Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII

Hem estat llegint Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII, on un dels protagonistes, Archimbaud, és atacat per la follia dels gelos que li fan imaginar que la seva dona Flamenca no li és fidel. La traducció d'Anton M. Espadaler sona molt bé.
L'Aparici ha quedat força afectat per la lectura i ningú no acaba d'entendre perquè. De tant en tant fa la mateixa ganyota estúpida que Archimbaud: "imitant els gossos, ensenya les dents sense riure". Per què? De què li deu venir? L'Aparici és un gelós? L'Aparici té gelos d'algú? Això és el que ha insinuat la Desabillé, que té gelos  de... No volgueu saber l'enrenou que hem tingut.
Escolteu aquest passatge on es descriu el neguit del nostre protagonista:

S'ha ficat en un bon embolic. No acaba res ni en fa una a dretes, tant surt com entra; per fora crema, per dins el cor l'abrusa; segur que és gelós qui així es debat. Quan prova de cantar bela, quan sospira brama, res no veu clar; sovint diu el parenostre del simi, que ningú no entén; tot el dia remuga i fa cruixir les dents, i li fan nosa els estranys. Quan un estrany s'acostava, feia veure que tenia molta feina, i xiulava per aparentar, i deia en veu molt baixa: "No sé com m'aguanto i no us tiro daltabaix amb el cap per endavant!". Entortolliga el dit amb la seva corretja, i canta tullurutau, i dansa rostit-bullit.  Aixeca les celles i fa l'ullet a la seva dona, mentre per l'altra banda fa un senyal als servents perquè portin aigua per rentar-se les mans, perquè voldria dinar, i tot ho deia per tal que tothom se n'anés. Sembla un teixidor que ordeix com si fos al teler, perquè va d'un costat a l'altre, i quan ja no pot aguantar més, diu: "Senyor, dineu amb nosaltres, si us plau, que ja n'és hora. Em plaurà molt que ho accepteu, perquè tindreu ocasió de festejar tant com voldreu". Llavors, imitant els gossos, ensenya les dents sense riure.

(trad. Anton M. Espadaler. UBe)

Era l'autumne dels llops, d'Agustí Bartra

(fotografia de Roger Bartra)

L'altre dia en Josep Pla ens va alliçonar sobre l'alta cultura i com és de difícil a la majoria dels mortals d'accedir-hi.
Però a vegades és molt bona. Ens ha agradat molt aquest fragment de l'Ecce Homo d'Agustí Bartra.
Molt afilagranat i tot el que vulgueu, però caram, quan el Lletraferit l'ha recitat el silenci es podia tallar amb una gavineta. Hem quedat molt esgarrifats.

Era l'autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l'esparracada boira,
'jaguda sobre l'ampit
d'un pont d'ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides...

Era l'autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l'angoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
s'alçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltavem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna...

Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques,
a poc a poc s'arrencaven
lluirs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
D'un fanal de l'avinguda
penjava un àngel de sidra...

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci s'escapava...
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d'on tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

Josep Pla i l'enigma del mar lliure

En Josep Pla, ja cap al final del Quadern Gris fa unes consideracions molt interessants sobre el mar. Diu:

"És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer -i de vegades, encara que tinguin feina-, se'l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M'he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?"

Ho pregunta a Josep Tort, de Calella de Palafrugell, "un dels pescadors que ha mirat més el mar en aquests anys"

"-Vos, Tort, sempre mireu el mar...
-Sí, sí...
-El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure...
-Els vaixells de vela m'agraden, sí, però si no en passen m'és indiferent.
-Però en el mar hi debeu veure alguna cosa...
-Res, em penso, res...
-Llavors perquè el mireu d'una manera tan seguida?
-No sé... No t'ho sabria dir...
Durant una temporada -un estiu-  vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l'aigua de mar, en si mateixa, l'aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos -i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot arribar a suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l'incentiu de marxar, de fugar-se de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d'un sedentarisme i d'una immobilitat recalcitrant i decisiva."

Però en Josep Pla segueix investigant. El mar, somriure innombrable, havia dit Èsquil.  I deixa anar aquesta frase literia, així com de passada, per veure l'efecte que produeix en el pescador.

"-Aquest mar -li vaig dir amb una naturalitat indiferent- sembla un somriure continuat, que es va fent...
-¿Com dius? -em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu-. ¿Un somriure que es va fent?  ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?"

