El centímetre cúbic de la sort. Viatge a Ixtlan, de Carles Castaneda

 

 

El nostre Literat es troba en hores baixes i voldríem ajudar-lo. Es veu que mai no aconsegueix editar les seves novel·les. No ho diu, però tothom sap que està molt deprimit. Vam contractar-lo per tal de donar una mica de volada a la Societat, fins i tot per donar-nos a conèixer en algun rotatiu a través d'articles d’un cert nivell..., en fi; però tot i que s'escarrassa cosa de no dir, de moment ha escrit ben poques pàgines; a més, ningú no les ha vist. Sobre què escriu? No ho sabem. Suposadament sobre nosaltres. Sí, és clar, però...

 És per aquest motiu que hem organitzat alguns debats. A la vista dels resultats no ha estat una bona idea. A la Societat hi ha una certa confusió mental. A més, entre els associats, no sé com dir-ho, no voldria ofendre ningú, hi ha massa defectes i poques virtuts. Sobretot l'enveja —tan verda i enganxifosa—, per no parlar dels altres... pecats majúsculs. Com a bon president sovint faig crides a la reflexió, els ho demano tan educadament com puc. Els demano que pensin, que reflexionin, però no em fan cas, no volen fer-ho. O potser no en saben... A més, no hi ha respecte. Els jovenets —i que per cert ja no ho són tant— massa vegades tenen un comportament insofrible. Quina sort tenim de les migdiades!

 Avui mateix parlàvem de la sort perquè el nostre Literat diu que la necessita i que l'espera; i parlant parlant ha vingut al cas allò del centímetre cúbic. Alguns dels associats comencem a tenir una certa perspectiva, i d'aquests la majoria van llegir el que calia llegir en el seu moment, de manera que estem al cas. D'altres, els jovenets, ni flowers! No sabien de què parlàvem. I com sigui que la Rita ha dit:

 —Què dieu què?

 —El centímetre cúbic de la sort! La sort compactada en un centímetre! -he aclarit.

 —Un centímetre cúbic... de sort?

 —Esteu ben tocats de l'ala! —l'ha abonat la Lulú.

 He hagut d'anar personalment a la biblioteca a despenjar el llibre .

—Aquí el tenim! —els he dit mostrant un exemplar de "Viaje a Ixtlan de Carlos Castaneda, una edició de butxaca, molt poca cosa, de Fondo De Cultura Económica, que és una traducció al castellà de l'original: Journey to Ixtlan. The lessons of Don Juan, feta per Juan Tovar.

 Els he llegit els paràgrafs on parla de la cubicació de la sort, traduint directament al català, però en atenció al nostre Literat —per animar-lo, per despertar el seu optimisme— he canviat la paraula guerrer per escriptor.

 “—Hi ha una cosa que hauries de començar a tenir en compte —va dir don Juan—. Jo en dic el centímetre cúbic de la sort. Tots nosaltres, escriptors o no, tenim un centímetre cúbic de la sort que de tant en tant salta davant nostre. La diferència entre un home comú i un escriptor és que l’escriptor se n’adona, i una de les seves feines consisteix a estar despert, esperant amb deliberació, perquè quan salti el seu centímetre cúbic tingui la velocitat que es necessita i l’habilitat per agafar-lo.

               >La sort, la bona fortuna, el poder personal, o com vulguis dir-ho, és un estat peculiar de coses. És com un palet que surt davant nostre i ens invita a arrancar-lo. Normalment estem massa ocupats o preocupats, estúpids, mandrosos, i no ens adonem que és el nostre centímetre cúbic de la sort. Un escriptor, en canvi, sempre està alerta i dur, i té l’elasticitat, i l’habilitat que es necessita per agafar-lo.

               —És la teva vida dura i ajustada? —va preguntar-me de sobte don Genaro.

               —Crec que sí —vaig dir amb convicció.

               —Et creus capaç d’agafar el teu centímetre cúbic de sort? —va preguntar-me don Juan en to incrèdul.

                —Crec que és el que faig contínuament —vaig dir.

               —Jo crec que només estàs atent a les coses que coneixes —va dir don Juan.

               —Potser m’estic enganyant, però de debò que crec que actualment estic més despert que en qualsevol altra època de la meva vida! —vaig dir. I parlava de debò.

               Don Genaro va assentir, aprovant.

               —Sí, va dir suaument, com si parlés amb ell mateix. Carlitos està molt compacte i absolutament despert.

               Em feien el joc. Vaig pensar que potser els havia molestat la declaració de la meva suposada condició de compacitat.

               —No volia presumir —vaig dir.

               Don Genaro va alçar les celles i va eixamplar els narius.  Va mirar el meu quadern i va fer veure que escrivia.

               —Crec que en Carlos està més compacte que abans —va dir don Juan a don Geraro.

               —Potser està massa compacte —va dir don Genaro.

               —Segurament —va afirmar don Juan.

               Vaig romandre callat. No sabia què dir. "