Orgia Numeral

Ai coi, hem saltat directament de l'època medieval al segle vint-i-u! Aquests de "l'Orgia Numeral" ens tenen ben hipnotitzats amb el seu tam-tam! Quina mena d'orgia és aquesta?

Déu va crear els Nombres Naturals i la resta és obra dels homes. Ho va dir Leopold Kronecker, el del teorema de Kronecker-Weber, el de la delta de Kronecker, que va inventar un producte de matrius que du el seu nom, el pare del finitisme...
Déu va crear els Nombres Naturals, i la resta és obra dels homes; sí, la resta…; però, la resta què és? La resta som nosaltres i els nostres pensaments, i tota mena de complicacions inaudites, i moltes coses més...
Escolteu el so dels Nombres Naturals:

 
"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

El torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Homes i dones del segle XXI que voldríeu escoltar bones notícies: el torrent de la vida i de la ment, el nostre Aqueront que va per dintre, és un corrent d’aigües ambigües i un gran perill.
Tràfecs ineludibles, moments d’estancament i represes delirants, el desig; mutis sobtats, inexplicables…, amor i desamor, el naixement, la mort, el desig; dolor, desconcert, dubte, tristesa, desig, desig; i la sorpresa en girar la cantonada, i la por, i l’ànsia, i l’ofec, i l’alegria, i el riure, i el singlot.
Primer de tot va ser la percussió, i en segon lloc el pensament. Escolteu el so dels Nombres Naturals:

"Tat tita taka dhin dague da karadhin
Tat tita taka dhin ta ghe ta tita take dina tirikitatá
dague dina dina daguee da kataka din din katatiritikatá
takatirititataque takatirititaká
titatakatá titatakatá titatakatá..."

Amics Marcabrun car digam, una tençó entre Hugo Catola i Marcabrú

El cavaller Hugo Catola i Marcabrú contrasten les seves opinions sobre l'amor. I com era d'esperar, el sempre malhumorat Marcabrú aprofita per blasmar-lo. Hugo catola, que pren partit per l'amor, davant de les escomeses de Marcabrú fa el que pot. Déu n'hi do, els cops! Qui guanyarà aquesta tençó?

Amics Marchabrun, car digam

un vers d'amor, que per cor am

q'a l'hora que nos partiram

en sia loing lo chanz auziz.

Marcabrú amic, ara diguem

un vers d'amor -el cor em prem-,

i quan vindrà que ens separem

que de ben lluny sigui sentit.

Ugo Catola, er fazam;

mas de faus'amistat me clam,

q'anc pos la serps baissa lo ram

no foron tants enganairiz.

Ugo Catola, el farem;

mes de falsa amistat faig clam,

des que la serp deixà el brancam

la lleialtat és en oblit.

Marcabrun, ço no m'es pas bon

qe d'amor digaz si ben non;

per zo'us en move la tenzon,

qe d'amor fui naz e noiriz.

Marcabrú, és mala cançó

que d'amor sempre digueu no;

el cas ens mou a discussió,

car d’ell vaig néixer i em nodrí.

Catola, non entenz razon?

Non saps d'amor cum trais Samson?

Vos cuidaz e'ill autre bricon

qe tot sia vers quant vos diz.

Catola no enteneu raons?

Saps com l'amor traí Samson?

Vos i tants d'altres beneitons

doneu per cert el que us ha dit.

Marcabrun, nos trobam auctor

de Sanso'l fort e de s'uxor

q'ela n'avia ostat s'amor

a l'ora que ce fo deliz.

Marcabrú, més d'un bon autor

diu que la dona de Samsó

havia omès aquell amor

a l'hora que fou destruït.

Catola, qar a sordejor

la det, e la tolc al meillor,

lo dia perdet sa valor,

qe'l seus fo per l'estraing traiz.

Catola, car un de pitjor

va baratar amb el millor,

així va perdre el seu valor,

i va ser per l'estrany traït.

