El pes del Món

Fa temps, quan ens interessàvem per la ciència, vam calcular el pes del món. En Sergi ens va assessorar, i vam determinar-lo amb gran exactitud: 5.960.000.000.000.000.000.000.000.000 kg.
El cas és que l'escrit que ve a continuació ho corrobora. I no és només un escrit, és un poema. Quan el vam sentir recitar per primera vegada, vam quedar esfereïts, i molt i molt cansats. Per que? Perquè el recitador, mentre recita, carrega, a coll, el Món. Sí, el món sencer! S'ha de tenir molta força per recitar-lo, i recitar-lo amb la companyia d'un bon músic, que com veureu és una ajuda indispensable. Acomodeu-vos i escolteu:

El Món és una criatura pesada i consentida

que demana atencions de tota mena,

un nen aviciat que sempre vol anar a coll

i pesa com el plom i fa de mal portar...

(aquí el nostre recitador, davant la sorpresa dels oients, va carregar el Món a coll. Un prodigi digne de veure!)

I encara, si només fossin vaques i paisatges,

però hi ha moltes més coses...:

indústries, autopistes, ciutats de tota mena i condició,

els avions, els trens, els transatlàntics, les muntanyes,

els gratacels altíssims,

i tants de personatges omplint els hemicicles

amb discussions inacabables....,

tot és aquí ficat en aquest nen!,

i moltes altres coses....:

idees,  nuvolades, rodolins,

i les metamorfosis simultànies

i polifòniques que el tornen inquiet;

i gent per tot arreu, hi ha molt de moviment,

un formiguer de gent infatigable omplint tots els racons

amb els seus tràfecs sorprenents...

Tot és aquí, ficat en aquest nen!

I també certes coses..., suposo que m'enteneu,

hi ha certes coses que pesen més del compte,

això és el més pesat de tot:

algunes coses que pesen més del compte!

Sort de la música que m'ajuda

a mantenir en suspens

aquesta criatura tan pesada!

Canta-li una cançó perquè no pesi,

canta-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...

Demanes atencions de tota mena,

demanes abraçades i petons,

demanes que t'acotxin,

demanes que et bressolin,

demanes que t'adormin amb cançons...

Demanes que et consolin quan gemegues,

que et portin i et passegin pels jardins,

demanes que et contemplin,

et riguin les gracietes,

i sonin, per distreure't, el zing-zing...

Ho ha calcular en Sergi que en sap molt.

Després de fer un munt d'operacions

al seu quadern de fulls quadriculats,

penjant i despenjant el llapis del relleix de les orelles,

a prop d'allà on li bull el rapidíssim pensament:

“el pes del món”, ha dit amb gran solemnitat,

 “és de cinc mil nou-cents  seixanta quadrilions

d'atapeïts i densos quilograms!”.

No hi ha balança en aquest món

que pugui suportar aquest disbarat de pes:

cinc mil nou-cents seixanta quadrilions...

Un número molt llarg que costa de pair,

un fotiment de zeros i més zeros

que surten pels marges de la dreta

del seu quadern de fulls quadriculats,

el cartipàs d'en Sergi.

És clar que de vegades m'assalten alguns dubtes...

Em pregunto..., em pregunto si estic prou preparat,

i si potser m'hauria d'entrenar...

Porto una vida tirant a sedentària

sense deports ni llargues caminades,

mai no refuso l'ascensor quan hi ha ascensor,

i vaig amunt i avall amb motoreta...,

no faig abdominals i menjo el que m'agrada...

Moltes vegades m'assalten alguns dubtes...

Ara mateix em tiben els braços i els canells!,

les cames em tremolen i els genolls

grinyolen com frontisses rovellades,

els costa d'aguantar!,

i fins i tot em sembla que se m'inflen les venes en el coll

i el cor se m'accelera,

i això per no parlar de la columna, de la columna principal...

Sort de la música que m'ajuda

a mantenir en suspens

aquesta criatura tan pesada!

