguda,

e no s’en chamja ni’s muda.

De Na Faidida, tal qual,

vull el seu dentat galdós,

i el seu tracte generós

privat de falsia,

al recer.

De Bell Mirall el ben fer;

l’alegria, mesurant

que tot sigui benestant;

en això és reconeguda

perquè mai ni perd ni muda.

Bels Senher, ieu no’us quier al

mas que fos tan cobeitos

d’aquesta com sui de vos;

qu’una lechadieira

amors nais,

don mon cor es tan lechais:

mais vuolh de vos lo deman

que autra tenir baisan.

Doncs midons per que’m refuda,

Puois sap que tan l’ai volguda?

Bell Senyor, de vós no em val

més que fos tan cobejós

d’ella com ho sóc de vós;

una llepolia

d’amor neix

i el meu cor estova un deix:

més vull per vós sospirar

que no pas l’altra besar.

Doncs, midons, perquè em sou ruda

si tothora us he volguda?

Papiols, mon Aziman

m’anaras dir en chantan

qu’amors es desconeguda

sai e d’aut bas chazeguda.

 Papiol, al meu Iman,

li diràs de mi cantant,

que l’amor és descreguda;

si era a dalt ara és vençuda.

(trad. Salvador Giralt)

Amors pastorals de Dafnis i Cloe, de Longus

Això d'idealitzar la naturalesa, tal com avui dia fa gairebé tothom a les ciutats, a les ciutats i als pobles (menys els pagesos, però de pagesos en queden ben pocs), m'adono que ve de lluny.
Ens ho hem passat molt bé aquest hivern llegint Dafnis i Cloe. És una novel·la grega de cap al segle II, i és un exemple del que els estudiosos anomenen gènere pastoral. És que els protagonistes són pastors! Ara, quins pastors, i quin nivell, i quina sensibilitat! Molt delicat, molt bonic, i també molt divertit, com ja s'intueix veien aquest quadre de Nicolas-André Monsiau. Llegiu-ne un fragment:

Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien als prats, a les garrigues ressonaven els cants dels ocells. Com que l'esplendor del bon temps omplia tota la natura, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien: en sentir cantar els ocells, cantaven; en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors; es posaven les unes al pit i amb les altres teixien corones que portaven a les nimfes.
(trad. Jaume Berenguer Amenós i Francesc J. Cuartero)