En el Balneari de la Migdiada

Bon dia humanitat.

En la meva condició de President d'aquesta noble associació, tinc el plaer d'anunciar-vos que els esdeveniments s'han precipitat i ja ens trobem en el Balneari de la Migdiada. El Secretari ha fet els deures, i podríem dir que si no hi ha entrebancs que ho estronquin, passarem en aquesta masia, o potser hauríem de dir en aquest casalot (som a can Torracollons de Dalt, però l'hem rebatejat amb un nom més amable i més d'acord amb els nostres propòsits)..., deia, que passarem en aquest balneari dotze mesos ben rodons. Aquest és el projecte que feia temps anàvem perfilant i, ara que finalment ha arribat el moment de la veritat, estem tots molt il·lusionats.

Qui som? Quants som? Jo us ho diré, i també us diré les feines que cada associat s'ha compromès a realitzar:

El Lletraferit de Manlleu i el Pollastret es faran càrrec de la secció cultural.

En Licor i en Polo seguiran en les seves tasques a la biblioteca (hem aconseguit transportar des del magatzem les nostres dues centes capses plenes de llibres, que ara mateix ja tenim apilades al davall d'una alzina).

El Marmitó de can Soques es farà càrrec de la cuina.

El doctor Capó, salut i sanitat. El doctor Bucèfal, degut als seus incomptables compromisos internacionals, no podrà supervisar directament l'evolució del nostre procés, però ha delegat en el doctor Capó, metge de prestigi inqüestionable i que ens mereix un gran respecte. En aquests moments ja està habilitant el seu despatx.

La Rita, organització i distribució dels espais.

El Rector, el Rellotger, el Pernilet d'Aglà, en Franz, el Punyal i l'Aparici (sí, l'Aparici!), transport de materials.

La Desavillé, roba i complements (atrezzo, ens ha dit que posem).

També comptarem amb la Daisy, que no fa gaire va patir un cas molt desafortunat; ah, i el Secretari, però degut a les seves feines de gestió econòmica, ja ens ha avisat que de tant en tant haurà d'absentar-se.

En fi, aquí ens teniu a plena Natura, contents i una mica eufòrics!

Dies de neu

A vegades hi ha persones que no tenen raó. És el cas d'alguns que han fet comentaris relacionats amb l'última publicació. Allà dèiem que a la nostra associació hi ha socis preferents. És veritat; però els qui ho criticaven, resulta que també són socis preferents. És l'enveja que ens rosega el cor, ja ho hem dit en més d'una ocasió: el món és pler d'enveja; i això hauríem d'evitar-ho, perquè, a quina mena de migdiades es poden lliurar els envejosos?
Per trencar aquest malefici i amb la millor de les intencions, publiquen un altre trosset del mateix monòleg:

Aquesta és història sense mica de glòria
(així, literalment, no ho pensis malament),
perquè el que a mi m'agrada és la cosa callada,
la vida en una tina (digues, si vols, rutina):
Agafes les muntanyes i el cel amb els seus astres,
i el món, tot el cadastre d'allò que en diem món,
i en fas com una pasta que pastes, com hi ha món!,
i ja veuràs com fon, i que cogui, que cogui
a poc a poc, que cogui... I això d'a poc a poc
que tan bé rima amb groc, em recorda que és groc
un plat que ara que entrem en aquest març marçot...
Oh si la meva amiga, la meva amiga coc
que cuina amb mà de plata, que governa bé el foc,
volgués fer-me una plata de crema ben galana!
Arriba sant Josep! ta-ta-ret! ta-ta-ret!
Ja sé que no em dic Pep; però ara que hi ha tants ous,
em ve al magí, i em cou, que ja fa més d'un any
vam dir fins l'any que ve. I això va estar molt bé,
perquè nois, quin empatx! (ens llepàvem els dits
i dèiem: quin profit!, amb quin profit se'ns posa
sense mica de nosa! Però després... quina cosa!);
i és que molt vam passar, de llarg, el més prudent...

Març marçot

Els poetes, de tant en tant, solen treure un llibre. Aquest és el cas del nostre Punyal de qui no sabiem cap novetat des que, ara ja comença a fer uns quants anys, va guanyar aquell premi irrepetible que la nostra associació va organitzar juntament amb Emboscall Editorial.
Això que ara ha tret es diu "Orgia Numeral i altres monòlegs". Pensàvem fer-li una bona crítica, una crítica en profunditat, volem dir, perquè el Punyal, en la seva qualitat de soci preferent hi té dret, però el Lletraferit de Manlleu se'ns ha anticipat i ens consta que està estudiant el llibre i ja ha començat a escriure un article d'opinió.
En fi, de moment, i tenint en compte que som a primers de març, us ofereixo una petita mostra del monòleg que es diu: dies de neu, i que se situa precisament en aquest mes

Ara som a primers del tercer mes de l'any,
aquest mes de frontera que va del fret hivern
(no s'acaba mai, ai!, aquest collons de fred,
per bé que els més vells diuen que l'avui ja no és fred),
que va del fred hivern als dies més amables,
quan els camps broden verds i els arbres posen fulla;
la natura es vesteix, i allò que era despulla
-quatre troncs, esquelets, els camps pelats i freds-
ara ho tens viu i verd, pertot el color verd,
un verd, el primer verd, que de tan prim es perd.
Puja el sol en el cel i en passar el punt vernal
ens plou un polsim d'or que l'ànima, animal
que jo sóc, me l'esvera, me la torna més fera.
Queda lluny el solstici, encara ha d'arribar,
i això meu ja és un vici: no saber-lo esperar.
I encara som a març, a primers d'aquest març
i perquè és de frontera ser liberal, i mal,
en negocis de muda (treballes a la muda
com un contrabandista; mai no seràs rendista!),
tant prodigues bonança com disposes, per xanxa!,
els freds que fan més mal sense gens de recança.
Març marçot que t'emportes les velletes que pots
de la vora del foc. Març marçot, dolentot!

