dilluns, 2 d’abril de 2012

La indiferència és una virtut? El pagès indiferent, a la Vida d'Isop

Companys, la indiferència és una virtut? Sí, em direu, i tant! I com sinó podríem entrar en el país de Morfeu?
A la Vida d'Isop hi he trobat un passatge molt entretingut sobre aquesta qüestió. No és un tema menor. Quan el gran iogui B. K. S. Iyengar va ser a Barcelona, en ser preguntat sobre aquesta qüestió va contestar que avui en dia ja no és possible de practicar la indiferència, i que ens havíem d'acontentar amb el distanciament; donava a entendre que la indiferència no és compatible amb l'ètica del nostre temp. No, no és un tema menor. I sense anar més lluny hi ha un associat que em punxa i no para de fer-me preguntes i demanar-me l'opinió... Aquí teniu el passatge en qüestió; llegiu, llegiu..., a mi no m'ha deixat gens indiferent...:


Quan es llevaren de sopar, Isop fou penjat i fuetejat. Xantos li diu:
"Ja ho tens. Si no em convides un home que no sigui manifasser, et faré lligar i esquarterar".
L'endemà, surt fora de la ciutat tractant de trobar un home que no fos entremetedor. Mentre mirava una multitud de vianants, veu un home rústic d'aspecte però de maneres urbanes que menava un ruc carregat de llenya; anava evitant l'enfit de la gentada i parlava adreçant-se al ruc. Ensumant que es tractava d'un home que feia el seu fet i no gens entremetedor, el va seguir. El pagès, muntat en el ruc, anava dient-li tot caminant:
"Arri! Que arribem ben prompte i es vengui la llenya per dotze asos; tu te n'enduràs dos per a l'herba, jo altres dos per a mi, i els altres vuit els estalviarem per a futures avinenteses, que no ens vingui una malaltia o l'hivern arribi de sobte i ens deixi sense recursos; perquè encara que avui mengis ordi, si sobrevingués un contratemps imprevist, no tindràs ni farratge ni ordi per a menjar".
Isop ho sentia i es deia a si mateix:
"Per les muses! No em sembla gens manifasser, aquest home: m'hi acostaré".
S'hi atansa i li diu:
"Salut, avi".
El pagès respongué a la salutació. Isop prosseguí:
"Quan val la llenya?"
"Dotze asos" -contestà el pagès.
Diu Isop:
"És veritat: pel mateix que s'havia proposat, la ven. -Tot seguit li pregunta-: Avi, ¿Que coneixes Xantos el filòsof?"
"No, fill meu" -contestà el pagès.
"¿Per què?" -inquirí Isop.
"Perquè no sóc xafarder -féu el pagès-. Sí que n'he sentit a parlar."
"Beneït sies! -exclamà Isop-. Jo sóc un seu esclau".
El pagès replicà:
"¿Que t'he preguntat, jo, si ets esclau o lliure? ¿Què n'he de fer, jo?"
"És veritat, no és gens manifasser -diu Isop-. Avi, ja tens la llenya venuda. Arria el ruc cap a la casa de Xantos."
"No sé pas on és la casa" -replicà el pagès.
"Segueix-me i ho sabràs" -digué Isop.
El menà fins a la casa i descarregà la llenya; després de pagar-li'n el preu, digué:
"Avi, el meu amo et demana que sopis amb ell. Deixa, doncs, el ruc al corral, que ja hi haurà qui en tingui cura".
El pagès entrà a sopar sense preguntar per quin motiu se'l convidava, i així entrà com anava, amb fang i amb les sabates posades. Xantos digué:
"És aquest el qui no és manifasser?"
Veient Xantos que Isop pregonava les grans qualitats d'aquell home, diu a la seva dona:
"Senyora, vols que Isop rebi una lliçó?"
"T'ho prego" -respon la dona de Xantos.
"Fes, doncs, com et diré -va dir Xantos. -Llevat i ofereix a l'hoste la safa com si anessis a rentar-li els peus. Ell, pel teu noble posat, s'adonarà que ets la senyora de la casa i no t'ho permetrà de cap manera, ans et dirà: "Senyora, ¿que no hi ha cap esclau que em renti els peus?". Es revelarà com un entremetedor i Isop rebrà fuetades".
La dona de Xantos, per l'odi que tenia a Isop, va cenyir-se una tovalla, es tirà una altra als muscles i presentà la safa a l'hoste. Quan l'hoste va veure que es tractava de la senyora de la casa, va dir-se a si mateix:
