dilluns, 25 de juny de 2012

La dama de Marcabrú i l'ocellet parlador

Vet aquí la segona part de la cançó. Segueixen parlant de les seves coses. El llenguatge dels ocells, tot i que sovint fa una musiqueta molt agradable, és obscur i difícil. Escolteu-lo...


Ges l'estornels non s'oblida;
quant ac la razon auzida,
c'ans ha sa vida cuillida,
del dreg volar no s'alensa.
Tant anet
e volet
e seguet,
e trobet
lo devet;
orguanet,
a chantar comensa.

L'estornell no se n'oblida;
quan la raó és oïda,
la vianda engolida,
pren el vol sense temença.
Molt anà
i volà,
i bregà,
i trobà
on s'està;
s'endreçà,
i a cantar comença.

Sobr'una branca florida
lo francx auzels brai e crida;
tant ha sa votz esclarida
q'ela n'a auzit l'entensa.
L'us declui,
lai s'esdui
truesc'a lui.
Auzels sui.”
Ditz: “Per cui
fas tal brui
o cals amors tensa?”

Sobre una branca florida
l'ocell franc refila i crida,
amb la veu tan esclarida
que ella escolta amb complaença.
Ja obrí
i sortí
al jardí.
“Au, aquí”,
diu, “per qui
tant brogir,
quin amor et tensa?”

Di l'estornels: “Part Lerida
a pros es tan descremida,
c'anc no saup plus de gandida,
plena de falsa crezensa.
Mil amic
s'en fan ric:
per l'abric
qu'us servic,
lo meric
del chairic
n'aura ses faillensa.”

L'ocell fa: “Enllà Lerida
heu estat malagraïda,
vau privar-lo d'acollida
plena de falsa creença.
Amics mil
fan abril:
molt subtil
i servil,
del mandil
d'or, el fil
haurà sens fallença”.

Auzels, a tort m'a'nvazida;
mas pos amor no'm ressida,
mas q'ieu no sui sa plevida,
en cug aver m'entendensa.
C'autr'amieu,
no vueill ieu,
e badieu
ses aisieu
don m'eschieu
tug de brieu,
ses far contenensa.

“Ocell no m'has ben servida,
perquè amor no és establida,
i del tot una mentida,
si creus que ha aliança.
Companyó
no vull jo,
ni en saó;
salpicó
pel bufó
beneitó,
sense fer observança.

Az una part es partida
ma fin'amistatz plevida,
son joc revit, si'l m'envida.
Auzels, per ta conoisensa,
so'l diguatz:
qu'en un glatz
lev'e jatz
desiratz;
er l'abatz
as sazatz
que n'ajam lezensa.

No és aquí perquè és partida
la fina amistat que em lliga,
faré envit si ell m'envida.
Ocell, per la coneixença:
vas ferrat,
ben ventat,
puja i bat
el sembrat;
i l'abat
n'haurà grat,
abans la partença.

La cambr'er de cel guarnida,
d'un ric jauzir per jauzida,
c'ab dous baizar s'es sentida
desotz se plat de plazensa.
Vai e'l di
que'l matí
si'aisi,
que sotz pi
farem fi,
sotz lui mi,
d'esta malvolensa.”

La cambra de cel guarnida,
d'un ric gaudi és gaudida,
la besada hi és sentida
davall d'ell amb complaença.
Digues-li
que al matí
sigui aquí.
Sota un pi
farem fi,
sota ell mi,
d'esta malvolença”.

Gent ha la razon fenida,
estornels cui l'aura guid'a
son senhor vas cui s'escrida:
Vos ai amor de valença
c'als mil drutz
ha rendutz
mil salutz
e pagutz
per condutz
ses trautz
de falsa semensa.

Quan la raó ha finida,
l'estornell que l'aura guia,
vola al seu senyor i crida:
“Porto amor de gran valença:
als mil druts
ha retut
mil saluts;
li ha plagut
fort traüt,
sens tribut
de falsa semença.

S'al mati
l'es aqui
on vos di
e'us mandi,
que s'ardi
del jardi,
e que'us mat e'us vensa!”

Si al matí
sou allí
on diguí
i maní,
en el si
del jardí,
faci mat i us vença!”


5 comentaris:

Rita ha dit...

Ara sí que m'agradeu! Quan tornarem a fer unes partidetes?

Franz ha dit...

Ah, com ens agradaria, ni que fos per una estoneta, tornar a la infància!

L'Emprenyat de Sant Hipòlit ha dit...

Tornar a la infància? Quina infància? La infància de qui? La vostra?

Franz ha dit...

Sí..., la meva.
A mi, a vegades hi penso, de fet, si m'ho demanessin bé, no em faria res de tornar a viure...

L'Emprenyat de Sant Hipòlit ha dit...

Parlaves d'una estoneta i ara parles de tornar a viure? Casum l'hort del dimoni! Perquè ets un sagalet! Ho dius perquè mai no has deixat de ser un maleït sagalet de res!