diumenge, 28 de desembre de 2014

L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson





Ara tenim un lloro. Un altre dia us explicaré com ha arribat fins al nostre balneari, però el cas és que em recorda molt el lloro d'en John Silver, el de l'Illa del Tresor, el Capìtà Flint. Aquí ningú no sap res dels costums d'aquests ocells exòtics, ni què mengen i beuen, ni com se'ls ha de tractar. És per això que estem llegint el llibre, per il·lustrar-nos.
Escolteu:

-Vine aquí,  Hawkins -deia-; vine a fer-la petar amb en John. Ningú no és tan ben rebut com tu, fill. Seu aquí i escolta les novetats. Aquí el Capità Flint..., el meu lloro es diu Capità Flint, en honor del famós bucaner..., ens pronosticarà que aquest viatge serà un èxit. ¿Oi que sí Capità Flint?
I el lloro deia, amb gran rapidesa: "Peces de vuit! Peces de vuit! Peces de vuit!", fins que et pensaves que es quedaria sense alè o fins que en John li tapava la gàbia amb el seu mocador.
-Aquí on el veus, Hawkins -deia-, aquest ocell pot ser que tingui dos-cents anys; la majoria no es moren mai, i ni el mateix dimoni ha vist tantes maldats com ell. Ha navegat amb l'England, el capità England, el pirata. Ha estat a Madagascar, a Malabar, a Surinam, a Providence i Portobello. Va veure rescatar els galions carregats de plata. Allà es va aprendre això de "Peces de vuit", i no és estrany: tres-centes cinquanta mil, n'hi havia, Hawkins! I a l'abordatge del Virrei de les Índies, va estar..., a les costes de Goa..., i el veus aquí i diries que acaba de sortir del niu. Però has ensumat pòlvora, ¿oi, capità?
-Proa enfora i endavant! -xisclava el lloro.
-Si n'és de murri... -deia el cuiner, i es treia un terròs de sucre de la butxaca i l'hi donava, i llavors l'ocell picotejava els barrots  de la gàbia i engegava uns renecs d'una perversitat increïble.
-Ja ho veus, noi -afegia en John-: qui remena quitrà se n'empastifa els dits. Aquest meu pobre ocell innocent renega com un carreter, i ja pots estar ben segur que no sap el que es diu. Davant d'un capellà renegaria igual.


Com veieu, el text dóna algunes pistes sobre l'alimentació i la durada de la vida d'aquests ocells, i el més interessant, la seva capacitat d'aprendre i repetir. Però, llegint llegint, ens hem interessat cada vegada més en el tresor.

Escolteu una estona el malaurat Ben Gunn:

Doncs mira, Jim: jo he portat una vida tan dura que et faria vergonya de sentir-ho. ¿Diries mai, per exemple, que vaig tenir una mare gaire piadosa, veient-me a mi? -va preguntar.
-Doncs no, no exactament -vaig contestar jo.
-No, ¿oi? -va dir-. Doncs vaig tenir una mare piadosa, i molt. I jo era un noi educat i piadós, i sabia recitar el catecisme tan de pressa que no hauries distingit una paraula d'una altra. I ja veus com he acabat, Jim... I tot va començar jugant al mig penic sobre les consagrades tombes d'un cementiri! Així és com va començar tot, però vaig anar molt més lluny. La meva mare ja m'havia avisat; ella ja veia venir el que passaria, aquella santa! Però és la Providència qui em va fer venir a parar aquí. Hi he estat rumiant molt en aquesta illa solitària, i he tornat a la devoció. Ja no em veurà tastar més el rom..., tret d'un ditet per brindar, naturalment, així que en tingui la primera ocasió. He decidit fer bondat, i sé quin és el camí. I a més a més, Jim... -va afegir, mirant a tots cantons i abaixant molt la veu-, sóc ric.

(Quaderns Crema. Trad. Joan Sellent)


6 comentaris:

El Rellotger ha dit...

La meva mare també era molt pietosa. Ara que s'acaba l'any, proposo un brindis per les mares pietoses!

François ha dit...

I jo, proposo brindar pels bons propòsits!

Rita ha dit...

I jo pels pares pietosos

Aparici ha dit...

Caram, quanta deboció barrejada amb la beguda! M'aclapara.

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

Devoció? O potser volieu dir deboció?

Aparici ha dit...

I torracollons, com s'escriu?