dilluns, 16 de març del 2015

En un vergier sotz fuella d'albespi...




Ara que l'albaspí està florit i ben florit, i ens encisa amb la seva olor de mel, encara que ens enutja amb les seves punxes afilades, sembla adequat transcriure aquesta albada anònima que diu Martí de Riquer que és una de les més belles i característiques albades provençals. Aquí la tenim:

En un vergier sotz fuella d’albespi
tenc la dompna son amic costa si,
tro la gayta crida que l’alba vi.
Oy Dieus, oy Dieus, de l’alba! tan tost ve.

En un verger, davall d’un albespí,
la dona té l’amic en el seu si,
fins que la guaita crida: ja  és aquí!
Oh Déu, oh Déu, ve l’alba!, tantost ve!

“Plagues a Dieu ja la nueitz non falhisn
ni mieus amicx lonc de mi no’s partis
ni la gayta jorn ni alba no vis!
Oy Dieus, oy Dieus, de l’alba! tan tost ve.

“Plagués a Déu que la nit no fallís
i el meu amic lluny de mi no partís,
i mai no, l’alba, guaita, descobrís!
Oh Déu, oh Déu, ve l’alba!, tantost ve!

Bels dous amicx, baizem nos yeu e vos
avals els pratz, on chanto’ls auzellos,
tot o fassam en despieg del gilos.
 Oy Dieus, oy Dieus, de l’alba! tan tost ve.

Bell dolç amic, besem-nos jo i vos,
avall als prats on canten els cantors,
tot ho facem a despit del gelós!
Oh Déu, oh Déu, ve l’alba!, tantost ve!

Bel dous amicx, fassam un joc novel
yns el jardi, on chanto li auzel,
tro lo gaita toque son caramelh.
Oy Dieus, oy Dieus, de l’alba! tan tost ve.

Bell dolç amic, farem un joc novell
en el jardí on canten els ocells,
fins que sentim del guaita el caramell!
Oh Déu, oh Déu, ve l’alba!, tantost ve!

Per la doss’aura qu’es venguda de lay,
del mieu amic belh e cortes e gay,
del sieu alen ai begut un dous  ray.”
Oy Dieus, oy Dieus, de l’alba! tan tost ve.

Amb l’aura dolça vinguda d’allí,
el meu amic bell, alegre i fi,
del seu alè, un dolç raig m’endolcí”.
Oh Déu, oh Déu, ve l’alba!, tantost ve!

La domna es agradans e plazens,
per sa beutat la gardon mantas gens,
et a son cor en amar leyalmens.
Oy Dieus, oy Dieus, de l’alba! tan tost ve.

La dona és agradable i plaent;
per la bellesa l’admira la gent.
En el seu cor estima lleialment.
Oh Déu, oh Déu, ve l’alba!, tantost ve!

(trad. Salvador Giralt)

dimecres, 11 de març del 2015

mes de març







Arriba el bon temps! I això, en el nostre balneari glacial, on a l'hivern passem tant de fred, és una bona notícia.


     Ara som a primers del tercer mes de l'any,
                aquest mes de frontera que va del fred hivern
                (no s'acaba mai, ai!, aquest collons de fred,
                per bé que els més vells diuen que l'avui ja no és fred),
                que va del fred hivern als dies més amables,
                quan els camps broden verds i els arbres posen fulla;
                la Natura es vesteix i allò que era despulla
                -els troncs com esquelets insensibles i freds-
                ara ho tens viu i verd, pertot el color verd,
                un verd, el primer verd, que de tan prim es perd.
                Puja el sol en el cel i en passar el punt vernal
                ens plou un polsim d'or que l'ànima, animal
                que jo sóc, me l'esvera i la torna més fera.
                Queda lluny el solstici, encara ha d'arribar,
                i això meu ja és un vici: no saber-lo esperar.
                I encara som a març, a primers d'aquest març
                que viu a la frontera i és força liberal
                en negocis de canvi (treballes l'intercanvi
                com un contrabandista; mai no seràs rendista!);
                tant prodigues bonança com disposes, per xanxa!,
                els freds que fan més mal sense gens de recança.
                Març marçot que t'emportes les velletes que pots
                de la vora del foc. Març marçot, dolentot!

(Salvador Giralt)