dimecres, 20 de novembre de 2013

Lev Tolstoi, una bona cura pel mal d'escriure


Després de llegir "El pare Sergi", de Lev Tolstoi, ha canviat el clima de l'Associació. És la història de l'Stepan Kassatski, que poc abans de casar-se ho va abandonar tot, una carrera brillant, una dona influent, i es va fer monjo. Hi ha uns quants associats, de fet pràcticament tots (tos i totes!), que últimament els ha agafat la dèria d'escriure (coses del Secretari, han fet no sé quin curs de no sé que), i vinga fer-se llegir i demanar opinions dels seus treballs. "Què us agafa?", els deia jo. De debò, una llauna. Però amb aquest llibret, en Lev ha situat tothom en el seu lloc. És una lluita implacable, sense concessions de cap mena, contra l'autocomplaença, contra això que avui anomenem l'ego. Com acaba Stepan Kassatski, el pare Sergi? Que fins i tot li fa nosa de ser monjo i es fa eremita, i després també li fa nosa de ser eremita i es fa rodamón.
"Kassatski va passar així vuit mesos, al novè mes el van detenir a una ciutat provinciana, en un asil on pernoctava amb els pelegrins, i com que no tenia passaport el van portar a la policia. Quan li preguntaven on tenia els documents i qui era, responia que no tenia papers i era un servidor de Déu. El van considerar com a vagabund, el van processar i el van deportar a Sibèria." (trad. Xènia Dyakonova, ed. Debiaix)
En Lev és un escriptor molt i molt seriós, i quan el llegeixes et porta de dret a la qüestió principal. No conec cap escriptor que es trobi més allunyat que ell de la literatura de l'entreteniment. Després de llegir El pare Sergi, els associats, és clar, han deixat d'escriure i s'han tornat silenciosos i humils. Em sembla que estan molt desconcertats.
En Lev era un radical; però, arribava a ser un enemic del gènere humà? De la societat del seu temps, sí. Escolteu el començament de Resurrecció:

"Endebades els homes, apilats a centenars de milers damunt d'una llenca estreta, cercaven de mutilar la terra damunt de la qual s'atapeïen; endebades la cobrien de pedres perquè res no hi pogués germinar; endebades grataven cada bri d'herba, fumaven l'aire amb el carbó i el petroli; endebades tallaven els arbres, foragitaven els animals i els ocells; la primavera era la primavera també a ciutat. El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant a la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners, desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms, estaven alegrement enfeinats amb els seus nius, i les mosques, calentes del sol, borinotejaven damunt les parets. Tot era esclatant; tant les plantes com els ocells, com els insectes, com les criatures. Solament els homes -els grans- continuaven turmentant-se i posant-se paranys mútuament. Consideraven que no era sagrat i important aquest matí de primavera, aquesta beutat divina del món creat per a la felicitat de tots els éssers vivents (beutat que els predisposava a la pau, a la unió i a l'amor); era important i sagrat per a ells imaginar una pila de mitjans per esdevenir amos els uns dels altres."
(trad. R. Llates i A. Maseras, edicions Proa)


5 comentaris:

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

Benvolgut President, això vostre sí que és ficció i literatura. Sou un desagraït!

Rita ha dit...

Misògen!

El Rellotger ha dit...

Ara sí que has begut oli!

Franz ha dit...

Jo pensava que els meus textos us havien agradat...

El President ha dit...

Perdoneu, no m'he explicat bé, volia dir justament tot el contrari.
No sigueu tan susceptibles! (i susceptiblas! Ha ha!) Endavant amb l'escriptura, que amb això no feu mal a ningú!