Eugeni d'Ors havia escrit la frase: El mar, la gran nuesa. També la deixa anar.

"-La gran nuesa, dius? -contestà el mariner-. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.
No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·liglible per als no lletraferits."

Ah, l'alta cultura!

Orgia Numeral

Ai coi, hem saltat directament de l'època medieval al segle vint-i-u! Aquests de "l'Orgia Numeral" ens tenen ben hipnotitzats amb el seu tam-tam! Quina mena d'orgia és aquesta?

Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes. Ho va dir Leopold Kronecker, el del teorema de Kronecker-Weber, el de la delta de Kronecker, que va inventar un producte de matrius que du el seu nom, el pare del finitisme...
Déu va crear els Nombres Naturals, i la resta és obra dels homes; sí, la resta…; però, la resta què és? La resta som nosaltres i els nostres pensaments, i tota mena de complicacions inaudites, i moltes coses més...
Escolteu el so dels Nombres Naturals:

 
"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

El torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Homes i dones del segle XXI que voldríeu escoltar bones notícies: el torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Tràfecs ineludibles, moments d’estancament i represes delirants, el desig; mutis sobtats, inexplicables…, amor i desamor, el naixement, la mort, el desig; dolor, desconcert, dubte, tristesa, desig, desig; i la sorpresa en girar la cantonada, i la por, i l’ànsia, i l’ofec, i l’alegria, i el riure, i el singlot.
Primer de tot va ser la percussió, i en segon lloc el pensament. Escolteu el so dels Nombres Naturals:

"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

Amics Marcabrun car digam, una tençó entre Hugo Catola i Marcabrú

El cavaller Hugo Catola i Marcabrú contrasten les seves opinions sobre l'amor. I com era d'esperar, el sempre malhumorat Marcabrú aprofita per blasmar-lo. Hugo catola, que pren partit per l'amor, davant de les escomeses de Marcabrú fa el que pot. Déu n'hi do, els cops! Qui guanyarà aquesta tençó?

Amics Marchabrun, car digam

un vers d'amor, que per cor am

q'a l'hora que nos partiram

en sia loing lo chanz auziz.

Marcabrú amic, ara diguem

un vers d'amor -el cor em prem-,

i quan vindrà que ens separem

que de ben lluny sigui sentit.

Ugo Catola, er fazam;

mas de faus'amistat me clam,

q'anc pos la serps baissa lo ram

no foron tants enganairiz.

Ugo Catola, el farem;

mes de falsa amistat faig clam,

des que la serp deixà el brancam

la lleialtat és en oblit.

Marcabrun, ço no m'es pas bon

qe d'amor digaz si ben non;

per zo'us en move la tenzon,

qe d'amor fui naz e noiriz.

Marcabrú, és mala cançó

que d'amor sempre digueu no;

el cas ens mou a discussió,

car d’ell vaig néixer i em nodrí.

Catola, non entenz razon?

Non saps d'amor cum trais Samson?

Vos cuidaz e'ill autre bricon

qe tot sia vers quant vos diz.

Catola no enteneu raons?

Saps com l'amor traí Samson?

Vos i tants d'altres beneitons

doneu per cert el que us ha dit.

Marcabrun, nos trobam auctor

de Sanso'l fort e de s'uxor

q'ela n'avia ostat s'amor

a l'ora que ce fo deliz.

Marcabrú, més d'un bon autor

diu que la dona de Samsó

havia omès aquell amor

a l'hora que fou destruït.

Catola, qar a sordejor

la det, e la tolc al meillor,

lo dia perdet sa valor,

qe'l seus fo per l'estraing traiz.

Catola, car un de pitjor

va baratar amb el millor,

així va perdre el seu valor,

i va ser per l'estrany traït.

Marcabrú, si cum declinaz,

qu'amor si ab engan mesclaz,

dunc es lo almosna pechaz:

la cima devers la raiz!

Marcabrú, segons declineu

-amor i engany sempre mescleu-,

quan sentiu pietat pequeu.

L'arbre del bé és invertit!

Catola,l'amors dont parlaz

camja cubertament los daz;

aprop lo bon lanz vos gardatz!

ço dis Salomons e Daviz.

Catola, l'amor que dieu

fa trampa als daus, el molt garneu;

de ser prop seu cal que us guardeu!,

com diuen Salomó i David.