Canta-li una cançó perquè no pesi!

Canta-li una cançó que el torni lleuger com una ploma...!

Demanes que et netegin les caquetes,

et banyin i et mantinguin sempre net,

que et mimin i et pentinin,

et freguin amb colònies,

i t'alcin mentre et diuen: patufet!

A l'hora de la nit quan t' acoquines

demanes a la mama protecció.

Demanes i demanes,

demanes que t'estimin,

demanes i demanes atencions...

Però m'esforço, i tant com m'esforço!,

m'esforço a aguantar el Món

i bufo gairebé perdent l'alè...

Sabeu perquè m'esforço en un treball

que sobrepassa la força i la mesura

d'un home qualsevol del segle vint-i-un?

Perquè sóc èpic!

Sí, perquè sóc èpic!

Que vingui algun cronista

a escriure aquesta gesta!

Que toquin les campanes i proclamin

que el Món està en suspens:

ni a dalt ni a baix,

ni massa amunt ni massa avall!,

enmig.

El Món està en suspens...

(Salvador Giralt)

El misteri de la sopa

Em pregunto perquè, ara que som a l'estiu i fa tanta calor, parlem de sopes.
El Lletraferit de Manlleu està entusiasmat amb l'Oda a l'Entrepà, del Pollastret.
És conegut dels entesos que aquesta oda és molt desigual, i, a més, genera opinions contradictòries. Sempre ve envoltada de polèmica. I té llacunes, moltes llacunes, que el Lletraferit, al meu entendre no sempre amb l'encert que caldria, intenta omplir; amb la millor de les intencions, això sí.
Ja en el seu començament, l'Oda a l'Entrepà comença parlant de la sopa. Veieu? És un text difícil, molt difícil.
Estem en una mena de cul de sac. Això no pinta bé. Fa massa calor.

Oda a l’entrepà

(fragment: la sopa)

Des d’aquell dia primer,

quan encara l’escudella

borbollava en el calder,

han passat molts i molts dies,

tants de dies com té el Món,

i segueix sense saber-se

el misteri de la sopa!

Hi ha hagut àpats a cabassos;

sobretaules, ressopons,

piscolabis amb beguda;

han rajat a bocaplena

les aixetes dels porrons!

Se n'han dites de molt grosses,

i també, de tant en tant,

més assossegadament,

s'ha parlat amb subtilesa,

i les clepses fatigades

han tret llargues conclusions...

Però segueix sense saber-se

el misteri de la sopa!

Quan entrava la sopera

fumejant, al menjador,

el vailet esgaripava

-com si fos un trobador

de la darrera volada-:

Tanta sopa, a mi em supera!

I ha llençat sopa i sopera

per l’eixida del darrera,

daltabaix.

I segueix sense saber-se

el misteri de la sopa!

Va prenent, la pols, consciència

que és el pa de l’existència.

Quan arriba la secada,

la ventada xiuladora

se l’emporta;

i així va la pols per l’aire,

de barreja, amb gran desaire.

I després quan ja vol ploure,

neda, a lloure, per l’aiguada.

La secada, la ventada,

la riuada...

S’apaivagui aquest deliri!

Vianant encén-li un ciri,

que la pols està cansada,

i ara dorm la migdiada

en el clos d’un cementiri!

I segueix sense saber-se

el misteri de la sopa!

I els insectes, a les cases,

han viscut de les picades.

La cuinera, de rutina,

a l’hostal de la Sentina,

pren l’engrut de la cortina

i el barreja amb el brou,

que belluga i remou.

I la mosca vironera

investiga la sopera:

hi capbussa, hi prospera.

Un client, en Bocafina,

en trobar-se cara a cara

amb la mosca

enxampada amb la cullera...:

camacurta, camallera,

amb les ales

que esbateguen amb desfici

pel bassal de la cullera...

Vet aquí que en Bocafina

ha trallat a la cortina.

En el foc, la sopa cou;

la Natura la remou.

Però segueix sense saber-se

el misteri de la sopa!

Hi ha hagut nits de lluna plena

que inundaven el planeta

d'una llum tan clara i neta,

que les fades presumides,

han sortit amb roba estreta

per entabanar el poeta.

Va la fada presumida,

amb la sopa del misteri

en un bol mig hemisfèric:

“Apa, pren el refrigeri!”

I ell la beu, es beu la sopa,

i amb la sopa el seu misteri,

i beuria el que fos,

perquè el perd aquella fada

i es rendeix al seu imperi.

Però segueix sense saber-se

el misteri de la sopa!

És la mare de les mares,

la qüestió de les qüestions,

de profundis, dies ira,

la perola en els fogons!

Drames rurals de Víctor Català

De Víctor Català, havíem llegit Solitud, però no ens va agradar prou perquè el protagonista femení és massa edulcorat; la Mina és neta endreçada, assenyada, perfecta...; i en canvi el seu contrari, el seu marit, en Maties, és un bordegàs de cap a peus. És una novel·la de bons i dolents, i això, al nostre entendre, fa que perdi molt d'interès.
Però els Drames rurals..., renoi, allà tots són dolents! ¿Per què deu ser que ens identifiquem tant amb la colla dels captaires de l'Idil·li xorc, el conte que ens ha agradat més, i no parem de parlar-ne i fer-ne broma? Fins i tot el Lletraferit de Manlleu, sempre tan exigent, ha acabat per reconèixer (en veu baixa, però), que és una obra mestra.
Veieu el començament:

"L'estol de captaires professionals baixava lentament per la rampa de la carretera, com una riuada mansa que, a rodolons i empentes, aniria a desembocar a la vila.
Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, cotnes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascoseria.
La majoria eren vells, éssers fora de sexe, pellofes humanes espremudes, fulles esgrogueïdes i despreses, que el sol i la pols ressecaven, que les gebrades i la gana consumien, i que, rodant sempre a la intempèrie, el temps les empenyia mandrosament cap a la mort, sense que se'n donessin ben bé compte, inconscients de les injustícies del destí, malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida.
Al davant de tots, a tall-de-cap-de-colla, la Gonya trontollava el cossarregàs, com una saca de carnassa que traspués greixina, amb una estrassa al cap en comptes de caputxa, el gaiato a la mà, i cantant una corranda desvergonyida..."

Sovint un nen petit

Ens ha visitat un poeta que diu que ara fa cançons, però té el problema que no sap cantar.
-M'ajudarieu? Em farieu de cor? -ens ha demanat.
Ens ho estem rumiant, i hem quedat que d'aquí uns quants dies ja li direm què.
Es fa dir cançoner.

Veieu una de les seves cançons:

Sovint un nen petit,

desvergonyit i punyetero,

desperta en el meu pit;

i vaig així pel món

-pillet, pillet petit!,

pillet, pillet petit!-:

mortificant la població

sense repòs ni compassió!

Sabeu?, les farinetes

les prenc amb picantó!

Cor:

Pillet, pillet petit!,

pillet, pillet petit!

Pillet, pillet petit!,

pillet, pillet petit!

Sabeu?, les farinetes

les prenc amb picantó!

Ningú no plora amb pena

per una panxa plena!

Sovint, sovint, altres vegades

barrino com un cuc;

i vaig així pel món

-un cuc cuquet, cuquet!,

un cuc cuquet, cuquet!-:

corcant corcant com un corcó

els fonaments de la nació!

Per treure el buc de pena,

no perdo l'ocasió!

Cor:

Un cuc cuquet, cuquet!,

un cuc cuquet, cuquet!

Un cuc cuquet, cuquet!,

un cuc cuquet, cuquet!

Delicadet de mena,

dolent per vocació!

 Cansat de l’excel·lència

em torno decadent;

és llavors quan en mi borda

el gos impertinent.

