dilluns, 1 d’abril del 2019

Peire Vidal. Baron, de mon dan convit



En Peire Vidal ens té molt entretinguts, és un pou de sorpreses.
Veieu la seva Vida:

Peire Vidal era de Tolosa, fill d’un pellicer, i cantava millor que ningú en el món. I era un del homes més folls que mai hagin existit, perquè creia que era veritat tot el que volia i li plaïa. I trobava amb gran facilitat, i va ser aquell que va fer les melodies més riques, i que va dir les més grans follies d’armes i d’amor, i de mal dir dels altres. I és cert que un cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè donava a entendre que era amant de la seva esposa. I Uc dels Baus el va fer guarir i medicar. I quan va ser guarit se’n va anar a ultramar. D’allà va portar una dona grega que li va ser donada per esposa a Xipre. I ell va creure que era neta de l’emperador de Constantinoble, i que per aquesta raó tenia dret a l’imperi. I d’aquí que va fer tant com va poder per construir una flota, perquè volia anar a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia dir emperador i a la dona emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dones que veia i a totes les pregava d’amor; i totes li deien de dir i de fer el que volgués, i ell creia ser amant de totes i que totes morien d’amor per ell. I sempre menava rics destrers i portava riques armes i seia en tron imperial. I es creia ser el millor cavaller del món i el més estimat per les dones. 

Aquí ve una traducció d'una de les seves cançons 
I
Baron, de mon dan covit
fa·l lauzengiers deslials,
qu’en tal domna ai chauzit,
ont es fis pretz naturals.
Et ieu am la de cor e ses bauzia
et sui totz sieus, quora qu’ilh si amia,
qu’a sa beutat e sa valor pareis,
qu’en lieis amar honratz fora us reis,
per que·m tieng ric sol qu·m deinh dire d’oc.

Barons, del meu mal convit
fan llagoters deslleials;
que tal dona he advertit
que per natura preval.
I jo l’amo de cor sense falsia
i sóc ben seu arreu, allà on sia!
Bellesa i port em fan tan alt servei
que honrat, quan l’amo, em sento com un rei.
Em tinc per ric només que em digui: hoc.


II
Anc res tan no m’abellit
com sos adreitz cors lials,
on son tug bon aip complit
e totz bes senes totz mals.
E pus tot a quan tainh a drudaria,
ben sui astrucs, sol que mon cors lai sia;
e si merces, per que totz bos aips creis,
mi val ab lieis, be·us puesc dir ses totz neis,
qu’anc ab amor tant ajudar no·m poc.

Mai tant res no m’abellí
com el seu bon cos lleial,
on amor és acomplit
amb tant de bé, que tant em val!
I ja que en ell hi ha tant com jo voldria,
molt em convé la seva companyia;
i si mercè, de qui tot lleva i creix,
amb ella em vol —puc dir-vos, tanmateix!—,
que aquest amor m’ajuda no pas poc.

III
Chant e solatz vei fallit,
cortz e dous e bos hostals,
e domnei no vei grazit,
si·lh domn’e·l drutz non es fals.
Aquel n’a mai que plus sovent galia.
No·n dirai plus, mas cum si vuelha sia.
Ma peza me quar ades non esteis
le premier fals que comenset anceis:
e fora dreitz, qu’avol eixample moc.

Cant i solaç han ben fallit
en els dolcíssims hostals,
on l’amor és negligit:
els amants juren en fals!
On més obté qui ment amb traïdoria
—no diré més, i que sigui com sia!—.
Però em pesa molt que no fos abatut
el primer fals quan fou al món vingut.
Seria bo que sojornés a l’orc!  

IV
Mon cor sent alegrezit
quar me cobrara·N Barrals.
Ben aja selh que·m noirit,
e Dieus!, quar ieu sui aitals,
que mil salut mi venon cascun dia
de Cataluenha e de Lombardia,
quar a totz jorns pueja mos pretz e creis;
que per un pauc no mor d’enveja·l Reis
quar ab dones fas mon trep e mon joc.