Marcabrú, amistaz dechai,

car a trobat joven savai;

eu n'ai al cor ir'et esclai

qar l'en alevaz tan laiz criz.

Marcabrú, l'amor avui fuig

perquè el jovent en fa rebuig;

el cor tinc pler d’esglai i enuig

car és indigne el vostre ordit.

Catola, Ovides mostra chai,

e l'ambladura o retrai

que non soana brun ni bai,

anz se trai plus aus achaiz.

Catola, Ovidi llegireu

i ben aviat ho comprendreu:

de bru o ros no fa menyspreu,

però té tirada als pervertits.

Marchabrun, anc non cuit t'ames

l'amors, ves cui es tant engres,

ni no fo anc res meinz prezes

d'aitals joglars esbaluiz.

Marcabrú, no crec que t'amés

l'amor, vers qui sou tan revés,

ni que mai ningú menyspreés

tant els joglars empedreïts.

Catola, anc de ren non fo pres

un pas, que tost non s'en loignes,

et enqer s'en loigna ades

e fera tro seaz feniz.

Catola, de ningú va ser

a un pas, que al punt se n'allunyés,

i va marxant per sempre més

fins que sereu ben consumit.

Marcabrun, quant sui las e'm duoill,

e ma bon'aimia m'acuoill

ab un baisar, quant me despuoill,

m'en vau sans e saus e gariz.

Marcabrú, quan las pel traüll

la bona amiga m'acull

amb el seu bes, quan em despull,

em sento estalvi i guarit.

Catola, per amor deu truoill

tressaill l'avers al fol lo suoill,

e puois mostra la via a l'uoill

aprop los autres escharniz.

Catola, per amor del trull,

diner fa caure el foll, ben sull,

i mostra aprés la via a l'ull

quan és pels altres escarnit.

(trad. Salvador Giralt)

Francesc Eiximenis, amic de les dones i dels pagesos

Sí, Eiximenis, aquell qui diu:

"tostemps creu a bon consell

e no et caldrà reconsell"

Un altre dia parlarem de la seva gran admiració pel sexe femení, però ara m'agradaria que llegíssiu aquest conte sorprenent que es troba a Del Terç del Crestià cap. ciii.
Quina mena d'ensenyament se'n podria desprendre?

exemple de pagesia

 Deus saber que un notable frare menor apellat Frare Bonaventura, qui puis fo Cardenal, aquest era de Itàlia e era fort gran clergue e famós, e era nat de pagesia. E anà un jorn a veure sos parents, qui estaven en aquell poc lloguet d'on ell era eixit. E los pagesos aquells del lloc convidaren-lo, e aprés lo convit parlaren molt ab ell, e estaven molt espaventats en les savieses e altes paraules que ell los deïa; e com fossen d'ell partits, faeren gran solaç entre si mateixs, com Déu los havia dat d'aquell tan poc lloc tan excel·lent hom.

Dix llavors un pagès antic que hi havia:

-No us faça goig la gran saviea d'aquest frare, que massa costa a tots quants som e mala per a nòs ell sap tant.

E com los altres volguessen ab gran instància saber la raó, aquell repòs e dix així:

-Bé sabets vosaltres que tots quants som d'aquest lloc tots havem fama per tota la terra que tots som orats; e així és de fet, que tots som folls vertaderament, e bé apar en nostres obres. E açó no és per altre cosa sinó que aquest ab son mal saber e ab ses males arts ha furtat lo seny a tots nosaltres e ha'l-se apropiat a son propi cap e a si mateix e el té ben tancat dins.

A colp, tots, creents que així fos, foren avalotats e cridaren:

-Muira lo traidor! Muira aquest  qui ens ha fets tots tornar orats!

En aquest avalot, lo dit frare, veent-se en tan gran perill, tramès-los un seu servidor, hom savi e de bé, e viu les llurs clamors. E sabuda la raó, dix-los així:

-Prohòmens, a la veritat, aquest frare no és hom que això faés, per tot lo món; ne la cosa en si no la poria fer sinó Déu. Es ver que io sé fer un abeuratge que, si vosaltres vos en sadollats bé, cascun hauràtant de seny com Salamó

E com ells cridassen altes veus que haguessen lo dit beuratge:

-Ara -dix ell- esperat-vos un poc.

De present aquest féu haver del pus preciós vi que poc; e embriagà'ls tant que negun no es podia tenir, ne es veïa ne s'oïa. E ells estant així, cuitadament lo dit frare, ab aquest e ab los altres que hi eren venguts ab ell, fugiren e anaren-se'n.

