Un poema de Hui-Neng, el Sisè Patriarca del Budisme Ch'an

El poema que voldria posar a la vostra consideració és una estrofa de Hui-Neng que és una resposta a una estrofa anterior de Shen-hsiu. El Cinquè Patriarca del Budisme Ch'an buscava un successor i per tal de posar a prova els seus deixebles els va demanar que escrivissin un poema; ho va fer amb les següents paraules:
"La qüestió del neixament i de la mort és una qüestió que els habitants d'aquest món ens hauríem de prendre molt seriosament. Tots vosaltres us passeu el dia buscant la manera de fer créixer les vostres virtuts i, no obstant, no feu res per abandonar l'oceà de la infelicitat del neixament i de la mort. Si la vostra pròpia naturalesa està confosa, com podran salvar-vos les benediccions? Que penetri cada un de vosaltres en la seva pròpia saviesa; capteu la naturalesa perspicaç de la vostra ment essencial, i composeu una sola estrofa amb la qual em pogueu mostrar tot el que heu arribat a comprendre. A aquell que hagi comprès el significat últim, li donaré el meu mantell, l'ensenyament, i el proclamaré el Sisè Patriarca".
Shen-hsiu, el deixeble eminent que tothom pensava que seria el seu successor, va escriure:

El cos és l'arbre de la il·luminació,
la ment és com un mirall molt clar amb peu.
Poleix-lo amb diligència una vegada i una altra
sense deixar que en ell s'hi acumuli la pols.

Hui-Neng era un llenyataire que treballava pels monjos i no sabia llegir ni escriure. Es va fer llegir el poema i va dir que ell també en tenia un:

La Il·luminació originàriament no té cap arbre,
ni existeix cap peu per aquest mirall clar.
Originàriament no existeix sinó el buit;
on podria acumular-se la pols?

I els qui llegien aquests versos es deien els uns als altres:
-És increible! Ningú no es pot fiar de les apariències! Com hem pogut tenir aquest home, un bodhisattva viu, treballant de criat per nosaltres tot aquest temps?
En veure la sorpresa i admiració de la multitud, el Patriarca va tenir por que algú li pogués fer mal, de manera que va esborrar l'estrofa amb la seva sabatilla i va dir:
-Això seguix sense ser la total percepció de l'essència.

(adaptació lliure del Sutra de l'altar de Hui-Neng)

Fait divers, un poema de Narcís Comadira

Sóc el Lletraferit de Manlleu i us escric des de la biblioteca pública. M'agradaria que tornéssim a la poesia. Ja n'hi ha prou de receptes de cuina, olives, tapes de caragols amb salsa i sense salsa, i altres coses semblants! He trobat un poema de Narcís Comadira que fa anys va publicar el diari La Vanguardia i que em va entusiasmar tant que vaig anar corrent a comprar les seves obres completes que en aquells dies eren acabades d'editar amb el nom Formes de l'ombra. Ah, quin grandíssim poema! I quina decepció no trobar-lo a les obres completes, no trobar-lo perquè no hi és, i doncs, ningun poema que li fes costat!

Mira que els rius ja pugen les muntanyes,
com serps que, al sol, abans somortes, brillen.
Hi ha un cocodril, al jardí, que pastura,
i un ós polar assegut a la cuina.

Mira que el mar s'ha fet de melmelada
i els petroliers deixen anar merenga.
Passen avions carregats de ginesta,
plouen cascalls damunt de les palmeres.

Mira les pedres, toves com mantega.
El foc no crema. La llum s'ha fet fosca.
El sol és blau com una flor d'obaga,
la lluna escalfa un vol de papallones.

Mira els deserts, verds i humits com les prades,
plens de ciutats voltades de xicrandes.
Els llacs són de brillants, els peixos canten.
Les gavines caminen com iguanes.

Mira un tractor com sega a l'autopista.
Les vaques mengen sorra i fan llet negra.
Les mares tenen cries d'hipopòtam
i els pares són estúpids com un plàtan.

Mira com criden els muts de la terra.
Els cecs hi veuen i corren els coixos.
Ja no hi ha guerres, ni fam, ni ruïnes,
i els morts s'aixequen de dins dels sepulcres.

Tot això et dic, però tu res, no m'escoltes.

-Sé com va el món. Tu només vols que et miri.

La Salsa Verda segons el Libre de Sent Soví

Bon dia a tothom. Sóc en Marmitó de can Soques, i em plau, amb el permís del President, d'escriure en aquest aparador la recepta de la confecció de la Salsa Verda tal com s'explica en el Libre de Sant Soví. Allò que deiem dels caragols..., ben cuitets i adobats amb salsa verda són immillorables!

CAPÍTOL CLXVII QUI PARLA COM SA DEU FFER EN ALTRA MANERA JURVERT HO SALSA VERT

Si vols ffer salsa vert, ages ffulles de jurvert ab tot lo tendre, e lleve'll e axugue'l al sol o sens sol. E puys pique'l ffort ab canyella, clavels, gingebre, pebre, avellanes torrades, a mesura de quasquu. E tasta-ho, que si a la una cossa sap, que hi metes de la altra. E destrempa-ho ab vin blanch ho quin se vuylla, e ab vinagre, e que lo vinagra hi sàpia més. E pot-hi hom metra pa torrat mullat ab vinagre, e mel ho sucre ha hom deliquat, o arop.

bon profit!

