Atenció: ara i aquí! Atenció: ara i aquí!

Ens ha sorprès aquests darrers dies l'arribada d'un ocell al jardí de l'Associació, que no para de cantar d'una mena de manera que sembla que digui: Atenció, atenció, ara i aquí! Em recorda la merla, però no és una merla. I tampoc no és un lloro ni cap ocell que haguem vist anteriorment.
El Lletraferit de Manlleu de tant en tant l'encerta. Ens ha dit que era un mynah, l'ocell que viu a l'Illa, la darrera novel·la d'Aldous Huxley. I té raó, tal com els que l'hem vist podem deduir amb gran facilitat d'aquest passatge:

"Sentí cruixir els matolls a la seva esquerra, i tot d'una, com un cucut sortit d'un rellotge de la cambra dels infants, va treure el cap un ocell negre, gros, de la mida d'una gralla; només que, no cal dir-ho, no era pas una gralla. Obrí i tancà les ales, de puntes blanques, i volant com una sageta, anà a posar-se a la branca més baixa d'un petit arbre mort, a cinc o sis metres d'on es trobava en Will. Observà que tenia el bec de color de taronja, i una clapa groga sota cada ull, amb una barballera groc canari que li cobria els costats i el darrera del cap amb una gruixuda perruca, de carn pelada. L'ocell torçà el coll i se'l mirà, primer amb l'ull dret i després amb l'esquerre. Després obrí el bec taronja, xiulà deu o dotze notes d'una petita melodia pentatònica, va fer un soroll com una mena de singlot, i després, en una frase cantusejada, do do do sol do, digué: Ara i ací, nois; ara i ací, nois".
(trad. Ramon Folch i Camarasa)

Salvador Giralt guanya el 5è Concurs de Monòlegs Humorístics a Manlleu

Bon dia i bona hora!
Una bona notícia. Aquest en Giralt és aquell que nosaltres coneixem pel Punyal, i li donem la més cordial enhorabona. El Secretari va assistir a la final de Manlleu, que pel que es diu va ser molt ajustada i renyida, i ben aviat ens en lliurarà una crònica que podreu llegir, hi està treballant. De moment si voleu gaudir de la final, podeu seguir l'enllaç: http://el9nou.cat/tvcarta2_o_0_1/14/497, o us en podeu fer una idea amb aquesta entrevista: http://el9tv.xiptv.cat/video/26340/salvador-giralt?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562
Però no hi ha blat sense palla; a l'Aparici aquesta victòria se li ha indigestat; recordeu que ell estava preparant aquest monòleg?, i per culpa d'unes desavinences amb la Rita, ho va deixar estar. La victòria del Punyal ha accentuat la seva depressió, quan ja semblava que en començava a sortir, i s'ha tornat a tancar en el seu cubícul. Fa dos dies que no surt ni per menjar.
El Doctor Bucèfal diu que el seu estat és molt preocupant.

Les penes del jove Werther i el nostre lledoner

Bon dia i bona hora!
És conegut dels qui ens coneixen que els Amics de la Migdiada som molt amics dels arbres. I això per molts motius, però en relació a la nostra activitat favorita..., coneixeu un lloc més adequat al repòs que la protecció d'un arbre venerable? La seva ombra a l'estiu, el desplegament prodigiós d'un univers de vides multiformes, la majestuositat, la bellesa, el misteri, la presència... Em refereixo sobretot als arbres grans, vells, arbres als quals s'ha deixat créixer, arbres respectats, estimats.
Per això ens sembla trista aquesta jardineria d'aparador que es practica cada vegada més en el país, on els arbres són esporgats de tal manera que amb prou feines hi pots passar per sota a peu dret. La jardineria dels arbres nan. La jardineria dels herbicides per matar les males herbes que són bones , i que últimament arriba al punt d'estendre moquetes de color verd a les grans rotondes de la carretera.
Escolteu en Werther:

"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. Estimat amic, una cosa sí hi ha: sensibilitat humana. Tot el poble murmura i espero que la dona del rector s'adonarà de la ferida que ha infligit al seu llogarret a l'hora de rebre mantega, ous i altres penyores." (trad. Manel Pla)

Una vegada, a Sant Hipòlit, hi havia un lledoner...

Converses de meuques de Llucià de Samòsata

Hola, sóc en Franz, i voldria desfer un malentès. No sé res de les trifulgues de l'Aparici i de la seva espàrring en relació a un suposat monòleg. El que a nosaltres l'altre dia ens divertia eren les fanfarronades de Leòntic, ajudat pel seu amic Quènidas, per tal de guanyar els favors de Hímnida
Aquest en Llucià de Somòsata era un crac. Quin llenguatge tan senzill, planer, divertit, brillant.
Adesiara us en passo un tros.

"LEÒNTIC. - En la batalla contra els gàlates, digues, Quènidas, com vaig carregar per davant dels altres genets damunt el meu cavall blanc, i com els gàlates, tot i que són coratjosos, es van posar a tremolar tan bon punt em van veure, i cap d'ells no va plantar-me cara. Llavors, jo, ben cert, vaig tirar la llança i vaig travessar el mateix hiparc i el seu cavall, i contra els qui encara mantenien la formació, -perquè n'havien quedat alguns després de dispersar la falange, que van aplegar-se formant un rectangle-, a aquests jo, desembeinant el bran, els vaig escometre amb tota l'ànima, i en tombo tants com set, que estaven al primer reng, aprofitant l'embranzida del meu cavall; i, brandant l'espasa, vaig partir el cap d'un dels locags amb l'elm i tot. I vosaltres, Quènidas, hi vau arribar poc després, quan ja fugien.
QUÈNIDAS. - I, quan vas batre't en combat singular amb el sàtrapa de la Paflagònia, Leòntic, ¿no vas exhibir també grans gestes?
LEÒNTIC. - Gràcies per recordar-me aquella feta no pas innoble! Perquè el sàtrapa, com que era enorme...
--

HÍMNIDA. - Deixa-ho córrer, Leòntic! Expliques tot de coses repulsives i terribles sobre tu, i ningú ja no podria ni mirar-te, per tal com et delectes així en la sangassa, i encara menys, beure amb tu o dormir-hi. Per tant, jo me'n vaig.

QUÈNIDAS. - Ets tu, Leòntic, qui has espantat una noieta senzilla sacsejant crestalls i relatant gestes inversemblants. Jo he vist de seguida que s'ha tornat pàl·lida quan encara explicaves allò del locag i ha arrufat el rostre i ha començat a tenir esgarrifances quan deies que li havies partit el cap.
LEÒNTIC . -Em pensava que li semblaria més atractiu. però tu també m'has ben perdut, Quènias, en proposar el combat singular.
QUÈNIDAS. - ¿No havia d'ajudar-te en la mentida veient el motiu de la teva fanfarronada? Però ets tu qui ho has fet molt esfereïdor. D'acord que tallessis el cap del del malaurat paflàgon; però ¿per què l'havies també de clavar a la sarisa a fi que te'n regalimés al damunt la sang?
LEÒNTIC. - Això sí que és repulsiu de veritat, Quènidas, però almenys la resta no estava pas tan mal enginyada... Au, ves, doncs, i persuadeix-la d'anar-se'n al llit amb mi.
QUÈNIDAS. - ¿Li dic llavors que t'has empescat totes aquestes mentides perquè volies semblar-li valent?
LEÒNTIC. - Fóra vergonyós, Quènidas...
QUÈNIDAS. - Doncs altrament no voldrà pas venir. De manera que una de dues: o li fas fàstic conservant la fama de valerós o te'n vas al llit amb Hímnida reconeixent que has mentit.
LEÒNTIC. - Són dures totes dues opcions... però trio Hímnida. Vés, doncs, i digues-li que era mentida, Quénidas, però no pas tot...
(trad. Sergi Grau)

