Un dibuix de Mim Juncà

Cançó d'opòsits, de Jordi de Sant Jordi

La vida en aquest món és plena de paradoxes, com aquest dibuix de Mim Juncà. La migdiada també, per posar un exemple que ens és molt conegut. És la nit en mig del dia. Dormim a l'hora de la feina. El sol ens mostra el món i nosaltres tanquem els ulls dolçament i ens enfonsem en el sofà... Paradoxes, moltes paradoxes: la lluna -ahir era lluna plena-, no és el sol en el cor de les tenebres?; i els nàufrags, que moren de sed a la part líquida del món; i els vells, els avis, que tornen a la infància; i dones que semblen homes i homes que semblen dones; un diamant en el carbó -això només ho saben els qui encara en cremen-, i el carbó que s'encén com un carboncle, i una muntanya d'amatistes...; i un peix al forn, i un peix en el foc, i una salamandra en el fons d'una bassa; i encara més en el món de la política, en el món seriós de la política i de la diplomàcia, el sainet, l'acudit, la ximpleria, la facècia... Sí, la vida en aquest món és plena de paradoxes, i aquesta cançó de Jordi de sant Jordi resumeix molt bé l'estat de la qüestió:

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aixi mateix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Lo mal no em plats e sovint lo'm percaç,
am sens amor, e no crec ço que sé,
par que somiï tot quant vei pres ma faç,
oi he de mi e vull a altre gran bé,
e parlant call e's auig menys d'oir,
de l'oc cuit no, lo ver me par falsia,
e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,
e sens mans palp, e fau de seny follia.

Com vull muntar davall sens que no em vir
e davallant puig corrent en aut lloc
e risent plor, e el vetllar m'és dormir
e quan sui frets pus cald me sent que foc.
E a dret seny eu fau ço que no vull
e perdent guany, e el temps cuitats me tarda,
e sens dolor mantes de vets me dull,
e el simple anyell tinc per falsa guinarda.

Colgant me lleu e vestint me despull
e trob lleuger tot feixuc e gran carg,
e quan me bany me pens que no em remull
e sucre dolç me sembla fel amarg.
Lo jorn m'és nuit e fau clar de l'escur
lo temps passats m'és present cascun hora,
e el fort m'és flac, e el blan tinc per molt dur,
e sens fallir me fall ço que em demora.

No em part d'un lloc e jamés no m'atur,
ço que no crec ivarçosament trob
del que no em fio me tinc molt per segur,
el baix m'és alt, e l'alt me sembla prop.
E vau cercant ço que no es pot trobar,
e ferma vei la causa somoguda,
e lo fons gorg aigua sus port me par
e ma virtut no em té pro ni m'ajuda.

Quan xant me par de què em prenc udolar,
e lo molt bell me sembla fer e lleig,
abans m'entorn que en lloc no vull anar,
e no he pau e no tinc qui em guerreig.
Açò que ve tot per tal com vei entès
de revers faits aicest món e natura,
e's eu qui em só en llurs faits tan empès
que m'és forçat de viure sens mesura.

Tornada

Prenga xascú ço que millor li és
de mon dit vers reversat d'escriptura,
e si el mirats al dreit e al revers
treure porets de l'àvol cas dretura.

Tornarem a fumar encara que ens costi

He sentit a dir, en repetides ocasions, que els de la Migdiada vivim d'esquena a les eventualitats del dia a dia; però jo afirmo que això no és del tot cert, i fins i tot que és fals. Ara voldria afegir alguna cosa al que s'està dient últimament sobre el tabac, el tema aquest que crema al carrer, als bars, als restaurants, i encén opinions tan arravatades.
Això de les prohibicions ve de lluny. Hi ha gent, pobrets, que no hi poden fer res, són així; se senten impel·lits a fer la vida impossible als que viuen, s'imaginen que són salvadors d'ànimes. Són persones malaltes, i per desgràcia dels nostres temps, sembla que cada vegada n'hi ha més. I, a sobre, últimament fan pinya. O sigui, no els molesta el fum, els molesta que els demés fumin. No ho suporten, els fa ràbia. Mireu sinó perquè martiritzen els fumadors amb aquesta mena d'esqueles en els paquets, i el que diu la nova llei sobre un perímetre de seguretat entorn dels hospitals i les escoles..., però no val la pena, no voldria entrar en la casuística d'aquesta llei absurda que ens ha caigut a sobre.
En Jaume Arnella, el darrer romancer de Catalunya, va escriure fa temps una cançó que es troba en el seu disc Les cançons del Pont de les Formigues, on es queixa d'aquesta persecució contra els fumadors. És molt actual. Actualíssima.

