La vigilància del mort per mil sestercis, a L'ase d'or, d'Apuleu

Benvolguts, us proposo un retorn als origens. Vull dir un retorn a la nostra son de cada dia, allò que ens uneix de debò. Trobo que fa massa dies que no en parlem.
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.

Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)

Un dia de feina d'en Pep Aymerich

Benvolguts associats. Em sap greu que no he pogut tornar al Balneari, i em temo que aquest hivern tampoc no podré venir. Així són les coses, la feina, les responsabilitats.
Però us volia tenir informats d'alguns esdeveniments extraordinaris que he vist de ben a prop aquests darrers dies; mireu amb atenció aquestes fotografies d'aquí al damunt i després en parlem. Els cossos venen i van, els cossos es transformen. No som res.

Una oració pel difunt Jean Cotart

Ara que hem entrat a les oratòries, que Déu no ens en tregui! Aquí ve una balada i oració de Villon per l'esperit del difunt Jean Cotart al cel sigui. Han passat molts anys des que va passar per les nostres tavernes d'aquest món, però encara el recordem amb gran admiració. Reseu amb nosaltres, segons la versió de Jordi Teixidor que sovint ha cantat en Jaume Arnella:

Pare Noè, que inventàreu la vinya
i Lot també, bevedor de secà
(a qui vull mica gens criticar
perquè l'Amor, que tants mals ens endinya
amb filles seves el fes ajuntar)
i sant Pitof patró excels d'aquest art.
Tots tres alhora vulgueu replegar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Era un sarment de la vostra nissaga
vi del més bo sempre va xerricar.
No duia pas cap escut ni cap daga
prô mai ningú no li va arrebassar
el got de vi quan el duia a la mà.
Per a engatar-se no va fer mai tard.
Nobles senyors no deixéssiu vagar
ai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

Tentinejant com un vell que s'afanya
l'he vist sovint quan se'n 'nava a clapar
i una vegada es va fer una banya
perquè amb la mona es volia ajocar.
En aquest món poc podríeu trobar
qui tant begués sense mai quedar fart.
Obriu la porta en sentir-lo trucar
a l'esperit del difunt Jean Cotart.

I si algun cop hagués escopit rai!...
Cridava fort: "Tinc el coll com d'espart!"
sense poder estroncar la set mai,
mai!, l'esperit del difunt Jean Cotart.

El talismà de l'oració

Avui he escoltat un home que resava. Com que ho feia en veu alta i el tenia a tocar, he pogut entendre tot el que deia. Ho poso a la vostra consideració perquè no em sembla una qüestió banal: jo mateix, per posar un exemple, que he fet tants anys de capellà, hi he rumiat sovint:

Bon Pare Nostre des del cel
santifiqueu el meu bon zel:
que l'exercici d'aquest any
porti a l'empresa els millors guanys;
adorm l'orgull dels creditors
i fes que paguin els deutors;
lliura'ns de lladres i malvats
que no respecten propietats;
i si s'acosta la revolta
i la tenebra que l'envolta,
fes que aparegui un salvador
que faci creure la nació,
i que la gent s'estimi molt
perquè prosperi el nostre món
sempre i en tot moment, amén.

El Tap de Suro i les Vistoses Camamilles

Sembla ser que el dissabte dia 10 se'n prepara una de bona a Camallera, a la Nau Côclea, amb motiu de la inauguració de l'exposició de Carles Hac Mor, L'excel·lència és feixista, i de la presentació del seu llibre Accions Paraparèmicament Ictòpiques de Jordi Benito; aquí en teniu l'enllaç. Una vegada ja vam presentar en aquest mateix aparador el Parlament del Tap de Suro, però ara hi tornem, amb l'afegit del Cor de les Vistoses Camamilles, les seves inseperables amigues i animadores. Hem tingut accés al text que serà dit o cantat en algun moment del dinar. Aquí en teniu una mostra:


Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

Oh que bonic!, quan ens visites,
siguis polit o troglodita,
ai visitant, com ens excites!
Venus ens té per erudites...

I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!
I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!




Som les vistoses camamilles,
no gastem calces ni faldilles,
però ens hem calçat les sabatilles
perquè fa dies que fem milles.

No direm coses indiscretes
(els secretets a la secreta);
sincerament i sense tretes,
un sentiment ens té inquietes:

Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!
Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!




Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

En el silenci del celler,
vas decidir ser casteller!
Impetuós!, aventurer!,
on vas pel cel com un llebrer?