La Fama a les Metamorfosis d'Ovidi

La Fama és una cosa ben estranya, perquè la gent quan parlen d'algú, d'algú famós..., de qui estan parlant realment? I el més curiós de tot és que en general semblaria una cosa força desitjable. Però quants inconvenients, quantes molèsties, quants problemes... És clar que també hi ha alguns avantatges. La Fama està relacionada amb el poder i el diner, i el diner, a vegades, pot resoldre alguns problemets.
Tal com la descriu Ovidi a les Metamorfosis, fa una mica de por; no sembla una cosa gaire desitjable.
Ah, quina tranquil·litat l'anonimat de la nostra Associació, lluny dels aparadors del nostre segle. Quin repòs més anodí i deliciós...

"Hi ha un indret al bell mig del món, entre els mars i les terres
i els reialmes del cel, que del triple univers és el límit;
des d'allà tot arreu, fins les més llunyanes contrades,
pot observar-se, i les veus al cau de l'orella penetren.
És la Fama qui el té, i s'ha instal·lat al cim de l'alcasser
en una casa en què mil forats i innombrables accessos
va practicar, i als llindars no va posar-hi cap porta:
dia i nit és oberta; de bronze sonor construïda,
tota retruny i les veus repeteix i el que sent torna a dir-ho.
No hi ha repòs allà dins, i enlloc no s'hi troba el silenci.
Tanmateix, no són crits, sinó mormols en veu baixa,
com els que solen fer les ones del mar quan se senten
des de lluny, o el ressò que, quan Júpiter les nuvolades
negres ha entrexocat, els últims trons produeixen.
L'atri vessa de gent: van i vénen les frívoles masses
i, entre les veritats, es propaguen mil comentaris
i rumors per arreu, i voleien paraules confuses.
D'ells n'hi ha alguns que a cau d'orella transmeten discursos,
d'altres expliquen a algú el que han sentit, i creix sens mesura
la ficció, i cada nou missatger hi afegeix una cosa.
Viuen allí la Credulitat, i l'Error temerari,
i l'Alegria vana, i també els Temors neguitosos,
i el Desacord recent, i els Murmuris de causa ignorada.
Ella mateixa veu, pel cel, i el mar, i la terra,
quines coses hi passen, i tot el món investiga."
(trad. Jordi Parramon)

La metamorfosi de Gregor Samsa

Benvolguts associats i d'altres habitants del cosmos... Bon dia i bona hora!
Saludo els éssers vivents (o potser hauria de dir només: saludo tots els éssers!) amb el desig que tingueu la millor de les migdiades, i manifesto una vegada més que per a nosaltres tant és un cavall com un ase, una oreneta, un conill, un pollastre, un gat, un gos, un humà, un porquet, i fins i tot... un insecte, un escarabat. Tots som bestioles de Nostresenyor!
Però tornant al nostre tema de la metamorfosi i les seves anades i vingudes, aquí us ofereixo aquella tan cèlebre d'en Gregor Samsa, i faig notar que la criatura en qüestió es diu Gregor i no pas Franz (con el Lletraferit de Manlleu sembla insinuar en els seus comentaris). Els canvis sempre són una mica complicats, són petits moments de crisi... Gregor, estiguis on estiguis, tu també, que tinguis la millor de les migdiades!

"Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominents que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.
Què m'ha passat?, va pensar. Allò no era un somni."
(trad. Jordi Llovet)

La transformació de Luci a la condició humana

Però el qui no ha participat en el nostre viatge a Vila-seca ha estat l'Aparici que segueix tancat en el seu cubícul i no vol sortir per a res. Ja sabeu que és un burro català transformat en persona, un convertit. En el món actual n'hi ha molts de convertits, més dels que us podeu arribar a imaginar. Els éssers es transformen els uns en els altres. Una cosa ben semblant al que proposava Darwin, però d'una manera ràpida i sobtada. Aquí a la nostra Associació en tenim uns quants exemples..., ja en parlarem un altre dia. Ignorem com va ser la transformació de l'Aparici perquè no en vol parlar, no vol dir res de les seves circumstàncies, l'Aparici és molt aprensiu, però gràcies a l'Ase d'Or d'Apuleu, coneixem com va ser la de Luci, que per una negligència de la seva estimada Fotis en relació a un conjur màgic que l'havia de fer volar, es va transformar en ase.

"Jo aleshores, tot tremolós, amb el cor que em saltava en un accelerat batec, emparant-me amb àvida boca de la garlanda que fulgurava entreteixida de roses fresques, vaig devorar-la, amb gran desig d'aconseguir el que m'havia estat promès. Però la celeste prometença no em decebé: immediatament vaig ésser desempellegat d'aquell lleig i bestial aspecte. I de primer cau l'aspre pèl; després aquella pell greixosa se m'aprima,aquell ventre obès torna al seu lloc, a les plantes dels peus, a través de les peülles, naixen dits, les meves mans ja no són unes potes sinó que s'allargassen per a adapatar-se als moviments de la posició dreta, la meva llarga nuca s'encongeix, la cara i el cap se m'arrodoneixen, les meves enormes orelles reprenen llur primera petitesa, aquelles dents com a pedres, tornen a ésser menudes com les dents humanes, i la cua, allò que abans em feia patir més, no és enlloc!".
(versió de Marçal Olivar)

Un invent admirable i substanciós

Les coses no van anar del tot com teníem previst. En realitat, fora del Secretari, ningú no va arribar a veure Cantatataula. N'hem de parlar..., a la propera assemblea de l'Associació esbrinarem les causes del que va passar i, si cal, en depurarem les responsabilitats: Qui va donar l'ordre a la flota de limusines d'arribar fins a les platges d'Almeria? I com és que el Jaguar Sovering en el que finalment es van embarcar la Rita i la Desavillé, va prendre una direcció tan desencaminada, cap a Mònaco..., cap a Saint Tropez...? I perquè es va llogar un autocar de 60 places en el que només hi van viatjar en Franz i el conductor?
Estem disposats, perquè ens hem quedat amb les ganes, de portar la Companyia de la Font del Vi al teatret de l'Associació, o encara millor, al nostre menjador. Em comprometo a realitzar les gestions oportunes. De moment, ens haurem d'acontentar amb l'escrit del Secretari:

"Dissabte vaig tenir ocasió de viure de ben a prop aquest experiment que ens proposa la Companyia de la Font del Vi, el seu àpat cantat: Cantatataula. Va ser a Vila-seca, en el marc incomparable del restaurant el Fènix, i vaig quedar literalment bocabadat.

L'esdeveniment va de cançons i de menjar, si bé no es tracta de fer les dues coses a l'hora. Des de la meva primera infància he hagut d'escoltar molts arguments sobre les inconveniències de cantar a taula, i en general hi estic completament d'acord (una altra cosa és cantar en el llevant de taula, és a dir, després de l'àpat), perquè és obvi que si els òrgans de la menja es troben ocupats en el menjar, el òrgans de la cançó, que en bona part són els mateixos, no es troben en situació d'aplicar-se al cant. Però la Companyia de la Font del Vi ens demostra que, a vegades, les coses passen de manera diferent, perquè aquí les cançons, que respecten el ritme dels plats i del menjar, i el desplegament escènic dels nostres artistes, creen l'atmosfera adequada perquè allò que hem fet tantes vegades, prendre una sopa de peix, menjar una amanida verda, mossegar el pollastre..., es converteixi en un acte de reconciliació amb el cosmos, i encara més, de reintegració. És una festa, una celebració, un acudit; l'espectacle ens ambienta, ens suggestiona, ens precipita, ens liquida.

