A propòsit d'un sonet de Carles Fages de Climent ¿Com podria ésser jo si fos un altre?

Avui anirem directament a allò que és essencial. El poeta de Figueres, en aquest sonet filosofal hi toca més que mai. ¿Com podria ésser jo si fos un altre? Bona pregunta..., i tant, una pregunta de les bones... I en tinc moltes més: són de debò les ànimes de la nostra associació? O sigui, aquesta venerable associació que em digno presidir..., i que sovint realitzem migdiades memorables, gairebé apocalíptiques, existim?, hem existit mai? I en el Món, en el gran Món,  hi ha algú..., alguna intel·ligència...? Són preguntes que fan reflexionar. Els subjectes, les persones..., l'Aparici, per posar un exemple..., quin misteri el nostre Aparici!; és... alguna cosa més que una simple apariència; i fins i tot... podríem afirmar que és... una persona?, podríem afirmar que som persones?; vull dir..., metafísicament, s'enten; o sinó físicament, que això també correspon. I si no és una persona..., oi que fa voltar el cap? Si no és... Sí, Aparici, no t'ho prenguis malament, ja sabem que tens molt de caràcter, però... realment, ets algú? I el nostre benvolgut Lletraferit de Manlleu? Per no parlar de l'Emprenyat de Sant Hipòlit... A vegades semblaria que sí..., d'altres vegades semblaria que no... Ah, no sé què pensar! ¿Com podria ser jo si fos un altre? Preguntes, preguntes sense fi...

Jo sóc com sóc i em dol d'ésser talment,
però, senyors, si fos d'una altra guisa,
o renegava de la meva gent
i d'ésser fill d'Ignasi i de Lluïsa;

si no aguantés el buf del propi vent
o em decantés com el torrell de Pisa,
o bé a manlleu d'una aliena ment,
donava vela a una novella brisa.

Faig com el faig que es purifica al foc,
fidel als daus de vori del meu joc,
i als putxinel·lis d'un petit teatre.

Si ara filés entorn d'un altre fus
i per més veu deixés el trobar clus,
¿com podria ésser jo, si fos un altre?

Sòcrates s'assemblava als silens amb l'interior farcit d'estàtues.

Com veieu no em desvio de Plató i els seus escrits sobre Sòcrates. Escolteu el que diu Alcibíades sobre la seva semblança externa:

"Car segons la meva opinió, aquest home és el més semblant que es pugui a un d'aquells silens que els artesans d'estatuària domèstica representen amb siringues i flautes, els quals, si hom els obre per la meitat, mostren en el seu interior, tot d'estàtues dels déus. I afirmo, també, que s'assembla al sàtir Màrsias. ¿Per què? Doncs, perquè ni tu mateix, Sòcrates, podries negar que, almenys pel que fa a l'aparença externa, ets igual que ells".
I més avall diu:
"Passa tota la seva vida entre els homes pretenent ésser un ignorant i fent broma, però quan es posa seriós i mostra el seu interior, no sé si algú ha vist les estàtues que hi ha a dintre; jo les vaig veure una vegada, totes d'or i tan divines i meravelloses que vaig sentir la imperiosa necessitat de fer tot seguit qualsevol cosa que Sòcrates em manés".
(trad. Eulàlia Presas)

Les llargues meditacions d'en Sòcrates

A l'hora de dormir, em sembla que tots estareu d'acord amb mi, que la millor posició és jeure. En canvi, la posició per reflexionar o meditar..., en això hi ha una gran disparitat d'opinions. El cas d'en Sòcrates és molt original, tal com ho recull El Convit, de Plató en dues ocasions.

"Car, reflexionant i meditant sobre alguna cosa, s'estava dret al mateix lloc des de l'alba i, com que no resolia el problema, no se n'anava, sinó que a peu dret continuava cercant.Va arribar migdia, i els homes que se n'adonaven es deian astorats l'un a l'altre que Sòcrates, des de l'alba, estava reflexionant sobre alguna cosa sense moure's de lloc. Finalment, quan arribà el vespre, alguns dels que s'ho miraven tragueren el jaç a fora -car aleshores érem a l'estiu-, i així jeien a la fresca i mentrestant vigilaven si Sòcrates romandria allí tota la nit. Ell, a peu dret, s'hi quedà fins que apuntà el dia i va sortir el sol. Aleshores, després d'adreçar una pregària al sol, se'n va anar".

I al començament del Convit:
"-El Sòcrates que dieu s'ha retirat a l'entrada dels veïns i allí s'està, a peu dret, i malgrat que el crido no vol entrar.
-És molt estrany el que em dius -exclamà Agató-; i bé, torna'l a cridar i no el deixis anar.
I Aristodem em contà que ell s'hi havia oposat.
-De cap manera, deixeu-lo estar; té aquest costum, i de vegades, apartant-se de la gent, es queda palplantat onsevulla que sigui. Crec que aviat vindrà. No us mogueu doncs, i deixeu-lo."


(trad. Eulàlia Presas)

La mosca, un conte a la vora del mort, d'en Ramon Minoves

Ara, per seguir amb el tema de la son sideral, m'ha semblat molt adequat aquest text d'en Minoves. És una petita obra mestra i una bona cura definitiva per l'insomni. Apa, privilegiats, perquè reflexioneu i deixeu de queixar-vos.

La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d'aquesta, potser d'una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l'atenció de qui la veia volar.
Des que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet, no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida.) Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella tiberis impossibles. I veia com els emmagatzenaven en dipòsits d'obra que s'anomenaven “nínxols”. Tanta carn! Tan propera i tan llunyana a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que li feia delejar allò que mai no seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s'esgrogueïa d'enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l'interior de les caixes que eren a l'interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s'hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els tanatoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho. Boja de ràbia, fins i tot havia cregut sentir, més d'una vegada, rialles a boca plena arribades des de darrera de les lloses. Com si els cucs es burlessin d'ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb una energia insospitada, a batzegades d'aquí cap allà, brunzint com una avioneta, per damunt la brossa insípida d'una muntanya de flors i corones pansides.

La vigilància del mort per mil sestercis, a L'ase d'or, d'Apuleu

Benvolguts, us proposo un retorn als origens. Vull dir un retorn a la nostra son de cada dia, allò que ens uneix de debò. Trobo que fa massa dies que no en parlem.
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.

Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)