El cor sento rejovenir
car tornaré amb en Barral!
Visca qui em va parir,
i Déu! Perquè jo sóc tal
que mil saluts em venen cada dia
de Catalunya i de Normandia;
car cada jorn el meu mèrit acreix,
i el rei m’enveja tant que perd el bleix!
Perquè entre dones tinc barrila i joc.

V
Ben es proat et auzit,
cum ieu sui pros cabals,
e pus Dieus m’a enriquit,
non tanh qu’ieu sia venals.
Cent domnas sai que cascuna·m volria
tener ab se, si aver me podia.
Mas ieu sui sehl qu’anc no·m gabei ni·m feis
ni volgui trop parlar de mi meteis,
mas domnas bais e cavaliers derroc.

És ben provat i sentit
que sóc noble i cabdal,
i ja que Déu m’ha enriquit,
no em caldrà ser gens venal.
Cent dones sé que cascuna em voldria
tenir amb si..., si haver-me podia.
Jo sóc aquell que mai no s’envaneix,
ni massa dic de mi —no s’ho mereix!—;
que dones beso i cavallers derroc.

VI
Mainht bon tornei ai partit
pels colps qu’ieu fier tan mortals
qu’en luc non vau qu’om no crit:
“So es En Peire Vidals,
selh qui manten domnei e drudaria
e fa que pros per amor de s’aimia;
 et ama mais batalles e torneis
que monjes paz, e sembla·l malaveis
trop sojornar et estar en un loc!”


En els borns he envestit
amb cops tan fers i mortals,
que pertot se sent a dir:
“Aquí ve en Peire Vidals,
el qui manté amor i galania,
i per l’amiga ofèn la vilania;
i ama més batalles i torneigs
que monjos pau; i frisa, i pateix,
de massa sojornar en un mateix lloc!”

Plus que non pot ses aigua viure·l peis,
non pot esser ses lauzengiers domneis,
per qu’amador compron trop car lur joc.

Més que no pot sense aigua viure el peix,
la fina amor els maldients acreix.
Per’xò els amants paguen tan car llur joc.

(trad. Salvador Giralt)

dilluns, 7 de gener del 2019

El quadern de Fritz Kocher, de Robert Walser.


Caram, quines redaccions! Cada dia en llegim una. Una petita obra magistral, aquest quadern de Fritz Kocher! Ens té la mar d'entretinguts. Perquè sé que afalagarà el Lletraferit, transcric un fragment de la redacció que porta per títol: "A tall de redacció" i que comença: Carta del meu germà dirigida a mi.

"Et diré, germà, que componc versos des de fa una temporada. Al vespre m'assec a l'escriptori, m'hi estic molta estona amb el llum encès i intento donar expressió sonora a allò que sento. És difícil, i hi ha d'altres persones -a qui fer-ho sembla que no els costi tant- que aconsegueixen coses sorprenents. N'hi ha un que s'acaba de fer famós. No és pas més gran que jo i ja ha rescatat un llibre de poemes. D'enveja, no n'hi tinc, però em dol de veure com vaig d'endarrerit respecte a tots els meus anhels i ambicions. Si les muses no em somriuen ben aviat, agafaré els trastets i em faré mercenari".

I també, no puc estar-me de trascriure aquest fragment on parla de la senyora de les serps:

"Mirar-me-la durant hores i més hores em produeix un plaer grandíssim. Ella s'està allà dreta, magnífica de tan immòbil. Té el rostre pàl·lid, els ulls grans i apagats, i a l'expressió que volta la seva boca s'hi empara el menyspreu. Deixo que em menyspreï a consciència: està tan trista, ella... La deu amoïnar alguna pena roent."


"Ai, la senyora de les serps, que n'és de bonica!"
(Quaderns Crema. trad. Teresa Vinardell)

divendres, 20 de juliol del 2018

Au Cabaret-Vert (A la Taverna Verda), d'Arthur Rimbaud




Vam visitar Charleroi no fa gaires dies, seguint les passes de Rimbaud.
Les coses han canviat. Han canviat molt. Autopistes, avingudes, trens a
gran velocitat...