Marcabrú, si cum declinaz,

qu'amor si ab engan mesclaz,

dunc es lo almosna pechaz:

la cima devers la raiz!

Marcabrú, segons declineu

-amor i engany sempre mescleu-,

quan sentiu pietat pequeu.

L'arbre del bé és invertit!

Catola,l'amors dont parlaz

camja cubertament los daz;

aprop lo bon lanz vos gardatz!

ço dis Salomons e Daviz.

Catola, l'amor que dieu

fa trampa als daus, el molt garneu;

de ser prop seu cal que us guardeu!,

com diuen Salomó i David.

Marcabrú, amistaz dechai,

car a trobat joven savai;

eu n'ai al cor ir'et esclai

qar l'en alevaz tan laiz criz.

Marcabrú, l'amor avui fuig

perquè el jovent en fa rebuig;

el cor tinc pler d’esglai i enuig

car és indigne el vostre ordit.

Catola, Ovides mostra chai,

e l'ambladura o retrai

que non soana brun ni bai,

anz se trai plus aus achaiz.

Catola, Ovidi llegireu

i ben aviat ho comprendreu:

de bru o ros no fa menyspreu,

però té tirada als pervertits.

Marchabrun, anc non cuit t'ames

l'amors, ves cui es tant engres,

ni no fo anc res meinz prezes

d'aitals joglars esbaluiz.

Marcabrú, no crec que t'amés

l'amor, vers qui sou tan revés,

ni que mai ningú menyspreés

tant els joglars empedreïts.

Catola, anc de ren non fo pres

un pas, que tost non s'en loignes,

et enqer s'en loigna ades

e fera tro seaz feniz.

Catola, de ningú va ser

a un pas, que al punt se n'allunyés,

i va marxant per sempre més

fins que sereu ben consumit.

Marcabrun, quant sui las e'm duoill,

e ma bon'aimia m'acuoill

ab un baisar, quant me despuoill,

m'en vau sans e saus e gariz.

Marcabrú, quan las pel traüll

la bona amiga m'acull

amb el seu bes, quan em despull,

em sento estalvi i guarit.

Catola, per amor deu truoill

tressaill l'avers al fol lo suoill,

e puois mostra la via a l'uoill

aprop los autres escharniz.

Catola, per amor del trull,

diner fa caure el foll, ben sull,

i mostra aprés la via a l'ull

quan és pels altres escarnit.

(trad. Salvador Giralt)

Francesc Eiximenis, amic de les dones i dels pagesos

Sí, Eiximenis, aquell qui diu:

"tostemps creu a bon consell

e no et caldrà reconsell"

Un altre dia parlarem de la seva gran admiració pel sexe femení, però ara m'agradaria que llegíssiu aquest conte sorprenent que es troba a Del Terç del Crestià cap. ciii.
Quina mena d'ensenyament se'n podria desprendre?

exemple de pagesia

 Deus saber que un notable frare menor apellat Frare Bonaventura, qui puis fo Cardenal, aquest era de Itàlia e era fort gran clergue e famós, e era nat de pagesia. E anà un jorn a veure sos parents, qui estaven en aquell poc lloguet d'on ell era eixit. E los pagesos aquells del lloc convidaren-lo, e aprés lo convit parlaren molt ab ell, e estaven molt espaventats en les savieses e altes paraules que ell los deïa; e com fossen d'ell partits, faeren gran solaç entre si mateixs, com Déu los havia dat d'aquell tan poc lloc tan excel·lent hom.

Dix llavors un pagès antic que hi havia:

-No us faça goig la gran saviea d'aquest frare, que massa costa a tots quants som e mala per a nòs ell sap tant.

E com los altres volguessen ab gran instància saber la raó, aquell repòs e dix així:

-Bé sabets vosaltres que tots quants som d'aquest lloc tots havem fama per tota la terra que tots som orats; e així és de fet, que tots som folls vertaderament, e bé apar en nostres obres. E açó no és per altre cosa sinó que aquest ab son mal saber e ab ses males arts ha furtat lo seny a tots nosaltres e ha'l-se apropiat a son propi cap e a si mateix e el té ben tancat dins.