Dix lo dit frare:

-Tostemps havia oït dir que perillosa cosa era estar entre pagesos, mas ara dic que és cosa mortal, car no usen de raó e creen tost tota follia, e sobte són avalotats e no guarden dret ne envers, e tostemps se deliten en minves e en dejecció d'hom d'estament e d'honor.

Marcabrú: Dirai vos sens dubtansa

Hi ha qui diu que Marcabrú era un misogin recalcitrant; no ho crec pas. O potser sí, no ho sé. A veure si en treieu l'entrellat.

Dirai vos sens duptansa

d’aquest vers la comensansa;

li mot fan de ver semblança;

-Escoutatz!-

qui ves Proeza balansa

semblança fai de malvatz.

Us diré sense dubtança

aquests versos a bastança;

els mots fan del ver semblança.

-Escolteu!-

Qui vers Veritat balança,

semblança fa de garneu!

Jovens faill e fraing e brisa,

et Amors es d’aital guisa

de totz cessals a ces prisa,

-Escoutatz!-

chascus en pren sa devisa,

ja pois no·n sera cuitatz.

Mai la joventut no bisa,

i I’Amor és de tal guisa

que el seu cens no l’improvisa;

-Escolteu!-

quan us lliuri la divisa

ja no caldrà que cuiteu!

Amors vai com la belluja

que coa·l fuec en la suja,

art lo fust e la festuja,

-Escoutatz!-

e non sap vas qual part fuja

cel qui del fuec es gastatz.

L’Amor fa com la guspira,

sembla morta però respira

fins que pren foc a la pira;

-Escolteu!-

no us sabrà prou bé la fira

quan en el foc cremareu.

Dirai vos d’Amor com signa:

de sai guarda, de lai guigna,

sai baiza, de lai rechigna,

-Escoutatz!-

plus sera drecha que ligna

quand ieu serai sos privatz.

Us diré d’Amor l’entranya:

aquí besa, allà enganya,

tant ronseja com s’afanya.

-Escolteu!-

Irà més dret que una canya

quan amb ell em trobareu!

Amors soli’esser drecha,

mas er’es torta e brecha

et a coillida tal decha

-Escoutatz!-

lai on non pot mordre, lecha

plus aspramens no fai chatz.

Amor no tenia gepa

i ara és torta i a més queca,

i endemés és tota nyepa.

-Escolteu!-

Que si no mossega, llepa

com faria un marrameu!

Greu sera mais Amors vera

pos del mel triet la cera

anz sap si pelar la pera;

-Escoutatz!-

doussa·us er com chans de lera

si sol la coa·l troncatz.

No hi haurà més Amor vera,

vol la mel sense la cera,

i quan no es pela la pera.

-Escolteu!-

Cantarà la cadernera

quan la cua li talleu!

 Ab diables pren barata

qui fals’Amor acoata,

no·il cal c’autra verga·l bata;

-Escoutatz!-

plus non sent que cel qui·s grata

tro que s’es vius escorjatz.

Amb diables pren barata

el qui fals amor acata;

no cal que altra verga el bati.

-Escolteu!-

Si us escorxen en un pati

poc més us en sentireu!

Amors es mout de mal avi:

mil homes a mortz ses glavi,

Dieus no fetz tant fort gramavi,

-Escoutatz!-

Que tot nesci del plus savi

non fasa, si·l ten al latz.

Amor va tenir mals avis;

n’ha mort molts sense cap glavi.

Déu no ha fet tan gran gramavi

-Escolteu!-

que faci neci el més savi

quan l’atrapa en el seu freu.

Amors a uzatge d’ega

que tot jorn vol c’om la sega,

e ditz que no·l dara trega

-Escoutatz!-

mas que puej de leg’en lega,

sia dejús o disnatz.

Amor d’euga té l’usatge,

tant sí com no sou l’ostatge,

us vol dalt del carruatge,

-Escolteu!-

són mil llegues de viatge,

no hi fa res que rondineu.

 Cujatz vos qu’ieu non conosca

d’Amor s’es orba o losca?

Sos digz aplan’et entosca,

-Escoutatz!-

plus suau poing qu’una mosca

mas plus greu n’es hom sanatz.

Creieu no sé la resposta

de si Amor és orba o llosca?