I vaig així pel món

-un gos molt bigordós!

un gos molt bigordós!-:

gratant, llepant, escarbotant,

nens espantant, fent el dolent!

M’agrada d’embrutar-me

davant l’Ajuntament!

Cor:

Un gos molt bigordós!

un gos molt bigordós!

Un gos molt bigordós!

un gos molt bigordós!

M’agrada d’embrutar-me

davant l’Ajuntament.

Aquell qui desafina

fa el cant desavinent.

Sovint, sovint a la impensada,

em dóna per cantar,

i vaig així pel món:

-Quan veig les tomateres

pintades de vermeis,

comprenc que la Natura

és mare de remeis!-

I així encomano l’optimisme

d’un bon matí primaveral;

talment com la cardina

al capdamunt d’un pal!

Cor:

Quan veig les tomateres

pintades de vermeis,

comprenc que la Natura

és mare de remeis!

Talment com la cardina

Al capdamunt d’un pal!

El rei de les Espanyes,

els reis del Continent,

no em són res, ben poca cosa,

quan ve que em sento rei.

I vaig així pel món

-el rei del meu llitet!

el rei del meu llitet!-

sempre manant i disposant,

allò que tinc per decidit:

(ho dic perquè sempre hi ha algun republicà tocatardà que es fa el desentès; són gent, en general,  despistada que no saben on van, que no s’adonen que la monarquia és el règim del futur!)

paraula de monarca,

quedeu ben advertits!

Cor:

El rei del meu llitet!

el rei del meu llitet!

El rei del meu llitet!

el rei del meu llitet!

Paraula de monarca,

quedeu ben advertits!

 Això és una comèdia,

també un vodevil,

drama, tragèdia, psicodrama

i tot el que vulgueu!

I anem així pel món

-taxim, tatataxim!

taxim, tatataxim!-,

ficats a dalt de l’escenari

entre els faldons del calendari!

Quan baixarà el teló,

veureu, llavors, amics -quina il·lusió-, el rerefons de la funció!

Cor:

Taxim, tatataxim!

Taxim, tatataxim!

Taxim, tatataxim!

Taxim, tatataxim!

Quan baixarà el teló,

veureu, llavors, amics -quina il·lusió-, el rerefons de la funció!

(Salvador Giralt)

Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII

Hem estat llegint Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII, on un dels protagonistes, Archimbaud, és atacat per la follia dels gelos que li fan imaginar que la seva dona Flamenca no li és fidel. La traducció d'Anton M. Espadaler sona molt bé.
L'Aparici ha quedat força afectat per la lectura i ningú no acaba d'entendre perquè. De tant en tant fa la mateixa ganyota estúpida que Archimbaud: "imitant els gossos, ensenya les dents sense riure". Per què? De què li deu venir? L'Aparici és un gelós? L'Aparici té gelos d'algú? Això és el que ha insinuat la Desabillé, que té gelos  de... No volgueu saber l'enrenou que hem tingut.
Escolteu aquest passatge on es descriu el neguit del nostre protagonista:

S'ha ficat en un bon embolic. No acaba res ni en fa una a dretes, tant surt com entra; per fora crema, per dins el cor l'abrusa; segur que és gelós qui així es debat. Quan prova de cantar bela, quan sospira brama, res no veu clar; sovint diu el parenostre del simi, que ningú no entén; tot el dia remuga i fa cruixir les dents, i li fan nosa els estranys. Quan un estrany s'acostava, feia veure que tenia molta feina, i xiulava per aparentar, i deia en veu molt baixa: "No sé com m'aguanto i no us tiro daltabaix amb el cap per endavant!". Entortolliga el dit amb la seva corretja, i canta tullurutau, i dansa rostit-bullit.  Aixeca les celles i fa l'ullet a la seva dona, mentre per l'altra banda fa un senyal als servents perquè portin aigua per rentar-se les mans, perquè voldria dinar, i tot ho deia per tal que tothom se n'anés. Sembla un teixidor que ordeix com si fos al teler, perquè va d'un costat a l'altre, i quan ja no pot aguantar més, diu: "Senyor, dineu amb nosaltres, si us plau, que ja n'és hora. Em plaurà molt que ho accepteu, perquè tindreu ocasió de festejar tant com voldreu". Llavors, imitant els gossos, ensenya les dents sense riure.