A colp, tots, creents que així fos, foren avalotats e cridaren:

-Muira lo traidor! Muira aquest  qui ens ha fets tots tornar orats!

En aquest avalot, lo dit frare, veent-se en tan gran perill, tramès-los un seu servidor, hom savi e de bé, e viu les llurs clamors. E sabuda la raó, dix-los així:

-Prohòmens, a la veritat, aquest frare no és hom que això faés, per tot lo món; ne la cosa en si no la poria fer sinó Déu. Es ver que io sé fer un abeuratge que, si vosaltres vos en sadollats bé, cascun hauràtant de seny com Salamó

E com ells cridassen altes veus que haguessen lo dit beuratge:

-Ara -dix ell- esperat-vos un poc.

De present aquest féu haver del pus preciós vi que poc; e embriagà'ls tant que negun no es podia tenir, ne es veïa ne s'oïa. E ells estant així, cuitadament lo dit frare, ab aquest e ab los altres que hi eren venguts ab ell, fugiren e anaren-se'n.

Dix lo dit frare:

-Tostemps havia oït dir que perillosa cosa era estar entre pagesos, mas ara dic que és cosa mortal, car no usen de raó e creen tost tota follia, e sobte són avalotats e no guarden dret ne envers, e tostemps se deliten en minves e en dejecció d'hom d'estament e d'honor.

Marcabrú: Dirai vos sens dubtansa

Hi ha qui diu que Marcabrú era un misogin recalcitrant; no ho crec pas. O potser sí, no ho sé. A veure si en treieu l'entrellat.

Dirai vos sens duptansa

d’aquest vers la comensansa;

li mot fan de ver semblança;

-Escoutatz!-

qui ves Proeza balansa

semblança fai de malvatz.

Us diré sense dubtança

aquests versos a bastança;

els mots fan del ver semblança.

-Escolteu!-

Qui vers Veritat balança,

semblança fa de garneu!

Jovens faill e fraing e brisa,

et Amors es d’aital guisa

de totz cessals a ces prisa,

-Escoutatz!-

chascus en pren sa devisa,

ja pois no·n sera cuitatz.

Mai la joventut no bisa,

i I’Amor és de tal guisa

que el seu cens no l’improvisa;

-Escolteu!-

quan us lliuri la divisa

ja no caldrà que cuiteu!

Amors vai com la belluja

que coa·l fuec en la suja,

art lo fust e la festuja,

-Escoutatz!-

e non sap vas qual part fuja

cel qui del fuec es gastatz.

L’Amor fa com la guspira,

sembla morta però respira

fins que pren foc a la pira;

-Escolteu!-

no us sabrà prou bé la fira

quan en el foc cremareu.

Dirai vos d’Amor com signa:

de sai guarda, de lai guigna,

sai baiza, de lai rechigna,

-Escoutatz!-

plus sera drecha que ligna

quand ieu serai sos privatz.

Us diré d’Amor l’entranya:

aquí besa, allà enganya,

tant ronseja com s’afanya.

-Escolteu!-

Irà més dret que una canya

quan amb ell em trobareu!

Amors soli’esser drecha,

mas er’es torta e brecha

et a coillida tal decha

-Escoutatz!-

lai on non pot mordre, lecha

plus aspramens no fai chatz.

Amor no tenia gepa

i ara és torta i a més queca,

i endemés és tota nyepa.

-Escolteu!-

Que si no mossega, llepa

com faria un marrameu!

Greu sera mais Amors vera

pos del mel triet la cera

anz sap si pelar la pera;

-Escoutatz!-

doussa·us er com chans de lera

si sol la coa·l troncatz.

No hi haurà més Amor vera,

vol la mel sense la cera,

i quan no es pela la pera.

-Escolteu!-

Cantarà la cadernera

quan la cua li talleu!

 Ab diables pren barata

qui fals’Amor acoata,

no·il cal c’autra verga·l bata;

-Escoutatz!-

plus non sent que cel qui·s grata

tro que s’es vius escorjatz.

Amb diables pren barata

el qui fals amor acata;

no cal que altra verga el bati.

-Escolteu!-

Si us escorxen en un pati

poc més us en sentireu!

Amors es mout de mal avi:

mil homes a mortz ses glavi,

Dieus no fetz tant fort gramavi,

-Escoutatz!-

Que tot nesci del plus savi

non fasa, si·l ten al latz.

Amor va tenir mals avis;

n’ha mort molts sense cap glavi.

Déu no ha fet tan gran gramavi

-Escolteu!-

que faci neci el més savi

quan l’atrapa en el seu freu.

Amors a uzatge d’ega

que tot jorn vol c’om la sega,

e ditz que no·l dara trega

-Escoutatz!-

mas que puej de leg’en lega,

sia dejús o disnatz.

Amor d’euga té l’usatge,

tant sí com no sou l’ostatge,

us vol dalt del carruatge,

-Escolteu!-

són mil llegues de viatge,

no hi fa res que rondineu.

 Cujatz vos qu’ieu non conosca

d’Amor s’es orba o losca?

Sos digz aplan’et entosca,

-Escoutatz!-

plus suau poing qu’una mosca

mas plus greu n’es hom sanatz.

Creieu no sé la resposta

de si Amor és orba o llosca?

Els seus dits aplana i rosca.

-Escolteu!-

Pica més suau que una mosca

però mai més no guarireu.

Qui per sen de femna reigna

dreitz es que mals li·n aveigna,

si cum la Letra·ns enseigna;

-Escoutatz!-

malaventura·us en veigna

si tuich no vos en gardatz!

Si de dona prens lectura

suspendràs l’assignatura,

com ensenya l’Escriptura

-Escolteu!-

Us vindrà malaventura

si d’elles no us en guardeu!

Marcabrú, fills Marcabruna,

fo engenratz en tal luna

qu’el sap d’Amor cum degruna,

-Escoutatz!-

quez znc non amet neguna

ni d’autra non fo amatz.

 Marcabru de Marcabruna

va ser engendrat en tal lluna

que sap Amor com s’esgruna.

-Escolteu!-

Mai no l’estimà ninguna

ni tampoc no va ser amat.

 (trad. Salvador Giralt)

El Grand Tour, entre coll de Bracons i Vidrà: "Oratori tel·lúric, dedicat a Antonio Machado", d'Albert Vidal

A l'Arxer ens trobem amb "Oratori tel·lúric, dedicat a Antonio Machado", de l'Albert Vidal. Sense paraules.

Els dos poemes de Machado són extraordinaris. Escolteu:

Un loco

Es una tarde mustia y desabrida
de un otoño sin frutos, en la tierra
esteril y raida
donde la sombra de un centauro yerra.

Por un camino en la árida llanura,
entre álamos marchitos,
a solas con su sombra y su locura
va el loco, hablando a gritos.

Lejos se ven sombríos estepares,
colinas con maleza y cambrones,
y ruinas de viejos encinares,
coronando los agrios serrijones.

El loco vocifera
a solas con su sombra y su quimera.

Es horrible y grotesca su figura;
flaco, sucio y maltrecho y mal rapado,
ojos de calentura
iluminan su rostro demacrado.
Huye de la ciudad... Pobres maldades,
misérrimas virtudes y quehaceres
de chulos aburridos, y ruindades
de ociosos mercaderes.

Por los campos de Dios el loco avanza,
tras la tierra esquelética y sequiza
-rojo de herrumbre y pardo de ceniza-
hay un sueño de lirio en lontananza.

