divendres, 29 de juliol del 2016

El pes del Món


Fa temps, quan ens interessàvem per la ciència, vam calcular el pes del món. En Sergi ens va assessorar, i vam determinar-lo amb gran exactitud: 5.960.000.000.000.000.000.000.000.000 kg.
El cas és que l'escrit que ve a continuació ho corrobora. I no és només un escrit, és un poema. Quan el vam sentir recitar per primera vegada, vam quedar esfereïts, i molt i molt cansats. Per que? Perquè el recitador, mentre recita, carrega, a coll, el Món. Sí, el món sencer! S'ha de tenir molta força per recitar-lo, i recitar-lo amb la companyia d'un bon músic, que com veureu és una ajuda indispensable. Acomodeu-vos i escolteu:

El Món és una criatura pesada i consentida
que demana atencions de tota mena,
un nen aviciat que sempre vol anar a coll
i pesa com el plom i fa de mal portar...

(aquí el nostre recitador, davant la sorpresa dels oients, va carregar el Món a coll. Un prodigi digne de veure!)

I encara, si només fossin vaques i paisatges,
però hi ha moltes més coses...:
indústries, autopistes, ciutats de tota mena i condició,
els avions, els trens, els transatlàntics, les muntanyes,
els gratacels altíssims,
i tants de personatges omplint els hemicicles
amb discussions inacabables....,
tot és aquí ficat en aquest nen!,
i moltes altres coses....:
idees,  nuvolades, rodolins,
i les metamorfosis simultànies
i polifòniques que el tornen inquiet;
i gent per tot arreu, hi ha molt de moviment,
un formiguer de gent infatigable omplint tots els racons
amb els seus tràfecs sorprenents...
Tot és aquí, ficat en aquest nen!
I també certes coses..., suposo que m'enteneu,
hi ha certes coses que pesen més del compte,
això és el més pesat de tot:
algunes coses que pesen més del compte!
Sort de la música que m'ajuda
a mantenir en suspens
aquesta criatura tan pesada!
Canta-li una cançó perquè no pesi,
canta-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...

Demanes atencions de tota mena,
demanes abraçades i petons,
demanes que t'acotxin,
demanes que et bressolin,
demanes que t'adormin amb cançons...

Demanes que et consolin quan gemegues,
que et portin i et passegin pels jardins,
demanes que et contemplin,
et riguin les gracietes,
i sonin, per distreure't, el zing-zing...


Ho ha calcular en Sergi que en sap molt.
Després de fer un munt d'operacions
al seu quadern de fulls quadriculats,
penjant i despenjant el llapis del relleix de les orelles,
a prop d'allà on li bull el rapidíssim pensament:
“el pes del món”, ha dit amb gran solemnitat,
 “és de cinc mil nou-cents  seixanta quadrilions
d'atapeïts i densos quilograms!”.
No hi ha balança en aquest món
que pugui suportar aquest disbarat de pes:
cinc mil nou-cents seixanta quadrilions...
Un número molt llarg que costa de pair,
un fotiment de zeros i més zeros
que surten pels marges de la dreta
del seu quadern de fulls quadriculats,
el cartipàs d'en Sergi.

És clar que de vegades m'assalten alguns dubtes...
Em pregunto..., em pregunto si estic prou preparat,
i si potser m'hauria d'entrenar...
Porto una vida tirant a sedentària
sense deports ni llargues caminades,
mai no refuso l'ascensor quan hi ha ascensor,
i vaig amunt i avall amb motoreta...,
no faig abdominals i menjo el que m'agrada...
Moltes vegades m'assalten alguns dubtes...
Ara mateix em tiben els braços i els canells!,
les cames em tremolen i els genolls
grinyolen com frontisses rovellades,
els costa d'aguantar!,
i fins i tot em sembla que se m'inflen les venes en el coll
i el cor se m'accelera,
i això per no parlar de la columna, de la columna principal...
Sort de la música que m'ajuda
a mantenir en suspens
aquesta criatura tan pesada!
Canta-li una cançó perquè no pesi!
Canta-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...!

Demanes que et netegin les caquetes,
et banyin i et mantinguin sempre net,
que et mimin i et pentinin,
et freguin amb colònies,
i t'alcin mentre et diuen: patufet!