(trad. Anton M. Espadaler. UBe)

Era l'autumne dels llops, d'Agustí Bartra

(fotografia de Roger Bartra)

L'altre dia en Josep Pla ens va alliçonar sobre l'alta cultura i com és de difícil a la majoria dels mortals d'accedir-hi.
Però a vegades és molt bona. Ens ha agradat molt aquest fragment de l'Ecce Homo d'Agustí Bartra.
Molt afilagranat i tot el que vulgueu, però caram, quan el Lletraferit l'ha recitat el silenci es podia tallar amb una gavineta. Hem quedat molt esgarrifats.

Era l'autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l'esparracada boira,
'jaguda sobre l'ampit
d'un pont d'ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides...

Era l'autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l'angoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
s'alçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltavem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna...

Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques,
a poc a poc s'arrencaven
lluirs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
D'un fanal de l'avinguda
penjava un àngel de sidra...

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci s'escapava...
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d'on tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

Josep Pla i l'enigma del mar lliure

En Josep Pla, ja cap al final del Quadern Gris fa unes consideracions molt interessants sobre el mar. Diu:

"És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer -i de vegades, encara que tinguin feina-, se'l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M'he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?"

Ho pregunta a Josep Tort, de Calella de Palafrugell, "un dels pescadors que ha mirat més el mar en aquests anys"

"-Vos, Tort, sempre mireu el mar...
-Sí, sí...
-El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure...
-Els vaixells de vela m'agraden, sí, però si no en passen m'és indiferent.
-Però en el mar hi debeu veure alguna cosa...
-Res, em penso, res...
-Llavors perquè el mireu d'una manera tan seguida?
-No sé... No t'ho sabria dir...
Durant una temporada -un estiu-  vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l'aigua de mar, en si mateixa, l'aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos -i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot arribar a suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l'incentiu de marxar, de fugar-se de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d'un sedentarisme i d'una immobilitat recalcitrant i decisiva."

Però en Josep Pla segueix investigant. El mar, somriure innombrable, havia dit Èsquil.  I deixa anar aquesta frase literia, així com de passada, per veure l'efecte que produeix en el pescador.

"-Aquest mar -li vaig dir amb una naturalitat indiferent- sembla un somriure continuat, que es va fent...
-¿Com dius? -em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu-. ¿Un somriure que es va fent?  ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?"

Eugeni d'Ors havia escrit la frase: El mar, la gran nuesa. També la deixa anar.

"-La gran nuesa, dius? -contestà el mariner-. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.
No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·liglible per als no lletraferits."

Ah, l'alta cultura!

Orgia Numeral

Ai coi, hem saltat directament de l'època medieval al segle vint-i-u! Aquests de "l'Orgia Numeral" ens tenen ben hipnotitzats amb el seu tam-tam! Quina mena d'orgia és aquesta?

Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes. Ho va dir Leopold Kronecker, el del teorema de Kronecker-Weber, el de la delta de Kronecker, que va inventar un producte de matrius que du el seu nom, el pare del finitisme...
Déu va crear els Nombres Naturals, i la resta és obra dels homes; sí, la resta…; però, la resta què és? La resta som nosaltres i els nostres pensaments, i tota mena de complicacions inaudites, i moltes coses més...
Escolteu el so dels Nombres Naturals:

 
"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

El torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Homes i dones del segle XXI que voldríeu escoltar bones notícies: el torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Tràfecs ineludibles, moments d’estancament i represes delirants, el desig; mutis sobtats, inexplicables…, amor i desamor, el naixement, la mort, el desig; dolor, desconcert, dubte, tristesa, desig, desig; i la sorpresa en girar la cantonada, i la por, i l’ànsia, i l’ofec, i l’alegria, i el riure, i el singlot.
Primer de tot va ser la percussió, i en segon lloc el pensament. Escolteu el so dels Nombres Naturals:

