dissabte, 19 de gener de 2013

Victor Hugo: entrepà de pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo


Aquí teniu el text del Pollastret dedicat a l'entrepà de pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo, un clàssic i tal vegada el millor de tots els entrepans. Per què el Pollastret va associar el nom d'aquest entrepà amb el del cèlebre escriptor francès?

Nosaltres també, com en Joan Morros, l'amo de l'Entrepà, buscant el sentit o si més no la relació que el Pollastret va establir entre el gran romàntic Victor Hugo, i el pernil de Jabugo, hem rellegit algunes de les seves novel·les, concretament Nostra Senyora de Paris, i voldria transcriure les paraules de l'autor en el prefaci, per tal com, a la nostra modesta manera d'entendre, dónen una mica de llum sobre el misteri d'aquesta conjunció tan sorprenent:
"Fa alguns anys que visitant o, millor dit, furetejant per l'església de Nostra Senyora, l'autor d'aquest llibre trobà, en un raconet obscur d'una de les torres, aquest mot gravat a mà en el mur: 'ANÁTKH (fatalitat).
Aquestes majúscules gregues, vetustes, negres i profundament gravades en la pedra, impressionaren vivament l'autor, no sols per certs signes propis de la cal·ligrafia gòtica impresos en llurs formes i actituds, sinó també per revelar que fou una mà de l'edat mitjana que les havia escrites, així com pel sentit lúgubre i fatal que s'hi endevinava".
(trad.R. Folch i Capdevila)


Victor Hugo
(entrepà de pa amb tomàquet i tallets fins de Jabugo)

Si reflexiono sobre el que ha estat la meva vida fins el dia d'avui,
les circumstàncies múltiples
i la complexitat d'aquestes circumstàncies múltiples
amb cada un dels seus matisos i peculiaritats,
i algunes altres coses afegides que m'han esdevingut d'excepcionals,
i el dia a dia, tan ensopit i somnolent, senzill, bonhomiós,
però no per això avorrit ni gens banal,
ans al contrari, ben ple de sensacions indesxifrables...;
si reflexiono sobre aquestes qüestions fonamentals
i ho poso tot plegat en el platet de la balança del destí,
m'adono que el pes és prou satisfactori,
i que puc dir-li a la Fortuna: la meva amiga de la sort,
el millor atzar, favor sense malícia, la bona confident...
Sí, he estat un porc afortunat!,
perquè per començar, mireu d'on vinc:
de les ubèrrimes deveses de la Sierra de Huelva!,
allà on el clima és suau i temperat,
i si fa sol i tens calor,
davall les grans alzines trobes la fresca benvolguda
que dóna confiança i benestar;
i aglans per donar i vendre, per terra, regalats,
i l'aigua que llisca per sèquies i riuets
tot fent un rebombori deliciós:
glup glups xiuxiuadissos que expliquen secretets;
i aquí salta un conill,
allà l'esquirolet s'enfila dalt d'un arbre;
la papallona ingènua, discontínua,
pessigolleja el teu musell
talment un pensament de res, una petita fantasia matinal...;
i els ocellets de tantes menes!,
que quan ve el temps primaveral
són els que més es fan sentir,
i fan tant agradable l'existència...

I mai no he treballat. Per què, si no calia?;
vivint sempre tranquil com un paixà,
en el cultiu de l'entreson i la contemplació
i les profundes reflexions, i el no fer res...;
i entre el joc, la broma, l'estirabot
i la conversa distingida i elegant
entre els companys, així han anat passat,
com un rosari de confits,
ben feliçment, tots els meus dies...
Sovint venia la metgessa a visitar-nos
-dona simpàtica i vital, d'allò més comprensiva-,
que es desvivia en atencions per tots nosaltres:
pastilles per a la tos i amb vitamines,
reforços nutritius, i les vacunes:
ai!, les antipàtiques vacunes, però...
si mai en clavar-te la injecció et pessigava algun tendó
i amb això senties una fiblada aguda,
una coïssor de déu n'hi do
que et feia mirar-la de reüll,
amb unes picadetes a l'esquena
desfeia de seguida el malentès.
I veia cada dia, ben retallada a l'horitzó,
la bonica i pintoresca vila de Jabugo.
I sentia sovint el repicar de les campanes
al capdamunt del campanar
de Santa Maria de los Remedios,
que ressonaven: ding-dong!, ding-dong!,
per la Sierra de Huelva i més amunt,
en aquell cel tan ben pintat, inabastable...
No, no ens faltava de res;
i amb tantes atencions ens atenien els humans,
que fet i fet, i ho dic amb ànim constructiu,
podríem dir que ens feien d'ajudants i de cambrers, de servidors.
I ens cantaven el fandango;
sí, ens cantaven allò de ...

Cuando salgo de mañana
antes de que el sol caliente
yo nunca dejo en mi casa
mi botella de aguardiente,
mi tocino y mi guitarra.

