ELS NOSTRES MESTRES

Com sigui que parlant en general els animals ens porten un gran avantatge en la pràctica de la migidiada, per això els hi diem "els nostres mestres". El que no havia vist fins avui és un gat que llegís. L'he trobat en un correu enviat per L'Òscar R., i si aconsegueixo de superar unes petites dificultats tècniques, aviat el podreu veure. El que ara mateix em pregunto és si es tracta d'un cas aïllat, o si no ho és tant..., perquè sense anar més lluny, el nostre Aparici té uns coneixements lingüístics considerables... Els animals tenen molt de temps i els humans cada dia que passa en tenim menys. És clar, juguen amb avantatge! Maleida pressa!

Bé, la imatge de l'Òscar no és ben bé aquesta (els problems tècnics... uf!), però aquí a dalt teniu un bonic exemplar de gat de biblioteca.

LA PORTA DE LA SON

Com sigui que se m'ha preguntat moltes vegades sobre el País de la Son i sobretot com arribar-hi, us transcric la continuació del text anterior d'Ovidi, que dóna algunes pistes més sobre on es troba aquest país tan singular:
Al forat de l'avenc els cascalls abundosos floreixen
i herbes en gran quantitat, de les quals la nit fa collita
per escampar-ne el suc, amb el rou, per les terres obagues.
No fa soroll la porta en girar damunt les frontisses:
no n'hi ha cap a la casa, i ningú no vigila els accessos;
sols al mig de l'avenc un llit de banús i de plomes
s'alça, tot d'un color, recobert de fosques cortines
on hi ha el déu estirat, reposant amb els membres ben laxos.
Pels voltants, escampats, imitant figures diverses,
jeuen tans somnis lleugers com espigues té una collita,
o com fulles un bosc, o grans de sorra una platja.

EL PAÍS DE LA SON

Seguint el curs de les nostres investigacions en relació al País de la Son, Ovidi ens dóna algunes pistes per arribar-hi. Les transcric literalment perquè aquests darrers dies se m'ha demanat amb insistència la direcció d'aquest país. Escolteu, els qui no podeu dormir; llegiu amb atenció, pssss....:

S'obre un avenc profund a prop del país dels cimeris,
com excavat, que del Son profund és casa i capella:
mai amb els raigs naixents, ni al mig del seu curs, ni a la posta,
Febus no hi pot arribar; de la terra surt una boira
que amb la fosca es barreja, i la incerta llum del crepuscle.
L'au matinera de cap encrestat no crida l'aurora
amb els seus cants, aquí, ni amb la seva veu el silenci
trenquen els gossos atents, ni l'oca, més llesta que els gossos;
ni animals de corral, ni feres, ni branques mogudes
per l'oreig, ni clamors de llengües humanes no hi sonen:
tot és un mut repòs; només surt del fons de les roques
l'aigua del riu Leteu, que s'escola fent un murmuri
i convida a la son, el corrent, en xocar les pedretes.

Lo badall no ment

No sé exactament per quin motiu l'altre dia es van apagar els llums en aquest bloc i vam quedar a les fosques fins avui. "Aprofiteu, dormiu una llarga migdiada!", us deia jo des dels locals de l'associació, però no se si m'heu pogut sentir.
Ara que ja ens hi tornem a veure, m'agradaria continuar amb el tema badallaire. Mireu què he sentit quan donava un tomb per Manresa:
"Lo badall no ment: son, gana, o enamorament"

Associació dels Amics de la Migdiada: Badalls i més badalls

Associació dels Amics de la Migdiada: Badalls i més badalls
http://robelfu.blogspot.com/2007/12/el-plaer-de-badallar.html

Badalls i més badalls

L'altre dia, entre badall i badall, em preguntava perquè el badall està mal vist socialment.
Quan badalles en una reunió, la gent et mira de reüll; si badalles en un espectacle, també. Si algú t'està parlant i et poses a badallar, el qui parla es desconcerta, afluixa... I em sembla que he descobert el motiu: el badall s'encomana.
Però sabieu que un badall també pot ser un signe d'amor?

Els Prats de la Mandra

He sentit a dir que cap a Olot hi ha un indret que en diuen els Prats de la Mandra. Em sembla admirable. Algú en sap alguna cosa? Perquè s'està escampant la brama que aquest estiu farem una migidiada en algun bosc o en algun prat...; una migdiada col·lectiva. Jo ho aprovo. I tant, podria ser molt interessant un intercanvi d'experiències..., i la pràctica, compartir l'activitat, vull dir la dormida. Què en penseu?

Una garrofa d'or?

Aparici, Aparici, tu rumies per vici!
Va, ara et posaré un enigma, que se que t'agraden molt. És d'en Marià de Vic, el de la Musa Vigatana:

Passant Pere en un camí
a cavall del ruc d'en Pau
el ruc ensopega i cau,
i en Pere també el seguí.
Cridà Pere ab gran verí:
"Llamp te matàs, ruc d'en rave!"
I com Déu se l'escoltava
pujà al cel de l'ase el bram
i baixant luego un llamp
matà al ruc que no bramava.

Pregunto

An en Pau, per no deixar-lo
sense ruc i ple de fam,
deu pagar-li el ruc el llamp
o en Pere per desitjar-lo?

Eh?

No és veritat! No és veritat!

En Salvador Giralt, guanyador del premi Punyal de Vic, ens havia dit que mai no havia guanyat cap premi impotant, i veieu aquest enllaç!, va guanyar el premi Arroba de Oro l'any 2002!

http://www.arrobadeoro.com/2003/2002.htm

Senyor guanyador, em sento una mica estafat, nosaltres, els de la migdiada no anem amb secretets i juguem sempre amb les cartes destapades!

Encara una nadala

Us transcric aquesta nadala que ha enviat una veu anònima i que per cert em recorda molt una que es troba a "Cançons nadalenques del segle XV" aplegades per Josep Romeu i Figueres a can Barcino. Escolteu, escolteu...



Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses mi mandava no menjàs porcell,
ni de carn de truga ni peu de vedel;
venguda és la Verge ab son fil tan bel
Qui tot ho renogua ab novela ley

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses mi mandava no beguessa vi
si inhich no era, de vespre ni matí;
venguda la Verge, quins diu en axí:
que beguam de tot, sol que sia fi.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava no menjassa peix,
si scata no havia, per negruna res;
venguda es la Verge que ens diu en aprés
que mengem de tot, sol que bon sabés

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava no menjassa carn,
si no és cacera per la fe d'Abram;
venguda és la verge qui.ns trenque.l liguam
Sols que grassa sie, prech-vos que n'ajam.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.

Moyses me mandava tenir lo sabbaç,
venguda és la Verge qui.n ha contrast,
e diu que.l sant diumenge sia ben guardat
E si.o complim a Jeshuchrist sirà grat.

Més mi mandava Moyses faser,
més mi mandava que no puix facer.