dimecres, 12 de maig de 2010

Un invent admirable i substanciós

Les coses no van anar del tot com teníem previst. En realitat, fora del Secretari, ningú no va arribar a veure Cantatataula. N'hem de parlar..., a la propera assemblea de l'Associació esbrinarem les causes del que va passar i, si cal, en depurarem les responsabilitats: Qui va donar l'ordre a la flota de limusines d'arribar fins a les platges d'Almeria? I com és que el Jaguar Sovering en el que finalment es van embarcar la Rita i la Desavillé, va prendre una direcció tan desencaminada, cap a Mònaco..., cap a Saint Tropez...? I perquè es va llogar un autocar de 60 places en el que només hi van viatjar en Franz i el conductor?
Estem disposats, perquè ens hem quedat amb les ganes, de portar la Companyia de la Font del Vi al teatret de l'Associació, o encara millor, al nostre menjador. Em comprometo a realitzar les gestions oportunes. De moment, ens haurem d'acontentar amb l'escrit del Secretari:

"Dissabte vaig tenir ocasió de viure de ben a prop aquest experiment que ens proposa la Companyia de la Font del Vi, el seu àpat cantat: Cantatataula. Va ser a Vila-seca, en el marc incomparable del restaurant el Fènix, i vaig quedar literalment bocabadat.

L'esdeveniment va de cançons i de menjar, si bé no es tracta de fer les dues coses a l'hora. Des de la meva primera infància he hagut d'escoltar molts arguments sobre les inconveniències de cantar a taula, i en general hi estic completament d'acord (una altra cosa és cantar en el llevant de taula, és a dir, després de l'àpat), perquè és obvi que si els òrgans de la menja es troben ocupats en el menjar, el òrgans de la cançó, que en bona part són els mateixos, no es troben en situació d'aplicar-se al cant. Però la Companyia de la Font del Vi ens demostra que, a vegades, les coses passen de manera diferent, perquè aquí les cançons, que respecten el ritme dels plats i del menjar, i el desplegament escènic dels nostres artistes, creen l'atmosfera adequada perquè allò que hem fet tantes vegades, prendre una sopa de peix, menjar una amanida verda, mossegar el pollastre..., es converteixi en un acte de reconciliació amb el cosmos, i encara més, de reintegració. És una festa, una celebració, un acudit; l'espectacle ens ambienta, ens suggestiona, ens precipita, ens liquida.

L'àpat em va portar per l'avinguda d'unes impressions a les que no estava acostumat: amb la sopa de peix vaig capbussar-me a les simes de l'oceà fins al mateix palau del rei Neptú, on els pagesos a les hortes van amb tridents i no pas forques; de la mà de la verdura em vaig passejar per conreus i regadius, pels vergers de les mil i una nits..., amb el pollastre, les seves aventures i vicissituds, vaig enlairar-me amb els volàtils, em vaig fer amic dels núvols i del sol, de la nit, i vaig acostar-me als misteris de l'alba; els pastissets de mel em van tornar a la infància, quan n'hi havia prou amb un gotet de ratafia per curar-me de qualsevol mal; el cafè va transportar-me a la vastitud del que és real, de l'inefable, el negre més negre que el negre, el secret més ben guardat d'en Ramon Llull. I el vi..., ah, el vi!, la barreja, la mescla, el xim-xim..., com la melodia de la migdiada i el seu despreniment, la mandra dolça del ben dinat... I després, encara, una petita broma: les anades i vingudes d'un fetge que no es troba bé i se'n va tot sol a veure el metge.

Un gran espectacle, un invent admirable i substanciós, absolutament recomanable".


El Secretari



6 comentaris:

Licor ha dit...

Parlant en general vem quedar força contents del viatge. Viatjar en limusina és comodíssim i d'ara endavant em sembla que no ho podré fer en cap altra mena de vehicle. Però tant en Polo com jo ens vam sentir una mica enganyats perquè no hi havia yakusi, i també he de dir que el bar era una mica limitat.

Antònia ha dit...

Hola, el meu nom és Antonia Piulovna, sóc gerent de la Companyia de la Font del Vi. Només intervinc per dir que a Vila-Seca no vam veure cap dels senyors que se citen en aquest bloc, ni cap secretari, ni molt menys aquest, aquest...senyor Licor. I que no ens va acabar de fer el pes la firacarrer que tant prometia.
Els artistes estan una mica molestos per tot aquest enrenou que troben molt poc adient i poc delicat i no gaire afavoridor per a la seva imatge a l'Estat Espanyol.
Aprofitant les darreres, excel·lents, relacions entre Catalunya i Ucraïna, estem pensant en girar els nostres ulls cap a l'est per encetar-hi una llarga gira. Serà amb aviò, pas amb llemosina.

Juan Pedro Florido. El Pozo S.A. ha dit...

Hombre, hombre, si yo hubiera sabido que la compañia regresaba a la fuente del vino! pero como no me han informado?
En fin, aquí estamos haciendo todo lo posible para que vengan, señora Antonia cuente conmigo y con mi agenda para organizar una soirée antes de marchar a tierras eslavas.
Mi secretaria se pondrá en contacto con usted para concretar todos los detalles.
Que no se pueden ir de aquí sin cantar las excelencias de la huerta! he he, cantando, nunca mejor dicho!!

El Rector ha dit...

Nosaltres vam viatjar de primera (mai millor dit, he he!, i en primera!) Va ser una llaaarga migdiada memorable.

El President ha dit...

Perdoneu, però això és un missatge privat dirigit únicament a la Rita i la Desavillé que no hi ha manera de localitzar-les, i només sabem que ahir corrien per Mònaco amb el Jàguar Savering.
Si us plau, si llegiu aquest missatge, podrieu tornar el Jaguar amb el seu xofer en Nestor, al restaurant el Fènix. No paren de trucar-nos. Tenen un compromís urgent, i ens recorden que la factura comença a tenir molt números.

Franz ha dit...

Anar tot sol en un autocar de seixanta places..., la veritat és que vaig viatjar sense gaires estretors (només em sabia greu que no vaig poder convèncer l'Aparici de sortir del seu cubícul).
Després en Paco, el conductor, em va suggerir d'arribar-nos fins a Benicarló a veure la família, i ja us podeu imaginar, la paella, el vinet... Ens vam perdre l'àpat de la Companyia de la Font del Vi, però ens ho vam passar molt bé.