En el món vegetal passa el mateix que amb els humans, està cosit d’ensurts. Els vegetals no criden però els pateixen. És la Natura que no para. L’ensurt, que fa tan cara l’existència, també tenalla els vegetals.
El vaig plantar que era un plançó. El vaig regar tres anys seguits moltes vegades. Cada any l’esporgava en venir el fred mentre ell dormia el son profund de l’ataraxia vegetal. I quan tornava el temps de la vida i de l’acció, els nous brots brillants i tendres em feien saltar el cor com unes castanyoles; i encara més, després, quan els raïms color carbó feien un vi que trasbalsava l’esperit dels convidats a casa, sovint bastant assedegats, tot s’ha de dir. La perla de la vinya, el millor cep.
Però mira com l’adversitat malagradosa moltes
vegades treballa en contra dels millors. Li va caure al damunt un pollancret
que les secades rigoroses de tres estius seguits havien mort. Els corcs infatigables
es van cruspir la soca i un cop de vent va fer la resta: la tramuntana el va tombar
i la fatalitat el va fer caure al seu damunt.
Aparentment no havia passat res: el cep
semblava intacte: sencer, sense trencalls. Però se’l va endur l’ensurt.
La mort de l’un va caure a pes
damunt de l’altre, i va espantar-lo tant que es va morir.
El va matar un ensurt, el cep
impressionable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada