dissabte, 18 de febrer de 2012

La casella 19 del Joc de l'Oca i Jordi Vintró

L'altre dia i de forma accidental em va venir a les mans La Bassa de les Oques, un llibre de poemes de Jordi Vintró molt ben editat per Labreu Edicions, i d'una forma també accidental el vaig obrir pel capítol 19. Des de llavors estic estupefacte. El llibre té 63 capítols com les 63 caselles del Joc de l'Oca, on la casella 19 és l'Hostal. És clar, de seguida em va interessar. Semblaria que l'argument del poema és una farra familiar en un restaurant, Ca l'Enrica, però que es veu enterbolida per un problema aritmètic ambientat en un altre restaurant que es diu La Sitja. Un problema de sardines i mitges sardines, de plats i mitjos plats, que finalment m'ha obligat a prendre la calculadora per mirar de treure'n l'entrellat, i això només per acabar més confós que abans. Un deliri... Companys, llegiu amb atenció aquest començament, i us proposo una sardinada per veure si entre tots hi podem veure alguna llum; i després a l'hora del cafè, una mica abans de la migdiada, farem unes partidetes al Joc de l'Oca, aquest joc que tenia per infantil, bonhomiós, pacífic, però que vaig entenent que pot resultar una mica... perillós.


L'examen ha resultat
difícil. L'autoritat
ha triat, per fer neteja,
un problema malparit.
En Rigobert el planteja
als qui han vingut al convit,
per mostrar com n'és de dura,
la vida, quan s'ha investit
de cultura.

"En un restaurant -La Sitja-,
per sis mesures i mitja
em donen quaranta-cinc
sardines i mitja. Quantes
me'n daran, poques o mantes,
si ara vinc
i dic que, de senallons,
en vull onze?", "Ja se sap
que endrapes més rescalfons
-i capons!-
amb els ulls, Bert, que amb el pap",
diu la tia Casimira,
que no es mira
mai els sumaris a fons.

Posa en dubte l'oncle Octavi
que en els més recòndits llocs
i a les fondes de més pocs
recursos, que més el savi
que el ric freqüenta, fragments
del popular teleosti
se serveixin. No és que costi
tant la menja, i els intents
d'equilibrar bé els balanços
contemplen procediments
diferents.
Mitges sardines? Romanços!

Només que hagués ensumat
un xic que transcorreria
el debat
per aquesta docta via,
l'oncle Calassanç hauria
traginat
el regle de càlcul, eina
que al doctor més estufat
li simplifica la feina.
Aquest objecte fantàstic
i de plàstic,
amb justesa quasi exacta,
mil·limètrica, calcula
de quantes sardines tracta
la pregunta, i no recula
davant de mitjos, de terços
ni de bíblies en versos.

Per resoldre el greu problema,
el pare trama un sistema
clar i expeditiu. Demana
que a l'instant portin sis plats
i mig de tals vertebrats.
Ja la gana
va de baixa, però diu
que esbrinar les veritats
és el més noble objectiu
en aquest món de primats.

El maitre, tibat, replica
que en el seu establiment
-Ca l'Enrica-
tenen per norma inclement
de no donar seguiment
a un encàrrec que s'aparta
del que es llegeix fidelment
a la seva vasta carta.
en cas que hagués reputat
la mestressa que la nosa
que mig plat d'alguna cosa
provoca en l'agilitat
de la cuina no compensa
l'atestat d'ofensa immensa
d'algun menjaire escurat,
una tria
de mitjos plats camparia
pel díptic de cap a peus,
tots amb els seus mitjos preus.
Però aquest no és el cas,
i el mig plat no vindrà pas.

Al pare el front se li arruga,
i fa dir per la cunyada
Reparada
que una pesantor feixuga
a l'escrot se li revifa
quan sent el discurs abjecte
del subjecte
que, en lloc del maitre, fa el tifa.
I que, ja que són tan fins
allà dins,
que portin set plats complets,
que el seu nebot, en Carlets,
que té buit sempre un budell,
no en deixarà ni la pell
dels tastets
que farà quan al davant
li vingui el mig plat sobrant.

Però queda un moment muda,
decebuda,
la trepa quan veu les plates
de sardines
que de les cuines divines
tres cambreres amb tres bates
els transporten, fent tentines.
Perquè el nombre
d'espècinems, tots plegats,
això sí, amb molt de cogombre,
d'allet, de pinyons torrats
i de pebrot vermellós,
és sols de quaranta-dos.

9 comentaris:

L'Emprenyat de Sant Hipòlit ha dit...

Ja era hora que sentís una bona idea. Sí, casum l'olla!, una sardinada. I això que cadascú tingui el seu plat, em sembla també molt ben pensat. A tantes peces per cap, i ben comptades; el millor sempre és evitar els problemes abans que arribin. Previsió, cal molta previsió, i sinó ja en tenim experiència, després venen les patacades i tothom se n'exclama.

Rita ha dit...

A vegades m'avergonyeixo de sentir-vos.

L'Emprenyat de Sant Hipòlit ha dit...

No penso parlar perquè acabaríem malament. Algú podria explicar que va passar a l'última costellada? Algú podria explicar la situació lamentable que vem viure?

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

Sí però..., el tema aquest de les sardines, voleu dir que ens en sortirem?
També les venen en llaunes, em sembla que n'hi van sis, és clar que això depèn de la marca...

Aparici ha dit...

Jo penso fer foc. Això és irrenunciable!

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

Segurament depen de la marca. Ho haurem d'investigar, però no crec que passin de set.

François ha dit...

Mmm..., sardines a la llauna o com volgueu, però el principal és la beguda. La beguda és la meitat d'un àpat. La ciència, ens agradi o no ens agradi l'hem de tenir en compte, i la medicina d'avanguarda ens alerta del perill de la deshidratació. I qui no ho vulgui sentir, que es faci el sord!

Rita ha dit...

Si no hi ha sardines de debò, no penso venir. És una qüestió de principis!
François, si el que vols és emborratxar-te, endavant, endavant..., però no cal que ens adoctrinis amb les virtuts de la medicina d'avanguarda. No penso beure vi!

Aparici ha dit...

Jo penso fer foc. Si no hi ha sardines farem torrades, però jo penso fer foc.