Huye de la ciudad. ¡El tedio urbano!
-¡carne triste y espíritu villano!-

No fue por una trágica amargura;
esta alma errante desgajada y rota
purga un pecado ajeno: lacordura,
la terrible cordura del idiota.

A UN OLMO SECO

Al olmo viejo, hendido por el rayo

y en su mitad podrido,

con las lluvias de abril y el sol de mayo.

algunas hojas nuevas le han salido.

¡El olmo centenario en la colina

que lame el Duero! Un musgo amarillento

le mancha la corteza blanquecina

al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores

que guardan el caminojy la ribera.

habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera

va trepando por él, y en sus entrañas

urden sus telas grises las arañas,

Antes que te derribe, olmo del Duero.

con su hacha el leñador, y el carpintero

te convierta en melena de campaña.

lanza de carro o yugo de carreta:

antes que rojo en el hogar, mañana.

ardas de alguna mísera caseta,

al borde de un camino;

antes que te descuaje un torbellino.

y tronche el soplo de las sierras blancas;

antes que el río hasta la mar te empuje

por valles y barrancas,

olmo quiero anotar en mi cartera

la gracia de tu rama verdecida.

Mi corazón espera

también, hacia la luz y hacia la vida,

otro milagro de la primavera.

El Grand Tour a La Codina: conferència de Marc Egea sobre el cant dels grills i la seva relació amb la temperatura ambient

dibuix de Lali Pantone

Aquí teniu la crònica de l'etapa 16 del Grand Tour que va arribar, de vespre, a La Codina. La performance de Pirómana Argos i la conferència de Marc Egea sobre el cant dels grills.

El Grand Tour: etapa 16

fotografia d'Aleix Pons

El Grand Tour a Puigderajols: migdiada literària amb arròs K-100

Va ser un arròs molt treballat

L'altre dia el Grand Tour va passar per Puigderajols, on vam tornar a viure una migdiada literària (amb l'insubstituible arròs K-100) que va estar a l'alçada de les circumstàncies. Aquí us en passo la crònica, des del Núvol:
El Grand Tour: etapa 12

Kalenda Maia, l'estampida de Raimbaut de Vaqueiras

No en tenim prou amb la calor exagerada d'aquest estiu. L'altre dia ens va visitar el traductor d'aquesta cançoneta, aquí, al balneari, amb el seu amic en Dartanyant. Vam estar moltes hores amb el refotut you tube escoltant i escoltant moltes versions. En Darta polemitzava amb el Lletraferit, i el Lletraferit es va picar, i en Darta encara més. Dèia que Kalenda Maia s'hauria de cantar d'una manera molt diferent, i que totes aquelles interpretacions (les del you tube) traïen l'esperit de l'original. En canvi el Lletraferit estava encantat, i dèia que no es pot anar contra la ciència dels especialistes i els estudiosos; "perquè hi ha persones que són un pou de ciència!", va reblar. "Ah, sí?, un pou de ciència?; o potser el que vols dir és que fiquen la ciència a dintre d'un pou?", va engegar l'altre. I ja hi van ser. L'un deia que els trobadors i els seus joglars van emmudir fa molts anys, i a partir de les poques partitures que han quedat no es pot saber com ho feien; i que una cosa és la ciència i una altra de molt diferent la paraciència; i l'altre deia que si els estudiosos, que si l'hermenèutica i la filologia...; i l'un deia: però això és arqueologia, història antiga!; i l'altre dèia: sí, és clar que sí, investigació, reproducció fidel!; i l'un dèia expressió, llibertat!; i l'altre dèia: acadèmia, escola!
I què va passar després? Que uns donaven la raó a l'un, i els altres a l'altre. I ja us podeu imaginar...
No, no es van posar d'acord.

Kalenda maia

ni fueills de faia

ni chans d’auzell    ni flors de glaia

                non es qe·m plaïa,

                pros dona gaia,

tro q’un isnell    messagier aia

del vostre bell    cors, qi’m retraia

plazer novell    q’amors m’atraia

e jaia,    e·m traia    vas vos,

                donna veraia,

e chaia    de plaïa    ·l gelós,

                anz qe·m n’estraia.

