dimecres, 4 de juny del 2025

Galetes assortides. Entre Cantor i Kronecker, la boer de vainilla. Déu va crear els nombres Naturals i la resta és obra dels homes.

 



Ara darrerament ens interessem per l'infinit i la transcendència. O els infinits. Aquí teniu una primera divagació sobre aquesta qüestió.

 

Poema que parla sobre els origens del món i de la vida; la teoria de conjunts de Cantor, la naturalesa de l'infinit, i les seves polèmiques amb Kronecker, pare del finitisme, el qui va dir: "Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes".  I les galetes assortides, la boer de vainilla.

#poesia #literatura #humor

Hi havia una capsa de galetes assortides damunt del bufet del menjador de casa seva. En Leopold va triar la preferida, una boer de vainilla amb gust de coco. L'assaboria lentament, com un caprici d'última hora, perquè ja havia esmorzat, i mentrestant anava remugant:

-Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes! I tant, i tant que sí. Sí, sí, sí, sí, sí...! Déu va crear els Nombres Naturals i tota la resta és obra dels homes!

En Leopold Kronecker era un científic de pedra picada, auster com una mala cosa; i amb tot es delectava amb el gust de la galeta: seca i cruixent, molt sorollosa en el silenci del menjador decimonònic, lleugerament torrada, trencadissa, amb un punt de coco i de vainilla que era una delícia.

-Les obres dels humans! -va dir llavors de bon humor, prenent una segona galeta de la capsa-. I tant que sí, les obres dels humans! He, he! Les adorables obres dels humans.

I en veure una ampolla de korn que també reposava en el bufet com si tal cosa ...

—un aiguardent de blat, el korn, que fa cantar els àngels i els dimonis—, va dir-se a si mateix:

            —I per què no?

            Enriolat com qui fa una malifeta, va destapar l’ampolla, i amb un gotet d’aquell maleit korn va acompanyar, encara, una tercera boer de mantega, i avall que fa baixada!

            És que ja s’endevinava, després del llarg hivern, la primavera!

            Déu va crear els nombres Naturals i la resta és obra dels homes!

            La resta...; sí, la resta; i tant, la resta! Però, la resta, què és? Tota mena de complicacions inaudites; vet-ho aquí. Nosaltres i els nostres pensaments i tantes coses més...: el Món, el Para-Món, l’Infra-Món, el Mega-Món...

            Abans de tot va ser la percusió, el so; en segon lloc, el pensament.             Escolteu, escolteu el so dels Nombres Naturals:

 

Tat tita taka dhin dague da karadhin

Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá

dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá

takatirititataque takatirititaká

titatakatá titatakatá titatakatá...

 

Senyores i senyors del segle vint-i-un, homes i dones del cap dret que voldríeu escoltar bones notícies; nenes i nens, patufets, princeses: el torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va pel fons de tot, és un corrent d’aigües ambigües,  perilloses.

 

Tràfecs ineludibles, moments d’estancament i represes delirants: el desig.

Mutis sobtats, inexplicables; amor i desamor, el naixement, la mort: el desig.

Dolor, desconcert, dubte, tristesa, desig, desig!

I l’ensurt en girar la cantonada, i la por, i l’ànsia, i l’ofec, i l’alegria, i el riure, i el singlot.

I la mort, la mort de la morta, la mort del mort i del qui el vetlla. La mort riallera que no sap parar de riure!

Abans de tot va ser la percussió, el so; en segon lloc, el pensament. Escolteu, escolteu el so dels Nombres Naturals.

No trobeu que sonen com una capsa gran de galetes assortides?

Sorpresa, sorpresa...!

