dijous, 18 de febrer de 2021

El duel , de Giacomo Casanova


Els duels són cosa del passat. La seva prohibició va inaugurar l'època de la convivència amb l'adversari -a qui ja no es permés d'eliminar- i doncs, la tolerància obligada, la psicoanàlisi, la pèrdua del sentit de l'honor (avui dia absolutament inexistent).
Poc abans de començar aquesta maleïda pandèmia, vaig assistir a la presentació -a l'Horiginal de Barcelona-, de la magnífica traducció en vers que Arnau Barios havia fet de l' "Eugeni Oneguin" d'Aleksandr Puixkin. Ara que la pandèmia s'està acabant (espero), he llegit "El duel", de Giacomo Casanova. Els dos llibres venen marcats per la circumstància d'un duel a pistola que arriba de forma inexorable i a la vegada absurda. Els protagonistes s'hi veuen abocats; els fets van endavant, per la seva pròpia dinàmica, i ells, encara que volguessin, no els podrien aturar. El llibre de Casanova és refinadíssim, i sorprèn per les maneres exquisides que els protagonistes tenen de relacionar-se. És gairebé un manual d'educació. Aquesta manera tan cortès de tractar amb l'adversari, avui que hi ha tants punts de vista enfrontats i que semblen irreconciliables, em sembla molt interessant.

Aquí ve el moment del duel: es baten el venecià (que és el mateix Casanova), i el gran forner de la corona Xaverio Braniscki: el Postòli.

El Postòli aleshores va insistir que agafés una d'aquelles armes que eren creuades damunt la taula, i ell ho va fer i trià aquella la culata de la qual era més propera. De seguida el Postòli va agafar l'altra i va dir aquestes paraules:

-L'arme que vous tenez, Monsieur, est parfaite: j'en suis garant.

Davant d'aquest compliment tan formal, a l'altre se li va acudir aquesta vertadera resposta:

-Actuellement, Monseigneur, je le crois, mais je ne le saurai qu'après en avoir fait l'expérience contre votre tête; prenez garde à vous. 

No van dir res més; amb les armes abaixades, mirant-se a la cara, ambdós van retrocedir lentament deu passes, de manera que quedaren a deu passes geomètriques de distància l'un de l'altre, distància que era quasi la llargària total de la glorieta. El venecià, que ja havia carregat la pistola apuntant el canó cap a terra, es posà com si hagués de batre's a espasa, però sense estirar el braç, i en aquest posat es va llevar el capell i portant-lo al genoll esquerra, va dir al Postòli:

-Votre Excellence m'honorera de tirer le premier.

Aquest li contestà:

-Mettez-vous en garde.

L'altre de seguida es va posar el capell, portà la mateixa mà al costat esquerre, va alçar l'altra amb la pistola i, quan va beure que apuntava al cos del Postòli va disparar: en el mateix moment el cavaller disparà la seua, de manera que els que hi eren a prop només sentiren una detonació; així, van descarregar les armes al mateix temps. Si el Postòli no hagués perdut temps, hauria disparat abans que l'altre i potser l'hauria mort. Però va perdre almenys tres segons dient: "mettez vous en garde" (cosa en què no li tocava pensar) i es va estendre sobre el seu cos, allargant al màxim la guàrdia, de manera que l'altre no pogués veure-li el cap, contra el qual suposava que el venecià apuntaria, per les paraules que havia dit per dir, sense la intenció de fer-ho, perquè massa desavantatge  té el duelista que apunta al cap de l'adversari i no al pit. El venecià, després d'haver dit al contrincant: "feu-me l'honor de tirar el primer", no es considerà obligat a suposar que tardaria ni a allargar gaire l'educat compliment, tot esperant tota la comoditat de l'altre, ni va pensar en el mínim avantatge de fer-se més petit inclinant-se sobre el braç estirat, però en la no incòmoda postura en què es trobava, sense moure's ni parpellejar, amb pols ferm va disparar i, al mateix moment en que es va sentir ferit en la mà esquerra, que amagà prompte en la butxaca de la casaca, va veure el Postòli sostenir-se amb l'esquerra en terra per no caure, i li va sentir dir:

-Je suis blessé.

(Trad. Josep Ballester. Ed. Proa)


 

diumenge, 10 de gener de 2021

L'arpa d'herba, de Truman Capote

 


Truman Capote és un dels nostres escriptors preferits, i si bé ens horroritza i ens fa bufar "A sang Freda" (obra mestra indiscutible, la seva obra més celebrada), ara que acabem de llegir "L'arpa d'herba", ens ha ajudat a reconciliar-nos amb el gènere humà. Quina delícia! Quanta poesia, i quin humor més fi! I també quanta tristesa i melangia! I quin llibre tan oportú de llegir avui, ara que el món s'està tornant tan policíac! Es una novel·la juvenil per a adults. El protagonista, Collin, un noiet adolescent, va a viure a casa d'unes ties germanes perquè els seus pares acaben de morir. Llavors assisteix des de primera línia a l'esfondrament del món de les germanes, un món dur i estèril, però tanmateix ple de sentiments, de persones, de fantasies, d’anhels.

Això que ve és un fragment del començament, quan Collin parla de la mort dels seus pares:

"Crec que els meus pares estaven molt enamorats. Cada cop que el pare havia d’anar-se’n de viatge a vendre els seus frigorífics, ella es posava a plorar. Quan van casar-se, la meva mare només tenia setze anys, i no va arribar als trenta. El vespre que va morir, el papa va esquinçar-se la roba i va començar a córrer despullat pel pati tot cridant el nom d’ella.

Va ser l’endemà del funeral que Verena va venir a casa. Recordo el terror que em va produir veure com s’acostava, caminant per la vorera, una dona bonica, prima com un pal, amb els cavells curts grisosos a la garçon,  celles fosques masculines i pòmuls delicats. Va obrir la porta principal de la casa i va entrar tota decidida. D’ençà del funeral, el papa destrossava tot el que arreplegava, però sense ràbia, més aviat amb calma, a consciència. Entrava al saló, agafava una figureta de porcellana, l’observava un moment i tot seguit l’esclafava contra la paret. El terra i les escales estaven plens de trossos de vidre i de coberts escampats, i una camisa de dormir esquinçada de la mare penjava del passamans.

Els ulls de Verema van recórrer ràpidament aquella destrossa.

 —Eugene, vull parlar amb tu —va dir-li amb la seva veu cordial, fredament exaltada. I el papa va respondre-li:

 —Sí, Verena, seu. Ja suposava que vindries.

Aquella mateixa tarda, Catherine Creek, l’amiga de Dolly, va presentar-se a casa i va fer un farcell amb la meva roba. El papa va dur-me amb cotxe fins a casa de Talbo Lane, tan impressionant i ombrívola. Mentre sortia del cotxe va intentar abraçar-me, però em va fer por i em vaig escapolir dels seus braços. Ara em sap greu no haver-nos abraçat. Perquè només uns quants dies després, quan anava camí de Mobile, el seu cotxe va derrapar i va estimbar-se, va caure a les aigües del Golf des d’una altura de vint metres. Quan vaig tornar a veure’l, tenia un dolar de plata a cada ull perquè amb el pes se li mantinguessin tancats.

(trad.Lluís-Anton Baulenas. edicions 62)