És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!
És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!

ELS FETS DE DÉU SÓN OBSCURS, del Capellà de Bolquera

Companys, anem a prendre una mica de distància, que ja n'hi ha prou de tantes misèries i petiteses. Sóc de l'opinió que en aquesta associació hi falta una mica de metafísica. Au, anem directes al gra:
(i si els fets que ara venen els trobeu massa obscurs, afegiré la versió que ha fet Dolors Miquel al català actual)


Li fayt Dieu son escur
pus que la nuyt escura;
en Deu es qu’om pauch dur
e ço que Deus vol dura;
nuyl fayt no son segur
si Deu no l’asegura;
bo es qu’om be percur,
mas ses Deu pauch val cura;
car un pus m’aventur,
mays trop desaventura,
e no pusch los mal dur:
tant m’es fortuna dura.

Els fets de Déu són obscurs
més que la nit obscura;
en Déu és que un poc duri
i això que Déu vol dura;
cap fet no és segur
si Déu no l'assegura;
bo és que el bé es procuri,
mes, sense Ell, no hi val cura;
que com més m'aventuro,
més trobo desventura,
i no puc els mals dur:
tant més fortuna dura.

Vengut suy tro a l’os,

a la pel e a l’ossa;
solia esser gros,
richs de moneda grossa,
mas Deu m’a trayt tal mos
que febra ’l cor m’amossa,
e no hay, que m’ados,
ço qu’om per fret s’adossa,
ne hay argent que·m tros,
ans port de mal tresd[ossa];
sol l’arm’agues bon pos
e·l cors fos en la fossa!

He vingut fins a l'os,
fins a la pell i a l'ossa;
solia ésser gros,
ric de moneda grossa,
mes déu m'ha traït tal mos
que al cor la febre em mossa,
no tinc què em tapi el cos,
del que hom pel fred es cossa,
diners, no en tinc ni un tros,
ans duc dels mals destrossa;
fos l'ànima en repòs,
i el cos fos a la fossa!

Ira e dol me ten
tant que non haus atendre;
tal pahor hay no·m men
a l’estamen pus mendre
que d’ira·l cor me fen
e no m’en pux defendre.
Gastan lo cors, despen
e non ay que despendre;
per mos pecats mal pren,
e non aus Deus rependre;
si fas, car no m’enten,
qu’El deu justs precs entendre.

La ira, amb el dol, m'atén

tant que no goso atendre;

tal por tinc per si em pren

el poc que ja em pot prendre,

que d'ira el cor em fen

i no me'n puc defendre.

Gastant el cos despenc

i no tinc què despendre,

pels meus pecats mal prenc:

no goso Déu reprendre;

si ho fai, Ell no m'atén,

i els justs precs deu entendre.

En est mon trop infern,
c’ayço m’es pits d’inferna,
car vey qu’ab mal govern
manta gen se guoverna;
e no trop en quasern
Dieu perque·m descaserna;
que·ls mals venon e quern
con de be non ay terna;
li guayg mi son estern
e la mort m’es eterna,
e d’estiu e d’ivern
mals ab mi exiverna.

En el món trobo infern,

que això m'és pit d'inferna;

que veig que amb mal govern

molta gen es governa,

no trobo en cap quadern

per què Ell em desquaderna;

que els mals vénen a tern

i béns no en tinc ni terna;

el goig m'és tot extern

i la mort m'és eterna,

que a l'estiu i a l'hivern

el mal sempre amb mi hiverna.

E sitot soy falens,
no guart Deus mi falença,
car val a mantes gens
e·ls au lurs precs e·ls gença;
car mantes vetz fal sens
e saubers e siença
ne als pus conexens,
per qu’er li hay conexença
e suy vers penidens,
sufren greu penidença,
tant que verguonya·m vens
e crey que mort me vença.

I malgrat sóc fallent,

no em miri Ell la fallença,

que ajuda molta gent

i escolta i els agença;

com que tant falla el seny

i el saber i la ciència

fins als més coneixents;

li tinc reconeixença:

sóc de Déu penitent

sofrint greu penitència,

tant que vergonya em venç.

Potser la mort em vença.

Mayre Dieu conexens,
valetz per conexença
als morts e als vivens
e no·ls guardets falença.

Mare de Déu benvolent

vulgueu amb benvolença

ajudar morts i vivents

i no els guardeu fallença.