dijous, 11 de novembre de 2021

Les meves muntanyes, de Walter Bonatti

 



Quan tenia 16 anys, vaig llegir un llibre que em va impressionar molt, i aquests dies, 50 anys després l’he tornat a llegir. Que bo! És d’aquells llibres que guanyen amb el pas del temps. Em refereixo a “Les meves muntanyes” de Walter Bonatti. I és tan bo perquè està amarat de la seva passió, de la seva ànima. I perquè està fonamentat en la veritat. En aquest llibre, Bonatti descriu, a manera de crònica, les principals escalades de la seva vida: sobretot als Alps, però també al K-2 i el GasherbrumIV, i a les serralades de la Patagònia. I m’adono de fins a quin punt el nostre ofici d’escriure, es ben semblant al seu d’escalar muntanyes. Els seus perills i dificultats, les llargues aproximacions nocturnes per les geleres —els ponts de neu, les esquerdes, els seracs, les allaus—, les dificultats de la via, la seva incertesa, fins i tot la possibilitat que siguin humanament irrealitzables, els vivacs penjats a la paret, la dependència del temps i dels elements, els fracassos constants, i, alguna vegada també, la victòria, la victòria confortable i rutilant..., no és, tot això, escriptors!, també, el nostre dia a dia? El novel·lista, tal com jo l’entenc, i l’escalador, tal com l’entén Bonatti, són el mateix fenomen, la mateixa mena de cosa; no és que transitin vies paral·leles, són el mateix. Juguen partides a tot o res: dificultat extrema. Llegiu aquest llibre! Busqueu-lo, disfruteu-lo.

“Mentre la por alterna amb l’esperança i el record amb la pena, la gelor va paralitzant-nos els membres, somoguts a intervals per llargues esgarrifances. Ens estrenyem l’un contra l’altre, procurant de limitar al màxim el contacte amb el glaç que ens envolta. Nombroses vegades m’adono que una extremitat del cos perd la seva sensibilitat; llavors, vencent l’aclaparament que em domina, lluito per tots els mitjans per tal de reaccionar. Sovint no n’hi ha prou amb el moviments ni amb els massatges, i aleshores prenc el piolet i vaig picant contínuament sobre l’indret on la gelor s’ha infiltrat. Aquest mètode resulta molt eficaç, no sols per a reactivar la circulació de la sang, sinó perquè elimina també el dubte d’estar delirant per manca d’oxigen.

Sobtadament ens colpeja la cara, com una bufetada, la primera ràfega de vent i neu. Després en segueix una altra, i una altra encara. En poca estona, la borrasca ens embolcalla completament, amb uns remolins tan violents i salvatges que fan penetrar pols glaçada per tot arreu, sigui per sobre, sigui per sota els vestits. Aviat no ens resta ni tan sols el recurs de gemegar per a apaivagar la nostra tortura; amb prou feines si amb les mans podem protegir-nos nas i boca per a no asfixiar-nos, mentre els ulls ens queden gairebé tapats.  Com naufrags en un mar tempestuós, ens aferrem amb totes les energies a la vida, per a no ésser anorreats. La lluita esdevé cada vegada més desesperada i desigual; ja no sabem si lluitem per viure o bé perquè continuem vivint”.

Les meves Muntanyes, Walter Bonatti. Trad: Octavi Teixidor. Ed. Bruguera.1965

K2: els últims campaments.



dissabte, 6 de novembre de 2021

LLarga vida als arbres: El lledoner centenari de Sant Hipòlit, l'om jove de Masies

 




 Hi ha certes poblacions on els arbres no tenen cap protagonisme. Evidentment que hi trobareu algun arbre, però són arbres de jardí, menuts, esporgats, que no passen de ser una anècdota; arbres d’aparador. En canvi, hi ha d’altres poblacions, que tenen la sort de ser habitades per arbres centenaris, arbres antics que s’han fet grans, enormes. Són arbres que ja eren allà a l’època dels avis, a l’època dels besavis i abans, arbres amb experiència, que han vist molt tronar i ploure.  A vegades és un de sol, a vegades són més. El plàtan de Colera, el de Llançà; els arbres del Passeig de La Bisbal. Per què a vegades hi ha certs arbres que creixen, i creixen, i creixen..., i perviuen?