AU CABARET-VERT, cinq heures du soir

Depuis huit jours, j’avais déchiré mes botines
Aux cailloux des chemins. J’entrais à Charleroi.
—Au Caberet-Vert: je demandai  des tartines
De beurre et du jambon qui fûtà moitié froid.

Vaig entrar a Charleroi amb les botes trencades,
després de vuit jornades conduïdes pels fats.
A la Taverna Verda vaig demanar torrades
amb mantega i pernil una mica escalfat.

Bienhereux, j’allongeai les jambes sous la table
Verte: je contemplai les sujets tres naïfs
De la tapisserie. —Et ce fut adorable,
Quand la fille aux tétons énormes, aux yeux vifs,

Les cames estirades sota la taula verda,
satisfet, contemplava els ingenus motius
de la tapisseria. I quin goig de taverna
quan la noia de pits enormes i ulls vius

—Celle-la, ce n’est pas un basier qui l’epeure!—
Rieuse, m’appotra des tartines de beurre,
Du jambon tiède, dans un plat colorié,

—jo diria, no ho sé, que li agrada la brega!—,
riallera, em portà el pa amb la mantega,
i el pernil tebi dins d’un plat acolorit.

Du jambon rose et blanc parfumé d’une gouse
D’ail, —et m’emplit la chope immense, avec sa mousse
Que dorait un rayon de solei arriéré.

El pernil rosa i blanc, perfumat d’una engruna
d’all; i omplí la gerra de cervesa amb escuma
enjoiada d’un raig de sol endarrerit.

(Trad. Salvador Giralt)



divendres, 16 de febrer del 2018

In taberna quando sumus




Cada any és el mateix, quan torna el Carnestoltes arriba la disbauxa! Ens visita Dionís amb les seves mènades i el Món es fa taverna! El vi pren els carrers com l'aigua de la pluja, i regalima arreu: als empedrats, als horts, en els camins; de les teulades de les cases.
I tants prodigis ens fan sortir dels oratoris de la migdiada, perquè no ens ho volem perdre, perquè ensumem la llibertat de la Natura, i anem esbojarrats de font en font, bebent en gots de plata, el do preciós del Déu, el vi de font.
I llavors que arriba l'hora de cantar, cantem!

1
In taberna quando sumus,
non curamus quid sit humus,
sed ad ludum properamus
cui semper insudamus.
Quid agatur in taberna,
ubi nummus est pincerna,
hoc est opus ut queratur,
si quid loquar, audiatur.

Cada vas a la taverna
és un glop de vida eterna,
el joc és la nostra amada,
hi suem la carcanada.
El que passa a la taverna
on la bossa sempre merma,
ara ens cal molt bé escatir-ho,
si escolteu podreu sentir-ho.

2
Quidam ludum, quidam bibunt,
quidam indiscrete vivunt.
Sed in ludo qui morantur,
ex his quidam denudantur
quidam ibi vestiuntur,
quidam saccis induuntur.
Ibi nullus timet mortem
sed pro Baccho mittunt sortem.

N'hi ha que juguen, n'hi ha que beuen,
n'hi ha que ensems juguen i beuen.
D'entre aquells que al joc es mullen
n'hi ha més d'un que ja el despullen,
d'altres amb sacs es vesteixen,
les vergonyes es cobreixen.
La mort és en desinfatus,
confiem la sort a Bacus.

3
Primo pro nummata vini,
ex hac bibunt llibertini;
semel bibunt pro captivis,
post hec bibunt ter pro vivis,
quater pro christianis cunctis,
quienquies pro fidelibus defunctis,
sexies pro sororibus vanis,
septies pro militibus silvanis.

Primer, pel vi de la tina
i la dona que el tragina;
després, bebem pels captius;
tres vegades més pels vius;
quatre, per les ordes juntes;
cinc, les ànimes difuntes;
sis, per les sors vanitoses;
set, pels sorges belicosos.

4
Octies pro fratibus perversis,
nonies pro monachis dispersis,
decies pro navigantibus,
undecies pro discordantibus,
duodecies pro penitentibus
tredecies pro iter agentibus.
Tam pro papa quam pro rege
bibunt omnes sine lege.

Vuit, pels germans pervertits;
nou, pels monjos decidits;
deu, pel qui pel mar navega;
onze, pels qui mouen brega;
dotze, pels anacoretes
i els qui esmolen les xancletes.
Tant pel papa com pel rei
beuen tots sense cap llei.

5
Bibit hera, bibit herus,
bibit miles, bibit clerus,
bibit ille, bibit illa,
bibit servus, cum ancilla,
bibit velox, bibit piger,
bibit albus, bibit niger,
bibit constants, bibit vagus,
bibit rudis, bibit magus.

6
Bibit pauper et egrotus,
bibit exul et ignotus,
bibit puer, bibit canus,
bibit presul et decanus,
bibit soror, bibit frater,
bibit anus, bibit mater,
bibit iste, bibit ille,
bibunt centum, bibunt mille.

7
Parum sexcente nummate
durant, cum immoderate
bibunt omnes sine meta,
quamvis bibant mente leta;
sic nos rodunt omnes gentes,
et sic erimus egentes.
Qui nos rodunt confundantur
et cum iustis non scribantur.
Io!

Poc ens duraran sis-centes monedes,
per molt que el nostre esperit estigui sempre alegre,
si bevem immoderadament i sense límit.
Que ens critiquin tant com vulguin!
Nosaltres seguirem pobres i contents.
Així es confonguin els maldients,
i mai no siguin inscrits en el llibre dels justos.
Ió!

(Adap. Salvador Giralt)



dilluns, 18 de setembre del 2017

El cas de Cal·lístenes i els perills de l'eloqüència.





A vegades es parla de l'eloqüència de la força bruta.
Però també he sentit a dir:
-Vet aquí l'eloqüència: és laconic com una mala cosa, però quan la diu, l'encerta!
I encara en un registre ben diferent:
-Ah, quins temps més eloqüents estem vivint!
Què volen dir aquestes frases?
Eloqüència és una paraula ambígüa que em desconcerta i m'intriga. Obro el diccionari: "Facultat, art, d'ésser eloqüent" Mmm... Més avall: "Que té el talent de la paraula, que parla amb facilitat i eficàcia per a delectar, commoure, i esp. persuadir els oients". El meu desconcert no para de créixer.
I la veracitat, on queda? Vet aquí l'embull. L'eloqüencia sense veracitat cau en la sofística i no passa de ser un exercici de retòrica banal!
El filòsof Cal·lístenes, que va ser un temps conseller d'Alexandre -a la vegada que Anaxarc, el seu contrari-, era molt eloqüent, tal com ho descriu Plutarc a les Vides Paral·leles.

"Conten que un dia que hi havia molts convidats al sopar del rei, Cal·lístenes fou requerit a fer, la copa en mà, l'elogi dels macedonis, i parlà sobre el tema amb una tal abundància, que tothom, aixecant-se, picaven de mans i tiraven les corones damunt d'ell; però Alexandre digué que, segons Eurípedes, quan es pren per al seus discursos
          "un bell punt de partida, costa poc parlar bé".
"Però ara mostra'ns, afegí, el poder de la teva paraula, acusant els macedonis, a fi que esdevinguin millors, sabent per on pequen.
Aleshores Cal·lístenes, cantant la palinòdia, girà el seu discurs, digué lliurament moltes coses contra els macedonis i, després de fer veure com les dissensions gregues havien tingut la culpa de l'engrandiment i la puixança de Filip, afegí:
           "Però en la discòrdia, fins el més vil obté honor"
Aquestes paraules ompliren els macedonis d'un odi amarg i profund, i el mateix Alexandre va dir que Cal·lígenes havia donat mostra, no del seu talent, sinó de la seva mala voluntat contra els macedonis."

L'eloqüència se li va girar en contra, i per culpa d'Alexandre, tingué una mala fi. És per això que he titulat aquest escrit: el cas de Cal·lístenes i els perills de l'eloqüència. Ja Aristòtil havia dit d'ell que era home de poderosa i noble eloqüència, però no tenia sentit comú.

"Quant a la seva mort, diuen uns que fou penjat per ordre d'Alexandre, d'altres, que,engrillonat a la presó, morí de malaltia; segons Cares, després de la seva arrestació el tingueren engrillonat durant set mesos, a fi de judicar-lo en ple consell, en presència d'Aristòtil; però cap als dies en què Alexandre va ésser ferit a l'Índia, morí d'obesitat i de la malaltia dels polls."
(Fundació Bernat Metge. Traducció: ?)

dilluns, 14 d’agost del 2017

Simeó del desert i la Wendy


Ens ha visitat un autor que torna de fer un llarg peregrinatge per les editorials del país. Està una mica fatigat i l'acollim. Després de repetir moltes vegades que ja és hora que la seva Wendy surti al carrer, ens parla de Simeó del desert. Primer no entenem amb quina intenció, però després ens adonem que ho fa per preparar el terreny. Es veu que té una novel·la per publicar "Un dia en el país dels arbres nans", que segons ell és una bomba. Una bomba literària, s'entén. En un moment d'eufòria parafraseja Rimbaut d'Aurenga: "que mai ningú no ha vist fer res de semblant a home o a dona, en aquest segle ni en els altres del passat!".
-I la Wendy, qui és? -li preguntem.
La pregunta no li agrada. Pitjor, no li senta bé.
Però amb tot, després de dinar, obra el seu llibre i ens en llegeix algunes pàgines:

En Kiwi s’interessa per la realitat, i la realitat, pensa, no té res a veure amb els pensaments. Voldria submergir-s’hi, i si pogués..., ah, si sabés on es troba la porta que porta al món real!
Xiula una estona més. Pensava saltar de l’hamaca —ja fa estona que pensava saltar de l’hamaca i, segurament, ho farà aviat—, però abans treu del butxacó de la camisa una llibreteta que sempre porta amb ell i llegeix allò que va escriure ahir:

Tu que escrutes l’horitzó
—dels eremites, campió—,
Simeó,
bon amic, digues:
què veus, enfilat al mirador?

Aquests últims dies li ha vingut al cap, sovint, la figura de Simeó del desert, i en certa manera s'hi compara. Troba que hi ha un paral·lelisme complementari: ell a la seva hamaca i en Simeó al cim d'una columna, ell en una arbreda a la vora del riu i en Simeó parant el sol en el desert de Síria. Tan diferents i, en canvi, els dos buscant el mateix: l’inefable.
—Què deu veure el campió dels eremites del desert, des del cim del seu talaiot? —es pregunta—. Què podria veure, en Simeó, des de l’austeritat del seu balcó? Un oasi? La terrasseta d’un bar amb la seva carta de plats combinats? Patates fregides, ous ferrats, cansalada virada, una llonza...? A veure, alguna paraula que rimi amb llonza...:

Perquè ningú no badi o faci el ronsa,
el Demiürg estira i arronsa
l’enorme acordió de nyigui-nyogui
que fa, sovint, sovint, que tot es mogui.

—I què veu l’home de l’hamaca des de l’hamaca? Ah, això té una resposta més previsible:

Del càmping, les estaques.

 I també les fulles ballarines dels pollancres, i el verd atapeït de les molses, i el verd més enlairat, brillant, d’algunes heures; i el verd de l’herba, de les ortigues mat; i arbres i més arbres amb els seus troncs cruixidors, paral·lels, alineats..., perquè són arbres plantats. ¿I allà baix, al lluny, darrere els últims arbres, no hi ha, potser, l’hamaca d’un altre filòsof? Per què hauria de ser ell, l’únic filòsof de l’arbreda?
En Kiwi, a vegades, es deixa portar per l’espontaneïtat d’escriure alguna cosa suggeridora a la llibreta, alguna cosa que li agradi, i que no sempre és el primer que li passa pel cap. I ara és un d’aquests moments especials: se sent lleugerament inspirat. Treu la caputxeta del llapisset i escriu:

  La Francesca pren la fresca;
  fa dies que no tresca, la molt fresca!
  El meu amor, la meva bresca!

