dimarts, 12 d’abril de 2011

Shakespeare: discurs del dia de Sant Crispí

Sóc el Marmitó de can Soques, o sigui el cuiner del Balneari.

Però no sé per quant temps, perquè m'estic replantejant la meva situació en el món. No és el que us penseu. Els meus pinxos de cuina són unes persones molt ilustrades. El cas és que per encendre el foc el millor és el paper, paper de diari normalment, però degut al nostre aïllament, ja no en tenim; per això utilitzem els llibres de la biblioteca que encara es troben apilats en capses a sota de l'alzina. En Licor i en Polo, els pinxos, que són els bibliotecaris, no semblen contraris a aquesta pràctica, però han posat com a condició indispensable que abans de fer-los desaparèixer en el no res, els hi retem un petit homenatge en forma de lectura; lectura que sovint fem en veu alta, compartida; de manera que la cuina s'ha convertit, no en tinc cap dubte, en el lloc més cultural de tot el Balneari.

Fa uns quants dies que estem amb Shakespeare. Vam obrir una capsa i anem traient... Aquí us mostro, a tall d'exemple, un discurset extret de la tragèdia que porta per nom Enric V, que no està gens malament...; molt adequat a les nostres circumstàncies actuals:


Si estem marcats per morir, ja som prous

com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,

com menys serem més gran serà l'honor rebut.

Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!

Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,

ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;

no em sap greu que altres portin vestits meus;

aquests afers externs no em mouen el desig.

Peròo si fos pecat cobejar honors,

seria l'ànima vivent més pecadora.

No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.

Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,

com el que em sembla que em trauria un home més,

ni a canvi de més altes esperances.

Ah, no en vulgueu cap més!

Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,

que qui no tingui ànim per aquesta batalla

que se'n vagi, i que tingui un salconduit,

i, a la bossa, diners per al viatge.

No volem pas morir amb la companyia

de qui té por de morir al costat nostre.

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,

i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada anys en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els noms casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-

sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers inglesos que s'han quedat al llit

maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

(trad. de Salvador Oliva)


7 comentaris:

El Cantautor ha dit...

Em sembla que la visita la faré més endavant, quan les coses estiguin una mica més tranquil·les...

Anònim ha dit...

Eh, qui són els enemics? Contra qui lluiteu?

Aparici ha dit...

Estem en guerra contra el President i el Secretari!!!

El Rellotger ha dit...

Sí, que vinguin, que vinguin ara que tenim les eines preparades!

El Pollastret ha dit...

Ésser gran, no rau a commoure's solament quan no hi ha causa, sinó a trobar la gran causa en una palla, quan és en joc l'honor...

Rita ha dit...

Oh, que bonic...

Wendy Lu ha dit...

El Pollastret té raó, la grandesa rau en l'impuls i no en l'abast dels efectes. I si els nois d'en Guardiola haguessin sentit aquests mots a temps potser no s'hagués escaigut la gran catàstrofe d'ahir i ara sucariem maduixes al xampany de la copa del rei. Què hi farem....diu que comença la processó de la passió, però a Verges sembla que plou.
Sóc qui sóc però poc que sé a on sóc, com alguns ja sabeu (al president, per exemple, ja l'he assabentat de les meves irregularitats).