L'Altre dia, passejant per la ciutat de Barcelona, vaig descobrir un antre prou peculiar que porta el nom d'Horiginal. Em van dir que sovint hi reciten poetes.
-Sí, sí, poetes -els vaig dir-. Però es pot sopar?
Hi presentaven un llibre, l'Entrepà, de Salvador Giralt, i m'hi vaig quedar una estona.
El senyor Carles Hac Mor en feia la presentació, escolteu:
En Salvador Giralt, l'autor del "L'entrepà", el llibre
de "Labreu" que presentem avui, sempre riu per sota el nas,
i, per tant, "L'entrepà" és una novel·la escrita tot rient
per sota el nas.
Moltes de les novel·les que s'escriuen avui, no pas totes, són escrites
sense riure gens o bé rient per sobre el nas, que és una cosa ben
difícil, o impossible, aquesta de riure o escriure per damunt del nas.
Per això no fan riure, aquestes novel·les, amb el benentès que una
novel·la no necessàriament ha de fer riure, pot fer plorar, posem
per cas, i no pas per això ha de ser més bona o més dolenta que les
que fan riure per sota o per sobre del nas. Vull dir que això de riure
o no riure bo i llegint pot ser interessant o no gens interessant.
En el cas de "L'entrepà", el fet d'haver estat escrita
tot rient per sota el nas fa que el lector, en llegir-la i en pensar-hi
havent-la llegit, no pari de riure per sota el nas i, això també,
amb grans riallades intermitents que afecten tant el nas com tota la
cara i fins i tot el cos, per allò de recargolar-se de riure.
Ara bé, com que a vegades l'humor té mala premsa, i sovint és valora
més la seriositat que no pas la jocositat, val a dir que "L'entrepà",
entre moltes altres coses, és una lliçó ben seriosa de sornegueria
(que és l'art de riure per sota el nas). És, "L'entrepà",
un tractat rigorós i àdhuc acadèmic, de saviesa sorneguera, de sorna
intel·ligent, entesa la sorna com una variant àcrata i popular de
la ironia, inclosa la ironia socràtica.
En aquest sentit, "L'entrepà" és una novel·la antiplatònica.
M'explico: com que Plató, als diàlegs socràtics, no para d'utilitzar
el procediment interrogatori amb el qual Sòcrates va fent preguntes
que de seguida ens fan morir de riure, ens és llegut de qualificar
Plató de grandíssim autor còmic, comparable als Germans Marx.
En Salvador Giralt, en canvi, a "L'entrepà", no interroga,
com Plató i Sòcrates, sinó que contínuament va donant respostes,
i per aquest motiu la seva novel·la pot ser qualificada d'antiplatònica
i, per descomptat, d'antisocràtica, i, per contra, s'hi pot rastrejar
la influència, segurament inconscient, d'en Milà i Fontanals i d'en
Pompeu Gener (més conegut amb el diminutiu de Peius), els quals, cadascun
dels dos amb la seva tonada, predicaven la resposta encara que no hi
hagués pregunta. La qüestió, venien a dir tots dos, és donar respostes,
sobretot sense haver-se fet cap pregunta.
En Francesc Pujols anomenava en Milà i en Peius Mestres de l'arengada,
i ja veurem perquè.
El cas és que en Salvador Giralt va viure sis anys, durant els 80,
a Manresa, i voltava força per "L'entrepà", un tuguri molt
peculiar, que té una certa relació, contraposada, amb el bar "L'entrepà"
de la novel·la homònima. Tot sovint, a aquell catau de Manresa hi
anava en Pollastret, el protagonista d'aquesta novel·la. Allí, segons
en Giralt, feien uns entrepans absolutament immenjables, que són ben
bé el contrari dels entrepans del bar "L'entrepà" de la
novel·la, els quals són tant i tant bons que en Pollastret els dedica
quasi tots els seus poemes.
I bé, jo hi vaig ser una vegada, a "L'entrepà" de Manresa,
un dia que vaig anar a aquesta ciutat a visitar la cova de Sant Ignasi.
I recordo com si fos ara que m'hi van donar un entrepà d'arengada.
No es podia triar, en aquell antre; si volies menjar et donaven el que
els amos decidien d'acord amb el seu precari rebost. Aquell entrepà
d'arengada consistia en un llengüet ja força sec i tallat per la meitat,
i sense tomàquet, ni oli ni res, només el pa, dur, i a dins una arengada
sencera, molt rònega, que el client havia d'esmicolar amb els dits,
que quedaven tots empastifats.
Aquell entrepà d'arengada de Manresa potser no el va tastar mai en
Salvador Giralt, i segurament per això, i perquè era una menja veritablement
incomestible, no hi és entre els molts entrepans que surten a la seva
novel·la, però plana per damunt de totes les pàgines del llibre.
Perquè aquell entrepà d'arengada manresana, tan difícil de pair,
era un homenatge a en Milà i Fontanals i a la seva cèlebre arengada.