II

                Ma bell’amia

                per Dieu non sia

qe  ja·l gelós    de mon dan ria,

                qe carvendria

                sa gelosia

si aitals dos     amantz partia;

q’ieu  ja joios   mais non seria,

ni jois ses vos    pro no·m tenria;

tal via    faria    qu’oms  ja

                mais no·m veiria;

cell dia     morria,    donna

                pros, q’ie·us perdria.

                Bella aimia,

                per Déu no sia!,

de mi el gelós,    que el mal riuria;

                molt car vendria

                la gelosia

si aitals dos    amants partia;

perquè joiós    més no seria,

 joia sens vos    més no tindria;

tal via    faria,    que hom  ja

                més no em veuria;

si un dia    us perdia    dona (donà)

                jo moriria.

III

                Con er  perduda

                ni m’er renduda

donna, s’enanz     non l’ai aguda?

                Qe drutz ni druda

                non es per cuda;

mas qant amantz     en drut si muda,

l’onors  es granz     qe·l  n’es creguda,

e·l bels semblanz     fai far tal bruda;

qe nuda    tinguda    no·us ai,

                ni d’als vencuda;

volguda     cresuda     vos ai,

                ses autr’ajuda.

             ¿Com he perduda,

i m’és retuda,

dona, si abans    no l’he tinguda?

                Que drut ni druda

                no és res lleguda.

Més quan l’amant       en drut es muda

l’honor més gran     és obtinguda,

que pel semblant      és ben sabuda;

mai nua     tinguda    no us he

                ni menys vençuda;

volguda     creguda,     us he

                sens altra ajuda.

IV

Tart m’esjauzira,

pos ja·m partira,

Bells Cavalhiers,       de vos amb ira,

                q’ailhors no·s vira

                mos cors, ni·m tira

mos deziriers,      q’als non dezira;

q’a lauzengiers,     sai q’abellira,

donna, q’estiers      non lur garira:

tals vira,     sentirà       mos danz,

                qi·lls vos grazira,

qe·us mira     cossira     cuidanz

                don cors sospira.

Gens no em plauria,

si jo partia,

Bell Cavaller (1),     molt em doldria,

que enlloc no iria

el cor, ni tria

cap més voler   que el que voldria;

el botifler       abelliria

del tot enter   no en sortiria:

veuria,   oiria,     el meu dany,

se’n deliria,

vindria     en follia,    pensant,

                sospiraria.

V

                Tant gent comensa

                par totes gensa,

Na Beatriu,    e pren creissensa

                vostra valensa;

                per ma credensa,

de pretz garnitz    vostra tenensa

e de bels ditz,    senes failhensa;

de faitz grazitz     tenetz semensa;

siensa,    sufrensa     avetz

                e coneissensa;

valensa       es tensa     vistetz

                ab benvolensa

Galant comença

                i torna immensa,

Na Beatriu,       pren gran creixença

                vostra valença;

                i tinc creença,

molt bé guarniu      vostra tinença,

i de bells dits        sense fallença,

de fets  ardits           porteu semença;

sapiència,      sofrença,     teniu

                i coneixença;

valença,        volença,       vestiu,

                amb escaiença

VI

                Donna grazida,

                qecs lauz’e crida

vostra valor    q’es abellida,

                e qi·us oblida

                pauc li val vida,

per q’ie·us azor,     donn’eissernida;

qar per gençor    vos ai chauzida

e per meilhor,      de prez complida,

blandida,      servida       genses

                q’Erecs Enida.

Bastida,      finida,    N’Engles,

                ai l’estampida.

Dona acomplida,

proclama i crida,

vostra valor     que és abellida;

per qui us oblida

poc val la vida;

per q’ie·us azor,      dona eixerida,

car per gensor    us he escollida,

i per  millor,     de fets complida,

per vida,      servida,       molt més,

                q’Erecs  Enida.

