dijous, 19 de juliol de 2012

Bernart de Ventadorn, que va preferir de conservar la meitat de la seva dama que no pas perdre-la del tot


Aquí tenim el cas de l'altre dia, però a l'inrevés. S'ha invertit el triangle.

Bernart de Ventadorn va amar una dama bella i gentil, i la va honrar i servir tant que ella va fer tot el que ell va voler, tant en paraules com en fets. I va durar molt temps el seu goig en lleialtat i en plaers. Però després la voluntat de la dama va canviar, perquè ella va voler un altre amador; i ell ho va saber i en va estar molt trist i adolorit, i va pensar a separar-se d'ella, perquè li era molt molesta la companyia de l'altre. Després va decidir, com a home vençut per l'amor, que seria millor tenir la meitat d'ella que no pas perdre-la del tot, i quan era davant d'ella, amb els altres amics i altra gent, li semblava que el mirava més que a tots els altres. I moltes vegades deixava de creure el que havia cregut, tal com han de fer els lleials amadors, que no han de creure el que veuen els seus ulls si és en contra de la seva dama. Per això, Bernart de Ventadorn va fer aquesta cançó que diu:

Era'm cosselahatz, senhor,
vos, c'avetz saber e sen:
una domna'm det s'amor:
c'ai amada lonjament;
mas eras sai de vertat
qu'ilh a autr'amic privat,
ni anc de nul companho
companha tan greus no'm fo

Aconselleu-me, senyor
assenyat i sapient:
d'una dama tinc l'amor,
l'he amada llargament;
més ara sé de veritat
que té un amic privat,
mai no trobí companyó
que em causés tanta aflicció.

D'una re sui en error
e'n estau en pensament:
que m'alonje ma dolor,
s'eu aquest plaih li cossen.
E s'aissi'l dic mon pessat,
vei mo damnatge doblat.
Cal que'n fassa o cal que no,
re no posc far de mo pro.

Una cosa em fa por
i em té pres el pensament:
creixerà el meu dolor
si en aquest acord consent.
Si li dic el meu pensar,
el meu mal doblat serà.
Cal que faci o cal que no,
res no puc fer de mi en pro.

E s'eu l'am a dezonor,
esquerns er a tota gen;
e tenran m'en li pluzor
per cornut e per sofren.
E s'aissi pert s'amistat,
be'm tenh pert deseretat
d'amor, e ja Deus no'm do
mais faire vers ni chanso.

I si l'amo amb deshonor,
escarni em farà la gent;
i em tindran la gernació
per cornut i per sofrent.
Però si en perdo l'amistat
em tinc per desheretat
d'amor, i Déu no em darà
més de fer vers i cantar.

Pois voutz sui en la folor,
be serai fols, s'eu no pren
d'aquestz dos mals lo menor;
que mais val, mon essien,
qu'eu ay'en lesi la meitat
que'l tot perda per foldat,
car anc a nul drut felo
d'amor no vi far son pro.

Ja que estic en la bojor,
seré foll si jo no prenc
d'aquests dos mals el menor;
que més val, així ho entenc,
que jo en deixi la meitat
que no perdre-ho tot plegat,
car ningun amant traïdor
no ha obtingut mai cap guardó.

Pois vol autre amador
ma domn', eu no lo'lh defen;
e lais m'en mais per paor
que per autre chauzimen;
e s'anc om dec aver grat
de nul servizi forsat,
be de aver guizerdo
eu, que tan gran tort perdo.

Doncs voleu altre amador,
dama, jo no us ho defenc;
i m'abstinc més per paor
que per altre fonament;
si mai sóc gratificat
per algun servei forçat,
bé obtindré algun guardó,
jo, que miro pel perdó.

Li seu belh olh traidor,
que m'esgardavon tan gen,
s'atressi gardon alhor,
mout i fan gran falhimen;
mas d'aitan m'an mout onrat
que, s'eron mil ajostat,
plus gardon lai on eu so,
c'a totz aicels d'eviro.

Els seus bells ulls traïdors,
que em miraven gentilment,
si miren altre amador
cometen gran falliment;
però és tant el que m'han honrat
que, si mil fossin plegats,
mirarien on jo só
més que els de l'altre cantó.

De l'aiga que dels olhs plor,
escriu salutz mais de cen,
que tramet a la gensor
et a la plus avinen.
Manhtas vetz m'es pois membrat
de so que'm fetz al comjat:
qu'e'lh vi cobrir sa faisso,
c'anc no'm poc dir oc ni no.

Amb l'aigua dels ulls en plor,
escric saluts, més de cent,
a la gentilesa ho do
que és la més avinent.
Ben sovint he recordat
el que em féu al comiat:
va cobrir-se amb un mantó
sense dir ni sí ni no.

Domna, a prezen amat
autrui, e me a celat,
si qu'eu n'aya tot lo pro
et el la bela razo.

Dama, ameu el convidat,
i a mi ben d'amagat;
que jo obtingui el profit,
i ell, les sobres del convit.

Garsio, ara'm chantat
ma chanso, e la'm portat
a mo Messager, qu'i fo,
qu'e'lh quer cosselh qu'el me do.

Garsió, ara canteu
la cançó, i la porteu
a les mans del Missatger
que em farà de conseller.

(trad. Salvador Giralt)

6 comentaris:

Aparici ha dit...

Això em recorda també certa història de la Desiré...

El Rellotger ha dit...

Ah, la Desiré! Però em sembla recordar que els pretendents eren bastants més de dos, no?

Desiré ha dit...

Sou tots plegats una colla de rurals sense cap mena d'estil. Ja us vaig dir que ara com ara em mouent altres interessos. Deixeu de parlar de mi!

El Rellotger ha dit...

Ah, us mouen uns altres interessos... Això comença a posar-se interessant. Ens podeu donar alguna pista?

Desiré ha dit...

Deixeu de parlar de mi!

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

La Desiré té tota la raó del món. No està amb nosaltres perquè en la nostra associació hi ha un excés de barroeria i de mal gust. I trobo que el President hauria de fer alguna cosa.