diumenge, 2 de novembre de 2008

PRESENTACIÓ DEL ROMANÇO DE L'AMBRÒS I DEL SEU TROS


PRESENTACIÓ DEL
Romanço de l’Ambròs i del seu tros
(el dia del lliurament del premi Punyal de Vic)

Salvador Giralt és poeta i narrador. Com a narrador ha publicat el relat Ludus puerorum i la novel·la Exit. Entres d’altres, els seus títols poètics són: Miratges, Àvia Rosa, Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi i Vint-i-dos poemes.
Els personatges de les seves obres sovint es plantegen la fugida de l’àmbit ciutadà, contaminat i massificat, cap al camp, del qual tenen una visió idealitzada. Això passa en la narració Exit i en el Romanço d’en Valentí que era un nas d’allò més fi, i en tots dos casos l’intent acaba en un estrepitós fracàs. Tanmateix, Giralt defuig tot patetisme, ans ens explica els fets amb gràcia i ironia, perquè el pessimisme sobre la possibilitat de recuperar una forma de vida autèntica no li fa perdre el sentit de l’humor.
Si bé a grans trets es situa en el mateix plantejament ètic i estètic de les obres esmentades, aquest Romanço de l’Ambròs, brillant i merescut guanyador del I Premi Punyal de Vic, presenta un grau d’elaboració major, que, tanmateix, no es tradueix en la complexificació del vers i de la llengua, la qual conserva la senzillesa, la naturalitat, la gràcia en la dicció típiques d’aquest autor. Gràcies a això s’hi exposen de forma molt exhaustiva i harmònica tot un conjunt de personatges i situacions recurrents de l’univers giraldià.
Un element a destacar és el protagonisme que pren el narrador, fins a esdevenir ell mateix un personatge. A la primera part, introdueix l’acció immiscint-s’hi, prenent partit decididament no tant a favor d’un com en contra de l’altre dels dos Ambròs que, com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda, es contraposen en l’obra. Ho diu clarament: “Crido i clamo; / és que m’afecta el nostre cas”. Tot seguit, però, rectifica:
Em comprometo, de moment,
a ser imparcial i comportar-me
a la manera dels agnòstics,
sense opinar,
i de cenyir-me, fil per randa,
al que és legítim de contar;
perquè el qui fa de testimoni
no ha de deixar-se
entabanar per cap dimoni.
En el decurs de l’obra el narrador es manté fidel a aquest propòsit de neutralitat, fins que al final reapareix per tal d’exposar, de forma irònica (ja que es val de la figura muda d’un professor Sebastopol que, com si fos un titella en les seves mans, hi assenteix mudament) unes determinades conclusions:
“Senyor doctor,
li repeteixo la pregunta:
¿aquest antagonisme
del món antic, que es troba,
com si diguéssim, amagat
als clarobscurs de la natura,
i la modernitat d’avui en dia,
molt més vistosa i cridanera,
més a l’abast,
però que de tantes coses perd el tast...,
creu que podrien arribar
a congeniar?
Si no avui, potser demà...”
La pregunta queda a l’aire, i jo, com el Sabastopol, guardaré silenci sobre aquest punt, perquè de fet podria ser que la resposta ja ens la doni l’obra. Jo recomano de llegir-la per passar una bona estona més que no pas per resoldre el dubte sobre aquesta qüestió, perquè al capdavall el contingut ideològic que s’hi explicita no és tan rellevant (per molt que de fet hi estem d’acord) com la forma de què es val (un vers que, sense ser lliure, no es cenyeix a la norma mètrica, sobre la qual preval la naturalitat en la dicció, i una llengua planera però rica, perquè si bé sempre es vol entenedora no renuncia als matisos que donen color i enriqueixen). I encara ens interessaran més els personatges: els dos Ambròs, la masovera, i sobretot l’ase Aparici. Els seus sons i malsons, els seus somnis i insomnis ens agombolaran tendrament en els dolços prolegòmens de la migdiada.

JESÚS AUMATELL