Bastida,     finida,     N’Egles,

                és l’estampida.

(trad. Salvador Giralt)

1- Bell Cavaller, en la línia de les ambigüetats que caracteritzen els trobadors, és ella, Na Beatriu.

Salh d'Escola, el qui va dir a la seva dama que estava morta. Gran esfortz fai qui chanta ni·s deporta

Aquest trobador agosarat, en Salh d'Escola, que literalment vol dir Surt de l'Escola, ens agrada molt.
Això de sortir de l'escola dóna molt d'optimisme i bon ambient, però dèiem que és agosarat perquè en un moment de desfici va dir morta a la seva amiga. Sembla que això va tenir consequències molt amargues, i el desfici va augmentar enormement. De Salh d'Escola, tot i que en el seu temps era un trobador de renom, només se n'ha conservat una cançó.
El Monjo de Montaudon, a la seva galeria satírica de trobadors li dedica una estrofa:

Sail d'Escola es lo deses,
que de joglar s'es faitz borges
a Brajairac, on compr'e ven;
e quant a vendutz sos conres,
el s'en vai pois en Narbones
ab u fals cantar per presen.

Gran esfortz fai qui chanta ni·s deporta

e cuy amors no mante ni conforta.

Per mi us o dic, que sec la via torta,

e car chanti d’amor d’aimia morta,

menhs ai de sen

que no·n ac selh que culhic la redorta

don fon pendutz al vent.

Fa gran esforç qui amb diversió es comporta

si un tant d’amor no el manté ni conforta.

Per mi us ho dic, que faig la via torta,

car vaig cantant d’amor d’amiga morta,

i tinc menys seny

que aquell que aplega la soga colltorta

d’on fou penjat al vent.

Per aisso m’es salvatga i esquiva

quar l’apelliey morta, sana e viva.

Enqueras vuelh e no sai si m’o pliva,

si a lieys platz, qu’elha·m sia aiziva

celadamen,

quar plus s’empren amors quan recaliva,

e tug mal eyssamen.

I d’aquí ve que és salvatge i esquiva,

car morta li vaig dir i és ben viva.

I encara vull, i de fet res no ho priva,

si a ella plau, que em dongui acollida

secretament,

perquè s’encén l’amor quan recaliva,

i el mal vol guariment.

Hieu cujava, e no sai si m’o digua,

qu’om se degues venjar de mal’amigua,

mas er vey be que si meteys destrigua

selh qu’ab amor guerreia ni playdigua

son scien,

e conosc ben que no·lh dey mostrar migua

vas lieys mo mal talen.

Pensava jo, no sé si és bo que ho diga,

que hom s’ha de venjar de mala amiga,

mes ara veig que a si mateix fustiga

el qui amb amor guerreja i litiga

a dretcient;

i comprenc que m’he de mostrar a la mida

i no de mal talent.

Truep la decir, mais no sai cum la segua,

que danan me s’en va plus d’una legua.

Ben aya selh que a mos ops la pregua,

qu’avenhat m’er que·n esfrangua la tregua

don fi·l coven,

que re no sen qu’es bes qui·n amor negua

pus qu’en aigua corren.

Desitjo molt, mes s’ha tornat romeva

i davant meu gran avantatge em lleva.

Bé hagi aquell que en el meu nom la prega,

car m’és precís aviat trencar la treva

i el jurament;

que va venut aquell qui l'amor nega

més que l'aigua corrent.

(trad. Salvador Giralt)

Guilhem de Sant Leidier, el trobador del món oníric. Le plus iraz remaing d'altres chatius

Guillem de Sant Leidier és conegut sobretot per la cançó:
 "En Guillem de Saint Deslier, vostra semblanza
 mi digatz d'un soin leugier qu·m fo salvatge..."
que es basa en un somni que un desconegut li va interpretant.