                 Quan vaig arribar a Sant Hipòlit, temps era temps, vaig adonar-me amb gran satisfacció que tenia la sort de trobar-me en una d’aquestes poblacions. Hi havia un lledoner formidable, immens, gegantí.  A la banda de migdia, damunt del Torrent de Mitjavila, al costat de la carretera que va de la Gleva cap a Sant Boi, s’alçava un lledoner que per les seves mides, per la seva majestuositat, per la seva vitalitat, us deixava astorat.

                 Un arbre d’aquestes característiques, situat en mig d’una vila, és un tresor impagable. Cada dia el veus, hi ensopegues, hi convius; forma part de la vida de la població, de la teva vida. És la consciència de la natura vegetal, allà mateix, a tocar; l’experiència repetida del despertar i morir segons el ritme de les estacions, i viure; i cada any créixer una mica més. I és també el testimoni mut de la història, dels grans esdeveniments i de les petiteses insignificants de cada dia. I moltes coses més: els processos de l’inconscient, els dinamismes de l’univers... Tot és allà, guardat en aquell arbre que va perdurant al llarg del temps com un miracle.

                 Per què el van tallar? Mai no ho he entès. Ningú no ho sap del cert. Ara deu fer cap a vint anys, el van tallar.

             Hi ha qui diu que les arrels feien malbé les clavegueres, d'altres que estava malalt; també hi ha qui diu que molestava algú, alguns; que tant d'embalum allà en mig els tapava la vista, els feia nosa...

             El cas va ser que durant algunes temporades seguides va rebre unes esporgades absolutament forassenyades. Però l’arbre es refeia, tenia molt de vigor. I hi tornaven, un any, dos anys, tres anys..., fins que el van tallar del tot. Sí, primer només una mica, a veure què, a veure què passava (deu-nos en guard d'un ja està fet!), a veure si...; després una mica més, i després del tot.

                 Ara em sap greu no haver-lo defensat. Ningú no va dir res, ningú no va fer res; jo tampoc.

                 El cas és que d’aquell lledoner n’ha sortit un rebrot en forma d’om; es troba en el mateix Torrent de Mitjavila (un torrent soterrat, entubat), però més avall i a l’altra banda, ja en el terme de Masies. Un om enorme, que s’ha fet enorme en molt pocs anys i que va pel camí de ser un gegant.

                 D’aquí ve aquesta cançó:

 L’om jove de Masies

 

Hi ha un om a Sant Hipòlit —ah, no, que és a Masies!—,

que quan el veig m’alegra el cor i em dóna per cantar,

un om desaforat, un om de molta vida,

que creix sense permís, ni d’amo ni senyor.

 

Un om a la impensada, un om de fantasia,

un om que va ben a la seva, en un solar perdut,

que creix sense recança, allà on li ha tocat viure,

despreocupat, feréstec, pel goig de fer-se gran.

 

Així com la Fortuna, sovint desvergonyida,

el tinc talment per un emblema del viure sense lleis,

ocupa la vorera i barra el pas als cotxes;

les branques, com bardisses, el tornen fonedís.

 

Hi ha un om a Sant Hipòlit —ah, no, que és a Masies!—,

els llums tot just li fan de crosses, i només té deu anys,

és la nostra geganta plantada en el terrer,

com un baluard altíssim, com una catedral.

 

 

Arran, ran de carrer, un arbre sense mida;

arran, ran de carrer, un om despentinat;

arran, ran de carrer, el pòtol de la vila,

arran, ran de carrer, miratge i veritat.

 

 

Ai ai,  ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que hi ha un pla urbanísticus!

Ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que tot serà bonic i artísticus!

Ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

aquí al Voltreganísticus,

ai ai, ai ai, ai ai, diu el meu cor,

que no tinguem la trista fi... d’en Trísticus!

 

 Llarga vida als arbres!