"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

Amics Marcabrun car digam, una tençó entre Hugo Catola i Marcabrú

El cavaller Hugo Catola i Marcabrú contrasten les seves opinions sobre l'amor. I com era d'esperar, el sempre malhumorat Marcabrú aprofita per blasmar-lo. Hugo catola, que pren partit per l'amor, davant de les escomeses de Marcabrú fa el que pot. Déu n'hi do, els cops! Qui guanyarà aquesta tençó?

Amics Marchabrun, car digam

un vers d'amor, que per cor am

q'a l'hora que nos partiram

en sia loing lo chanz auziz.

Marcabrú amic, ara diguem

un vers d'amor -el cor em prem-,

i quan vindrà que ens separem

que de ben lluny sigui sentit.

Ugo Catola, er fazam;

mas de faus'amistat me clam,

q'anc pos la serps baissa lo ram

no foron tants enganairiz.

Ugo Catola, el farem;

mes de falsa amistat faig clam,

des que la serp deixà el brancam

la lleialtat és en oblit.

Marcabrun, ço no m'es pas bon

qe d'amor digaz si ben non;

per zo'us en move la tenzon,

qe d'amor fui naz e noiriz.

Marcabrú, és mala cançó

que d'amor sempre digueu no;

el cas ens mou a discussió,

car d’ell vaig néixer i em nodrí.

Catola, non entenz razon?

Non saps d'amor cum trais Samson?

Vos cuidaz e'ill autre bricon

qe tot sia vers quant vos diz.

Catola no enteneu raons?

Saps com l'amor traí Samson?

Vos i tants d'altres beneitons

doneu per cert el que us ha dit.

Marcabrun, nos trobam auctor

de Sanso'l fort e de s'uxor

q'ela n'avia ostat s'amor

a l'ora que ce fo deliz.

Marcabrú, més d'un bon autor

diu que la dona de Samsó

havia omès aquell amor

a l'hora que fou destruït.

Catola, qar a sordejor

la det, e la tolc al meillor,

lo dia perdet sa valor,

qe'l seus fo per l'estraing traiz.

Catola, car un de pitjor

va baratar amb el millor,

així va perdre el seu valor,

i va ser per l'estrany traït.

Marcabrú, si cum declinaz,

qu'amor si ab engan mesclaz,

dunc es lo almosna pechaz:

la cima devers la raiz!

Marcabrú, segons declineu

-amor i engany sempre mescleu-,

quan sentiu pietat pequeu.

L'arbre del bé és invertit!

Catola,l'amors dont parlaz

camja cubertament los daz;

aprop lo bon lanz vos gardatz!

ço dis Salomons e Daviz.

Catola, l'amor que dieu

fa trampa als daus, el molt garneu;

de ser prop seu cal que us guardeu!,

com diuen Salomó i David.

Marcabrú, amistaz dechai,

car a trobat joven savai;

eu n'ai al cor ir'et esclai

qar l'en alevaz tan laiz criz.

Marcabrú, l'amor avui fuig

perquè el jovent en fa rebuig;

el cor tinc pler d’esglai i enuig

car és indigne el vostre ordit.

Catola, Ovides mostra chai,

e l'ambladura o retrai

que non soana brun ni bai,

anz se trai plus aus achaiz.

Catola, Ovidi llegireu

i ben aviat ho comprendreu:

de bru o ros no fa menyspreu,

però té tirada als pervertits.

Marchabrun, anc non cuit t'ames

l'amors, ves cui es tant engres,

ni no fo anc res meinz prezes

d'aitals joglars esbaluiz.

Marcabrú, no crec que t'amés

l'amor, vers qui sou tan revés,

ni que mai ningú menyspreés

tant els joglars empedreïts.