CARTA AL QUIM

Una mica de respir pels fumadors. No es pot matar tot el que és gras.

Començo, Quim, dient-te: Hola, hola;
què tal, com vas, permet-me preguntar;
què tal la feina i la parentela,
les reunions i etcètera, com va?

Però de debò, el que més m'interessa
el que em preocupa més, amic, de llarg,
és que em responguis i em treguis de dubtes;
t'has decidit?, què has fet amb el tabac?

Si tu has complert i has fet tal com pensaves
jo et seguiré, i no sols per orgull;
que estic d'acord, tal com ho plantejaves;
ja n'hi ha prou que se'ns pixin a l'ull.

Tornarem a fumar encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurament.

És indignant tota aquesta campanya
que, diuen ells, sols és contra el tabac;
però que, en el fons, fins el cervell se'ns mengen,
no deixen lloc ni per la llibertat.

Què s'han cregut, puretes de la merda,
volen semblar que són immaculats;
vés a saber si molts dels que ens prediquen
no han xupat mai d'algun fons reservat.

Tornarem a fumar encara que ens costi...

Prou que em sap greu, ja fa anys que vaig deixar-ho
i ara estic bé, no tusso pels matins;
però hi tornarem sols per deixar constància
que no volem que ens manin els cretins.

Si fumo ara, enlloc dels vuitanta
pot ser que mori als setanta-vuit
però hauré viscut com ho fan les persones,
que viure és molt més que la salut.

Tornarem a fumar, encara que ens costi...

Quan m'ho vas dir em vaig fer un fart de riure,
no em negaràs que el teu plantejament
és contundent, però és minoritari
perquè no és molt corrent, ei de moment.

Acabo ja d'escriure aquesta carta
i et dic adéu, apreciat amic Quim:
sempre endavant, la lluita ens agermana
sempre endavant, encara que tossim.

Tornarem a fumar, encara que ens costi...

La Tia Carme, de Guerau de Liost

En Guerau de Liost és un gran poeta que va escriure un llibre: Somnis, que la nostra associació considera un dels més important de la poesia catalana contemporània (i també de l'extemporània). Però no és d'aquest llibre que ara vull parlar, sinó d'un poema seu molt adequat en aquests dies de ressaques i recuperacions. Parla del coixí, i aquest és un tema que no recordo que mai haguem tractat. El coixí..., és un tema que dóna per molt, en seguirem parlant, però de moment escolteu:

Coixinet de cretona, amb quadrats en maduixa
i una floreta verda al mig de cadascú,
apte, si tinc migranya o se m'adorm la cuixa
o em cal passar tres dies en dejú.

Ta vegetal blanesa m'adorm com una falda:
el caparró s'hi posa confiat.
Amb una olor d'herbetes que no escalda,
em crida a flor d'orella ta casta netedat.

Cada petit de casa ve un dia que t'estrena.
Si me n'exclamo no et troben enlloc.
Val més que et deixi, car l'instint que et mena
farà que aviat tornis, si no em moc.

Coixinet, coixinet, no vull estar-me
d'esmentar la velleta que amb ulleres et féu,
la velleta que es diu Tia Carme
i que de fer-te servir li sap greu.

Era fadrina, i endreçada i neta.
L'horrible mort l'estirà d'una mà.
Amb la mà lliure donà l'animeta
a l'àngel del capçal i no se li tacà.

Però, son cos anyívol,
impropi esdevenia de la foscor del clot.
Tornat mata d'espígol,
s'alliberà en perfum, ja que servar no pot.

Ara torna a ser neta la vida dels terrossos;
ara el cos enterrat torna a ser net.
Com un esquei fulguren els seus ossos
i l'animeta pot mirar-se l'esquelet.

EL TAP DE XAMPANY (El Sot del Bac)

Un poema de Nadal: TAP DE SURO

Cada any, quan arriben aquestes dates, els associats, que sou molt donats a recitar al llevant de taula, em demaneu que suggereixi algun poema de Nadal. Aquí en tinc un. El Punyal em va passar, l'altre dia, unes pàgines que diu que vol publicar aviat. Hi ha un poema (ell en diu monòlegs), el darrer, que em sembla molt apropiat, si més no perquè aquests dies es destapen moltes ampolles de cava.
Us hi heu fixat, que abans els taps de suro volaven amb gran alegria dels reunits, i que des de fa uns quants anys això va a menys?; que ara els comensals destapen el cava amb posat d'experts, i no deixen que el tap s'escapi i acompleixi el seu destí volador?



Engruna imprescindible d'escorça de surera!,
que portes més d'un any tancada
a dintre de la cava
rumiant la forma i la manera
de treure't del damunt
la gàbia de filferro i alumini,
i ara, de sobte, una mà sortida del no-res
et lliura d'aquest pes
que ja perd damunt teu el seu domini!
Ai quin vertigen!,
que et donen d'alta del sanatori del bon repòs
allà on no deixen moure el cos
i et tornes viatgera!

I en el deliri d'aquesta nova llibertat
et sents desensopida altra vegada
i transportada, per un instant,
al viure intens del bosc de les alzines,
entre l'espígol, la mòdega i el bruc,
les oloroses farigoles, ginestes, argelagues,
i el romaní, sovint vora el camí;
allà on eres grapejada per aus i salvatgines,
regada per la pluja
i els orins dels gats i de les guilles;
on feies de raspall al porc senglar,
sempre prop teu buscant l'aglà;
i un fotiment de bestioles,
algunes de ben soles:
aranyes, aranyetes,
banyarriquers, papallones, marietes,
i d'altres sempre a colles:
les vespes, les abelles, les formigues,
et feien per l'esquena pessigolles.
Sí, quan vivies al bosc esbojarrat de les alzines,
on les vistoses camamilles
cantaven en un clap assoleiat:
d'aquesta terra som les filles!

I dolçament, al fons del cava,
dormia satisfet el geni de l'ampolla
a dintre de l'ampolla
on res no li faltava,
a qui desperta el remoreig efervescent
d'una nova i estranya agitació...;
es nota l'atmosfera carregada
d'esverament, hi ha nervis,
hi ha molt desassossec i molta por.
S'acosta un cataclisme!
Tothom ho viu, tothom ho diu:
les fines partícules daurades
en suspensió dintre del cava,
i les esfèriques, minúscules bombolles,
de gustos variadíssims, intangibles:
les de xarel·lo i macabeu,
i les més tòpiques, del tòpic chardonnay,
van repetint com si es tractés d'un catecisme:
s'acosta un cataclisme!
I totes les consciències es fixen en el tap
del capdamunt
suspès damunt de tots els caps:
se'l veu sortit, desconegut, esperitat,
fora de lloc i fins i tot desorbitat,
i això genera molta inquietud
entre l'esporuguida multitud.

S'adona de seguida, amb un cop d'ull,
aquell dimoni perspicaç tot ell color de cava,
de quin és el problema:
Vols aturar d'una vegada
aquesta maleïda belluguera?
-renya malhumorat i exigent,
amb gran autoritat,
al tap-.
Però el tap de suro,
subjecte hermètic i callat,
introvertit,
que fins avui mateix
mai res no havia dit,
contesta lentament
(perquè és parc, perquè és lent),
amb una veu que apaga la ronquera:
Ara per fi sabré de veritat
que se n'ha fet dels meus avantpassats!
Incrèdul, aquell dimoni groc color de cava,
bocabadat amb tanta gosadia,
es lliura a maleir
allò que veu venir de forma irreversible:
la seva fi.
Només faltava aquesta!;
tants anys d'ensopiment i droperia,
han decantat el tap a la filosofia!
Però, indiferent al seu trasbals,
el tap de suro que es veu de sobte alliberat,
que sent damunt del cap
la llibertat de l'atmosfera,
segueix elucubrant
amb un discurs que s'accelera:
¿Els sostres d'aquesta habitació
són un empostissat de plaques
pintades color ambre
que imiten les vetes de surera,
o són plafons de suro de debò,
escorça de mítiques sureres
que brillen pel vernís,
a la claror de la finestra portalera?
I el cel que ens mira des de l'exterior
-diu estirant el coll i fent oscil·lar el cap-
són làmines de suro, un decorat de suro,
pintades de blau cel?
Que el pet de la beguda
em porti fins al cel
i pugui veure allò
que havia sentit dir
al meu padrí:
una magnífica surera fent el pi
que enfonsa les arrels
en els riuets d'aquell jardí.
Companys, ara que puc i per fi suro,
m'hi aventuro!