 

Tat tita taka dhin dague da karadhin

Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá

dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá

takatirititataque takatirititaká

titatakatá titatakatá titatakatá...

diumenge, 23 de març del 2025

Jaques el Fatalista, de Denis Diderot: La història del poeta de Pondichéry

 



Una vegada, fa molts anys, vaig sentir dir que al nostre país hi ha tants poetes, que si sacsegeu un pi qualsevol sempre en cauran tres o quatre. Em vaig posar a riure, és clar. En aquella època no coneixia encara la magnitud del fenomen. Amb el pas dels anys m'he adonat de fins a quin punt és certa l'afirmació de més amunt, i encara afegiria: com a mínim; en cauran tres o quatre com a mínim!

El cas és que la cosa ve de lluny i la dèria de fer versos és un fenomen universal. Mireu a França, ara ho veureu. Però també a la Roma que descriu el Satiricó, i etcètera, etcètera... 

En aquesta obra insòlita de Denis Diderot, Jaques el Fatalista, trobareu la història del poeta de Pondichéry.

"Un dia em va venir a veure un poeta jove, cada dia en ve un o altre... (...) Després dels compliments habituals, sobre el meu enginy, geni, bon gust, generositat i altres raspallades de les quals, mal que fa vint anys que me les repeteixen i potser de bona fe, no en crec una sola paraula, el poeta jove es treu un full de la butxaca: són versos, que diu. -Versos! -Sí senyor, i espero que tindreu la bondat de dir-me la vostra opinió. -Sou amant de la veritat? -Sí, senyor, us l'he vinguda a demanar. -Doncs la sabreu. / -I ara! ¿Ets prou beneit per creure que si un poeta s'acosta fins a casa teva és per saber la veritat? -Sí. -¿I per dir-la? -I tant que sí. -¿Tal com raja? -No ho dubtis: ni el mirament més ben agençat no deixa de ser una ofensa, i encara una grolleria, que fidelment interpretat vol dir: sou un poeta dolent; i com que no us considero prou fort per escoltar la veritat sou, a més a més, un no ningú. -¿I t'ha donat resultat tanta franquesa? -Gairebé sempre... / Llegeixo els versos del poeta jove i li dic: No només són dolents els vostres versos, sinó que m'han ensenyat que mai no en fareu de bons. -Si és així n'hauré de fer sempre de dolents, perquè no me'n sabré estar. -¡Terrible maledicció! ¿Heu pensat, senyor meu, en el descrèdit de què sereu objecte? Ja ho dèia Horaci: ni els déus, ni els homes, ni les columnes no han perdonat mai la mediocritat dels poetes. -Prou que ho sé. -¿Teniu diners? -No. -¿Sou pobre, doncs? -Molt pobre. -I penseu afegir a la vostra penúria la ridiculesa del poeta dolent; hi perdreu la vida de mala manera, us fareu vell. Vell, pobre i mal poeta, ¡ah, senyor, un paper ben galdós! -Me'n faig càrrec, però alguna força superior m'hi arrossega...  (...) -¿Viuen els vostres pares? -Sí. -¿Quina posició tenen? -Són joiers. -¿Farien alguna cosa per vos? -Potser sí. -Doncs bé, aneu-los a veure i proposeu-los que us avancin una pacotilla de joies. Embarqueu-vos cap a Pondichéry; pel camí aneu fent versos dolents i en arribar ocupeu-vos de fer fortuna. Amb la butxaca plena torneu i feu tants versos dolents com us plagui, sempre que no els feu imprimir; no cal tampoc arruïnar ningú...  Dotze anys enrere havia donat aquest mateix consell a un jove; llavors se'm va presentar, no l'havia reconegut. Sóc jo, senyor, que vau enviar a Pondichéry, em diu. Vaig anar-hi i vaig acabalar un centenar de milers de francs. De tornada, m'he posat de nou a escriure versos i són aquests que ara us porto... ¿També són dolents? -També; però heu assegurat el vostre futur i consenteixo que continueu fent versos dolets. -No tinc altra intenció... 

Denis Diderot, Jaques el Fatalista. Trad. Joan Tarrida (La Magrana)