dilluns, 21 de juliol de 2014

Homenatge a Xesco Boix


Hem trobat aquest poema "Homenatge a Xesco Boix", de Salvador Giralt, que ens ha semblat molt adequat de penjar en aquest aparador, avui que fa tot just 30 anys de la mort d'en Xesco:

Mmm…, quina sopa més bona, la millor sopa de pedres que he fet en tota la meva vida. ¡Vinga nois i noies, mainada, aneu a avisar tota la gent del poble! Ja n’hi ha prou de mesquineses, ja n’hi ha prou de gent del puny estret; que portin plats, que portin culleres, que portin escudelles, que portin tassons!
Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú no es va quedar sense en aquell poble.
Xesco Boix, La sopa de pedres





HOMENATGE A XESCO BOIX

Ets tu, Xesco Boix?
Què tal des de tan lluny?
Ah, Xesco, Xesco, Xesco,
marxar tan de bursada
sense dir-nos ni adéu!
Que tornes, dius, aviat?
Que esperes que floreixin
les roselles als camps
de blat, l’aire més fi,
i els arbres siguin verds?
I és clar!, que faci bo.
Al metro, te’n recordes?,
al carrer de Provença,
cantaves Joan del Riu.
La gent, amunt i avall,
apressats, malcontents,
anaven al seu tros:
potser un tros de despatx.
Jo passava de llarg
però vaig parar-me adés
captivat pels acords,
tot oblidant l’afer
que duia entre les mans.
Érem pocs, érem tres
al redol de les tres:
tu i jo, i aquella noia
que cantava tan bé.
Entonàveu: “viola,
sona d’un to cortés,
mira que ballen dames,
dames i cavallers...”
I la gent prou ballava
al metro, amunt i avall:
qui seguia un compàs,
qui passava de llarg
tot mirant de biaix...
Algú, de tant en tant,
parava mig minut,
i escadusserament
el metàl·lic xim-xim
del xoc de les monedes
sonava al teu barret.

Al metro, te’n recordes?,
en aquell túnel fosc:
les pluges de l’abril,
les cireres de juny,
el follet, la formiga,
l’amador sense amiga,
la cabana en el bosc
de closca d’avellana,
l’ocell, la sargantana,
la nineta galana...;
en aquell túnel fosc
a llum de fluorescents!
Es va trencar una corda
i es va acabar el tocar.
Sé d’un vers –et vaig dir–
que un dia has de cantar.
Digues, va! –tu vas dir.
Semblava que el tenia
però em vaig entrebancar...
Quin adéu més galdós!
Llavors vam tocar el dos
(tu anaves amb la noia),
i vaig tornar a l’afer
que duia entre les mans:
que tard s’havia fet!;
i de pressa i corrents
cap a la línia quatre,
després la línia tres...

I ara té, veus?, un vers
penyora de cançons,
velles cançons, bones cançons,
que em van meravellar.

Cap comentari: