Una vegada, fa molts anys, vaig sentir dir que al nostre país hi ha tants poetes, que si sacsegeu un pi qualsevol sempre en cauran tres o quatre. Em vaig posar a riure, és clar. En aquella època no coneixia encara la magnitud del fenomen. Amb el pas dels anys m'he adonat de fins a quin punt és certa l'afirmació de més amunt, i encara afegiria: com a mínim; en cauran tres o quatre com a mínim!
El cas és que la cosa ve de lluny i la dèria de fer versos és un fenomen universal. Mireu a França, ara ho veureu. Però també a la Roma que descriu el Satiricó, i etcètera, etcètera...
En aquesta obra insòlita de Denis Diderot, Jaques el Fatalista, trobareu la història del poeta de Pondichéry.
"Un dia em va venir a veure un poeta jove, cada dia en ve un o altre... (...) Després dels compliments habituals, sobre el meu enginy, geni, bon gust, generositat i altres raspallades de les quals, mal que fa vint anys que me les repeteixen i potser de bona fe, no en crec una sola paraula, el poeta jove es treu un full de la butxaca: són versos, que diu. -Versos! -Sí senyor, i espero que tindreu la bondat de dir-me la vostra opinió. -Sou amant de la veritat? -Sí, senyor, us l'he vinguda a demanar. -Doncs la sabreu. / -I ara! ¿Ets prou beneit per creure que si un poeta s'acosta fins a casa teva és per saber la veritat? -Sí. -¿I per dir-la? -I tant que sí. -¿Tal com raja? -No ho dubtis: ni el mirament més ben agençat no deixa de ser una ofensa, i encara una grolleria, que fidelment interpretat vol dir: sou un poeta dolent; i com que no us considero prou fort per escoltar la veritat sou, a més a més, un no ningú. -¿I t'ha donat resultat tanta franquesa? -Gairebé sempre... / Llegeixo els versos del poeta jove i li dic: No només són dolents els vostres versos, sinó que m'han ensenyat que mai no en fareu de bons. -Si és així n'hauré de fer sempre de dolents, perquè no me'n sabré estar. -¡Terrible maledicció! ¿Heu pensat, senyor meu, en el descrèdit de què sereu objecte? Ja ho dèia Horaci: ni els déus, ni els homes, ni les columnes no han perdonat mai la mediocritat dels poetes. -Prou que ho sé. -¿Teniu diners? -No. -¿Sou pobre, doncs? -Molt pobre. -I penseu afegir a la vostra penúria la ridiculesa del poeta dolent; hi perdreu la vida de mala manera, us fareu vell. Vell, pobre i mal poeta, ¡ah, senyor, un paper ben galdós! -Me'n faig càrrec, però alguna força superior m'hi arrossega... (...) -¿Viuen els vostres pares? -Sí. -¿Quina posició tenen? -Són joiers. -¿Farien alguna cosa per vos? -Potser sí. -Doncs bé, aneu-los a veure i proposeu-los que us avancin una pacotilla de joies. Embarqueu-vos cap a Pondichéry; pel camí aneu fent versos dolents i en arribar ocupeu-vos de fer fortuna. Amb la butxaca plena torneu i feu tants versos dolents com us plagui, sempre que no els feu imprimir; no cal tampoc arruïnar ningú... Dotze anys enrere havia donat aquest mateix consell a un jove; llavors se'm va presentar, no l'havia reconegut. Sóc jo, senyor, que vau enviar a Pondichéry, em diu. Vaig anar-hi i vaig acabalar un centenar de milers de francs. De tornada, m'he posat de nou a escriure versos i són aquests que ara us porto... ¿També són dolents? -També; però heu assegurat el vostre futur i consenteixo que continueu fent versos dolets. -No tinc altra intenció...
Denis Diderot, Jaques el Fatalista. Trad. Joan Tarrida (La Magrana)
