divendres, 1 de novembre de 2013

Alekxandr Puixkin i els duels


Temps era temps, quan els homes tenien desavinences o problemes, sovint els arranjaven amb un duel. Era una solució molt eficaç. Els protagonistes prenien les pistoles i seguien unes regles ben precises: triaven la sort del primer tret, comptaven passos, i es disparaven alternativament, i fins i tot solemnement. Tot plegat seria molt còmic, si no fos que moltes vegades la cosa acabava fatal, com en el cas del malaurat Evarist Galois, i tants d'altres...
Per  què es va perdre el noble costum dels duels? La seva prohibició va complicar molt les coses: va obligar els esperits contraris a conviure, a suportar-se, i va iniciar una nova era, l'era de la negociació. La major part dels nostres associats, que som gent pacífica, la preferim. El duel, en el fons, és violència reglamentada; i les relacions entre la violència i la migdiada, tothom ho sap, sempre han estat molt conflictives. Nous temps, noves maneres; no és casual que la desaparició dels duels coincideixi amb el naixement de la psicologia.
Puixkin va ser un home molt afortunat. Quina gran sort la de Puixkin!, es va batre en vint-i-nou ocasions, vint-i-vuit de les quals li van ser favorables. Que els seus llibres segueixin acompanyant les nostres migdiades! Els duels són molt presents a la seva obra, i sovint són duels desiguals, en els quals un dels contraris és molt superior a l'altre, com el que descriu a la seva narració El Tret:

Finalment, un dia, al ball d'un terratinent polonès, veient-lo objecte d'atenció de totes les dames i, especialment de l'amfitriona, amb qui jo tenia relacions, li vaig dir a cau d'orella una grolleria vulgar. S'enfurismà i em clavà una bufetada. Vam empunyar els sabres; les dames es desmaiaren; ens van separar i aquella mateixa nit vam anar a batre'ns en duel.
Va ser a punta de dia. Jo era al lloc indicat amb els meus tres testimonis, i esperava que vingués el meu adversari amb una paciència indescriptible. Havia sortit el sol primaveral i ja se'n notava l'escalfor. El vaig veure venir de lluny.Venia a peu, amb la guerrera penjada del sabre, acompanyat d'un sol testimoni. Vam anar al seu encontre. Es va acostar amb la gorra a la mà, plena de cireres. Els testimonis van mesurar dotze passes. A mi em corresponia disparar primer, però era tan forta l'agitació de la meva còlera que desconfiava de la certesa de la meva mà i, per donar-me el temps de calmar-me, li vaig cedir el primer tret: el meu adversari no ho acceptà. Vam decidir fer-ho a la sort: el primer li tocà a ell, etern favorit de la fortuna. Disparà i em travessà la gorra. Era el meu torn. La seva vida era per fi a les meves mans; me'l mirava amb avidesa, intentant de descobrir ni que fos una ombra d'inquietud... S'estava enfront de la meva pistola, escollint de la seva gorra les cireres més madures i escopint-ne els pinyols, que arribaven fins a mi. La seva indiferència em va treure de polleguera. "Que en trec", vaig pensar, "de llevar-li la vida, si no li té cap estima?" Una idea maligna em va passar pel cap. Vaig abaixar la pistola.
-Sembla que ara no esteu gaire per la mort -li vaig dir-, feu el favor d'esmorzar, no us voldria molestar.
-No em molesteu gens ni mica -respongué-, feu el favor de disparar o el que més us abelleixi; el tret resta vostre i jo estaré sempre a la vostra disposició.
Em vaig adreçar als testimonis, dient-los que no tenia intenció de disparar, i així acabà el duel. 
(El Tret. trad. Jaume Creus. Adesiara Editorial)

4 comentaris:

L'Emprenyat de Sant Hipòlit ha dit...

En canvi, jo conec un psicòleg que solucionava els conflictes a cop de pistola!

Desiré ha dit...

Mon amour, de quina mena de pistola estàs parlant?

Anònim ha dit...

Desiré, t'estimo...

El Rellotger ha dit...

De debò? M'encanta aquest psicòleg!