En Milà vivia en un pis –aquí, a Barcelona, a la plaça Universitat–
on el desori era descomunal, tal com explica en Josep Maria de Sagarra
a les seves memòries. Els llibres s'hi amuntegaven pertot arreu entre
piles de roba bruta i munts de coques de Vilafranca del Penedès, d'on
era en Milà i Fontanals, el patriarca de la la Renaixença catalana,
i als racons del pis s'hi arremolinaven les arengades d'Arenys de Mar
que li enviava periòdicament una tieta seva.
Una vegada, en Peius, en Pompeu Gener, que era molt més jove que
no en Milà, li va deixar, a aquest, un llibre d'en Rubió i Ors –una
altra patum de la Renaixença–, i quan al cap d'un temps en Milà
va tornar el llibre a en Peius, aquest es va trobar que, com a punt
de lectura, hi havia una arengada, que, naturalment, havia tacat unes
quantes pàgines.
D'altra banda, en Milà i Fontanals regalava moltes arengades a en
Peius, i en Francesc Pujols conta com aquest, algunes nits, al mític
bar "La punyalada", sopava, amb ganivet i forquilla i amb
maneres ben refinades, una arengada i una presa de xocolata, que igualment
tallava amb ganivet i forquilla. Això no surt a la novel·la d'en Giralt,
però hi podia haver sortit.
El que sí que hi ha, a la novel·la "L'entrepà",
és un passatge en què un parell d'arengades –sí, un parell d'arengades–
discuteixen sobre unes apreciacions d'en Pollastret sobre el llibre
de Milà i Fontanals "Observacions sobre la poesia popular".
Tanmateix, aquest passatge tan original no es pot llegir, perquè,
al llibre, hi és en forma d'el·lipsi, o sigui, hi és però no es
veu. Es tracta, doncs, aquesta el·lipsi, d'una de les manifestacions
més subtils, sublims i subliminals de la sornegueria giraltiana. A
ningú no se li havia ocorregut, abans d'en Salvador Giralt, de fer
una el·lipsi tan agosarada en literatura, de fer constar una situació
que no es pot llegir perquè no hi és.
El protagonista de la novel·la, en Pollastret, és un eminent poeta
popular, com tot seguit podreu comprovar (perquè se'n recitaran alguns
poemes). Com hem comentat, en Salvador Giralt va conèixer en Pollastret
al bar "L'entrepà" de Manresa, on en Pollastret escrivia
els seus versos en qualsevol paper que trobava a mà, sobretot tovallons
de paper, sempre molt usats, bruts i pudents, perquè a "L'entrepà"
només canviaven els tovallons un cop la setmana, de manera que dijous
ja eren tan llefardosos, fastigosos i fètids, que tothom, per no eixugar-se
amb aquelles porqueries pestilents, hi portava els tovallons de casa
seva. Enmig d'aquells papers tacats de greixum i de baves de tants comensals,
es veu que els poemes d'en Pollastret brillaven, en mots d'ell mateix,
"com perles afrodisíaques".
Diu en Salvador Giralt que va pensant a recomposar els pergamins d'en
Pollastret, és a dir, els tovallons, amb versos seus, d'en Pollastret,
moltes vegades incomplets i gairebé illegibles, i així en faria un
recull. Són, en general, poemes dedicats als entrepans.
Per acabar, i per esperonar-vos a llegir "L'entrepà", us
llegiré l'índex de la novel·la, que conforma dos poemes no pas d'en
Pollastret, sinó d'en Salvador Giralt. Són dos poemes involuntaris.
Sóc jo (l'autor, en Salvador Giralt, no hi havia caigut) qui ha descobert
que l'índex són dos poemes que, com a bon índex, resumeixen un aspecte
del llibre. (Ho hauria de llegir tot rient per sota el nas, però no
sé si ho sabré fer).
ÍNDEX
PRIMERA
PART
Els dies
benaurats
Un regal
molt especial
La font
del Paretó
Una conversa
El borinot
L'actriu
En terres
de ningú
SEGONA
PART
En el
sender dels entrepans
La carta
Els cambrers
La Daisy
Un estiu
molt complicat
Mar plana
Mar de
fons
Les pistoles
Fi
6 comentaris:
Però en aquest antre tant peculiar que dieu, donen sopar o no donen sopar? I d'altra banda, voldria saber si el sopar va córrer a càrrec de l'Associació?
Benvolgut Aparici, on són els vostres ideals? Gairebé no us reconec. Parleu de menjar? És de debò que parleu de menjar? No compreneu que jo m'estava referint a les altíssimes aspiracions de l'ànima humana? Home de déu!, i tant com vaig sopar!
Això és el que demanava precisament. Però m'heu donat molt poca informació; anaveu sol o acompanyat?
Hi ha dues coses en aquest món que demanen bona companyia: prendre arengades i beure vi.
Ahhh...
Però d'altra banda, les arengades les vau prendre amb pa amb tomàquet, o tal com suggereix aquest senyor conferenciant, en Carles Hac Mor, amb xocolata?
Són dos camins ben diferents...
Publica un comentari a l'entrada