dimarts, 5 de maig del 2026

Fharenheit 451 de Ray Bradbury

 


Parlant de les nostres lectures, n'hi ha unes que en diem adormidores i les posem a la segona llista, la B.

Algunes vegades, per tal d'anar entrant a la migdiada, un de nosaltres puja a la trona i llegeix alguna cosa ben ensopida. És un mètode infalible per anar agafant la son, i costa de comprendre perquè els nostres doctors i les nostres doctores no ho recomanen als pacients amb insomni. Avui mateix. La Vanessa, que té una veu molt bonica, ha començat amb la lectura de Fahrenheit 451 i abans de vint minuts dormiem com a socs ella també). Ningú no ha resistit més de vint minuts despert. Ni l'Elvis que, segurament per portar la contrària, deia que el llibre era molt bo. L'hem posat a la llista B.

La novel·la que va escriure Ray Brandbury l'any 1953 té molts entusiastes i al llarg dels anys ha donat molt de si, i a l'autor un bon feix de bitllets.  Això em fa pensar que els nostres gustos no van d'acord amb els gustos del nou mil·leni. El llibre anticipa un munt de situacions que llavors no existien i avui són el pa de cada dia: les pantalles pertot, la realitat virtual, el control social, la deshumanització del món, els robots perseguidors-policia (que ja se'n comença a parlar). Anticipar és molt meritori, però en termes generals no ens ha agradat. Trobem l'autor inconsistent, fins i tot capriciós: és un llibre de ciència ficció, d'acord, però és que els personatges (si se'n pot dir així) també són de ficció. Només pel fet que unes gotetes de pluja esquitxen la cara d'en Montag, el protagonista principal, la seva vida fa un tomb de 180 graus..., i tot de coses així. Els escolars es maten els uns als altres... És un llibre fred, no hi ha sentiments. Segurament és tal com l'autor volia que fos. Però nosaltres, com a lectors, tenim el dret a dir la nostra.

Potser el que grinyola més de tot plegat, i a la vegada és ben paradoxal, és la identificació que fa l'autor entre els llibres i la cultura (en el sentit que representen el millor de la humanitat, allò que cal preservar perquè si no el món estarà perdut). No hi estem d'acord, Només cal donar un tomb per qualsevol llibreria i fullejar el que hi ha als mostradors per adonar-nos que aquesta identificació és absurda. Això que es diu tan sovint que llegir ens fa millors... sembla un espot comercial inventat pels editors-empresaris. Llegir... segons què! Resulta que els bombers es dediquen a cremar llibres... i si cal els propietaris dels llibres. En fi.  

El millor de la novel·la és el títol. Tothom l'ha trobat molt encertat.

El tenim a la llista, B, d'acord, però tinc els meus dubtes en quant a les seves virtuts adormidores. Els malsons, sabeu? M'ha semblat que la part més sensible de la Societat dormien inquiets. Jo mateix m'he despertat suat i deprimit. Segurament el canviarem de llista i el posarem a la C (la tercera).

"Quan a la nit s'avorrien, que era cada nit, els homes lliscaven barra avall i posaven en marxa el sistema olfactiu del Llebrer. Llavors deixaven anar rates pels voltants de la caserna i de vegades pollastres o fins i tot gats que, altrament, haurien acabat essent ofegats i s'entretenien apostant a veure a qui agafaria primer el Llebrer. Deixaven anar els animals  i, tres segons després, el joc ja s'havia acabat, la rata, el gat o el pollastre,atrapats enmig del pati, presos per les suaus potes, mentre una agulla buida, d'acer, de més de deu centímetres sortia de la probòscide del gossot i els injectava dosis mortals  de morfina o procaïna, La joguina era després llançada dins l'incinerador. Un nou joc començava" Uff!

trad: Jaume Subirana (Proa)   



dimarts, 10 de març del 2026

El centímetre cúbic de la sort. Viatge a Ixtlan, de Carles Castaneda

 



 


El nostre Literat es troba en hores baixes i voldríem ajudar-lo. Es veu que no aconsegueix editar les seves novel·les. No ho diu, però tothom sap que està molt deprimit. Vam contractar-lo per tal de donar una mica de volada a la Societat, fins i tot per donar-nos a conèixer en algun rotatiu a través d'articles d’un cert nivell..., en fi; però tot i que s'escarrassa cosa de no dir, de moment ha escrit ben poques pàgines; a més, ningú no les ha vist. Sobre què escriu? No ho sabem. Suposadament sobre nosaltres. Sí, és clar, però...

