dimecres, 9 de desembre de 2009

Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de sant Restitut...

M'avorreixo molt estirat al llit i sense fer res. L'Ase Ronyós de la Cua Tallada -el Ronyós com li diem familiarment-, és un virtuós de l'escriptura i el meu amic, i s'ha ofert a transcriure allò que li aniré dient sense canviar-ne res. Gràcies per endavant, amic meu. Quina gran bé l'amistat! Escriu, escriu el que aniré dient, arri...
Avui, nou de desembre de l'any 2009, en el dia de Sant Restitut, començo el dictat dels meus pensaments, o per dir-ho... amb paraules més encertades, de les meves ocurrències.
Heu de saber que sóc una bèstia assimilada en el doble sentit d'aquesta afirmació, la positiva i la negativa; i no em reca gens de dir-ho perquè, primerament, voldria posar en evidència un prejudici equívoc que manté la humanitat submergida en un gravíssim error. Quan dic que sóc una bèstia assimilada, vull dir assimilat a la societat humana. Formo part d'una minoria selecta, un petit grup que m'atreviria a dir de privilegiats, en front de la gran multitud dels altres, de vosaltres que m'escolteu, dels qui no són com nosaltres, els quals, a partir d'ara, anomenaré humans, simplement humans, els humans... I aquí en aquest Balneari de la Son que m'acull, en som uns quants de la meva mateixa condició i naturalesa. Si diguéssiu que nosaltres, els assimilats, participem de la condició humana sense ser-ho del tot, no aniríeu del tot errats, perquè podem recordar amb certa precisió allò que érem (en el meu cas, per exemple, un bonic exemplar de burro català, un equus asinus, per dir-ho amb paraules una mica altisonants), i això fa que la nostra ànima participi de les dues naturaleses, la humana i l'animal.
Sí, així som nosaltres els assimilats, portem les empremtes del nostre passat encara a flor de pell com si diguéssim. Llavors, els humans, pensareu: oh, quina gran diferència, quin abisme més gran ens separa d'ells! Bèsties, més que bèsties... Heu de saber que l'única diferència, amics meus, entre vosaltres i nosaltres, és que nosaltres recordem... i vosaltres no.
Rumieu, rumieu el que acabo de dir-vos: nosaltres recordem... i vosaltres no podeu recordar res.

11 comentaris:

Owl Mussol ha dit...

Avorrir-se.
Li deien a John Cage que la seva música era molt avorrida. Ell contestava, sí, precissament, fa aquest servei: és molt important saber avorrir-se.
Enllà de l'avorriment, si se'l traspassa, hi ha una altra cosa. Els qui ho han experimentat saben a què em refereixo. Els qui no, llegiu la "Lecture on Nothing" (Conferència sobre Res) d'aquest gran músic i deixeble de Suzuki.

Owl Mussol ha dit...

ai, he oblidat l'enllaç de la conferència:
http://www.writing.upenn.edu/~afilreis/88/cage-quotes.html

Owl Mussol ha dit...

Oh, no és la conferència. Però hi ha algunes frases. I la de l'avorriment hi és. Com que no ve el fred no hi ha manera d'hivernar tranquil i estic una mica atontat...

El Rellotger ha dit...

Però si amb les burrades que arriba a dir l'Aparici no hi ha manera d'avorrir-se! És tot un espectacle aquest animal, fins i tot quan està malalt. Ara, us imagineu si algun dia arriba a pujar al damunt d'un escenari i es posa a cantar, o a ballar, o a trotar?
Ja ets ben ocurrent, Aparici! Així, segons tu, els humans i els animals som una mena de mateixa cosa... Sí, mira, de moment ja has aconseguit ficar-te a dins d'una llit com una personeta.

Franz ha dit...

Jo no puc recordar res de les meves vides passades, però hi ha una qüestió que em té intrigat: seria possible tornar al món animal? Sabeu d'algú que hi hagi tornat?

Franz ha dit...

Algú em podria explicar com es fa per desassimilar-se? A vegades penso que em convindria un canvi d'aires.

Anònim ha dit...

Esteu parlant de reencarnació? És això?

Anònim ha dit...

Es diu que no hi ha reencarnacions que vaigin "enrera", o sigui que tranquils jordis tranquils.

Rita ha dit...

Aparici, encara estàs malalt?

Anònim ha dit...

estaria be veure els comentaris dels companys d'estable de l'Aparici, no creieu?

Aparici ha dit...

Estable? Perdoneu distingit Anònim, però estic còmodament instal·lat en una cambra de la infermeria de l'Associació, una cambra perfectament humana, amb lavabo i tot, d'aquests que tenen aigua corrent i tapadora i tota la pesca.
L'únic problema és que estic malalt, això sí, i que el menjar que em donen és bastant pèsim.