dimarts, 8 de novembre de 2011

La vigilància del mort per mil sestercis, a L'ase d'or, d'Apuleu

Benvolguts, us proposo un retorn als origens. Vull dir un retorn a la nostra son de cada dia, allò que ens uneix de debò. Trobo que fa massa dies que no en parlem.
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.

Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)

8 comentaris:

Aparici ha dit...

Un ase d'or? Realment era un ase d'or?, d'or massis?

Novalis ha dit...

Lluny d'ella, em decanto envers la sagrada Nit, la inefable i misteriosa Nit.

Aparici ha dit...

On és? M'agradaria veure'l.

Rita ha dit...

Lluny d'ella? Qui és ella, senyor Novalis?

Novalis ha dit...

¿Hi ha cap ésser vivent dotat de sentits, que, entre totes les meravelloses formacions de l'espai immens que l'envolta, no s'estimi la llum que tot ho alegra -amb els seus colors, els seus raigs i les seves ones, i la seva tendra omnipresència com a desvetlladora matinada?

Anònim ha dit...

Oh, que bonic senyor Novalis! Parleu com els poetes.
Així ella, és la Llum?

Aparici ha dit...

On és l'ase d'or? M'agradaria veure'l!

Aparici ha dit...

Començo a creure que aquest ase no existeix!