S'imagina una altra hamaca ben a prop de la seva, al seu costat, amb la Francesca, que pren la fresca amb ell... Ah, és en moments com aquest que decideix que ha d’anar a donar un tomb per la vila; a ensumar, a veure...
—Francesca, el meu amor de loin... —sospira—, dolça amiga de l’ànima!
I més avall torna a escriure:

  M’agraden aquests rombes
  que marquen pel teu cos boniques maques:
  lleugeres transparències de l’hamaca...
  Modistes!, per què abrigueu els cossos
  amb robes tan opaques?

—Ah, Francesca, mon amour! —torna a sospirar.
El balanceig de l'hamaca és una non-non suau i rítmica, i lenta. En Kiwi es dóna impuls, molt de tant en tant, només quan ja no es mou, amb l'ajuda d’una perxa: l'apunta en un arbre que li queda a prop. Amb les mans al clatell i els ulls entreoberts, es mira els peus, colrats pel sol i per la tinya, allà davant seu com la proa d'una góndola que navega en un estany vegetal, ple d'arbres. El balanceig és suau i lent; l'atmosfera del lloc és de molta calma. On deu ser aquell pardal elèctric que es gronxava a les branques? Torna a xiular la tonadeta: avui és un gran dia! Només les mosques i els mosquits desentonen, i els pensaments, que avui s’han despertat turbulents i massa capritxosos, excessius.
—Maleïdes mosques, fora! —de tant en tant les ha d'espantar. El molesten, l'enutgen.





dimarts, 9 de maig del 2017

Una cançó de Bertran de Born: domna, puois de me no'us chal




Bertran de Born, trobador bel·licós i amic de bregues (fins i tot més que el nostre Guillem de Berguedà), també va estimar. Es va enamorar d'una dona a qui deia Bell Senyor, però ella el va refusar. Per aquest motiu va escriure aquesta cançó on, com alternativa i consol a la seva frustració, a partir de diferents parts d'altres tantes dones, concretament nou, en fa una de nova i sense falla. En diu domna soisseubuda, que jo tradueixo per dona barrejada. Riquer en diu dama artificial, i Gérard Gouiran en diu dame imaginaire.
A l'hora de traduir-la al català m'he pres algunes llicències, més de les que voldria, però el text ja està traduït a bastament i tothom pot saber de manera bastant exacta el seu significat literal. La meva intenció és que torni a sonar -avui, vuit-cents anys després- amb tota la seva força. I que algú la digui. I que algú la canti.


Domna, puois de me no’us chal
e partit m’avetz de vos
senes totes ochaisos,
no sai on m’enquieira;
que ja mais
non er per me tan rics jais
cobratz; e, si del semblan
no trop domna a mon talan
que valha vos qu’ai perduda,
ja mais no vuolh aver druda.

Dona, (car) res de mi no us val
i m’heu bandejat de vós,
de pretextos qui-sap-los;
on pidolaria?
Que ja mai
no serà tan ric l’esplai
rebut; i si de semblant
no hi ha dona prou galant,
talment vós de mi apartada, 
mai més no voldré estimada.

Puois no’us puosc trobar engal,
que fos tan bela ni pros,
ni sos rics cors tan joios,
de tan bela tieira
ni tan gais
ni sos rics pretz tan verais,
irai per tot achaptan
de chascuna un bel semblant
per far domna soisseubuda,
tro vos mi siatz renduda.

 Com que no puc trobar igual,
de cos tan ric i joiós,
on només hi trobés pros,
que tan bella sia,
de ric fer
i mèrit tan verdader,
aniré pel món captant
de cada una un bé semblant
per fer (una) dona barrejada
fins que amb mi sereu tornada.

Frescha color natural
pren, Bels Cembelis, de vos
e’l doutz esgart amorós;
e fatz gran sobrieira
quar re’i lais,
qu’anc res de be no’us sofrais.
Midons N’Aelis deman
son adrech parlar gaban,
que’m do a midons aiuda;
puois non er fada ni muda.