L'àpat em va portar per l'avinguda d'unes impressions a les que no estava acostumat: amb la sopa de peix vaig capbussar-me a les simes de l'oceà fins al mateix palau del rei Neptú, on els pagesos a les hortes van amb tridents i no pas forques; de la mà de la verdura em vaig passejar per conreus i regadius, pels vergers de les mil i una nits..., amb el pollastre, les seves aventures i vicissituds, vaig enlairar-me amb els volàtils, em vaig fer amic dels núvols i del sol, de la nit, i vaig acostar-me als misteris de l'alba; els pastissets de mel em van tornar a la infància, quan n'hi havia prou amb un gotet de ratafia per curar-me de qualsevol mal; el cafè va transportar-me a la vastitud del que és real, de l'inefable, el negre més negre que el negre, el secret més ben guardat d'en Ramon Llull. I el vi..., ah, el vi!, la barreja, la mescla, el xim-xim..., com la melodia de la migdiada i el seu despreniment, la mandra dolça del ben dinat... I després, encara, una petita broma: les anades i vingudes d'un fetge que no es troba bé i se'n va tot sol a veure el metge.

Un gran espectacle, un invent admirable i substanciós, absolutament recomanable".

El Secretari

La Companyia de la Font del Vi presenta Cantatataula al Festival de Música al carrer de Vila-seca dissabte dia 8 de maig a les 2'30

Estem molt contents de poder donar aquesta bona notícia. I encara una segona:
com que aquest àpat cantat ha generat molt d'interès entre els associats, hem fet valer les nostres influències comarcals, i en certa manera també extracomarcals, i podem avançar que hi haurà una flota de limusines a disposició dels interessats per portar-nos amb la màxima comoditat al dinar de Vila-seca, al restaurant Fènix. Sortirem a mig matí de la plaça Major de Vic, i el viatge serà completament subvencionat (si bé el pagament del dinar anirà a càrrec de cadascú, però ens han assegurat que si no fos per la crisi actual, també ens el pagarien!). No cal dir que agraïm la generositat dels consistoris i el seu interès per l'alta cultura.
Si seguiu l'enllaç trobareu més informació.
La lletra de la cançó que segueix es canta en el tercer plat (si, ho heu llegit bé, tercer plat!).

http://www.firacarrer.cat/web/principal.asp

http://lafontdelvi.wordpress.com/


VEDELLA

Quan menjo aquest filet tan bo,
tan ben posat al plat rodó,
acompanyat d'uns pebrotets,
amorosit i ben cuinat
amb les carícies d'un bon foc,
i veig alçar-se lentament
i vertical fins al meu nas
un fumerol de bon flairar,
llavors, a dintre del meu pit
neix un sospir molt delicat,
i considero, esbalaït,
que en el menjar hi ha sentiment.

I em vénen llàgrimes als ulls,
vedella gran, bona vedella,
mentre mastego lentament
amb tu en el plat de confident,
i és tal el xoc dels elements
i el seu poder entre les dents
que, sense moure'm del seient,
prenen figura els pensaments:
un prat bonic, primerament,
que es va inclinant fins al torrent
on l'aigua llisca alegrement;
faig la croqueta pel pendent,
portat pel noble sentiment
d'anar baixant còmodament.
I quan s'acaba el rodament,
resto en el prat com un bunyol
ben reposada i flonjament.
I tafaneres, les vedelles
panxudes, grasses, en ramat,
que pasturaven a l'atzar,
poc a poquet, pausadament,
van acostant-se cap on sóc
fins a tapar-me el firmament,
i amb molt d'encert i afinament,
brandant el cap..., van repicant
un concertet amb les esquelles!

Llavors, portat pel dolç afany
de compartir aquest instant
amb les companyes i els companys
que sou amb mi en aquest banquet,
omplo les copes de vi roig
a qui diem: el nostre goig!

Brindem amics, per les graelles,
que fan tan bona la vedella!