Aquí tenim, però, un plany que té un argument ben curiós. El seu amic Badoc acaba de morir, i li retreu que havien quedat que el primer dels dos que morís parlaria a l'altre.
Guilhem ha vist en Badoc en somnis, però en Badoc no ha parlat.

(en Giralt ens diu que aquesta versió no el convenç gens. Les rimes en iu no li agraden, i en er encara menys. Està emprenyat i diu que la culpa és de l'original. Li ha demanat al Guillem de tenir un canvi d'impressions, una entrevista, i es veu que en Guillem li ha dit que sí, que sí. Es veuran aviat. Ens ha rectificat la primera versió més de cinc vegades!)

I

Lo plus iraz remaing d’altres chatius,

penrai  comjat  de joi e de chansos:

amics Badocs, bels compainhs amorós,

per vostra mort metrai a nonchaler

joi e solatz e alegrar e chan;

e can de vos dic ren mas en ploran,

tuta gens, cuit , m’o dei’a mal tener.

Més enutjat que qualsevol captiu,

prendré comiat de joia i de cançó:

amic Badoc, el meu bon companyó,

la vostra mort ha tornat en doler

joia, solaç, alegria i cant;

i si de vos dic res serà plorant,

tothom, si no, m'ho ha de fer saber.

II

Ai! Douz compaing, viaz vai vostre brius!

Eu remaing sai marritz e consirós,

teing me per sols ab autres compagnos.

Sabri’eu doncx, ses vos, solaz aver?

Non  ieu, per Crist, ans vos pliu, ses engan,

que, s’eu saubes per un li mort s’en van,

los vius laissera per vos a vesser.

Ai, dolç company, que ara sou a l'ombriu!

Resto  aquí dolgut i consirós,

i em tinc per sol entre els companys, sens vós.

Podria, doncs, sentir-me solacer?

No pas, per Crist, us ho dic sense engany;

si jo sabés els morts per on se’n van,

allí us vindria a veure ben lleuger.

III

Ja’m dizias, Badocs, quant eraz vius

quals que primers moris se d’ambedos

parles ab l’autr’. O ja tengr’eu a vos!

Cossi·us en poc morz ni alres tener

quar no·m sones quant vos vic en somjan?

Ja·us soner’eu! Er ai dit fallir gran:

Amix, ben sai vos no·n aves poder.

Dèieu, Badoc, quan encara éreu viu,

que el qui primer morís d’entre els dos

diria uns mots. Si fos al lloc de vós!

¿Perquè teniu la mort a poc valer,

no em vau dir res,  en veure’ns, somniant?

Jo hagués parlat! Ara estic desbarrant!:

Amic, be sé que us va faltar poder.

IV

Francx cavalers, pros e nominatius,

savis e fols, humils et orgoilos,

cars e metens, e creissens e ghastos,

-q’anc hom ves prez tant vil non tenc aver-

de cortes ja fos flors, al mieu semblan,

ricx de bos aibs, qu’anc nuls hom no·n ac tan;

greu seira mais hom del vostre valer.

Franc cavaller, pros i nominatiu,

savi i foll, humil i orgullós,

car i senzill, liberal, generós,

que envers vàlua menysprees el diner,

de cortesia flor -al meu semblant-,

ric en virtuts, cap home no ho fou tant,

mai no he vist ningú de més valer.

V

Bels Signier Dieus, reys gloriós e pius,

per te meszeis, mercejans, piatos,

 reys de mercè, al fort jorn perilhos

laissa nos ambs en paradís vezer:

mal o faran Sains Peir’e Sains Johan

si·l no meton lai on li angeil estan,

c’an tan cortes non tengron en poder.

Bell Senyor Déu, rei gloriós dels impius,

per tu mateix desprès i pietós,

rei de mercè, en el jorn perillós,

deixa’ns venir al paradís, a pler;

mal ho faran Sant Pere i Sant Joan

si ja no és on els àngels s’estan,

d’un tan cortès mai no han tingut poder.
(trad. Salvador Giralt)