divendres, 9 d’octubre de 2009

Un cant Il·lusori a la tranquil·litat de la vida rural

Ara que no fa gaire hem estat tan a prop del món rural, em semblen molt adequades les paraules que Horaci posava en boca d'Alfi l'usurer. És un cant il·lusori perquè Alfi, "a punt d'esdevenir un camperol!, va recuperar tots els préstecs per les idus i per les calendes ja cerca on col·locar-los".

Benaurat el que, lluny dels tràfecs,
com l'home d'antigues generacions,
llaura els camps paterns amb els seus bous,
sense els lligams de cap préstec,
i a qui no desperta, com al soldat, la trompeta estrident
ni esgarrifa la mar enfurida,
i evita el fòrum i les llindes superbioses
dels ciutadans poderosos.
Per això, marida els pollancres que es drecen alts
amb els sarments ja crescuts dels ceps,
o contempla errants en una vall reclosa
els seus ramats de bous i vaques
i amb el falçó espurga les branques inútils
i els fa empelts més fruitosos,
o guarda en àmfores netes la mel premuda
o ton les fràgils ovelles;
o quan Tardor, per sobre els camps, treu
el seu cap ornat de fruits en saó
¡quin gaudi collir les peres empeltades
i el raïm que malda per ser com la porpra,
per fer-vos-en ofrena a tu, Priap,
i a tu, pare Silvà, tutor dels termes!
Ara li abelleix de jeure sota una vella alzina,
ara sobre una tofa d'herba;
corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall,
en els boscos gemeguen els ocells
i en les deus murmureja l'aigua de les fonts:
tot convida a fer una becaina.
(versió de Joan Carbonell i Manils)

10 comentaris:

Franz ha dit...

No em puc imaginar res de més diferent que un pagès i un banquer

Aparici ha dit...

Aquest cant il·lusori a la tranquil·litat de la vida rural, us puc ben assegurar que és més il·lusori que un somni de migdiada de tardor.

Rita ha dit...

Aparici, a tu en el fons el que et passa és que tens enveja dels humans.

Aparici ha dit...

Enveja de la vostra pressa? Del vostres desitjos sense fi? De les vostres disputes? Per favor..., qualsevol altre estament em semblaria preferible. Si amb els anys he arribat a tolerar la presència dels humans, i m'he tornat comprensiu amb tanta ximpleria, és perquè n'hi ha alguns, pocs, que ens imiten.

Licor ha dit...

Sí, és veritat, fins i tot n'hi ha que quan parlen de nosaltres ens anomenen "els nostres mestres". Una vegada el President ho va dir, i el Doctor Bucèfal!, i d'altres que ara no recordo.

Denver ha dit...

Estic d'acord! a la meva escola ens han dit que el Rei Salomó en aquells temps remots ja opinava igual. Venia a dir més o menys així "mireu les bèsties del camp que no sembren ni seguen ni tenen graners, però mai els falta el pinso, ni l'ós per rossegar ni la manteta calenta prop de la llar, ni el collaret per les puces"
Quina santa raó, el Rei Salomó! pel que fa a mi, la Providència fa tot abans que hagi de dir guau. El president "in person" em va treure l'altre dia de la bassa de l'hort on havia caigut mirant de trobar els peixos, que han desaparegut. I això no és tot! fins i tot sembla que la seva filla m'ha de portar un dia d'aquests a la perruqueria...

Anònim ha dit...

Sí, els nostres mestres i les nostres mestresses, quanta saviesa. Mestre porquet, mestre pollastre..., quina salivera que m'agafa quan penso en vosaltres.

Anònim ha dit...

A mi..., el meu mestre preferit és el Pernilet d'Aglà.

Rita ha dit...

Quina falta de sensibilitat! Aparici, tens raó, hi ha persones que no mereixen el nom de persones.

El Verm de les Dents Maixelleres ha dit...

Mengeu, mengeu, que ja vindran les tornes!