Joan Roís de Corella

MOURÀ'S CORRENT LA TRAMUNTANA FERMA... de Joan Roís de Corella

Benvolgudes i benvolguts, em plau de presentar-vos aquest poema profund i arravatat d'en Corella, amb la intenció de provocar un canvi d'actitut en el consistori de la migdiada. I permeteu-me que sigui més clar: ja comença a ser cansat de llegir tanta conversa absurda i tanta tonteria!; els comentaris que hem hagut de llegir últimament no em semblen a l'alçada del nostre bloc. Us recordo que som una associació cultural, i això demana un mínim de nivell.
Espero que la passió i el to elevat del llenguatge del poeta us faci reflexionar.

Moura's corrent la tramuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perndrà la forma,
ans que jamés de mi seau servida.
E lo meu cos, del prim cavell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra;
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir: "Bon pos" a l'ànima maleita
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
E si és ver vós diguí mai senyora,
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l'esmente,
ans del tot ras, de les penses humanes,
sia passat, com un vent, lo meu ésser.
Tinguen per fals lo que fon de mon viure
e res de mi en lo món no hi romangue,
e si per cas del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges.
Prenga'n cascú la part d'una centilla
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre;
que el món finit no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que io mai ressuscite.

LO PROCÉS DE LES OLIVES de Bernat de fenollar i Joan Moreno

Han arribat les vacances d'estiu, molta gent en fa, i es nota perquè en els llocs on no hi ha turisme les coses van al ralentí. El millor de les vacances és avorrir-se una mica. Ara us proposo un tros d'aquest poema estrany i soporífer, una de les coses més sorprenents que he llegit mai, molt apropiat per a les migdiades d'estiu. No m'estranyaria que a més d'un, com una mena de sunami silenciós, el portés directament cap a les profunditats del son profund. Olives, genives, pinyol, caragol...


"Bernat Fenollar:

De vos i de mi, lo temps assegura
a l'home celós de mal sospirar:
car tot nostre fet està en parlar,
cercant lo descans d'enuig e tristura.
Per què vull saber, menjant vós olives,
lo com de aquelles traeu lo pinyol,
ni com, de la closca, lo txic caragol;
que fer io no ho puc sens dents ab genives.

Joan Moreno:

D'olives lo past és fina pastura:
molt més que lo sucre se pot desitjar;
io no só en temps de renunciar,
car fort en mi sent rebrotar natura,
e tinc gran desig de dolces olives
que, ab gran sabor, llançàs lo pinyol,
menjant per lo gust d'un bell caragol
que tinc molt guardat per fregar genives.

Bernat Fenollar

Puix tan bé glosau la mia textura,
i ab seny equívoc voleu postillar,
io em dubte que el brot que us veu rebrotar
retinga virtut, ni menys la verdura;
i ab tan flac rotllo, de tan forts olives,
no crec que mai oli tragau del pinyol;
si banya no trau vostre caragol,
doncs, ¿com poreu mai fregar-ne genives?

Joan Moreno

Io no em maravell de vostra pintura,
ni de la tenor de vostre cantar,
que vós me vullau com a vós jutjar:
segons vostre text vós feu la lectura.
Si vós no podeu menjar les olives,
io tinc fermes dents per traure el pinyol,
i, treta la banya, lo viu caragol
fa créixer saliva per boca i genives.

Bernat Fenollar

Fengir de potència edat tan madura,
aquesta raó no vull decretar;
consell tan lloat no es deu oblidar:
Cognosce te ipsum, car és gran cordura.
I així jutjareu ab tendres olives
lo quant poc campeja lo corcat pinyol,
i el calapatenc, mústiu caragol,
si pot fer bocí que uomple genives.

Joan Moreno

Segons vostra fe i per conjectura,
resurrecció no es deu gens dubtar:
demostren virtut de ressucitar
la vista i el toc de bella figura.
Tal propietat tenen les olives:
que fan gros bocí d'esmortit pinyol,
i alçar lo cap al fluix caragol,
cercant aquell lloc on són les genives.

Bernat Fenollar

Alçar pot lo cap, mas no serà dura
la carn que de aquell per abarrinar
l'esmortit pinyol; pot vida cobrar,
mas força no pas d'obrir tancadura.
Deixau, doncs, als jóvens aqueixes olives,
i vós, com a vell, salvau lo pinyol;
reclam és de guatlles vostre caragol,
tan fluix com dieu per rompre genives.

Joan Moreno

D'aquestes olives feta feixadura,
gens vós no dubteu que fa revivar:
que ab medicina així singular,
lo vell bé porà llimar la clausura.
Vós feu mal juí contra les olives,
de l'arbre d'amor bell fruit sens pinyol,
car fan escalfar lo fred caragol
i entrar sens empatx de dures genives.

