dissabte, 24 d’abril de 2010

Visca els escriptors invisibles!

Sempre he cregut en ajudar els desplaçats. N'hi ha que tenen sort. Aquests dies es parla de llibres i d'escriptors, i n'hi ha uns quants, un grapadet, que sempre ocupen les primeres pàgines. Però n'hi ha d'altres, quants deuen ser?, que viuen i treballen en el més absolut anonimat, són els escriptors desconeguts, anònims, invisibles. Aquells que hi són però no hi acaben de ser, els qui no compten per a res. De tant en tant ho proven, van a les editorials carregats amb els seus manuscrits i les seves il·lusions..., però quan els demanen el carnet..., no pertanyen al club. És el cas d'un associat nostre, l'Escriptor Invisible que, a falta d'editor, ens passa els seus llibres, vull dir les seves fotocopies. Però la majoria de les persones no prenen per un feix de fotocòpies el mateix interès que prendrien per un llibre enquadernat i comprat en una llibreria de debò, i aquestes van fent una pila a la biblioteca que, de tant en tant, en Polo lliura amb discreció al nostre fogoner, l'Emprenyat de Sant Hipòlit, que sempre està molt content de rebre-les i diu que són el millor que hi ha per avivar el foc.
Com que el tema de les parts de la nit s'ho mereix, i per tal de contribuir amb un granet de sorra al desplegament en el món de l'obra d'aquesta ànima invisible, invisible però tanmateix ben real!, tot seguit podreu llegir una pàgina del seu últim llibret: L'Entrepà.


No he parlat de la meva infància i tampoc ara no en parlaré, però de petit em vaig criar al camp en una masia apartada del progrés on vaig tenir temps d'observar a bastament i des de ben a prop els dinamismes de la Naturalesa i les seves sorprenents transformacions. A les ciutats modernes, quan arriba la nit, ens hem acostumat als llums, però allà en el món rural, sense electricitat, les úniques lluminàries nocturnes eren la lluna i els estels. La nit avança en el seu descens com una gran roca que s'enfonsa en un avenc profundíssim en el fons del mar... fins que arriba a la sorra del fons: després d'uns instants de silenci i quietud inaudites (i d'expectació, és clar, perquè el destí dels qui som vius depèn del que és a punt d'esdevenir-se), s'escolta un sorollet molt feble, una mena de clic com d'un mecanisme de rellotge, compreneu?, que marca la fi d'aquell descens. Llavors hi ha un canvi sobtat de rumb; és el moment més fosc de la nit, som en el nadir... però ja el passem de llarg i anem cap amunt, cap a l'alba: sovint s'alça un airet lleuger com un sospir, refrescant; l'energia de l'aire canvia de polaritat, alguna cosa es desvetlla: és el Sol que s'acaba de despertar i entreobre els ulls... Sí, segurament, però romandrà encara, mandrós, una bona estona en el seu tàlem, i si tu, pobre diable, estàs despert i obres els ulls, comences de veure pampallugues. Els volàtils, que viuen més enlairats i més a prop que nosaltres de l'astre de la llum, són sensibles a aquests primers canvis; les gallines baixen de la dormidora i surten a l'exterior, estiren les potes i picotegen el terrer, saluden el nou dia acabat de néixer; i el gall trenca la quietud nocturna amb els seus esgarips esgarrifosos (us heu preguntat mai per què ho fa? A què vénen aquells xiscles en el moment més solemne? Ens hi hem acostumat, però sempre he cregut que hi ha d'haver una causa oculta). I unes hores després, la llum diürna, amb la seva arribada pausada i solemne, amb els seus excessos, ens deixarà veure els miracles del món.


10 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt profund, molt profund...

Rita ha dit...

Els escriptors invisibles són com els àngels!
Hi són però no els veiem!

wendy lu ha dit...

El dia que menys es pensa...explota el volcà més desconegut. No el Popocatepetl, ni el Vesuvi, no. Explota un volcà islandés que era com el Montsacopa que semblava que nomès servia perquè els arquitectes postmoderns fessin arranjaments per la visita dels turistes pacífics. O sigui que l'escriptor més invisible, de cop un dia fa pum i aleshores venen les laves i les cendres, que solen ser com la conselleria d'Interior, o el profeta Isaíes o el Jofre Genoé, l'home del temps de Catalunya Informació que aleshores resulta que ja ho sabia que això passaria. O sigui, companys que no us refieu de les aparences d'aquest mòn "upside down" (que vol dir cap per avall)!!
Corren temps difícils d'interpretar, sí, quan sense anar més lluny l'Inter celebra que ha perdut i en canvi el Barça que guanya està de funeral perquè al final no es tractava de guanyar o perdre sinò de parar-li els peus a la Esperanza Aguirre al Bernabeu.
Els escriptors invisibles exploraran un dia i aleshores aniran pel carrer cofois exhibint el seu tercer ull...i si no al temps!!! Deu ens dongui salut per veure-ho! bona nit!

Franz ha dit...

No voldria trencar la son de ningú, però algú em podria dir si és cert que la Companyia de la Font del Vi s'ha tornat a reunir i prepara una actuació a la Fira de la Música al carrer de Vila-seca?
Ara mateix no puc recordar si ho he somiat, o m'ho ha dit algú..., o potser ho he sentit a dir..., però em sembla que no és una invenció.

El Doctor ha dit...

Rrrrrrrrr.... Rrrrrrr....

Desabillé ha dit...

Franz, com pots tenir una memòria tan curta? Aquesta notícia te la vaig dir jo fa un parell de dies mentre preniem el te.
La llegenda continua... I et vaig proposar de llogar una limusina per arribar-nos fins a Vila-seca, al Fènix precisament. Com pot ser que no te'n recordis?

El LLetraferit de Manlleu ha dit...

No voldria semblar impertinent o poc educat, però podria venir amb vosaltres a la limusina?
Ja sabeu que els trens van molt malament, i d'altra banda aquesta mena de vehicle em sembla molt adequat a la pràctica de les nostres aficions comunes.

Anònim ha dit...

aquests invisibles són els escriptors!!! els altres firmen llibres el dia de Sant Jordi i es veuen venent llibres com si fossin xurros -literalment, és clar- Bé, paro i m'adormo que toca migdiada... després tornaré a escriure d'una manera "invisible". Rebeu una salutació de mitja migdiada! ricard99 (ocasional invisible)

François ha dit...

Coi, això de la font del vi sembla prou interessant. Suposo que el viatge amb la limusina el paga l'associació. Quants hi cabem?

Punyal ha dit...

Quanta raó tens Ricard99!