dimarts, 24 d’octubre del 2023

Homer i Langley de Doctorow. L'obra d'un mestre

 


Ara que ja som a la tardor, aquest llibre ens ha anticipat els rigors de l'hivern. Si voleu saber què és viure fora de catàleg, llegiu-lo. Un naufragi absurd. Una resistència impossible. Una bogeria, una tragèdia. La història dels Estats Units d'Amèrica al llarga del segle XX, i moltes coses més. Si voleu saber què és el desordre, el desordre extrem, el desordre absolut, llegiu-lo. Un monòleg de 200 pàgines. Hem quedat morts. L'obra d'un mestre.

En aquest fragment, en Homer, que és cec, comença a adonar-se que s'està quedant sord.

"Va ser en aquesta època que vaig adonar-me que el meu estimat Aeolian s'havia desafinat mig to a les octaves centrals. Les notes greus i les agudes sonaven bé, i això és el que vaig trobar estrany, que el piano s'hagués desafinat a discreció. Com que des que els porticons estaven sempre tancats la casa s'havia tornat força humida i com que a cada sala tot anava acumulant pols, perquè tot el que us pugueu imaginar s'acumulava gairebé fins al sostre, a part de les bales de diaris que ens sevien de parets per als laberíntics camins, vaig pensar, esclar, que no era estrany que aquell instrument tan delicat se'n resentís. Els dies de pluja, la humitat es podia tocar i l'olor de florit del soterrani traspuava pel terra.

    Sí, teníem altres pianos, o almenys les parts de dins. N'hi havia que estaven absolutament desafinats de la manera habitual; i com no havien d'estar-ho...Però em vaig començar a neguitejar quan vaig posar en marxa la pianola, que havia conservat tapada amb un plàstic, i vaig sentir el mateix so agut a les octaves centrals. Llavors vaig regirar-ho tot fins que vaig trobar el petit piano elèctric, un ordinador, de fet -amb diferents configuracions podies fer que sonés igual que una flauta, un violí o un acordió, etcètera-, que en Langley havia portat feia poc. Vaig agrair poder-lo posar amb tota comoditat al damunt d'una taula. I és que el primer ordinador del meu germà feia tant d'embalum com una nevera, era una massa enorme amb tubs de buit que havia aconseguit comprar -per a una cançó, va dir- només perquè era un model obsolet. No va aconseguir fer-lo anar i comprovar si feia el que fos que els ordinadors feien  -coses relacionades amb càlculs, va dir, i quan li vaig preguntar càlculs de què, va dir de res-, perquè aleshores devia pensar què podia fer-ne, si no teniem electricitat. Per això jo no entenia per què aquell ordinador tan petit que semblava un teclat i funcionava amb piles feia càlculs relacionats amb la música, però ho feia. I quan vaig moure la palanca per engegar-lo i vaig tocar una escala, aquell instrument, que no tenia cordes ni res que es pogués desafinar, sonava mig to desafinat en les notes del mig, exactament igual que el meu Aeolian.

    Aleshores vaig comprendre que el que estava desafinat no era el piano si no la meva oïda. Sentia un do com un do sostingut. allò era el principi. Em vaig encongir d'espatlles i em vaig convèncer que ho podia portar bé. Les obres del meu repertori les podia escoltar de memòria com si no passés res. Però amb el temps acabaria convertint-se en més que una pura qüstió de to: en l'absència de so. No em volia creure que això era el que m'estava passant, lentament però de manera inexorable, malgrat que sabia que ho era. Encara van passar mesos i mesos abans que el món s'anés esmorteint, decibel a decibel, i jo acabés perdent del tot la meva preuada oïda i em trobés en una situació pitjor que la del mateix Beethoven, que almenys hi veia.

    Si hagués passat tot d'un plegat, si de sobte m'hagués adonat que estava a punt de perdre l'últim sentit que em mantenia en contacte amb el món, m'hauria posat a cridar endut pel pànic i hauria buscat tan de pressa com fos possible la manera de treure'm la vida. Però va ser gradual i això em va permetre successius graus d'acceptació, amb l'esperança que cada grau de pèrdua seria l'últim, fins que, en el creixent silenci de la meva desespeació, vaig resoldre acceptar el meu destí i em vaig deixar endur per un estrany instint de descobrir com seria la vida quan em quedés del tot sord i, sense visió ni so, em quedés tan sols la meva pròpia consciència per entretenir-me"  

(Edicions de 1984. trad. Maria Iniesta i Agulló)