dijous, 25 de març de 2010

El pitjor de ser un pesat

Benvolguts associats i associades, el Poeta del Punyal m'ha fet arribar un petit treball, escrit segons diu a instàncies de la nostra diva madam Desavillé. Tot i que és una mica equívoc i es podria prestar a malentesos, l'exposo en aquesta secció amb la millor de les intencions, i sobretot perquè millori l'autoestima d'El Lletraferit de Manlleu, tractat injustament al meu entendre per alguns desaprensius que només busquen divertir-se a costa dels demés.

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

És pesat per tu que aguantes tant de pes,
et crispes i t'ofegues,
rebufes, et doblegues
i gemegues
(no ho fas dissimuladament,
i això sí que, sentir-te, és un turment).
I és pesat per ella que s'ho mira compassiva
( seguint el teu compàs, no pas passiva)
des del damunt del cúmul,
mig adormida, ben distesa,
còmodament i mig estesa,
i diu de tant en tant mirant avall:
-Amic Lletraferit,
al teu damunt estic al cel!
Ah, quin goig!
Ferit ferit,
però ardit i boig com un cabrit!

El pitjor de ser un pesat,
és que no te n'adones que ets un pesat,
i això és el més pesat de tot.

6 comentaris:

Wendy Lu ha dit...

oh que bonic! el que més m'agrada és això de "per damunt del cúmul", ho trobo molt modern. Em fa pensar en el sincrotró aquest que han inaugurat a Cerdanyola o per allà, que accelera les partícules fins que peten de llum.

Franz ha dit...

Quina mena de pes aguanta el Lletraferit?
Llibres?, aguanta llibres?, enciclopèdies? (aquestes sí que pesen, heu sospesat mai la catalana?), o aguanta cadires com en Tortell Poltrona?
No, les cadires no pesen prou, què deu ser el que aguanta que pesa tant?

Anònim ha dit...

Amics Migdiada,
passava per desitjar-vos una Bona Setmana Santa, i unes bones migdiades.
De Premi Punyal de Vic, un i només un.
Imma

Anònim ha dit...

La substància! Aguanta la substància!

Franz ha dit...

Mireu què he trobat llegint La Comèdia dels Ases, de Plaute. Entenc que és una bona pista sobre el pes que està doblegant el nostre estimat Lletraferit. Parlen dos esclaus:
Líban.-Et dic que estiguis bo, amb tota la meva veu, tant com poden les meves forces.
Leònidas.-Gimnasi de l'assot, salut!
Liban.-¿Què fas, puntal de calabós?
Leònidas.-Oh, residenciat en les cadenes!
Líban.-Oh, delícia de les vares!
Leònidas.-¿Quin pes et creus tenir, nu?
Líban.-No ho sé, per Pol·lux!
Leónidas.-Ja sabía que ho ignoraves. Però, per Pòl·lux!, jo, que t'he sospesat, ho sé. Nu i lligat fas cent lliures, penjat dels peus.
Líban.-Quina prova tens d'això?
Leònides.- Jo en diré la prova i la manera. Llavors que t'han lligat als peus un pes just de cent lliures, quan les teves mans són ficades a les manilles i enlairades a la biga, tu ni puges ni baixes del pes... d'un malvat i un taujà.

Franz ha dit...

Sí són cent lliures exactes, ni una de més. Cent lliures clavades de substància.