Bernat Fenollar

Del llibre d'amor és llei i escriptura
que, tan tost que l'hom se coneix passar
lo punt i lo terme del seixantenar,
se deixe d'amors, ni en prenga procura.
Inhàbil és fet per a tals olives,
ni per a mai traure d'aquelles pinyol,
la vella virtut de tal caragol,
e, doncs, avorrir deuen tals genives.

Joan Moreno

Aquell gran esplet que molts desnatura
en la juventut, per molt praticar,
a la velledat no dexia plegar
virtut natural, mas fa que poc dura;
doncs, si em so guardat per a tals olives,
sembrant sens excés llavors del pinyol,
miracle no és al vell caragol
restar-li virtut d'entrar per genives.


continuarà...

I el que queda del pastís a l'endemà

Un pastís d'aniversari

Benvolguts associats. Per tal d'aturar certs rumors que diuen que estic de vacances a les illes Caiman, us trameto aquesta fotografia. Estic aquí, ben a prop vostre, celebrant el meu aniversari. I en relació als greus problemes que hem patit últimament (que ens han fet fora del Palauet del Seminari, que no sabem on anar), hi estem treballant, i no tingueu cap dubte que aviat trobarem una solució.

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res..., un poema de Pere Torroella

Sóc la Rita. El President ens ha abandonat i fa vacances (vacances pagades per cert, segons diuen els rumors). Aquest poema que ara ve és dedicat a l'Aparici, que tots sabem de quin mal pateix. Ànim, amic; salut i bones amors!, com deia en Turmeda. Aparici, sempre que ens deixis i no ens apartis amb les teves guitzes desastroses, et farem costat.

No sent, ne veig, ne oig, ne conec res,
ans m'és semblant que en aquest món no sia;
voler fer juí ab la raó és demès,
que, com més pens, més mon seny se desvia.
O io no só, o no es pot fer que sia
res del passat semblant del que és present.
En so d'estrany mir tot quan fa la gent,
e mon semblant representa follia.

Per sentiment he perdut lo sentir,
que pler no em val ne em mou malenconia;
mes noves són variant de patir,
mostrant que fon d'aquest meu dan la guia.
Entre bo e mal mon juí res no destria,
sols me regesc per l'instint de natura.
Apoderat, de dolor perdí cura,
que mon semblant representa follia.

Sol bast sentir que he mon desig perdut,
per desitjar lleixant la fantasia,
car acte tal em fa devenir mut,
mirant aquell al record que solia.
Llavors somniï despert, e que dormia;
ab dret sentir, plorant conec que só,
e, despertat, retorn sens passió,
e mon semblant representa follia.

Los ulls, lo cor, lo seny e lo voler
e el pensament que Amor dins ell nodria,
van esperduts, abstrets de llur poder,
seguint Amor, no sabent per qual via.
E, si per cas negú d'ells se canvia,
volent mostrar de mon estat la contra,
tots los restants ensems li vénen contra,
e mon semblant representa follia.

Bé de mos mals que per veure tenia
los béns que absent han mon seny desviat,
dels dans preniu, no de mi, pietat
pus mon semblant representa follia.

L'educació sentimental de Gustave Flaubert, i Mossèn cinto Verdaguer

Ara que ha arribat l'estiu de debò i al vespre s'està tan bé a fora, el nostre Lletraferit de Manlleu ha organitzat unes lectures en veu alta al Jardinet dels Lliris. Aquesta nit passada ens ha llegit el primer capítol de l'Educació Sentimental, i el que ha provocat més sensació entre el grupet que l'escoltava és la presència de l'arpista. A bord d'un vaixell que navega pel Sena, entre una multitud de persones de tota mena i condició, "un arpista esparracat descansava, recolzat en el seu instrument". I després, ho sentireu de seguida, el músic pren protagonisme i es posa a tocar i a cantar. Aquest fet ha provocat expectació entre els qui l'escoltàvem, perquè encara teníem fresca a la memòria la recitació que el nostre Lletraferit va fer del poema l'arpa de Mossèn Cinto Verdaguer, i la polèmica que va generar perquè alguns dels oients van expressar que allò no podia ser, la presència d'un arpista de Nàpols a la porta d'una l'ermita a tocar de Folgueroles; i deien despectivament que era una invenció més del mossèn. I és clar, la polèmica estava servida perquè en el sí de la nostra associació hi ha una profunda divisió entre els addictes al mossèn i els seus detractors. I vet aquí que pocs anys abans, el gran Flaubert situa un arpista en el començament de la seva Educació Sentimental...

"Ressonaren els sons d'una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l'intèrpret de l'instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnous hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l'arpista es tirà els llargs cabells darrera l'esquena, estirà els braços i es posà a tocar.
Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d'estrelles. L'home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d'un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s'inclinaven fins a la vora de l'aigua; passava un corrent d'aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d'una manera vaga. Quan s'acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d'un somni". (trad. Lluís Maria Todó)

I ara la versió de mossèn Cinto, on la mare del poeta li demana a l'arpista que toqui per la Mare de Déu:

A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d'amor i crits d'hosanna...