 És per aquest motiu que hem organitzat alguns debats. A la vista dels resultats no ha estat una bona idea. A la Societat hi ha una certa confusió mental. A més, entre els associats, no sé com dir-ho, no voldria ofendre ningú, hi ha massa defectes i poques virtuts. Sobretot l'enveja —tan verda i enganxifosa—, per no parlar dels altres... pecats majúsculs. Com a bon president sovint faig crides a la reflexió, els ho demano tan educadament com puc. Els demano que pensin, que reflexionin, però no em fan cas, no volen. O potser no en saben... A més, no hi ha respecte. Els jovenets —i que per cert ja no ho són tant— massa vegades tenen un comportament insofrible. Quina sort tenim de les migdiades!

 Avui mateix parlàvem de la sort perquè el nostre Literat diu que la necessita i que l'espera; i parlant parlant ha vingut al cas allò del centímetre cúbic. Alguns dels associats comencem a tenir una certa perspectiva sobre els afers d'aquest món, la majoria van llegir el que calia llegir en el seu moment, de manera que estem al cas. D'altres, els jovenets, ni flowers! No sabien de què parlàvem. I com sigui que la Rita ha dit:

 —Què dieu què?

 —El centímetre cúbic de la sort! La sort compactada en un centímetre! -he aclarit.

 —Un centímetre cúbic... de sort?

 —Esteu ben tocats de l'ala! —l'ha abonat la Lulú.

 He hagut d'anar personalment a la biblioteca a despenjar el llibre .

—Aquí el tenim! —els he dit mostrant un exemplar de "Viaje a Ixtlan de Carlos Castaneda, una edició de butxaca, molt poca cosa, de Fondo De Cultura Económica, que és una traducció al castellà de l'original: Journey to Ixtlan. The lessons of Don Juan, feta per Juan Tovar.

 Els he llegit els paràgrafs on parla de la cubicació de la sort, traduint directament al català, però en atenció al nostre Literat —per animar-lo, per despertar el seu optimisme— he canviat la paraula guerrer per escriptor.

 “—Hi ha una cosa que hauries de començar a tenir en compte —va dir don Juan—. Jo en dic el centímetre cúbic de la sort. Tots nosaltres, escriptors o no, tenim un centímetre cúbic de la sort que de tant en tant salta davant nostre. La diferència entre un home comú i un escriptor és que l’escriptor se n’adona, i una de les seves feines consisteix a estar despert, esperant amb deliberació, perquè quan salti el seu centímetre cúbic tingui la velocitat que es necessita i l’habilitat per agafar-lo.

               >La sort, la bona fortuna, el poder personal, o com vulguis dir-ho, és un estat peculiar de coses. És com un palet que surt davant nostre i ens invita a arrancar-lo. Normalment estem massa ocupats o preocupats, estúpids, mandrosos, i no ens adonem que és el nostre centímetre cúbic de la sort. Un escriptor, en canvi, sempre està alerta i dur, i té l’elasticitat, i l’habilitat que es necessita per agafar-lo.

               —És la teva vida dura i ajustada? —va preguntar-me de sobte don Genaro.

               —Crec que sí —vaig dir amb convicció.

               —Et creus capaç d’agafar el teu centímetre cúbic de sort? —va preguntar-me don Juan en to incrèdul.

                —Crec que és el que faig contínuament —vaig dir.

               —Jo crec que només estàs atent a les coses que coneixes —va dir don Juan.

               —Potser m’estic enganyant, però de debò que crec que actualment estic més despert que en qualsevol altra època de la meva vida! —vaig dir. I parlava de debò.

               Don Genaro va assentir, aprovant.

               —Sí, va dir suaument, com si parlés amb ell mateix. Carlitos està molt compacte i absolutament despert.

               Em feien el joc. Vaig pensar que potser els havia molestat la declaració de la meva suposada condició de compacitat.

               —No volia presumir —vaig dir.

               Don Genaro va alçar les celles i va eixamplar els narius.  Va mirar el meu quadern i va fer veure que escrivia.

               —Crec que en Carlos està més compacte que abans —va dir don Juan a don Geraro.

               —Potser està massa compacte —va dir don Genaro.

               —Segurament —va afirmar don Juan.

               Vaig romandre callat. No sabia què dir. "