I si en voleu saber més coses, un parell d'enllaços:
el taller de poesia d'emboscall editorial
i el bloc oficial de l'autor

Lop es nomnat lo pes, e lop no es

Galceran encerteu quin és el pes

Una més d'en Guillem de Berguedà, encara que aquesta seria pròpia d'en Marius Serra, l'enigmista.
És un enigma que a mi personalment m'ha donat motiu per profundíssimes reflexions, i que ha generat molta polèmica en la nostra associació. Tothom hi diu la seva i ningú no es posa d'acord. Transcriuré la versió d'en Titot, a veure si aquesta vegada és del gust de la Wendy:


Galceran, encerteu quin és el pes
que duc a sobre prô no puc tocar;
no vull deixar-lo prô no el puc portar,
si me n'allunyo em pesa encara més.
Del llop en diem pes, prô llop no ho és,
prô allò que el féu clapat de negre i blanc
és el que més vull, perquè és carn i sang,
ja que desitjant prendre vaig ser pres.

En Gauseran, gardats cal es lo pes
que porti eu ses poder lo tocar;
pausar no·m play, vull e no pusc portar,
e ssi·l me lony, cert suy que mes me pes.
Lop es nomnat lo pes, e lop no es;
mas ço que·l fech clapat de negre y blanch,
deseig eu mays, qu'es fach de carn e sanch,
qu'eu designats pendre fuy primer pres.

Senyor Guillem, us dic cert que aquest pes
duré de bon grat si el puc abraçar,
i la mort em plauria suportar
si sobre aquest pes defallit caigués.
Fóreu feliç si el llop us mossegués
i jo al cor m'obrís un esvoranc.
El seu bell pèl fa captiu l'home franc,
a vós molt més, prô a mi no em diu mai res.

Señer Guillem, lo pes que dit m'aves
gint portaray si·l pusch ferm abraçar,
i enquer grieu mort me playra sufertar,
pus defallints sobre lo pes caygues;
vos serets gay s'est llop lenga·us mordes,
ieu si mon cor ab son arrap m'arranch;
son bell clapat ha fayt catiu de franch,
a vos assats, y assats a mi demes.

Guillem de Berguedà conversant amb dues dones

De Berguedan, d'estas doas razos

Amics i amigues, que el febrer us sigui lleu!
A vegades els esdeveniments no venen prou ben encarrilats. Vet aquí una diàleg amistós entre Guillem de Berguedà i Aimeric de Peguilhan. El tema és prou important: no ser estimat i estimar, o bé ser estimat i no estimar. Quina de les dues razos preferiu? Trancriuré la versió d'en Titot, seguida de l'original:

Senyor de Berguedà, digueu-me vós
d'aquestes quina és més bona opció
i de l'altra jo en seré defensor,
i us venceré, si algú ho vol sospesar,
què trieu: no ser estimat i estimar,
o que estimant no sigueu vós amat?
Esculliu la que us plau més, aviat.

De Berguedan, d'estas doas razos
al vostre sen chausetz en la meillor,
q'ieu mantenrai tan ben la sordejor
q'ie·us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar:
si volriatz mais desamatz amar,
o desamar e que fossetz amatz.
Chausetz viatz cella que mais vos platz.

Aimeric, tindria el seny d'un mocós
si no sabés en amor què és millor.
Prefereixo que em tinguin per senyor
sentint-me estimat pro sense estimar;
perquè a l'amor no vaig venir-hi en va
i mai no he estat home desenfeinat:
en daus i en dames vull ser afortunat.

Berguedà, mai ningú poc amorós
té, al meu parer, goig ni distinció
així com val més seny que no follor:
qui serveix més vali més es fa honrar
que no aquell que pren i no vol donar.
Jo prefereixo ser pobre i honrat
que poderòs pro desenamorat.

Aimeric, tal com guineu feu vós,
que quan d'un fruit tingué l'ambició
se'n va abstenir per la simple raó
que al cirerer no es va poder enfilar,
maleïnt el fruit que no va abastar.
Veig que ara vós amb ella heu acordat
blasmar tot allò que teniu vedat.

Berguedà en sou tant de maliciós
que penseu que sóc del mateix color.
No ho sóc, si en lloc de joia prenc dolor;
però amb bona esperança ho puc suportar,
més em plau perseguir sense arribar
que no atènyer allò que no em fóra grat:
res no val tant com un bé desitjat.

Aimeric, he vist fallar grans senyors
valents i ardits, justament en això.
Ot, en una cursa amb el cavall bo,
va perdre per no fer-lo galopar:
havent-lo esperonat en començar,
ell vencedor s'hauria proclamat:
cal fer sempre que es pot la voluntat.

Berguedà, mil cops triaré estimar
la dona que adoro sense ser amat,
que amb altra fer la meva voluntat.

Baró Aimeric, no heu de fatxendejar:
si estiméssiu tant com us n'heu vantat,
tan lluny de l'amor no haurieu guillat.

Arnaut Daniel