dissabte, 16 d’octubre de 2010

Els Premis Literaris de Calldetenes i la Roda de la Fortuna

Tenim un escriptor a la nostra associació que fa uns quants dies que està molt deprimit. Ens diu que li ha passat un cas com un cabàs i ens l'explica. Va presentar un treball que considera d'una gran valua als Premis Literaris de Calldetenes, a l'apartat de narrativa, i no va guanyar.
-Home -li vaig dir-, vols dir que n'hi ha per tant?
-Sí, és clar, però és que el guanyador..., és la tercera vegada que guanya!
-Recoi quina sort, no? -li vaig dir.
Aquest últim comentari no li va agradar. Fa dies que el saludo i no em contesta. No vol parlar amb mi.
És per això que dedico aquest comentari a l'Escriptor, i li proposo, per tal que prengui una certa distància sobre la seva gran desgràcia, aquesta descripció de la Fortuna, de Bernat Metge, tal com es troba en el Llibre de Fortuna i Prudència, que acaba de publicar l'Editorial Barcino (i per cert, aprofito per felicitar en Ramon Monton, el flamant tricampió dels Premis de Calldetenes):

Primerament los cabells tots
tench scampats sobre la cara,
e la part detràs fon pus clara
e menys pelosa que cristalh.
L'un ulh semblava fos gra d'alh,
ben parat, e no se'n vesia,
del qual un riuelht axia
qui demostrava que ploràs;
l'altre movia gran solaç,
que sinó riure no fazia,
e movia tal alegria
que semblava fos ambriaga.
En la faç hac una tal plaga
que la maytat era mig morta.
E fon sinta d'una ridorta
de vímets mesclats ab fill d'aur.
Los seus vestits trop gran tresaur
mostraven que davi·aver,
jatz c·om podia ben veser
que no eren tals prop la carn.
En ma fe, no u dich per scarn
ne com no m'altave molt d'elha:
no·m pens qu·en la sua gonelha
cabessen dos diners de pebre.
(...)
Però no us penssets que fos gayre
sencera ne forts de son cors,
q·un geb portave sobre·l dors,
e puys, q·era lejamén rancha,
car del taló se dav·en l'anca
de l'una part quant se movia,
e com avant anar volia
tornave dos passos atràs;
e puys havia la un bras
pus curt que l'altre la meytat.
E quan haguí un pauch mirat
aquest diable tan orrible,
qu·ab moviment incomprenssible
una gran roda que manave
de l'una mà·nl'altre mudave
incessantment, ab gran brogit,
eu volguí tornar un petit
atràs, e no·m poguí ges moure.
Ladonchs me pogre tot hom noure
qui·m volgués mal, que no·m tornare;
e pausey en terra la cara
mays per pasor que per vergonya.
"Levats-vos, amich, de la ronya",
dix ella, "e no us esperdats
per res que vegats ne hogats,
car yeu suy celha qu·en pauch temps
pusch los mesquins levar dels fems
e·ls grans senyors gitar en terra".

8 comentaris:

Rita ha dit...

És veritat, quina sort, guanyar el premi tres vegades!

L'Escriptor ha dit...

Sí, és un cas de sort? Ho trobeu normal?

Anònim ha dit...

Fortuna o Infortuni?

Licor ha dit...

Em pregunto si el llibre guardonat serà digne de la nostra biblioteca. M'estic referint al seu caràcter adormidor.

Polo ha dit...

Oh, i diu que l'editen els monjos... Tinc moltes ganes de provar-lo!

Rita ha dit...

De provar-lo? És que te'l vols menjar?

El LLetraferit de Manlleu ha dit...

President, jo també tinc un treball molt meritori, a quin premi el podria presentar?

Polo ha dit...

Provar-li sí; com molt bé ha dit en Licor, em refereixo al seu caràcter adormidor. Hem observat que sovint el llibres més premiats són els més efectius. L'esperem amb impaciència!