Catola, anc de ren non fo pres

un pas, que tost non s'en loignes,

et enqer s'en loigna ades

e fera tro seaz feniz.

Catola, de ningú va ser

a un pas, que al punt se n'allunyés,

i va marxant per sempre més

fins que sereu ben consumit.

Marcabrun, quant sui las e'm duoill,

e ma bon'aimia m'acuoill

ab un baisar, quant me despuoill,

m'en vau sans e saus e gariz.

Marcabrú, quan las pel traüll

la bona amiga m'acull

amb el seu bes, quan em despull,

em sento estalvi i guarit.

Catola, per amor deu truoill

tressaill l'avers al fol lo suoill,

e puois mostra la via a l'uoill

aprop los autres escharniz.

Catola, per amor del trull,

diner fa caure el foll, ben sull,

i mostra aprés la via a l'ull

quan és pels altres escarnit.

(trad. Salvador Giralt)

Francesc Eiximenis, amic de les dones i dels pagesos

Sí, Eiximenis, aquell qui diu:

"tostemps creu a bon consell

e no et caldrà reconsell"

Un altre dia parlarem de la seva gran admiració pel sexe femení, però ara m'agradaria que llegíssiu aquest conte sorprenent que es troba a Del Terç del Crestià cap. ciii.
Quina mena d'ensenyament se'n podria desprendre?

exemple de pagesia

 Deus saber que un notable frare menor apellat Frare Bonaventura, qui puis fo Cardenal, aquest era de Itàlia e era fort gran clergue e famós, e era nat de pagesia. E anà un jorn a veure sos parents, qui estaven en aquell poc lloguet d'on ell era eixit. E los pagesos aquells del lloc convidaren-lo, e aprés lo convit parlaren molt ab ell, e estaven molt espaventats en les savieses e altes paraules que ell los deïa; e com fossen d'ell partits, faeren gran solaç entre si mateixs, com Déu los havia dat d'aquell tan poc lloc tan excel·lent hom.

Dix llavors un pagès antic que hi havia:

-No us faça goig la gran saviea d'aquest frare, que massa costa a tots quants som e mala per a nòs ell sap tant.

E com los altres volguessen ab gran instància saber la raó, aquell repòs e dix així:

-Bé sabets vosaltres que tots quants som d'aquest lloc tots havem fama per tota la terra que tots som orats; e així és de fet, que tots som folls vertaderament, e bé apar en nostres obres. E açó no és per altre cosa sinó que aquest ab son mal saber e ab ses males arts ha furtat lo seny a tots nosaltres e ha'l-se apropiat a son propi cap e a si mateix e el té ben tancat dins.

A colp, tots, creents que així fos, foren avalotats e cridaren:

-Muira lo traidor! Muira aquest  qui ens ha fets tots tornar orats!

En aquest avalot, lo dit frare, veent-se en tan gran perill, tramès-los un seu servidor, hom savi e de bé, e viu les llurs clamors. E sabuda la raó, dix-los així:

-Prohòmens, a la veritat, aquest frare no és hom que això faés, per tot lo món; ne la cosa en si no la poria fer sinó Déu. Es ver que io sé fer un abeuratge que, si vosaltres vos en sadollats bé, cascun hauràtant de seny com Salamó

E com ells cridassen altes veus que haguessen lo dit beuratge:

-Ara -dix ell- esperat-vos un poc.

De present aquest féu haver del pus preciós vi que poc; e embriagà'ls tant que negun no es podia tenir, ne es veïa ne s'oïa. E ells estant així, cuitadament lo dit frare, ab aquest e ab los altres que hi eren venguts ab ell, fugiren e anaren-se'n.

Dix lo dit frare:

-Tostemps havia oït dir que perillosa cosa era estar entre pagesos, mas ara dic que és cosa mortal, car no usen de raó e creen tost tota follia, e sobte són avalotats e no guarden dret ne envers, e tostemps se deliten en minves e en dejecció d'hom d'estament e d'honor.