divendres, 9 de novembre de 2012

El Pollastret, un poeta de Manresa


No en sé gran cosa, del Pollastret, gairebé res; i tampoc no sé si encara és entre nosaltres,  o ja pastura a les ribes del més enllà. El vaig conèixer quan vivia a Manresa, a vegades coincidíem a l'Entrepà, un antre de mala mort situat a la part més vella de la ciutat. Per què hi anava? No ho sé. Hi anava sovint, i a la llarga hi vaig passar moltes estones. Gairebé sempre trobava el Pollastret assegut en una taula -la seva taula particular, la taula del fons-, amb alguna beguda espirituosa i una caliquenya apagada a la boca o als dits. Erràtic, enginyós, inadaptat, però sobretot malparit i un grandíssim poeta; sí un grandíssim poeta tot i el diminutiu que el distingia i que, dit sigui de passada, li esqueia d'allò més bé. Allà en el seu racó escrivia els seus versos i les seves pensades en els tovallons de paper del mateix bar.
 L'altre dia, en endreçar un armari en vaig trobar uns quants d'aquells papers, i m'ha semblat que valdria la pena donar-los a conèixer. Si més no com un petit homenatge a la nostra trobada, a les nostres converses, als nostres deliris, als nostres brindis.
Accepta aquest petit homenatge, va per tu Pollastret!, siguis on siguis!; amb la recança, ai, que la meva paciència no va estar a l'alçada del teu enginy.

En aquell bar, els entrepans eren batejats pel Pollastret amb noms curiosíssims (segons un encàrrec encara més curiosíssim de l'amo del bar). L'entrepà de calamars a la romana (absolutament infame, immenjable) rebia el nom de Vaticà.

Això no és una barqueta
que va pel mar?, una estoneta,
i en arribar, llonguet, llongueta,
a un bar de la Barceloneta,
per no patir cap sotragada
(no passés mai, ni una vegada!),
i perquè és fleuma però inquieta,
diu als d'abord -l'Escuradents
i el Crostó de dors reumàtic-:
ei, mariners, sigueu simpàtics
i protegiu-me amb bons neumàtics!

La fumerola d'un cigar,
per un caprici de l'atzar,
a la tum-tum, patam-patum,
fa un zeppelin de poc volum
amb una anella al seu damunt.
El fumador de negres dents,
que prou coneix el cost del fum,
d'una ventada displicent
desfà el miratge tot dient:
ah, pensament!,
m'has despertat el sentiment
de prendre calamars calents!

Si la farina hi és en capes
primes daurades i cruixents
que carrisquegen a les dents,
si el pa és tou com el sofà
que hi ha al saló del benestar
on els coixins se'n van endins
com nuvolets, com nuvolins;
si el cuiner i la cuinera,
delicadíssims,
saben fregir a la manera
dels del Kentuchy Fried Chicken;
llavors...
tampoc no cal que ens embranquem
en un viatge cap a Roma
allà on viu el Papa gran,
el Papa sant
que obre el balcó de tant en tant,
per sentir dir,
en infal·lible i dolç llatí:
Caro bambini,
non sono coroni, non sono diademi,
sono calamari a la romana!

3 comentaris:

Ferreiro ha dit...

Oye, que soy de la guia Michelin y precisamente estoy en Manresa. ¡Vaya casualidad! Ni hecho a propósito. Si me das la dirección de l'Entrepà voy y pruebo los calamares.
Pero tendria que ser prontito que ya va siendo hora de hechar un bocado, como muy tarde para la cena.

Aparici ha dit...

La guia Michelin? M'agradaria apuntar-m'hi. Com hauria de fer-ho?

Ferreiro ha dit...

Oye chico, Aparicio, no es para desanimarte pero lo tienes fatal. ¿Tienes un buen enchufe?
Prueba en el taller, ¡ha, ha! ¡Ay que me parto de risa!
Parece mentira com los tiempos que corren,¡incauto, que eres un incauto!