Talment un bot motoritzat,
plegades les amarres,
ja singla per la dàrsena del port,
com un coet, esperitat,
buscant el trau de l'escullera,
el tap, amb un casquet de llauna al cap
i sense calces ni samarra,
avança adelerat i s'accelera
fregant la gola de l'ampolla,
camí de la sortida...

Però la mà del cambrer
el pren, el recargola,
l'ofega, l'engarjola.
Per què frustreu, cambrers,
els vols del tap de suro?

Anselm Turmeda

Una migdiada d'Anselm Turmeda

Amics, una altra migdiada a l'aire lliure, aquesta del nostre admirat Anselm Turmeda, o sigui, l'altrament dit, Abdallah al-Tarjuman, com li hauriem de dir? Molt suggerent tot plegat. L'Anselm, el gran Anselm!
I aprofito per dir-vos que hi ha bones notícies i aviat (m'hi jugaria un ase!), com en aquesta assamblea d'animals del somni que ara llegireu, ens tornarem a trobar, ens tornarem a reunir, tornarem a discutir, ens enfadarem, tornarem a conviure. Hi ha novetats. Hi ha novetats importants que us he de comunicar. En ve una de bona.

"Cavalcant, doncs, cercant frescura,
trobi'm en una gran clausura
on havia infinit nombre
de flors e fruiters per dar ombra.
D'allà prenia naixement
una fontana assats plasent,
dessús la qual lo rossinyol
feia son cant, així com sol,
amb clara veu e so tan destre
que, cert, en Paradís terrestre
cregui'm estar, o al jardí
de les Hespèrides, diví.
Tant era el lloc bell e excel·lent
que em pres meravellós talent
de remirar aquell boscatge;
mas aitost com sots l'ombratge
m'haguí assegut, entre les flors,
d'una son dolça tot mon cos
caigué vençut, e m'aparia,
com entre somnis, que veïa
aquells llocs bells, espesos e alts,
poblats de tots els animals.
Lla vérets orifanys gallards
tigres, lleons e lleopards,
cavalls, muls, ases e someres,
dromedaris, camells, panteres,
óssos, dragons, cérvols, senglars,
cabrons, daines, a milenars,
vaques e bous, anyells, moltons,
llops, guilles qui han paor dels bastons,
cans, esquirols, rates e gats,
e deu mília altres, que cregats
de nomenar-los no he manera;
car, per cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminés.
D'ocells, no em serviria res
a denunciar llur gran presura;
que, l'una l'altre sens mesura
faent empatx, hi eren: voltors,
grifauts, milans, falcons, astors,
àguiles, esparvers, mussols,
austardes, grues, oriols,
ànedes, cignes e pagons,
perdius, becades e capons.
Lla eren coloms, pollets, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines.
orenetes, aloses, faisans,
verdums, caderneres, pinsans,
gaigs, papagais e estornells.
E no us pensets que sol d'ocells
se tingués festa en aquell dia,
ans null animal no hi fallia,
que caminés o portés ales:
vespes, abelles e cigales,
verms, moscards, mosques e formigues,
nadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarabats,
llémenes, polls. Tots ajustats
en un aplec gint raonaven,
menys los peixons, qui en mar nedaven".

Senyora, no tingueu por. L'astor és un ocell noble.