A l'hora de la nit quan t' acoquines
demanes a la mama protecció.
Demanes i demanes,
demanes que t'estimin,
demanes i demanes atencions...


Però m'esforço, i tant com m'esforço!,
m'esforço a aguantar el Món
i bufo gairebé perdent l'alè...
Sabeu perquè m'esforço en un treball
que sobrepassa la força i la mesura
d'un home qualsevol del segle vint-i-un?
Perquè sóc èpic!
Sí, perquè sóc èpic!
Que vingui algun cronista
a escriure aquesta gesta!
Que toquin les campanes i proclamin
que el Món està en suspens:
ni a dalt ni a baix,
ni massa amunt ni massa avall!,
enmig.
El Món està en suspens...

(Salvador Giralt)


dilluns, 11 de juliol del 2016

El misteri de la sopa


Em pregunto perquè, ara que som a l'estiu i fa tanta calor, parlem de sopes.
El Lletraferit de Manlleu està entusiasmat amb l'Oda a l'Entrepà, del Pollastret.
És conegut dels entesos que aquesta oda és molt desigual, i, a més, genera opinions contradictòries. Sempre ve envoltada de polèmica. I té llacunes, moltes llacunes, que el Lletraferit, al meu entendre no sempre amb l'encert que caldria, intenta omplir; amb la millor de les intencions, això sí.
Ja en el seu començament, l'Oda a l'Entrepà comença parlant de la sopa. Veieu? És un text difícil, molt difícil.
Estem en una mena de cul de sac. Això no pinta bé. Fa massa calor.

Oda a l’entrepà
(fragment: la sopa)


Des d’aquell dia primer,
quan encara l’escudella
borbollava en el calder,
han passat molts i molts dies,
tants de dies com té el Món,
i segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut àpats a cabassos;
sobretaules, ressopons,
piscolabis amb beguda;
han rajat a bocaplena
les aixetes dels porrons!
Se n'han dites de molt grosses,
i també, de tant en tant,
més assossegadament,
s'ha parlat amb subtilesa,
i les clepses fatigades
han tret llargues conclusions...
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Quan entrava la sopera
fumejant, al menjador,
el vailet esgaripava
-com si fos un trobador
de la darrera volada-:
Tanta sopa, a mi em supera!
I ha llençat sopa i sopera
per l’eixida del darrera,
daltabaix.
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Va prenent, la pols, consciència
que és el pa de l’existència.
Quan arriba la secada,
la ventada xiuladora
se l’emporta;
i així va la pols per l’aire,
de barreja, amb gran desaire.
I després quan ja vol ploure,
neda, a lloure, per l’aiguada.
La secada, la ventada,
la riuada...
S’apaivagui aquest deliri!
Vianant encén-li un ciri,
que la pols està cansada,
i ara dorm la migdiada
en el clos d’un cementiri!
I segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

I els insectes, a les cases,
han viscut de les picades.
La cuinera, de rutina,
a l’hostal de la Sentina,
pren l’engrut de la cortina
i el barreja amb el brou,
que belluga i remou.
I la mosca vironera
investiga la sopera:
hi capbussa, hi prospera.
Un client, en Bocafina,
en trobar-se cara a cara
amb la mosca
enxampada amb la cullera...:
camacurta, camallera,
amb les ales
que esbateguen amb desfici
pel bassal de la cullera...
Vet aquí que en Bocafina
ha trallat a la cortina.
En el foc, la sopa cou;
la Natura la remou.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!

Hi ha hagut nits de lluna plena
que inundaven el planeta
d'una llum tan clara i neta,
que les fades presumides,
han sortit amb roba estreta
per entabanar el poeta.
Va la fada presumida,
amb la sopa del misteri
en un bol mig hemisfèric:
“Apa, pren el refrigeri!”
I ell la beu, es beu la sopa,
i amb la sopa el seu misteri,
i beuria el que fos,
perquè el perd aquella fada
i es rendeix al seu imperi.
Però segueix sense saber-se
el misteri de la sopa!


És la mare de les mares,
la qüestió de les qüestions,
de profundis, dies ira,
la perola en els fogons!