divendres, 11 de maig de 2012

Babariol, babariol, babarian; una altra cançó de Guilhem de Peitieu

Aquesta cançó que ara escoltareu, canta les virtuts del silenci. Talment com anys després (ens ho diu el Decameró), Masseto de Lamporecchio es fa passar per mut i guanya amb aquest artifici el favor de les vuit monges i l'abadessa d'un convent famós per la seva santedat, de la mateixa manera, el nostre cavaller, molts anys abans, ja havia establert aquesta pràctica.  Sí, les virtuts del silenci, les virtuts del no dir. Ho diuen tots els savis: calleu! I nosaltres afegim: dormiu, dormiu profundament, dormiu amb lucidesa!
Ara veieu els avantatges que podrieu arribar a obtenir...:



Farai un vers, pos mi sonelh,
e'm vauc e m'estauc al solelh;
donnas i a de mal conselh,
e sai dir cals:
cellas c'amor de chevaler
tornon a mals.

Faré un vers perquè tinc son,
mandrejo i m'estiro al solell;
dones hi ha de mal consell,
diré qui són:
les qui d'amor de cavaller
en fan afront.

Donna non fai pechat mortau
que ama chevaler leau;
mas s'ama monge o clergau
non a raizo:
per dreg la deuria hom cremar
ab un tezo.

Dona no fa pecat mortal
si ama cavaller lleial;
mes si ama home clerical
no té raó:
per llei l'haurien de cremar
amb un tió.

En Alvernhe, part Lemozi,
m'en aniei totz sols a tapi:
trobei moiller d'En Guari
e d'En Bernart;
saluderon mi sinplamentz,
per Sain Launart.

A Alvèrnia, ran del Llemosí,
anava sol sense guarnir,
trobo les dones d'en Guarí
i d'en Bernard;
em saludaren planament,
per sant Lleonard.

La una'm diz en son lati:
O, Deus vos salf, don peleri!
Mout mi senblatz de bel aizi,
mon escient;
mas trop vezem anar pel mon
de folla gent”.

Una em diu en son llatí:
“Que Déu vos guardi pelegrí!
Molt em sembleu d'esperit fi,
a dretcient;
massa veiem anar pel món
la folla gent”.

Ar auzirets qu'ai respondut:
anc no li diz ni bat ni but,
ni fer ni fust no ai mentangut,
mas sol aitan:
Babariol, babariol,
babarian”.

Ara oireu el que ha vingut,
no li he respost ni bat i but,
tampoc no he dit ferro ni fust,
només aital:
“Babariol, babariol,
babarian”.

Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,
trobat avem que anam queren!”
Sor, per amor Deu l'alberguem,
que ben es mutz,
e ja per lui nostre conselh
non er saubutz.”

“Sor”, diu l'Agnès a l'Ermessen,
“aquí tenim el que volem!”
“Sor, pel bon Déu l'albergarem,
que és ben mut,
i mai per ell, el nostre afer,
serà sabut”.

La una'm pres sotz son mantel
et mes m'en sa cambra, el fornel;
sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
e'l focs fo bos,
et eu calfei me volonter
al gros carbos.

Una em va prendre en son mantell,
la seva cambra té un fornell;
allò va ser bonic i bell,
i molt bufó,
vaig escalfar-me de bon grat
amb el carbó.

A manjar mi deron capos,
e sapchatz aig i mais de dos;
et no'i ac cog ni cogastros,
mas sol nos tres;
e'l pans fo blancs e'l vins fo bos
e'l pebr'espes.

De menjar em van donar capó;
sabeu, n'hi havia més de dos;
no hi hagué coc ni marmitó,
només els tres;
el pa era blanc, el vi molt bo,
el pebre espès.

Sor, s'quest hom es enginhos
e laissa lo parlar per nos,
nos aportem nostre gat ros
de mantenent,
que'l fara parlar az estros,
si de re'nz ment.”

“Sor, si aquest home és enginyós
i deixa de parlar per nós,
portem el nostre gatet ros
sobtadament,
que el farà parlar ben prest
si de res ment”.

L'Agnes anet per l'enoios:
et fo granz et ac loncz guinhos;
et eu, can lo vi entre nos,
aig n'espavent,
qu'a pauc no'n perdei la valor
e l'ardiment.

L'Agnès va anar per l'enutjós:
era molt gran i mostatxós
quan el vaig veure entre nós,
quin espavent,
de poc no perdo el valor
i l'ardiment.

Quant aguem begut e manjat,
e'm despoillei per lor grat;
detras m'aporteron lo chat
mal e felon:
la una'l tira del costat
tro al talon.

Havent begut i ben menjat,
van despullar-me a llur grat;
damunt em van posar el gat,
vil traïdor:
me'l fan passar pel costellam
fins al taló.

Per la coa de mantenen
tir'el chat, el escoisen;
plajas mi feron mais de cen
aquella ves;
mas eu no'm mogra ges enuers
qui m'aucizes.

Per la cua, sobtadament,
tiren del gat, quin escarment;
d'esgarrapades, més de cent;
si fossin més,
jo no m'hagués per res mogut
ni que em matés.

Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,
mutz es, que ben es conoissen.”
Sor, del bainh nos apaireillem
e del sojorn.”
Ueit jorn ez ancar mais estei
az aquel torn.

“Sor”, diu l'Agnès a l'Ermessen:
“segur que és mut, bé ho sabem”.
“Sor, ara el bany prepararem
i el sojorn”.
Vuit jorns i escaig em vaig quedar
en aquell forn.

Tant las fotei com auzirets:
cent et quatre-vinz et ueit vetz,
que a pauc no'i rompei mos corretz
e mos arnes;
e no'us puesc dir los malavegz,
tan gran m'en pres.

Les vaig follar com sentireu:
vegades, cent, set, vuit i deu,
el corretjam va venir als peus
i tot l'arnès;
i no us puc dir el mal enutjós
tan gran que he pres.

Monet, tu m'iras al mati,
mo vers portaras el borssi,
dreg a la molher d'en Guari
e d'En Bernat:
i diguas que `per m'amor
aucizo'l cat!

Monet, sortiràs de matí,
duràs el vers al sarroní,
fins a les dones d'en Guarí
i d'en Bernard:
i digues que pel meu amor
matin el gat!

(trad. Salvador Giralt)







10 comentaris:

Aparici ha dit...

Però en Guarí i en Bernart, on eren?

Franz ha dit...

On eren no ho sé, però jo sempre havia sentit a dir que els muts no parlen.

Rl Rector ha dit...

El Guarí i en Bernart sopaven a Peitieu.

Aparici ha dit...

Ho sabeu de cert? Això canvia una mica la perspectiva.

Aparici ha dit...

Esteu segur que sopaven a Peitieu?

Rita ha dit...

I que n'has de fer, si sopaven o no sopaven, i què sopaven?

Aparici ha dit...

Tinc els meus motius.

El Rector ha dit...

El Guarí i en Bernart sopaven a Peitieu; i us puc assegurar que no són muts.

Aparici ha dit...

I perquè ho assegureu? Què us han dit?

El Rector ha dit...

Resaven. Mare de Déu com resaven! Resaven i cantaven.