Els seus dits aplana i rosca.

-Escolteu!-

Pica més suau que una mosca

però mai més no guarireu.

Qui per sen de femna reigna

dreitz es que mals li·n aveigna,

si cum la Letra·ns enseigna;

-Escoutatz!-

malaventura·us en veigna

si tuich no vos en gardatz!

Si de dona prens lectura

suspendràs l’assignatura,

com ensenya l’Escriptura

-Escolteu!-

Us vindrà malaventura

si d’elles no us en guardeu!

Marcabrú, fills Marcabruna,

fo engenratz en tal luna

qu’el sap d’Amor cum degruna,

-Escoutatz!-

quez znc non amet neguna

ni d’autra non fo amatz.

 Marcabru de Marcabruna

va ser engendrat en tal lluna

que sap Amor com s’esgruna.

-Escolteu!-

Mai no l’estimà ninguna

ni tampoc no va ser amat.

 (trad. Salvador Giralt)

El Grand Tour, entre coll de Bracons i Vidrà: "Oratori tel·lúric, dedicat a Antonio Machado", d'Albert Vidal

A l'Arxer ens trobem amb "Oratori tel·lúric, dedicat a Antonio Machado", de l'Albert Vidal. Sense paraules.

Els dos poemes de Machado són extraordinaris. Escolteu:

Un loco

Es una tarde mustia y desabrida
de un otoño sin frutos, en la tierra
esteril y raida
donde la sombra de un centauro yerra.

Por un camino en la árida llanura,
entre álamos marchitos,
a solas con su sombra y su locura
va el loco, hablando a gritos.

Lejos se ven sombríos estepares,
colinas con maleza y cambrones,
y ruinas de viejos encinares,
coronando los agrios serrijones.

El loco vocifera
a solas con su sombra y su quimera.

Es horrible y grotesca su figura;
flaco, sucio y maltrecho y mal rapado,
ojos de calentura
iluminan su rostro demacrado.
Huye de la ciudad... Pobres maldades,
misérrimas virtudes y quehaceres
de chulos aburridos, y ruindades
de ociosos mercaderes.

Por los campos de Dios el loco avanza,
tras la tierra esquelética y sequiza
-rojo de herrumbre y pardo de ceniza-
hay un sueño de lirio en lontananza.

Huye de la ciudad. ¡El tedio urbano!
-¡carne triste y espíritu villano!-

No fue por una trágica amargura;
esta alma errante desgajada y rota
purga un pecado ajeno: lacordura,
la terrible cordura del idiota.

A UN OLMO SECO

Al olmo viejo, hendido por el rayo

y en su mitad podrido,

con las lluvias de abril y el sol de mayo.

algunas hojas nuevas le han salido.

¡El olmo centenario en la colina

que lame el Duero! Un musgo amarillento

le mancha la corteza blanquecina

al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores

que guardan el caminojy la ribera.

habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera

va trepando por él, y en sus entrañas

urden sus telas grises las arañas,

Antes que te derribe, olmo del Duero.

con su hacha el leñador, y el carpintero

te convierta en melena de campaña.

lanza de carro o yugo de carreta:

antes que rojo en el hogar, mañana.

ardas de alguna mísera caseta,

al borde de un camino;

antes que te descuaje un torbellino.

y tronche el soplo de las sierras blancas;

antes que el río hasta la mar te empuje

por valles y barrancas,

olmo quiero anotar en mi cartera

la gracia de tu rama verdecida.

Mi corazón espera

también, hacia la luz y hacia la vida,

otro milagro de la primavera.

El Grand Tour a La Codina: conferència de Marc Egea sobre el cant dels grills i la seva relació amb la temperatura ambient

dibuix de Lali Pantone

Aquí teniu la crònica de l'etapa 16 del Grand Tour que va arribar, de vespre, a La Codina. La performance de Pirómana Argos i la conferència de Marc Egea sobre el cant dels grills.

El Grand Tour: etapa 16

fotografia d'Aleix Pons

El Grand Tour a Puigderajols: migdiada literària amb arròs K-100

Va ser un arròs molt treballat

L'altre dia el Grand Tour va passar per Puigderajols, on vam tornar a viure una migdiada literària (amb l'insubstituible arròs K-100) que va estar a l'alçada de les circumstàncies. Aquí us en passo la crònica, des del Núvol:
El Grand Tour: etapa 12