dilluns, 1 de març de 2010

Jaume Roig ens explica un cas que va esdevenir-li en un hostal a París

En Passarell ja va marxar fa un parell de dies i les coses han tornat a la normalitat. Però com que resulta que les ments inquietes sempre han de remoure i bramar en comptes de reposar i dormir com postulem en els nostres estatuts, ara hi ha raons pel tema del menjar. Hi ha uns quants assimilats entre nosaltres que s'han fet vegetarians; en Pernilet d'Aglà, per exemple, que no vol menjar porc, o el mateix Aparici, que quan li porten la sopa o els bistecs es molesta com si l'haguessin ofès. O la Rita, la Rita és una militant vegetariana. I després hi ha en François, el Rellotger, el Rector, i una bona colla que si només els serveixen herbes comencen a picar amb les forquilles i ganivets cridant: Volem carn! Volem carn! El nostre cuiner, el Marmitó de can Soques, està que trina.
Per tot això us proposo la següent meditació d'en Jaume Roig, sobre un cas que va esdevenir-li quan era a París en un dia de Cap d'Any. És una meditació culinària molt instructiva.

Més, aquell any,
un cas estrany,
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng,
fiu convidar
tots a sopar
qui junt havíem.
Allí teníem
de tots potatges,
de carns salvatges,
volanteria,
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fo trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
regonegué
què hi trobaria:
més hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créieme menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit!
Tots lo miram
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
-filles ja grans-,
era fornera
e tavernera.
Dels que hi venien,
allí bevien,
alguns mataven,
carn capolaven,
feien pastells,
e dels budells
feien salsisses
o llonganisses
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven.
Elles mataven
alguns vedells,
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien,
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e celerades,
abominables.
Cert, los diables
com los mataven,
crec los aidaven,
e lo dimoni.
Fas testimoni
que en mengí prou,
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines,
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.

8 comentaris:

Pernilet d'Aglà ha dit...

Sí, és molt cru però és cert com la veritat, els qui no són vegetarians són unas caníbals!

El Rellotger ha dit...

Digueu-li carn o com volgueu, però en aquest món podríem menjar alguna altra mena de cosa? Ah, ah, ah!

Franz ha dit...

Sopa, a mi m'agrada molt la sopa. I amb un ou a dins encara més.

El LLetraferit de Manlleu ha dit...

Sí, jo també, sopa, sopa de lletres!

Anònim ha dit...

És ben animal això de menjar.

François ha dit...

I beure, sobre tot el beure, no us oblideu del beure!

Rita ha dit...

És veritat que La Companyia de la Font del Vi tornaran a actuar aviat?
He sentit campanes...

clara ha dit...

campanes, sí. Campanes tibetanes, marineres i catòliques, com na Maria Assunçao Alegria, una campana portuguesa que ha aterrat a la Nau Côclea a l'Empordà. I a l'erecció del seu campanar, cantarà la Companyia de la Font del Vi, entre altres cantaires