Fresca color natural
prenc Cibelina de vós,
i l’esguard dolç, amorós,
amb gran ganyonia,
llaminer
de buidar el vostre celler.
A midons Elís demano
la seva veu de soprano
per la meva dama ajuda,
no quedés fada ni muda.

De Chales la vescomtal
voulh que’m done ad estros
la gola e’ls mas amdos.
Puois tenh ma chaieirra,
no’m biais,
ves Rochachoart m’eslais
als pels N’anhes que’m dara’n;
qu’Iseutz, la domna Tristan,
qu’en fo per totz mentauguda,
no’ls ac tan bels a saubuda.

De Chalés, la vescomtal,
vull del seu donar animós
el coll i les mans, ambdós.
I vaig fent la via,
gens de biaix,
vers Rocacort  la de baix,
els cabells d’Anés cercant;
Isolda, la de Tristany,
que va ser tan celebrada,
no li pot ser comparada.

N’Audiartz, si be’m vol mal,
vuolh que’m do de sas faissos,
que’lh estai gen liazos,
e quar es entieira,
qu’anc no’s frais
s’amors ni’s vols en biais.
A mo Mielhs-de-be deman
son adrech, nuou cors prezan,
de que par a la veguda,
la fassa bo tener nuda.

N’Audiartz, si bé em vol mal,
vull que em doni la faisó
de vestir distinció;
una bona guia
per no fer
amor tort o baladrer.
De Millor-que-bé pregant
pel seu cos jove i galant,
vaig veient, quan l’he mirada,
que és millor ben despullada.

De Na Faidid’autretal
vuolh sas belas dens en dos,
l’acolhir e’l gen respos
don es presentieira
dintz sos ais.
Mos Bels Miralhs vuolh que’m lais
sa gaieza e son bel gran,
e quar sap son benestan
far, don es reconoguda,
e no s’en chamja ni’s muda.

De Na Faidida, tal qual,
vull el seu dentat galdós,
i el seu tracte generós
privat de falsia,
al recer.
De Bell Mirall el ben fer;
l’alegria, mesurant
que tot sigui benestant;
en això és reconeguda
perquè mai ni perd ni muda.

Bels Senher, ieu no’us quier al
mas que fos tan cobeitos
d’aquesta com sui de vos;
qu’una lechadieira
amors nais,
don mon cor es tan lechais:
mais vuolh de vos lo deman
que autra tenir baisan.
Doncs midons per que’m refuda,
Puois sap que tan l’ai volguda?

Bell Senyor, de vós no em val
més que fos tan cobejós
d’ella com ho sóc de vós;
una llepolia
d’amor neix
i el meu cor estova un deix:
més vull per vós sospirar
que no pas l’altra besar.
Doncs, midons, perquè em sou ruda
si tothora us he volguda?

Papiols, mon Aziman
m’anaras dir en chantan
qu’amors es desconeguda
sai e d’aut bas chazeguda.

 Papiol, al meu Iman,
li diràs de mi cantant,
que l’amor és descreguda;
si era a dalt ara és vençuda.

(trad. Salvador Giralt)



dilluns, 13 de febrer del 2017

Amors pastorals de Dafnis i Cloe, de Longus


Això d'idealitzar la naturalesa, tal com avui dia fa gairebé tothom a les ciutats, a les ciutats i als pobles (menys els pagesos, però de pagesos en queden ben pocs), m'adono que ve de lluny.
Ens ho hem passat molt bé aquest hivern llegint Dafnis i Cloe. És una novel·la grega de cap al segle II, i és un exemple del que els estudiosos anomenen gènere pastoral. És que els protagonistes són pastors! Ara, quins pastors, i quin nivell, i quina sensibilitat! Molt delicat, molt bonic, i també molt divertit, com ja s'intueix veien aquest quadre de Nicolas-André Monsiau. Llegiu-ne un fragment:

Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien als prats, a les garrigues ressonaven els cants dels ocells. Com que l'esplendor del bon temps omplia tota la natura, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien: en sentir cantar els ocells, cantaven; en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors; es posaven les unes al pit i amb les altres teixien corones que portaven a les nimfes.
(trad. Jaume Berenguer Amenós i Francesc J. Cuartero)