Kalenda Maia, l'estampida de Raimbaut de Vaqueiras

No en tenim prou amb la calor exagerada d'aquest estiu. L'altre dia ens va visitar el traductor d'aquesta cançoneta, aquí, al balneari, amb el seu amic en Dartanyant. Vam estar moltes hores amb el refotut you tube escoltant i escoltant moltes versions. En Darta polemitzava amb el Lletraferit, i el Lletraferit es va picar, i en Darta encara més. Dèia que Kalenda Maia s'hauria de cantar d'una manera molt diferent, i que totes aquelles interpretacions (les del you tube) traïen l'esperit de l'original. En canvi el Lletraferit estava encantat, i dèia que no es pot anar contra la ciència dels especialistes i els estudiosos; "perquè hi ha persones que són un pou de ciència!", va reblar. "Ah, sí?, un pou de ciència?; o potser el que vols dir és que fiquen la ciència a dintre d'un pou?", va engegar l'altre. I ja hi van ser. L'un deia que els trobadors i els seus joglars van emmudir fa molts anys, i a partir de les poques partitures que han quedat no es pot saber com ho feien; i que una cosa és la ciència i una altra de molt diferent la paraciència; i l'altre deia que si els estudiosos, que si l'hermenèutica i la filologia...; i l'un deia: però això és arqueologia, història antiga!; i l'altre dèia: sí, és clar que sí, investigació, reproducció fidel!; i l'un dèia expressió, llibertat!; i l'altre dèia: acadèmia, escola!
I què va passar després? Que uns donaven la raó a l'un, i els altres a l'altre. I ja us podeu imaginar...
No, no es van posar d'acord.

Kalenda maia

ni fueills de faia

ni chans d’auzell    ni flors de glaia

                non es qe·m plaïa,

                pros dona gaia,

tro q’un isnell    messagier aia

del vostre bell    cors, qi’m retraia

plazer novell    q’amors m’atraia

e jaia,    e·m traia    vas vos,

                donna veraia,

e chaia    de plaïa    ·l gelós,

                anz qe·m n’estraia.

II

                Ma bell’amia

                per Dieu non sia

qe  ja·l gelós    de mon dan ria,

                qe carvendria

                sa gelosia

si aitals dos     amantz partia;

q’ieu  ja joios   mais non seria,

ni jois ses vos    pro no·m tenria;

tal via    faria    qu’oms  ja

                mais no·m veiria;

cell dia     morria,    donna

                pros, q’ie·us perdria.

                Bella aimia,

                per Déu no sia!,

de mi el gelós,    que el mal riuria;

                molt car vendria

                la gelosia

si aitals dos    amants partia;

perquè joiós    més no seria,

 joia sens vos    més no tindria;

tal via    faria,    que hom  ja

                més no em veuria;

si un dia    us perdia    dona (donà)

                jo moriria.

III

                Con er  perduda

                ni m’er renduda

donna, s’enanz     non l’ai aguda?

                Qe drutz ni druda

                non es per cuda;

mas qant amantz     en drut si muda,

l’onors  es granz     qe·l  n’es creguda,

e·l bels semblanz     fai far tal bruda;

qe nuda    tinguda    no·us ai,

                ni d’als vencuda;

volguda     cresuda     vos ai,

                ses autr’ajuda.

             ¿Com he perduda,

i m’és retuda,

dona, si abans    no l’he tinguda?

                Que drut ni druda

                no és res lleguda.

Més quan l’amant       en drut es muda

l’honor més gran     és obtinguda,

que pel semblant      és ben sabuda;

mai nua     tinguda    no us he

                ni menys vençuda;

volguda     creguda,     us he

                sens altra ajuda.

IV

Tart m’esjauzira,

pos ja·m partira,

Bells Cavalhiers,       de vos amb ira,

                q’ailhors no·s vira

                mos cors, ni·m tira

mos deziriers,      q’als non dezira;

q’a lauzengiers,     sai q’abellira,

donna, q’estiers      non lur garira:

tals vira,     sentirà       mos danz,

                qi·lls vos grazira,

qe·us mira     cossira     cuidanz

                don cors sospira.

Gens no em plauria,

si jo partia,

Bell Cavaller (1),     molt em doldria,

que enlloc no iria

el cor, ni tria

cap més voler   que el que voldria;

el botifler       abelliria

del tot enter   no en sortiria:

veuria,   oiria,     el meu dany,

se’n deliria,

vindria     en follia,    pensant,

                sospiraria.

V

                Tant gent comensa

                par totes gensa,

Na Beatriu,    e pren creissensa

                vostra valensa;

                per ma credensa,

de pretz garnitz    vostra tenensa

e de bels ditz,    senes failhensa;

de faitz grazitz     tenetz semensa;

siensa,    sufrensa     avetz

                e coneissensa;

valensa       es tensa     vistetz

                ab benvolensa

Galant comença

                i torna immensa,

Na Beatriu,       pren gran creixença

                vostra valença;

                i tinc creença,

molt bé guarniu      vostra tinença,

i de bells dits        sense fallença,

de fets  ardits           porteu semença;

sapiència,      sofrença,     teniu

                i coneixença;

valença,        volença,       vestiu,

                amb escaiença

VI

                Donna grazida,

                qecs lauz’e crida

vostra valor    q’es abellida,

                e qi·us oblida

                pauc li val vida,

per q’ie·us azor,     donn’eissernida;

qar per gençor    vos ai chauzida

e per meilhor,      de prez complida,

blandida,      servida       genses

                q’Erecs Enida.

Bastida,      finida,    N’Engles,

                ai l’estampida.

Dona acomplida,

proclama i crida,

vostra valor     que és abellida;

per qui us oblida

poc val la vida;

per q’ie·us azor,      dona eixerida,

car per gensor    us he escollida,

i per  millor,     de fets complida,

per vida,      servida,       molt més,

                q’Erecs  Enida.

Bastida,     finida,     N’Egles,

                és l’estampida.

(trad. Salvador Giralt)

1- Bell Cavaller, en la línia de les ambigüetats que caracteritzen els trobadors, és ella, Na Beatriu.

Salh d'Escola, el qui va dir a la seva dama que estava morta. Gran esfortz fai qui chanta ni·s deporta

Aquest trobador agosarat, en Salh d'Escola, que literalment vol dir Surt de l'Escola, ens agrada molt.
Això de sortir de l'escola dóna molt d'optimisme i bon ambient, però dèiem que és agosarat perquè en un moment de desfici va dir morta a la seva amiga. Sembla que això va tenir consequències molt amargues, i el desfici va augmentar enormement. De Salh d'Escola, tot i que en el seu temps era un trobador de renom, només se n'ha conservat una cançó.
El Monjo de Montaudon, a la seva galeria satírica de trobadors li dedica una estrofa:

Sail d'Escola es lo deses,
que de joglar s'es faitz borges
a Brajairac, on compr'e ven;
e quant a vendutz sos conres,
el s'en vai pois en Narbones
ab u fals cantar per presen.

Gran esfortz fai qui chanta ni·s deporta

e cuy amors no mante ni conforta.

Per mi us o dic, que sec la via torta,

e car chanti d’amor d’aimia morta,

menhs ai de sen

que no·n ac selh que culhic la redorta

don fon pendutz al vent.

Fa gran esforç qui amb diversió es comporta

si un tant d’amor no el manté ni conforta.

Per mi us ho dic, que faig la via torta,

car vaig cantant d’amor d’amiga morta,

i tinc menys seny

que aquell que aplega la soga colltorta

d’on fou penjat al vent.

Per aisso m’es salvatga i esquiva

quar l’apelliey morta, sana e viva.

Enqueras vuelh e no sai si m’o pliva,

si a lieys platz, qu’elha·m sia aiziva

celadamen,

quar plus s’empren amors quan recaliva,

e tug mal eyssamen.

I d’aquí ve que és salvatge i esquiva,

car morta li vaig dir i és ben viva.

I encara vull, i de fet res no ho priva,

si a ella plau, que em dongui acollida

secretament,

perquè s’encén l’amor quan recaliva,

i el mal vol guariment.

Hieu cujava, e no sai si m’o digua,

qu’om se degues venjar de mal’amigua,

mas er vey be que si meteys destrigua

selh qu’ab amor guerreia ni playdigua

son scien,

e conosc ben que no·lh dey mostrar migua

vas lieys mo mal talen.

Pensava jo, no sé si és bo que ho diga,

que hom s’ha de venjar de mala amiga,

mes ara veig que a si mateix fustiga

el qui amb amor guerreja i litiga

a dretcient;

i comprenc que m’he de mostrar a la mida

i no de mal talent.

Truep la decir, mais no sai cum la segua,

que danan me s’en va plus d’una legua.

Ben aya selh que a mos ops la pregua,

qu’avenhat m’er que·n esfrangua la tregua

don fi·l coven,

que re no sen qu’es bes qui·n amor negua

pus qu’en aigua corren.

Desitjo molt, mes s’ha tornat romeva

i davant meu gran avantatge em lleva.

Bé hagi aquell que en el meu nom la prega,

car m’és precís aviat trencar la treva

i el jurament;

que va venut aquell qui l'amor nega

més que l'aigua corrent.

(trad. Salvador Giralt)

Guilhem de Sant Leidier, el trobador del món oníric. Le plus iraz remaing d'altres chatius

Guillem de Sant Leidier és conegut sobretot per la cançó:
 "En Guillem de Saint Deslier, vostra semblanza
 mi digatz d'un soin leugier qu·m fo salvatge..."
que es basa en un somni que un desconegut li va interpretant.

Aquí tenim, però, un plany que té un argument ben curiós. El seu amic Badoc acaba de morir, i li retreu que havien quedat que el primer dels dos que morís parlaria a l'altre.
Guilhem ha vist en Badoc en somnis, però en Badoc no ha parlat.

(en Giralt ens diu que aquesta versió no el convenç gens. Les rimes en iu no li agraden, i en er encara menys. Està emprenyat i diu que la culpa és de l'original. Li ha demanat al Guillem de tenir un canvi d'impressions, una entrevista, i es veu que en Guillem li ha dit que sí, que sí. Es veuran aviat. Ens ha rectificat la primera versió més de cinc vegades!)

I

Lo plus iraz remaing d’altres chatius,

penrai  comjat  de joi e de chansos:

amics Badocs, bels compainhs amorós,

per vostra mort metrai a nonchaler

joi e solatz e alegrar e chan;

e can de vos dic ren mas en ploran,

tuta gens, cuit , m’o dei’a mal tener.

Més enutjat que qualsevol captiu,

prendré comiat de joia i de cançó:

amic Badoc, el meu bon companyó,

la vostra mort ha tornat en doler

joia, solaç, alegria i cant;

i si de vos dic res serà plorant,

tothom, si no, m'ho ha de fer saber.

II

Ai! Douz compaing, viaz vai vostre brius!

Eu remaing sai marritz e consirós,

teing me per sols ab autres compagnos.

Sabri’eu doncx, ses vos, solaz aver?

Non  ieu, per Crist, ans vos pliu, ses engan,

que, s’eu saubes per un li mort s’en van,

los vius laissera per vos a vesser.

Ai, dolç company, que ara sou a l'ombriu!

Resto  aquí dolgut i consirós,

i em tinc per sol entre els companys, sens vós.

Podria, doncs, sentir-me solacer?

No pas, per Crist, us ho dic sense engany;

si jo sabés els morts per on se’n van,

allí us vindria a veure ben lleuger.

III

Ja’m dizias, Badocs, quant eraz vius

quals que primers moris se d’ambedos

parles ab l’autr’. O ja tengr’eu a vos!

Cossi·us en poc morz ni alres tener

quar no·m sones quant vos vic en somjan?

Ja·us soner’eu! Er ai dit fallir gran:

Amix, ben sai vos no·n aves poder.

Dèieu, Badoc, quan encara éreu viu,

que el qui primer morís d’entre els dos

diria uns mots. Si fos al lloc de vós!

¿Perquè teniu la mort a poc valer,

no em vau dir res,  en veure’ns, somniant?

Jo hagués parlat! Ara estic desbarrant!:

Amic, be sé que us va faltar poder.

IV

Francx cavalers, pros e nominatius,

savis e fols, humils et orgoilos,

cars e metens, e creissens e ghastos,

-q’anc hom ves prez tant vil non tenc aver-

de cortes ja fos flors, al mieu semblan,

ricx de bos aibs, qu’anc nuls hom no·n ac tan;

greu seira mais hom del vostre valer.

Franc cavaller, pros i nominatiu,

savi i foll, humil i orgullós,

car i senzill, liberal, generós,

que envers vàlua menysprees el diner,

de cortesia flor -al meu semblant-,

ric en virtuts, cap home no ho fou tant,

mai no he vist ningú de més valer.

V

Bels Signier Dieus, reys gloriós e pius,

per te meszeis, mercejans, piatos,

 reys de mercè, al fort jorn perilhos

laissa nos ambs en paradís vezer:

mal o faran Sains Peir’e Sains Johan

si·l no meton lai on li angeil estan,

c’an tan cortes non tengron en poder.

Bell Senyor Déu, rei gloriós dels impius,

per tu mateix desprès i pietós,

rei de mercè, en el jorn perillós,

deixa’ns venir al paradís, a pler;

mal ho faran Sant Pere i Sant Joan

si ja no és on els àngels s’estan,

d’un tan cortès mai no han tingut poder.
(trad. Salvador Giralt)

Guiraut del Luc i el seu sirventesc contra el comte de Barcelona: Ges sitot m'ai ma voluntat fellona

Aquest sirventesc constitueix un seguit d'acusacions al comte de Barcelona, Alfons II dit el cast. D'entrada el que sobta més és l'acabament en ona de tots els seus versos. Suposem que el trobador va prendre aquesta direcció en part motivat pel fet que l'acció discorre en un territori on hi ha un gran nombre de topònims amb aquesta terminació: Barcelona, Tarascona, Tarragona, Narbona, Magalona Geona, Saona, Mediona, Girona, Escalona, Aytona, Botona, Vallbona, a més dels noms Boves d'Antona, Maimona, i Peirona, que li forneixen ben bé la meitat de les rimes. Això li dóna un caràcter molt modern, que ens recorda les lletres del rap. 
Però el que ens fa més gràcia d'aquest text, és la ironia tan extrema de Guiraut, que el porta a expressar-se, gairebé sempre, en termes contraris al que vol dir.
Com que es tracta d'un sirventesc i parla de fets molt concrets del seu temps, que segurament el lector modern desconeix, he deixat algunes de les notes del traductor.
I m'agradaria formular una pregunta als nostres associats i a qualsevol tafaner que ens visiti: seria possible, avui dia, el sirventesc? Vull dir el sirventesc polític, implicats en les polítiques del gran món.
Escolteu!

Ges sitot m’ai ma voluntat fellona

no·m lais non chant el son Boves d’Antona,

q’ieu veill la nuoich, qan l’autra gens s’asona,

d’un pessament qu·l  cor mi revirona.

Be·m maravill co·l coms de Barselona

·s poc desliurar de tan falsa persona.

Per bé que tinc la voluntat fellona,

vull cantar amb solfa de Boves d’Antona;

vetllo de nit, quan la gent s’abandona

i un pensament al cor se m’engirona.

I em sobta que el comte de Barcelona

resti al costat de tan falsa persona.

II

L’autrier qan moc de Proenssa la bona

paget mout gen homes de Tarascona,

que tot l’aver que trais de Terragona

dis qe·il cazec sotz lo pon de Narbona

el mar Folquier qan moc de Magalona,

et espès lo dintre Genoa e Saona.

Quan va partir de Provença la bona,

va pagar bé els homes de Tarascona:

tot el diner portat de Tarragona,

diu que va caure al pont de Narbona,

al mar Folquer, sortint de Magalona;

però el va gastar de Geona a Saona.

III

Mout fai gran tort qui de ren l’ochaisona,

c’anc ab engan non conquis Mediona,

ni fetz raubar mercadiers a Girona,

ni tolc Polpitz als templiers  d’Escalona.

Aitals reis deu portar croz’e corona

de part son avi, don totz lo mons rassona.

Fa un gran tort qui la culpa li dóna,

que amb engany no conquerí Mediona,

 ni feu robar mercaders a Girona,

tampoc Polpís als templers d’Escalona.

Un tal rei deu portar creu i corona

de part de l’avi, d’on tothom bugona.

IV

Li sarrazin de Fraga e d’Aytona

l’an enseignat cum entr’els si razona:

Salem alec, volon que lor responda,

per Ualica zalem, cui Dieus confona;

mas bels arnes li presta Na Maimona

qan viest la çupa ab l’obra salamona.

Els sarraïns de Fraga i Aytona

l’han ensenyat com entre ells s’enraona:

“Salem alec”; i ell respon i assaona:

“Ualica zalem”,  cui Dieus confona!

I un bell arnés li presta Maimona:

vesteix la juba amb l’obra salomona.

V

Arnaut, juglar, mal huillat, cara trona,

ab ben fer temps passaras la Botona,

que la nouich gela e·l dia plou e trona,

e tu non as enqer souta ta gona.

Rendetz la·l oste, ans que trop vo·n somona,

q’ie·us pagarai al laus de Na Peirona.

Arnaut, joglar, mal ullat, cara trona,

amb temps esquiu passaràs el Botona,

que de nit gela i de jorn plou i trona,

i empenyorada  tens la valona.

Porteu-lo a l’hoste -però amb ull, apetona!-,

i us pagaré amb lloances a Peirona.

VI

 Reis apostitz, Marquesa·us ochaisona

-pois Cabrieira· us ditz reig de Mediona-

de las tres monges q’enpreignetz a Valbona

quand agron dich completa et ora nona.

Rei aparent, Marquesa culpa us dóna

-ja que Cabrera us diu rei de Mediona-,

de les tres monges que vau prenyar a Vallbona

després de dir completes i hora nona.

(Trad. Salvador Giralt)

Notes:

   

I,2 Es fa referència al cantar de gesta de Daurel et Beton que té per protagonista Boves d’Antona.  Guiraut del Luc utilitza la seva melodia que era molt coneguda en aquella època.

I,5 Després ens dirà que el comte de Barcelona es troba a l’altra banda del riu Botona. Entenem que aquesta falsa persona és el nostre trobador.

II, 4 El pont de Narbona tenia més d’un quilòmetre de llargada, i el mar Folgar era un dels grans estanys que creuava el pont.

III, 5 El rei Alfons II era net de Ramiro dit el monje, rei privatiu d’Aragó.

IV, 2 L’acusa de simpatitzar amb els sarraïns i amb els jueus.

VI,  Marquesa d’Urgell, esposa de Ponç  de Cabrera que es va sublevar contra el comte de Barcelona i li va haver de cedir el castell de Mediona.  Alfons II va visitar el monestir de Vallbona de les Monges el juliol de 1178.

Si·us quer conselh, bel'ami'Alamanda. Guiraut de Bornelh i el cas del guant perdut

Aquesta peça de Guiraut de Bornelh ha estat causa de llargues discussions i polèmiques. Com és possible que, en Guiraut, perdés el guant? Aquí hi ha qui diu que el va amagar. Per què? Per fer-se plànyer. Les discussions encara estan molt vives. Escolteu:

RAZO

Guiraut de Borneil amava una dama de Gascunya que tenia per nom Alamanda d’Estanc. Era una dama molt preuada pel seu seny i la seva vàlua i la seva bellesa; i ella sofria els precs i les pretensions d’en Guiraut  per les lloances que li feia de mèrit i d’honor,  i per les bones cançons que feia d’ella, que li produïen molt de delit perquè les entenia bé.  I així ell la pregà durant molt de temps; i ella, amb belles dites i bells honraments i belles promeses, es defenia d’ell amb cortesia, i no hi hagué cap fet d’amor, ni li donà cap joia, sinó un seu guant, i ell visqué molt de temps alegre i joiós; i després va tenir molta tristesa quan el va perdre. Perquè madona Alamanda –quan veia que ell l’apressava perquè li donés algun plaer amorós, i va saber que havia perdut el guant-, l’acusava pel guant, dient que l’havia guardat malament,  i que no li donaria més cap joia ni plaer d’amor,  i que d’allò que li havia promès se’n retractava, perquè veia que ell era molt lluny de reeixir en la seva comanda.  Quan Guiraut va sentir la nova acusació i el comiat que la dama li donava, va sentir molt de dolor i tristesa, i se’n va anar a trobar una donzella que ella tenia,  que es deia Alamanda, com la dama. La donzella era molt sàvia i cortès, i sabia trobar, i entendre. I Guiraut li va dir el que la dama li havia dit, i va demanar consell a la donzella sobre el que havia de fer; i li va dir:

Si·us quer conselh, bel’ami’Alamanda

no·l me vedetz, c’om cochatz lo·us demanda;

 que so m’a dich vostra domna truanda

que lonh sui fors issitz de sa comanda

que so que·m det m’estrai er e·m desmanda.

Que·m conselhatz?

C’a pauc lo cor dins d’ira no m’abranda,

tan fort en sui iratz.

Deu-me consell, bella amiga, Alamanda,

no me’l negueu que fretura em comanda,

que això m’ha dit vostra dama gormanda,

que m’he allunyat de la seva encomanda,

que el que em va dar em retira i demanda.

Què aconselleu?

Gairebé el cor, a dins, d’ira s’abranda,

d’això que ella em retreu.

Per Deu Guiraut, ges aissi tot a randa

volers d’amic no·s fai ni no·s garanda;

car si l’us falh, l’altre convé que blanda,

que lor destrics no crescha ni s’espanda.

Pero si us ditz d’alt poi que sia landa,

vos la·n crezatz,

e plassa vos lo bes e·l mals que·us manda;

c’assi seretz amatz.

Per Déu Guiraut, no compteu fil per randes,

volers d’amic és acord a dues bandes,

si l’un falleix l’altre guardi la tanda,

que desacord no és gens bona vianda.

Però si us digués que un alt port és la landa,

vos la creureu,

i us plagui el bes i els mals de l’encomanda;

és així que amareu.

No posc mudar que contr’orgolh no gronda,

ja siatz vos, donzela, bel’e blonda.

Pauc d’ira·us notz e paucs jois vos aonda;

mas ges no n’etz primera ni segonda!

Et eu que tem d’est’ira que·m confonda,

que m’en lauzatz,

 si·m tem perir, que·m traia plus vas l’onda?

Mal cut que·m chabdelatz!

El meu enuig contra orgull no fa bonda,

ja sigueu vos, donzella, bella i blonda.

Joia i tristesa, sigui breu o llonga,

considereu com si anéssim de ronda!

I jo que temo, d’aquest bosc, la fronda,

m’aconselleu

de caminar fins a la part més fonda?

 Malament em guieu.

Si m’enqueretz d’aital razo  preonda,

per Deu Guiraut, no sai com vos responga;

però, si us par c’ab pauc fos jauzionda,

mais volh pelar mo prat c’altre·l me tonda.

E s’e·us er oi del plach far dezironda

ja l’encerchatz

com so bo cor vos esdui’e·us resconda;

be par com n’etz cochatz!

Si em demaneu sobre raó tan llondra

per Déu, Guiraut, no sabré què respondre;

però si penseu que amb poc em puc corfondre:

pelo el meu prat, que no hi vull ningú a tondre.

Sembla talment que em voldríeu confondre.

Vos preteneu,

que el seu bon cor us bandegi enjondre.

Sembla que us hi entesteu!  

Donzel’, oimais no siatz trop parlera!

S’ilh m’a mentit mais de cen vetz primera,

cudatz vos donc que totztems l’o sofera?

Semblaria c’o fezes per nescera

d’altr’amistat. Er ai talan que·us fera,

si no·us chalatz!

Melhor consell dera Na Berenguera

que vos no me donatz.

Donzella, oimés, no sigueu tan parlera!

Si ella cent cops ha mentit la primera

penseu que jo m’ho prendré a la lleugera?

Semblaria que ho fes per sequera

d’un altre amor. De colpir em ve delera,

si no calleu!

Millor consell dava na Berenguera

que el que vos em doneu!

L’ora vei eu, Guiraut, qu’ela·us o mera,

car l’apeletz chamjairitz ni lleugera;

per so cudatz que del plach vos enquera?

Mas no cut ges que sia tan manera;

ans er oimais sa promesa darrera,

que que·us doatz,

si se’n destrenh tan que ja vos ofera

treva ni fi ni patz.

Veureu, Guiraut, com us paga amb delera,

car li dieu que és voluble i lleugera;

penseu que així és com un plet s’exonera?

Jo no crec pas que sigui tan blanera.

Més, ara, oimés,  la promesa darrera,

digui o digueu,

va ser mirar de trobar la manera,

treva i pau acordeu.

Bela, per Deus, no perda vostr’aiuda,

car be sabetz com me fo convenguda.

S’eu m’ai falhit per l’ira c’ai  aguda,

no·m tenha dan; s’anc sentitz com leu muda

cor d’amador, ami’, e s’anc fotz druda,

del plach pensatz;

que be vos dic: mort sui, si l’ai perduda,

mas no l’o descobratz!

Bella, per Déu, no perdi vostra ajuda,

car bé sabeu com va ser convinguda.

Si he fallat és per l'ira haguda,

no rebi dany!; que ja sabeu com muda

cor d’amador, si mai heu estat druda.

M’ajudareu?;

que bé us dic que sóc mort si l’he perduda,

més no li ho digueu!

Senher Giraut, ja n’agr’eu fi volguda,

mas ela·m ditz c’a drech s’es irescuda,

c’altra·n preietz com fols, tot a sabuda,

que no la val, ni vestida ni nuda.

No fara donc, si no·us gic, que vençuda,

s’altra·n preiatz?

Be·us en valrai, ja l’ai’eu mantinguda,

si mais no·us i mesclatz.

Senyor Giraut,  bona fi és volguda;

més ella diu que n’està molt dolguda,

que altra preueu, com foll, de tots sabuda,

que no val res desvestida ni amb muda;

no farà doncs el paper de vençuda?

L’altra preueu!

Bé us en valdré, ja que l’he mantinguda,

si més no us hi mescleu.

Bela, per Deu, si d’ela n’etz crezuda,

per me lo·lh afiatz!

Bella, per Déu,  si d’ella sou creguda,

per mi intercedireu!

Ben o farai; mas can vos er renduda

s’amors, no la·us tolhatz

Bé ho faré, més quan sigui vençuda

d’amor, no la deixeu...

(trad. Salvador Giralt)

Or espès

El Passarell, el juglar, es troba entre nosaltres uns quants dies. Es veu que s'ha passat al blues. Ahir ens va cantar això que ara ve. Hem quedat molt impressionats. L'última estrofa ens ha dit que li sembla que és apòcrifa.

Or espès

         Avui que és or el temps a la ciutat,

         un or espès, molt espès, molt espès!,

         i un vent gelat s’escampa pel teu pit,

         un vent gelat en el pic de l’estiu,

         et sents  feixuc sota el pes d’aquest orc,

         feixuc i sol i amb el desig vençut.

         Gira del món la ronca activitat;

         ai quin vertigen, aquesta funció!

         Mira com van en un bonic estol,

         solemnement, lentament, a l'ocàs,

         els dies bons carregats als vaixells!

         Apa, bon vent!, que la vida és un blues!

         Passa la gent com les aigües d’un riu,

aigües complexes, són fetes de gent.

Cerques uns ulls pel riu dels teus semblants;

uns ulls amics entre tant de brogit.

Ella no hi és. Potser demanes massa,

que no en tens prou de veure el riu com passa!

I et sents perdut i lluny del Creador,

         dorm com un déu ben apartat del món.
         I escups al cel la sang del teu trasbals.

         Damunt l’asfalt un cel de color crom.

         Et crema el pit de la ràbia que hi bull!

         Apa, bon vent, que la vida és un blues!

        

         Inquietuds bateguen al teu cor,

         inquietud i els batecs delicats;

         tot caminant distreus el teu neguit,

         ara que és tard i el temps és or espès,

         ara que és nit, i el teu cor fatigat,

         molt baix, fluixet, et diu que et trobes pres.

         (I què hem de fer? Has de fer-te pregar?

         Aquest saturn tancaràs al gresol,

         allà en el forn, on el foc és més fi,

         i així el fondràs,  en una nit de dol,

         i en ser matí..., tornarà a lluir el sol!

         Apa, bon vent, que la vida és un blues!)

