dijous, 2 d’abril de 2015

De Bertran de Born: Ieu m'escondisc, domna, que mal no mier.



Ara farem una petita baixada a l'infern; i dic petita perquè serà breu. Anem amb bitllet d'anada i tornada.
Dels poemes de Bertran de Born se'n desprèn que era un home molt bel·licós. Per això en Dant el va situar a l'inferno (en el cercle vuitè i a la fossa novena!). En una nota de traducció,  Josep Maria de Sagarra diu: "és aquest passatge un dels moments més grandiosos i més patètics de l'infern". Em sembla que sí, que l'encerta, escolteu:

Doncs veia, i sembla que l'estic veient,
un escapçat que anava caminant
com tots els altres del ramat sofrent.

El cap tallat, dels seus cabells penjant,
a la mà duia, a guisa de llanterna,
i deia: "Ai las!", i ens 'nava contemplant.

D'ell mateix feia a si mateix lluerna,
i dos eren en un i un era en dos.
Com ésser pot, ho sap Qui així governa!

I en tocar el pont el bust esgarrifós,
aixecà el braç i ens acostà la testa
perquè sa veu entenedora ens fos,

que fou: "Guaita bé el càstig, i contesta,
tu que estàs viu i vas veient els morts,
si aquí pitjor turment encara resta.

I perquè tu de mi duguis records,
sàpigues que jo sóc Bertran de Born,
el qui al rei jove donà mals conhorts.

A pare i fill, contraris vaig fer un jorn:
entre Absaló i David, no en major mida
Aquitofel de l'odi abrandà el forn.

I per haver partit gent tan unida,
partit jo porto el meu cervell, ai las!,
de l'espinada d'on li ve la vida,

complint-se el tal faràs, tal trobaràs".

(trad. Josep Maria de Sagarra)


Bertran de Born, company, com que estem una mica esgarrifats amb la vida que portes en els soterranis de la Divina, ens agradaria redimir-te;  per això hem triat el teu escondit, un poema d'amor,l'únic escondit conservat de tota la literatura provençal:


Ieu  m’escondisc, domna, que mal no mier
de so que·us an de me dich  lauzengier;
per merce·us prec qu’om no pouscha mesclar
lo vostre cors fi, leial, vertadier,
umil e franc, cortes e plazentier
amb me, domna, per menzonjas comtar.

M’excuso, dona, que mal meu no és,
d’això que han dit de mi els llagoters;
per mercè us prec que hom no pugui mesclar
el vostre cor fi, lleial, vertader,
humil i franc, plaent i falaguer,
amb mi, dona, per mentides contar.

Al primier get perd’ieu mon esparvier,
que·l m’aucian el ponh falco lanier
e porten l’en, qu’ ieu·l lor veia plumar,
s’ieu non am mais de vos lo consirier
que de mul’autra aver lo desirier
que·m do s’amor ni·m retenha al coljar.

Al primer embat perdi el meu esparver
del puny occit per un falcó llaner,
que se l’emporti i el vegi plomar,
si jo el record de vos no vull haver
abans que una altra em doni el seu voler
i el seu amor, i em retingui a colgar.

Autr’escondich vos farai plus sobrier,
e no mi puosc  arar plus d’encombrier:
s’ieu anc falhi ves vos neis del pensar,
quan serem sols en cambra o dintz vergier,
falha·m poders deves mon companhier
de tal guisa que no·m puosch’aiudar.

I una altra excusa us vull fer saber,
i res no sé trobar de més advers:
si mai us he faltat, ni en el pensar,
quan serem sols en cambra o en verger,
perdi el tremp devers la partenier
i així en res no la pugui ajudar.

S’ieu per jogar m’asset pres del taulier,
ja no·i puoscha baratar un denier
ni ab taula presa no puoscha entrar,
anz get ades  lo reir-azar derrier,
s’ieu autra domna deman ni enquier
mas vos, cui am e desir e tenh char.

Si per jugar m’assec prop del tauler,
no pugui baratar-hi ni un diner,
i en taula presa no pugui entrar,
i tregui als daus el resultat darrer,
si d’altra dona em faig tafaner
fora de vos, a qui desitjo amar.

Senher sia ieu de chastel parzonier
et en la tor siam quatre parier,
e ja l’us l’autre no·ns poscham amar,
anz m’aiann ops totz temps arbalestier,
metg’e sirven e gachas e portier,
s’ieu anc aic cor d’autra domna amar.

Sigui senyor d’un castell parçoner
i en el fort  siguem quatre parcers,
i els uns i els altres no ens puguem amar,
i ens calguin sempre un munt de ballesters,
metges, servents, i guardes i porters,
si jo he volgut una altra dona amar.

Ma domna lais per autre chavalier,
E puois, no sapch’s que m’aia mestier;
E falha·m vens, quan serai sobre mar;
En cort de rei mi batan li portier;
Et en cocha fassa·l fugir primier,
Si no mentit cel qu·us anet comtar.

Em deixis, dona, per altre cavaller,
sense saber en què m’has de menester;
i em falti vent quan sigui sobre el mar;
en cort de rei m’estovin els porters;
i en lliça sigui, a fugir, primer,
si no ha mentit aquell qui us ha parlat.

Domna, s’ieu ai mon austor anedier,
bel e mudat, ben prenden e mainier,
que tot auzel puoscha apoderar,
cinh’e grua at aigro blanc e nier,
volrai lo donc  mal mudat, galinier,
gort, debaten, que no puoscha volar?

Dona,  si tinc un astor aneguer,
bell i mudat, ensenyat i gens fer,
que de tota au es pugui apoderar,
cigne i grua, o ocell garser,
voldria’l jo, mal mudat, galliner,
gras, alatort, que no pugui volar?

Escut al col chavalc ieu ab templer
e port sallat chapairo travesier
e renhas breus qu’om no puesch’alongar
et estreups loncs en chaval bas, trotier;
et a l’ostal truep irat l’ostalier,
si no·us menti qui·us o anet comtar.

L’escut al coll, sota temps borrasquer,
cofat el cap amb barret travesser,
les regnes curtes no pugui allargar,
amb estreps llargs i cavall baix, troter;
i a l’hostal trobi irat l’hostaler,
si no ha mentit aquell qui us ha parlat.

Fals, enveios, fe-mentit, lauzengier,
puois ab midons m’avetz mes destorbier,
be lauzera que·m laisssassetz estar.

Fals, envejós, fementit, llagoter,
ja que amb nosaltres heu estat barroer,
seria bo que em deixéssiu estar.


(trad. Salvador Giralt)

1 comentari:

Aparici ha dit...

President, ara que ve el bon temps, per què ens parleu de l'infern?