dissabte, 2 d’abril de 2011

Els primers dies

Sóc en Franz.

M'agradaria dir alguna cosa de la nostra vida quotidiana al Balneari, però em sembla que encara és una mica aviat per a parlar de quotidianitat i de rutina. Aquí tot està per fer. No podia imaginar que existissin encara paratges tan apartats i feréstecs en el nostre país; això d'una banda, l'exterior, la Naturalesa desbocada i exuberant que gairebé ens barra el pas en qualsevol direcció, tot i que davant de la casa hi ha uns prats deliciosos, amb moltes flors, és l'òstia de bonic!, que anuncien l'arribada de la primavera; això d'una banda, el món exterior, i de l'altra..., el nostre Balneari; uf!, portem una setmana en els treballs de condicionament i restauració del que és indispensable, però com que hi ha tantes coses a fer, la nostra feina no es nota gaire.

El Secretari i el President van desaparèixer amb el 4x4 del Secretari el segon dia; van dir que havien de resoldre uns problemes urgents i que tornarien aviat, però per mi que s'escaquegen. I la seva absència em sembla que s'ha deixat sentir en la moral de tot el grup, que en aquest moment és molt baixa. No tenim llum ni telèfon, i els mòbils no tenen cobertura, i el poble més a prop es troba a més de vint quilòmetres de pista, i no disposem de cap mena de vehicle, de manera que podríem dir que ens trobem aïllats del món exterior.

Ja he dit que hi ha feines indispensables que s'han de fer; per exemple muntar els llits, que no entenem per quin motiu estaven desmuntats; això ha estat un treball molt complicat perquè els caragols estaven barrejats; són llits de fusta de l'any de la maria castanya, llits grinyoladissos, amb uns somniers que s'enfonsen cosa de no dir; encara hi treballem.

El problema principal, però, és la cuina. El Marmitó es va enfadar molt l'altre dia perquè tothom espera que cuini tots els àpats; això és una feina molt laboriosa, s'ha de cuinar amb foc de llenya, i això vol dir sortir a fora i recollir, el llenyer és buit. Va dir que ja n'hi havia prou, que si no hi havia ajudants tampoc no hi hauria menjar; finalment en Licor i en Polo han acceptat de fer de pinxos de cuina, i el Rector, el Rellotger, l'Aparici i en François, han constituit una colla de llenyataires.

En Sendu i la Francesca són els masovers, i també ajuden força, però són persones d'edat molt avançada. Viuen en una caseta a part. En Sendu ens proporciona patates i cebes i alguna penca de cansalada, i espinacs, i ous de tant en tant..., i no tenim res més, de manera que el menjar ha entrat ràpidament en una monotonia que en general no portem gaire bé. A vegades penso que si no fos pel Sendu i la Francesca, estaríem completament desemparats.

1 comentari:

El Cantautor ha dit...

Això dels llits no ho acabo d'entendre. On dormiu?, a terra?