       (Salvador Giralt)

Una tensó entre Guilhem Rainol d'At i Magret: pujat m'es el cap so qu'ins el ventre no·m cap

Discussió potent i força incomprensible i endimoniada, on els mots semblen dir el que diuen i a la vegada tot el contrari. És ironia? Segurament, i portada a les seves últimes conseqüències. Els trobadors són els mestres de la paradoxa. Escolteu:

 Magret, pujat m’es el cap

so qu’ins el ventre no·m cap:

bos etz per lista e per drap,

mas qi be·us quer ni·us esterna

trobar vos pot, si no·us sap,

pres del vaysselh ab l’enap;

qu’ades tendez vostre trap

lai on sentetz la taverna.

Magret, m’ha pujat al cap

ço que al ventre no em cap:

sou bo per ribet i drap,

i qui us busca en cort externa,

us pot trobar, si no us sap,

prop de la bóta i l’anap;

perquè adés planteu el drap

ben a prop de la taverna.

Guillem Rainols, a mescap

metrai mos motz; que ar rap

de tal luec –e trop no·m gap-

on non vuelh lum ni llanterna;

e s’ieu a vilans escap,

si que negus no m’atrap,

doncx tenc lo parlar per gap.

En talant ai que·us esquerna.

Guillem Rainols,  colinap

són els mots; m’he fet escap

de cert lloc on, cap per cap,

no hi vull llum ni llanterna;

als malnats els dic: sap!,

per no rebre’n cap arrap,

que parlar escalfa el cap.

Escarnir-vos em governa.

A penes hi truep que·y lim,

mercè d’En Bernat Razim,

Magret, que us ten sec e prim

en estiu i quant yverna.

E·us ai vist un tal noyrim,

los varos qu’avetz el sim,

que·us fan plus lag qe Caym

e·us reverson la luzerna.

No trobo greix ni saïm

gràcies a Bernat Razim,

Magret, que us té sec i prim

a l’estiu i quan hiverna.

I us he vist tal rebrotim

de grans escampats pel cim,

que us fan més lleig que Caïm

i us trabuquen la llanterna.

Guillem, de la claustra·us vim

Issir enseint un vim;

e s’ieu de vos no m’escrim,

non vuelh mais beur’ab Maerna;

qu’anc pus nos enjoglarim,

vos ni yeu non sai auzim

tan bos mots ni que mielhs rim

cum”Vos don l’arma s’enferma!”.

Guillem, del claustre us vim

sortir cenyit amb un vim;

i si no ens batem-batim

no vull més beure a Maerna;

des que de joglars vestim

vos i jo, no sé que oïm

tan bons mots ni millor rim:

“amb vos l’ànima s’inferna!”.

Adug vos an a derroc,

Magret, dat, putans e broc

-quascus i fes so que poc-

e·l foudatz que vos governa!

Joglar vielh, neci, badoc,

si mais voletz qu’m vos loc,

chantatz cum l’autre mairoc

de Mainier o Audierna!

Us ha portat l’enderroc,

Magret, daus, putes i el broc

-tots hi han ajudat un poc-

i la bufa que us governa!

Joglar vell, neci, badoc,

si voleu fer aplec pinyoc,

canteu com aquell badoc

de Mainier o d’Audierna!

Per nos laissetz vostre floc,

et avetz el suc maynt loc,

Guillem, don a menys maynt floc,

cara de boc de Biterna!

E no·us cugetz que·us hi toc,

qu’anc jorn pipidos no·m moc,

que no·y a pel, pus no·y ploc.

E tenetz dreg vays Salerna.

La sotana ens vau dar en troc,

i teniu la testa enlloc,

Guillem,  clapes i manyocs,

cara de boc de Biterna!

Em fatiga el vostre joc

-jo de la bóta no em moc-,

pelat i sec com un soc.

Aneu de dret a Salerna.

Magret, ben saup selh que·us moc

del senrier detras lo foc,

que val mais odors de broc

contra sabor de sisterna.

Magret, bé sé quan us moc

del cendrer, detràs del foc,

que més val olor de broc

que el sabor de la sisterna.

Per so no·us cuietz que·us toc,

en rossinier, nas de croc;

mas tornatz en vostre loc

on portavatz la llanterna!

No cuiteu ni molt ni poc,

ronsejaire, nas de croc;

au, torneu al vostre lloc

on portaveu la llanterna!

(trad. Salvador Giralt)