dissabte, 20 de novembre del 2010

El somni de Lanval segons un lai de Maria de França

N'hi ha que, quan dormen, senten veus i altres coses semblants, però d'altres veuen. Jutgeu vosaltres mateixos quina de les dues coses és millor:

El cavaller de qui us parlo, que tant havia servit el rei, un dia montà el seu destrer i se n'anà a passejar. Fora ja de la ciutat, arribà tot sol en un prat. Davallava per la rivera d'un riu, però el cavall se li esverà. El desguarní i el deixà revolcar per l'herba. Després en doblegà el mantell sota el cap i es gità. Estava tan preocupat per la seva misèria que no veia res que li fos plaent. Des d'allà on jeia d'aquesta manera, mirà avall, cap a la riba del riu, i en veié pujar dues donzelles: no n'havia vistes mai de tant formoses! Anaven ricament vestides amb sengles brials de porpra fosca estretament ajustats. El seu aspecte era d'una bellesa extrema. La més gran portava una greala d'or pur, fi, ben treballat; l'altra -us dic la veritat sense afegir-hi res- duia una tovallola. Totes dues s'encaminaren de dret devers on jeia el cavaller. Lanval, que era ben educat, es posà dret davant seu. Elles primer el saludaren i després li transmeteren el seu missatge:
-Senyor Lanval, una noble donzella, plena de seny i beutat, ens envia a buscar-vos. Veniu, doncs, amb nosaltres. Us conduirem on és sense perill. Mireu, té el seu pavelló molt a la vora.
El cavaller les acompanyà, descurant el cavall, que pasturava pel prat davant seu.
Ja l'han conduït a la tenda, que és magnífica i ben plantada. Ni la reina Semíramis, encara que hagués tingut més possessions, poder i saviesa, ni l'emperador Octavià, no n'haurien pogut comprar ni tan sols el pany dret. Al capdamunt, hi havia una àliga d'or, el preu de la qual no us sabria pas dir. Ni el dels vents i les estaques que sostenien la tela. Sota el cel no hi havia cap rei que la pogués comprar, per més possessions que oferís a canvi! I, dintre la tenda, la donzella. Sobrepujava en bellesa la flor de lis i la rosa novella quan esclata a l'estiu. Estava ajaguda en un llit preciós -solament els llençols valien un castell-, amb només la camisa. El seu cos era gentil i ben fet. Per tenir escalfor, s'havia posat a les espatlles un ric mantell de porpra alexandrina folrat d'ermini blanc, que li deixava el costat nu, i la cara, el coll i el pit. Era més blanca que la flor de l'arç!
La donzella cridà el cavaller i aquest se li atansà. S'assagué davant del llit.
-Lanval -li féu ella-, bell amic, per vos he abandonat el meu país. De llunyanes terres us he vingut a buscar. Si sou noble i cortès, ni comte ni rei ni emperador no haurà tingut mai tanta joia i felicitat com vós, perquè us estimo sobre totes les coses.
(trad. Joan Juvany)

9 comentaris:

Doctor ha dit...

Una greala d'or pur i una tovallola! Molt higiènic, eh, eh! És molt important mantenir la higiene!

Rita ha dit...

I com acaba, el lai? Espero que no tingui un final desastrós...

El President ha dit...

No, el final no és desastrós, ara quan pugui te l'escriuré. El que és desastrós és el mig; un malson, una autèntica mala migdiada. Sort que acaba bé!

Opensky ha dit...

És un text molt profund. La clau per interpretar-lo es troba en el passatge següent:
"El cavaller les acompanyà, descurant el cavall, que pasturava pel prat davant seu".

Anònim ha dit...

És veritat! Com és que s'oblida del cavall?

Opensky ha dit...

Molt fàcil; s'oblida del cavall de la mateixa manera que un que dorm s'oblida del seu cos.

El President ha dit...

Això és un conte, i els contes sempre acaben bé. Escolteu el final:
Fora de la sala, havien construït una escalinata de marbre gris des d'on els homes vestits amb la pesant armadura muntaven els seus cavalls quan abandonaven la cort del rei. Lanval hi ha pujat. Quan la donzella travessa la porta, amb una gran embranzida, Lanval salta sobre el palafrè, darrere d'ella. I amb ella se n'anà, així ho conten els bretons, a Avaló, una illa meravellosa. Allí s'endugué encisat la donzella! Ningú no n'ha sentit parlar mai més ni jo tampoc no sabria contar-vos-en res més.

El LLetraferit de Manlleu ha dit...

Però hi ha lais que no són precisament un conte. Mireu per exemple "els dos amants", que acaben enterrats en el cim d'una muntanya, o el final lamentable de "el rossinyol".

Wendy Lu ha dit...

...o pitxor, la paorosa història de Lancelot i la Reina Ginebra, obligats a dormir amb una espasa al mig del llit durant tota la seva vida...bé, no tant, van dormir així fins que es van prometre formalment. Aquesta història sembla que va acabar bastant be, al final.