"Xantos és filòsof. Si hagués volgut que els meus peus fossin rentats per un esclau, ho hauria ordenat; però si, per honorar-me, ha obligat la seva dona a rentar-me els peus, no seré pas jo qui em privi de tal honor: no m'hi ficaré, estiraré els peus, que me'ls rentin".
Un cop rentat, es posà a taula.
Xantos va dir:
"Quin seny, per les muses!"
I ordenà que donessin a beure, a l'hoste el primer, vi amb mel. L'hoste es digué:
"Són els senyors de la casa que haurien de beure els primers; però, per fer-me honor, el filòsof ha ordenat que em serveixin a mi primer; no m'hi ficaré, doncs".
I prengué la copa i begué. Xantos manà que portessin el sopar. Hom portà un plat de peix. Xantos va dir al pagès:
"Menja".
El pagès començà a engolir com si fos Caribdis. Xantos, després de tastar i decidit a provocar el pagès perquè es manifestés com un xafarder amb les seves paraules, digué:
"Minyó, crida el cuiner".
Aquest es presentà. Xantos li preguntà:
"Explica'm, pròfug: ¿per què quan has agafat els ingredients no has pres prou oli ni gàrum ni pebre? despulleu-lo i fuetegeu-lo".
El pagès va dir-se:
"Està ben cuinat i no hi manca res. Ara, si Xantos té mania al seu cuiner i vol espellar-lo, no m'hi entremetré pas, jo".
El pobre cuiner va ésser fuetejat; Xantos es deia:
"Em penso que aquest home o és mut o és un beneit. No diu res!"
Més tard, després de sopar, fou portat el pastís. El pagès, que no havia mai vist cap pastís ni pintat, començà a fer-ne bocins quadrats, com maons, i a endrapar-se'ls.
Xantos, després de fer el tast, tornà a cridar:
"Que algú faci venir el pastisser".
Aquest es presentà. Xantos diu:
"Maleït! ¿Per què el pastís no té ni mel ni pebre? No té ni pinyons. Fins i tot és ranci!"
El pastisser va respondre:
"Senyor, si el pastís és cru, reclama-m'ho a mi; però si no té mel i s'ha enrancit, no sóc jo el culpable, sinó la senyora. Perquè després de fer el pastís, li he demanat mel i ella m'ha respost: "Quan surti del bany l'hi afegiré". Com que ella ha trigat, no ha rebut la mel a temps i s'ha enrancit".
Diu Xantos:
"Doncs si ha estat cosa de la meva dona, aquesta manca de cura, ara mateix la faré cremar de viu en viu. -I afegí-: Senyora, respon. Va, Isop, porta sarments ací al mig i fes-ne una pira".
Isop els portà i feu una gran pira. Xantos agafà la seva dona i la portà al mig del menjador mentre que no perdia d'ull el pagès per si saltava per tal d'impedir-li-ho.
El pagès, sense fer cap escarafall, continuava agegut, bevent. en adonar-se que Xantos l'estava provant, va dir el pagès:
"Senyor, si ho tens decidit, espera una estona que jo vagi al camp d'una correguda i porti ací la meva dona, i així les cremarem juntes totes dues".
Admirat Xantos de la presènci d'esperit d'aquell home, tan mancat de tafaneria, diu:
"Isop, reconec que m'has vençut..."  
 (trad. Francesc J. Cuartero. Fundació Bernat Metge)

9 comentaris:

Franz ha dit...

És cert que últimament he fet algunes preguntes al President. Tinc la migdiada alterada i no agafo la son. Vet aquí el meu dubte: el cafè és un bon somnífer? Ell diu que no, que a la llarga no. Però a mi sempre m'havia funcionat molt bé.

Franz ha dit...

Aquest matí he sentit a dir que el cafè d'ara ja no és com el d'abans. Tot el dia que hi rumio.

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

No és igual que el de quan?

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

En Ramon Llull ja parlava del cafè.
Hi ha un poema que ho testifica.

Aparici ha dit...

Jo sé d'un lloc, de fet hauria de dir una cafeteria, on fan un cafè immillorable. Però quin és el poema del cafè de Ramon Llull?

Anònim ha dit...

Un poema sobre el cafè de Ramon Llull? Esteu segurs?

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

En Ramon Llull va dir en algun lloc: més negre que el negre.

El Lletraferit de Manlleu ha dit...

Sí, ja ho he trobat, va dir:
"Pren un líquid negre, més negre que el negre, i destil·lal divuit vegades en un vas de vidre..."

Aparici ha dit...

I que us fa creure que aquest suc negre és el cafè?