No lloraba por amor,
no lloraba por saber,
lloraba porque escuché
el canto de un ruiseñor
y no lo pude aprender.

Ni a tus ojos ni a tu cara
yo le encuentro explicación;
es tu belleza tan clara
que a mi me da la impresión
que eres un cuento de hadas.

Llavors, un dia, la sorpresa!
-va ser com un pastís inesperat d'aniversari!-,
van convidar-nos a fer una volta pel veïnat
damunt d'un autocar
amb moltes finestretes, molt ventilat i panoràmic;
i això, és clar, va ser una gran experiència,
i us he de dir que m'ha marcat profundament.
Recordo cada cosa, la tinc gravada en el cervell per sempre més:
el vent damunt la cara, les giragonses de la carretera,
l'emoció intensa dels sotracs i els canvis de rasant,
les meravelles del paisatge que sempre anava enrere...
I també recordo que cantàvem a cor que vols,
com un cor de rossinyols ben compassats
(els qui anàvem darrera l'autocar
portàvem la veu cantant de la cançó),
allò que tant havíem escoltat:

A mi me preguntó un juez
que de que me mantenia
y yo le dije: -Robando
como se mantiene usia,
aunque yo no robo tanto

(aquí el cant és més fluix i com de passada)

I ens van portar a un gran hotel de luxe de molta anomenada,
refrigerat, llampant, netíssim,
amb personal uniformat de color blanc,
molt ben vestits, molt, molt elegants;
allà vigilen perquè dormis i descansis,
i em van donar el millor tranquil·litzant...
Vaig dormir profundament com mai no havia dormit,
amb una son..., una son difícil d'explicar de tan... espessa, de tan... massíssa.
I en despertar, sorpresa!, sorpresa!!
Vet aquí que em trobo
ben acotxat i llescadet a dins d'un entrepà
en un llit de pa tovíssim, que dóna, ai, un benestar...!,
ficat en un aparador d'un bar
d'una ciutat que es diu Manresa...
I fent aquell balanç que se sol fer
en moments de canvis transcendents,
quan sembla que en allò que decideixes
t'hi va la salvació,
m'adono, sí, de la fortuna que he tingut...
Perquè no sóc un porc traumatitzat i venjatiu, no,
com aquells porcs de certs indrets,
que no coneixen el gust ni dels aglans,
i viuen tancats a cal i canto, i embarrats
( jo no ho he vist..., però n'estic informat:
una vegada, un porc senglar d'aquells que tot ho volten,
ens va explicar certes coses que ocorren en certs indrets...),
no viuen com nosaltres, que ens esbargim a lleure;
no saben res del gust de l'aire fresc, ni la remor de les alzines,
ni saben que és furgar la terra molla entre les fulles;
i és que... per no saber, no saben ni cantar!

Proveu-me!, tasteu a través meu
el gust finet i dolç de les alzines de Jabugo!
Proveu, proveu..., mengeu de mi...,
veureu si parlo per parlar!

Però... hi ha una cosa que no entenc.
El món és un enigma indesxifrable,
sempre hi ha un grill que desentona, i això ara mateix,
em neguiteja i em dóna un xic de mal humor...
El que no entenc... és el motiu que... aquest entrepà de mi,
si sóc naturalment un porc ibèric de Jabugo
-la prova és el que us dic, els meus records que us he explicat,
i en tinc el gust,
mireu aquí, on bona part de mi es troba ajaguda al perniler,
i van tallant, i van tallant amb gran mesura,
els dos cambrers van repartint...
La pota ho diu ben clarament, porta la marca i el segell en el tormell!-;
per què doncs, aquest poeta manresà, el Pollastret,
digueu, d'on ho ha tret?,
s'ha entestat a posar-me...
el nom afrancesat de Victor Hugo?
I la gent el creu i em diuen segons ell diu que m'han de dir!
I ho porta la pissarra dels entrepans del dia: Victor Hugo!
I quan sento els clients que diuen: Victor Hugo!,
em sento maltractat per un error imperdonable de falsa identitat,
em sento insegur, em sento trasbalsat
i dubto fins i tot, m'esbalaeix pensar-ho, dels meus orígens...

El dia que tú te mueras
no te vas a llevar na
mira si eres inocente
que crees que te va a librar
el dinero de la muerte.

Si porque subes ligero
piensas que no has de bajar,
mira las nubes del cielo,
fueron ayer agua de mar
mañana charcos del suelo.

No lloraba por amor,
no lloraba por saber,
lloraba porque escuché
el canto de un ruiseñor
y no lo pude aprender.



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Segueixo sense entendre la relació de Victor Hugo amb l'entrepà. Que hi pinta aquí la fatalitat?

Franz ha dit...

Això és confús; podrieu ser més explícit?